dimarts, 25 de desembre de 2012

23. EM VULL FONDRE


 
No tan sols tu, conseqüent escoltaire, sinó qualsevol cucoi, voldria fondre's si es trobàs ben capficat en l'absurd al qual em sotmeten sovint els fanàtics. Si et poses  dins la meva pell, encuirada de segles i apaties, estic segur -tan segur com som ateu- que tu, espavilat animaló racional, xisclaries justament el mateix clam que acab d'alçar a la plaça de la Llibertat, al bell mig del Caire: "Vull fondre'm. Desaparèixer. Me cag en Al·là, Mahoma i tota la faramalla d'aiatol·làs! Visquin per sempre més els qui no me mesclen en les seves batalles”.
Para prou esment. Capfica't en l'absurd de la meva situació. Els devots fills d'Al·là s'estan matant a pedrades. La brega és ferotge, fa feredat. Les ambulàncies no paren de retirar ferits, molts d'ells gravíssims. Alguns, morts. La  veu escardada de l'imam crida a la pregària del migdia. De cop, la guerra s'atura. Les feres desen els còdols mentre es postren a terra per invocar-me. Els dos bàndols creuen en l’Alcorà i invoquen Al·là, l'únic déu vertader. Tots em supliquen el mateix miracle: que fulmini els germans de l'altra banda.
Em trob enclòs per l'absurd. Ofegat per la irracionalitat del fanatisme. Els fumig a tots com insectes o desaparesc del mapa? I he fet el que tu faries: m'he fus sense deixar cap rastre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada