dimarts, 12 de novembre del 2024

APOELEGIA PER A ARGIMIRO MARTÍN ADIOSGRACIAS, DEGÀ DE CAN GAZÀ




Sant Argimir, màrtir mossàrab de Cabra, beneeix el col·lega de la tribu que va rebatejar-lo amb l'encertat àlies de «Chupito» fins a normalitzar-lo com a nom.

Avui no sols ens acomiadam d'una benvolguda persona, sinó que retem homenatge a un personatge clau en la història de Can Gazà. Chupito formava part tan vital de l'Institut contra l'exclusió social que va figurar com a vocal en els seus estatuts fundacionals, representant el cànon d'autogestió dels usuaris.

Al llarg de 21 anys Chupito va desafiar i va confirmar els nostres utòpics propòsits de retornar la dignitat al marginat pel treball, la responsabilitat i el respecte comunitari. Arribàs com arribàs a la nit, al matí següent compareixia puntual i serè al seu tall de fina. Chupito ens va forçar, a vegades fins al límit, a avantposar la humanitat a les normes i a les tècniques. A Chupito li devem la gràcia infinita de la contradicció i de la humilitat de donar-nos per vençuts davant el prodigi d'un etern nin, noble, sincer, autèntic. Ens va guanyar el pols de ser ell mateix.

Per a destacar en el seu alt valor la convivència pacífica compten més les dades que els comentaris. No basta la infinitat per a calcular la capacitat de resistència, d'adaptació, de llibertat, de valentia que ha d'emmagatzemar un gegant diminut per a defugir milers de dies amb les seves nits les provocacions de centenars d’espiritats vinguts de tot arreu i situacions, tenint tan sols en comú una malaltia social. Chupito mai no va xocar. Mai no va posar la violència com a solució als inimaginables problemes dels frecs veïnals. El mèrit augmenta quan penses que aquest estrany veí dormia a dos pams del seu llit i en el menjador l'alè de l'invasor escalfava el seu plat.

Una altra aportació per a alimentar la utopia d'un Can Gazà que recobra els afectes perduts van ser els contactes familiars. Durant molts d’anys el seu germà se l'emportava a visitar els seus pares. Sa mare i sa germana parlaven telefònicament amb ell cada setmana. El dia que es va disfressar de cavaller per a assistir a les noces d'Omar, un dels seus nebots, l'humor va ironitzar la tribu. Tots li fèiem la mateixa broma: «Ves alerta que no et confonguin amb el nuvi». Ara podem acompanyar-lo en aquest tanatori perquè en l’assegurança de decessos Argimiro comptava com a membre de la família Martin Adiosgracias.

Parl jo perquè som el més vell i perquè el meu protagonisme cuina l'oratòria com un dels meus menús preferits. Però l'homenatge a Chupito el signa Can Gazà al complet.

El president, encarnació de la moderació, ha publicat en la seva secció diària de "Marginàlies" una de les seves millors i entranyables proses poètiques: «N’Argimiro era de bona pasta, bona persona, noble, de cor obert, i sabia treure punta a la ironia quan les circumstàncies n’eren propícies. Em robà el cor, em despertà l’estimera ben aviat. Ja em fas falta, Argimiro. Més del que em pensava. Un fer falta que fa mal perquè eres bo i la bondat va carat».

Dir Cati a Can Gazà significa nomenar la nostra única dona. Ens acompanya al metge, als hospitals, als tribunals, a les revisions. Ens prepara el medicament. Ens arregla els papers. Tots. Complint aquest eficaç acompanyament, Cati ha passat moltes hores amb Chupito. En el seu compte de Facebook s'ha afanyat a escriure, entre altres elogis: “Però sobretot ens deixa un buit molt gran a Can Gazà perquè en Xupito es va fer estimar com pocs, la fragilitat que traspuava ens ha pres el cor per sempre».

Chupito era el nostre referent, el nostre tòtem, perquè tenia clar qui era l'amo en Can Gazà. D'aquesta clarividència li naixia el respecte, la confiança, la pau, la seguretat i l'estima que li infonia Miquel Àngel. Mentrestant, l'omnímode responsable ha hagut de resguardar-se de l’incendi dels seus sentiments. No el consola que li repeteixis que la dignitat, la placidesa, la felicitat de Chupito li brollava del seu exigent esment com a camarada major.

La resposta dels altres gazanencs ha estat i serà sempre el silenci. El silenci parla clar, directe i fort. Les seves paraules són vibracions. Després de 60 anys començ a entendre la llengua oficial de Margilàlia: el silenci. Per la mort de Chupito el vibròmetre de Can Gazà ha pujat, en alguns casos, al grau màxim de les llàgrimes. Quan un llop ferit plora, les pedres s'entendreixen.

Els nostres amics solidaris han jugat amb avantatge. Han pogut enamorar-se de l'entranyable tendresa d'un desvalgut. Són com els nostres avis. Poden macriar els nostres fills. Chupito, des de l'altra riba, us reclama que no us canseu mai de fer-ho.

Les gallines, les seves gallines, des que el seu mag, arrossegat per una immensa galleda, no els multiplica el menjar han optat per una postura radical de depressió. S'han declarat en vaga. Han passat dels 30 ous diaris als 6 per serveis mínims.

Les esqueles inclouen en el protocol un anunci gratuït. Diuen «havent rebut els sants sagraments». En el cas d’Argimiro aquesta afirmació és tan certa que arriba a les profunditats dels meus aclaparadors misteris.

Ens trobàvem sols Chupito i jo esperant l'ambulància i celebràrem una Eucaristia amb la seva última cervesa i l'encens del seu mil·lèsim paquet de cigarrets. Col·locat a la cadira de rodes a punt de posar en marxa la nova plataforma em va murmurar: «Adeu, Pare». Després, ens intercanviàrem l'ànima amb una mirada. Déu meu, com hi pot cabre la mar en una mirada! Com pot caure un diluvi d'amor des d'una mirada!

Deixa'm, deixa'ns la teva ànima per sempre, Chupito. Et plantarem una creu de ferro entre els xiprers que creixen ufans just davant la finestra de la teva habitació. Els nostres cors i Can Gazà seran el teu etern estatge.

Jaume Santandreu

Can Gazà, 11 de novembre de 2024

dimarts, 10 de setembre del 2024

PEUS D’OCA


Per udolar la nit escatològica de la jornada de la falsa Diada


Podeu xapar-me el ventre
amb el trinxet de pelar figues de moro.
Podeu obrir-me les venes amb les fulletes
rovellades del barber d’un asil de vells.
Podeu buidar-me les colloneres
del cotó que deixaren
els salvadors a l’hora de
castrar-me.
Així, les bosses buides em grataran les genolleres.
Amb la filassa del pelleringo
podeu travar-me els garrons.
Podeu trencar-me,
deixant-los esmicolats,
tots els ossets que m’estalonen
ma còrpora des que fou avortada.
Però deixau-me
intactes, per favor,
els dos dits bessons dels peus.
La Natura,
provident,
començà a cisellar un annerot.
Moltes gràcies, mare Terra.
Els bessons seran la clau de la meva identificació
quan l’ambulància del 155
acabi de capolar els folls de la independència.
Aquests bessonets de peu d’oca em faran justícia:
clamaran el meu nom
al primer bomber que s'atansi al caramull
de republicans assassinats.

Pels dits dels peus seré reconegut
com el primer màrtir,
a les matances
de la independència.

 

Can Gazà, setembre, 2024