El poeta per essència ha de ser profeta. Ha d’ensumar el futur com una cussa de caça. La revista literària ESCALBRUIX de 1989 publica, acompanyant altres camarades tocats d’ala, un poema meu rabiós i escatològic damunt la situació de Mallorca. No sé si per deferència o per alliberar de contagi els altres honorificats m’aïllaren amb aquest valent dibuix de Teresa Pagès.
SOM
Una Nació sense Estat.
Un Poble sense Terra.
Una Llengua sense Pàtria.
Una Gent sense Nissaga.
Talment com si diguéssim:
Un home sense cap.
Una ànima sense cos.
Una vila sense cases.
Un nom sense llinatges.
Però estigueu tranquil·les,
aranyetes de Déu,
Les nostres panxes
resten o bon resquard
de fam i ronya.
Quan eixa terra nostra
sigui alemanya tota
els nous propietaris
ens deixaran teixir,
amb plàstic de condons,
su-ran de l'esbandrida menjadora,
teranyines per caçar
les mosques vironeres
que ens envien d'Europa.
Disculpau-me, germans.
No aquant més la pixera.
Vosaltres ja sabeu
que el cos comanda.
Ca'n Granot, tardor 89