dimarts, 11 de desembre de 2012

9. TINC DRET A QUÈ M'ESCOLTIS, HAWKING



Ahir, als dos-cents vint mots, vaig perdre el torn de paraula. És l'extensió exacte que em concedeix el meu hagiògraf.
Això del big-bang és una gran troballa. Enhorabona. No passis pena. T'entenc molt bé. Tu no em negues. Tu el que fas és alliberar-me de la responsabilitat de l'esclafit. Tu em restitueixes l'honra. Em treus del món de la matèria. Som un esperit. Independent. Lliure. Fora del temps i de l'espai. Alhora  que em situes on, en el cas d'existir, puc situar-me. Som un ens inherent a  la fe. Visc en el cor dels qui em donen lloc. Com els morts que viuen mentre algú els estima. Com ta mare, la gran creient, que segueix viva dins els teus pensaments, sentiments i records.
No comprenc el cec fanatisme dels doctors de la llei. No et cremaran perquè no poden. Encara van socarrats pel cas de Galileu. Tot i això, ves alerta. Quan parlis de mi no em donis mai el nom d'Al·là. Els energúmens mahometans són capaços de fer-te la pell. Com poden ser tan imbècils, els delirants defensors del fantasma que crearen ells mateixos? Diuen que del no res, no en pot sortir res. Jo proclam: de la perfecció només pot emanar perfecció. Jo mai no t'hauria condemnat a una cadira de rodes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada