diumenge, 23 de desembre de 2012

21. M'HAS OFÈS



Avui no estava per bromes. Estic fart de tanta calúmnia de part de les criaturetes humanes.
Sé que no ho has fet per mal. T'ha eixit del clavegueram més íntim com una mala pudor. Només emergeix allò que existeix. Si t'ha sortit és perquè ho guardaves. És el mateix cas que tu retreus als teus infants desagraïts: "Per gat que vagis, si ho has amollat és perquè un moment o altre ho has pensat. Tot el que surt per la teva boca infernal abans ha passat pel teu cervellet de gorrió".
T'ha brostat des de la fondària dels teus sentiments: "Déu m'ha castigat".
Si et referies a mi, el teu déu, la injúria no pot ser més afrontosa. Com puc castigar-te, fill meu, si jo som tu? Lacerar-te seria com flagel·lar-me a mi mateix. No ho oblidis mai, mai!: jo som carn de la teva carn. Jo som tu i tu ets jo.
Si quan desbarraves et referies al gran Déu, lèmur suprem que els homes heu inventat per encobrir les vostres impotències, la teva ofensa segueix  en el mateix grau de malignitat.
Els desgraciats animalons, condemnats a la consciència de la vostra indefensió, teniu dret a inventar-vos déus, però aquests personatges fantàstics han de ser conseqüents, versemblants. Déu mai no pot ser com l'han inventant els dictadors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada