diumenge, 9 de desembre de 2012

7. DEDICATÒRIA



Les teves rialles, déu meu, em conforten, m'aclareixen, em salven de fer el ridícul i em retornen la innocència d'infantó banyat. Ara voldria provocar-te-les, càustiques, amb un acte d’inofensiva vanitat. Avui m'he fet riure a mi mateix amb un cop de prodigiós enginy.
Havia de dedicar el llibre "Llobacarda" al meu oculista, donat que mai no em cobra les visites. No sabia què dir-li a aquell oftalmòleg tan seriós en el tracte com encertat en el diagnòstic. De cop, he estampat a la pàgina del llibre que es pot arrabassar sense mutilar-lo la graciosa ocurrència: "Gràcies, doctor, per mirar-me als ulls sense haver de dir t'estim".
De prompte he recordat una semblant dedicatòria per al meu idolatrat dentista que fa anys té cura del meu barram, fins al punt de posar-me'l tot nou sense acceptar res a canvi. La declaració deia: "A l'home que em té sempre amb la boca oberta".
Tot seguit la meva imaginació ha tramat una endreça per a tu,  Déu de la meva vida, company de viatge, agombol de les meves nafres. M'ha estat molt difícil encaixar els meus sentiments dins el motlle estret d'una definició.
Entre dotzenes d'esborranys m'he quedat amb eixa dedicatòria: "Al meu suprem desésser, per haver-me forjat, només amb la seva ombra, tal com som. Gràcies per no existir, déu meu".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada