dijous, 28 de febrer del 2013

88. PENA DE MORT PER ALS PARES ASSASSINS

        Vint de juny de 2011. Una nina de sis anys ha mort a l'hospital capolada per les pallisses dels seus pares. Exactament de sa mare i del seu company.
        Tot llegint la notícia, la salivera ha començat a congriar un gargall que cuita a ofegar-me.
        Estic paralitzat. No puc fer res. No m'importa res. Que s'extingeixi d'una puta vegada aquesta humanitat de merda! Vull ser qualsevol cosa manco home, aquesta tarda!
        Per no ofegar-me necessit escopir aquest gargall de ràbia. Me'n fot que no existeixis, Déu meu, però necessit la cara més important del món, la  més terrible, la més poderosa, la més sagrada -la teva!- per esputar-li tota la meva mala bava.
Per què has consentit que existís? Pobre criatureta meva! Sis anys de cops i maltractaments per unes carns innocents són una eternitat. Riu-te'n del Bon Jesús i del seu Calvari.
Només em calmaria que la policia ens lluiràs aquests dos monstres per poder-los matar -lentament- de la mateixa manera que assassinaren la seva fillona. Per desgracia, molts dels ajusticiadors aprofitarien per venjar-se dels cops injusts que reberen de les histèriques enrabiades dels seus progenitors. Mon pare mai no ens posa una mà damunt. Ma mare ens feia pagar la seva impotència. Així, la meva sensibilitat s'inclina cap els homes tendres.

dimecres, 27 de febrer del 2013

87. GATS DE VANAGLÒRIA

Els homes sou tan i tan desgraciats que necessitau sentir-vos com déus. Tots els paraments de la litúrgia no són res més que una manifestació de la vostra fam de reconeixement. El vostre subconscient us traeix. Sou vosaltres, que freturau un himne de lloances. Els dictadors, en tots els ordres i temps, no han parat fins que han aconseguit que els subjugats pel seu poder cantin: “Us beneïm. Us adoram.  Us glorificam. Us donam gràcies per la vostra immensa glòria. Perquè sou l'únic llest. L'únic altíssim”.

Ni el més savi és capaç de resistir-se a l'encís de l'encens. No hi ha en tota la terra, ni fins i tot en els claveguerams més miserables, un sol cul que no es mostri sensible a les llepades. Perdó, però la imbecil·litat em provoca la grolleria.
Tu mateix, en un atac de sinceritat, escrivires que per viure necessitaves un amic i dos aduladors.
Pobres calàpets inflats, em feis llàstima. Mentre l'autoestima -quin invent més genial per disfressar la fatuïtat!- us arribi de fora, sereu esclaus de la llagoteria. La seguretat en un mateix neix de la ironia entranyable envers la seva poquedat.
         Quan vulguis baixar un personatge del seu pedestal de fum, imagina-te’l assegut al trono quan va restret. Així us contempl a vosaltres des de l'excusat del meu cimbori.

dimarts, 26 de febrer del 2013

86. MISSATGE ALS REDEMPTORS DE PANFONTETA



El títol i la mala bava d'avui van per tu, estimat salvador de mel i sucre. La  meva cruel opinió sobre els immigrants pobres -els rics us poden destruir el país- et posa furiós fins al punt de tirar-me a la cara el credo dels drets bàsics de la humanitat trepitjada. Emigren, com també feren els nostres avis, empesos per la fam. Ningú no hauria d'abandonar la seva terra a la força. Cada fill d'una terra ha de poder trobar una vida digna a ca seva. Les persones, onsevulla que es trasplantin, tenen dret a ser elles mateixes amb la seva pròpia religió i cultura. L'actitud de bona acollida és bàsica per a tot estat civilitzat. Sovint els explotam. La pluralitat i el diàleg  entre cultures augmenten la tolerància dels pobles. Etcètera. Amén.
Aquest és el resultat del bell discurs dels redemptors.  A les aules de les escoles públiques els immigrants sovint són un vuitanta per cent. La delinqüència augmenta. La sanitat social resta col·lapsada. Els maltractaments a dones i infants es multipliquen. On habiten, queda degradat. S'uneixen a la llengua dels  colonitzadors.
S'imposa una actitud contundent. A cada dret hi correspon una obligació. Els immigrants o s'adapten a la llengua i a la cultura del poble que els ha acollit o "Barco de rejilla".

dilluns, 25 de febrer del 2013

85. LES MEVES PROPORCIONS


Déu meu, voldria mesurar les proporcions de Rostand dins la nostra personalitat.
Gràcies per suportar-me I'atac de narcisisme.
Com proclam a “Encís de Minyonia”, en aquella escalfadissa còpula de
I'encomanada autumnal, em tocà la loteria genètica. He heretat, malgrat mai no
hagi aconseguit ser com ells, la millor part del Santandreu i del Sureda. El primer
sumand, el 50% dels meus dos pams d'home, m'ha atorgat una personalitat
massissa. Una nissaga de centaure.
La peça del 40% de "I'ambient, la tribu i la cultura", que teixiren les entreteles del meu tarannà, m'ha creat la majoria dels problemes que m'han turmentat
l'existència. Tot i això, cap al tard de ma vida, l’acceptació gojosa i orgullosa de mi
mateix ha pintat al ponent una encesa gloriosa de núvols singulars i
intransferibles. Fugint, misogin com som, de "I'omnipresent femení de terra i
mare que me marca de sempre i per a sempre", he anat a parar al paradís de la
tendresa mascle.
On m'ha retornat la sort és en el 10% de la formació. Per pagès i per capellà
m'esclataren totes les deus de la llengua, com testifica Jaume Vidal Alcover al
pròleg de "Nissaga de sen". L’herència de terra m'ha fet home de paraula, mentre que I’ofici de catequista m'ha convertit en el déu que enrampa amb la dialèctica.

diumenge, 24 de febrer del 2013

84. SOM GENÈTICA



Fa quinze anys et vaig atorgar un temps de gràcia per a l'escriptura. Ajuntàrem revelació de veritats amb inspiració literària. D'aquella venturosa copulació en nasqué el nostre llibre sagrat "Encís de Minyonia".
M'agradaria recordar junts la tamborada que escrivírem, embadalits al paradís de la nostra infantesa, referent a la genètica.
"Ho vaig llegir al "Diari d'un biòleg" de Rostand, però la seva força de principi infal·lible, estalonada en cada capbussada pel misteri de les persones, ha encapçalat  la curtíssima llista de les meves evidències. La conclusió del savi  escorcollador d'arrels humanes és que tots i cadascú de nosaltres som el resultat d'un ou i d'una història.
A la repartició de les proporcions dels factors determinants per a la personalitat d'un home, Rostand atribueix un 50% a la genètica. Un 40%  a les vivències inconscients de la infantesa -val a dir l'ambient, la tribu i la cultura-  deixant un 10%  per a l'educació, com qui destina una alfàbia de calç  per emblanquinar la façana.
Com canviaria el món si tots els qui ens sentim redemptors ens definíssim humilment com emblanquinadors de façanes humanes. Tal com demostra Mendel, les persones som com un pou, les aigües del qual saünyen de venes molt variades i distants”.
La genètica ha assolit  la força d'un credo. Creim que gairebé tot és inamoviblement hereditari.

dissabte, 23 de febrer del 2013

83. EL PRIMER RESPONSABLE


Com no he de saber tos pensaments, estimat confident, si visc a la morada de ton pit? L'altre vespre vaig contemplar com t'estrenyien les dialèctiques per mor de mi. Un banyarriquer t'encarava amb aquest interrogant: sense Déu, on és la responsabilitat darrera?
Aquesta de cercar on penjar la culpa és una de les grans manies vostres. La culpa és talment la femta de la consciència. En tot lloc put. Ningú no la vol. Tanmateix, el problema no rau en defecar, sinó en no estirar la cadena quan acabes de acomplir una necessitat  tan sana.
Els homuncles, a l'hora de cercar el responsable, sempre tirau cap amunt, tot somniant una darrera i definitiva baula. Per això els déus us venen com anell al dit. El terrible dit de déu!
Jo, com a Déu, deman als infantilitzats delators que sou gairebé tots els mortals, per què no cercau el primer responsable? L'immediat. La primera anella de la cadena. Les ordres, fins i tot les de matar, quedarien en fum si no hi hagués un covard que les complís. Molt de parlar de la contaminació, però agafam el cotxe per anar a caminar.
Sempre us queda el sistema per penjar-li la culpa. El sistema comença en la marca de les teves esportives.
Tanmateix, no m'empaltareu els vostres complexos de culpabilitat.

divendres, 22 de febrer del 2013

82. UN FORAT PER A CADA COSA


Si jo hagués modelat el cos de l'home l'hauria dissenyat de diferent manera de com ho ha fet la madrastra natura. Hauria tingut present que l'animal racional és curt i maldestre. Per això mateix hauria assenyalat un lloc per a cada funció. Quant al sexe, per exemple, hauria traçat dos forats al cos esvelt de la dona: un per encomanar infants i l'altre per estimar i plaure's. A més, l'ús de l'aparell de la procreació seria dolorós, tant per al mascle com per a la femella. Engendrar comportaria el mateix patiment que parir. Així, cada fecundació suposaria una decisió  responsable. Tant de bo el déu de l'evolució aporti solucions com aquesta.
Mentrestant, els savis hauran d'accionar les neurones perquè un setanta per cent de les bèsties amorosides ens arreglem entre iguals, sense absurdes curolles paternals ni maternals. L'eixorquia, talment com l'esterilització forçada, comporta frustració, mentre la gamma infinita de ser gai o lesbiana atorga totes les possibilitats d'estimar i fruir sense posar més desgràcia al món.
Aquest canvi radical en la conducta sexual faria justícia als milers de milions de màrtirs gais cremats en pires homofòbiques o ofegats a les tàvegues del pànic. En aquest món feliç, el David de Miquel Àngel presidiria el Vaticà mentre Amic i Amat seria el nou referent místic.

dijous, 21 de febrer del 2013

81. MÉS ENLLÀ DEL CREIXEMENT ZERO

Així com anau d'enfollits els homes us carregareu la  terra  -ca vostra!- més prest  del que en feis comptes. Això, descomptant que un talibà no faci petar el món amb una  envestida atòmica.
Per frenar la destrucció del vostre planeta, el punt més essencial és el control de la natalitat  A hores d'ara, no basta implantar a totes les nacions el creixement zero. Cal disminuir amb tota urgència el nombre de depredadors humans. La població mundial mai no hauria de passar de tres mil milions d'habitants.
La culpa de l'embull s'ha de repartir entre religió i ciència. La religió ha emmerdat l'assumpte de la procreació. Per més afronta, em donen la culpa a mi amb allò de "s'han de tenir tots els fills que Déu vulgui". Jo no som el donador de dret quan copulau.
Per altra banda, no s'ha inventat cap mètode pràctic i segur de control. La imposició dels governs és un atemptat contra la dignitat.
Aconsellaria que la ciència permutàs la genètica, tot capgirant l'estadística. Ara els homes i les dones, en un setanta per cent, són heterosexuals. La  resta  formam l'altra nissaga. Hauria de ser al revés: un trenta per cent continuaria el calvari de ser normal, mentre que el setanta empraríem el sexe només per estimar i per passar gust.


EL PAPA ROMP UN TABÚ


S'ha escrit molt al voltant de la renúncia de Benet XVI, però enlloc he trobat la interpretació més important per a mi.
El Papa ha trencat un tabú. Un tabú que era dogma inamovible per als grups més fanàtics com l'Opus, Legionaris de Crist, kikos i altres ultramuntans.
El principi, fins ara, havia estat: Déu posa el Papa i només Déu el pot llevar. El que es pot fer és ajudar a l'obra divina amb una pindoleta. Així succeí amb Joan Pau I i talment hauria passat amb l'actual Papa si el bell i fornit secretari personal no hagués muntat guàrdia dia i nit.
Un detall que ningú no ha destacat de la fuita papal és que l'expontífex gaudirà d'un dels regals que fa ver el terrible pederasta fundador dels Legionaris de Crist al Papa polonès, com és el monestir del silenci als jardins del Vaticà. Ironies de la història. Altre cop, l'inquisidor es queda amb els béns del condemnat.
El valent renunciador ens ha regalat una nova manera d'enterrar Papes: des d'ara, els morts aniran a la cripta de sant Pere, mentre que els vius descansaran en els jardins del Vaticà.
Per al bé de l'església romana, aquesta trencada de tabú hauria de ser com un desfer calça. El nou Papa hauria de rompre el tabú del celibat, el de la dona sacerdot, el del matrimoni gai i tants d'altres que estaquen l'església romana en el segle XIII.

Can Gazà, febrer de 2013

dimecres, 20 de febrer del 2013

80. EL PRODIGI DE L'ENGINY

Avui et concedesc doble ració de conversa perquè m'has picat. I no estic ofès. Massa bé saps que només m'ofens quan et negues a tu mateix. Però m'has tocat els bemolls -i això que els meus enrampen- quan m'has arrenglerat al costat dels nostres odiats predicadors. D'aquells infatuats que proposen com a models uns exemplars impossibles d'imitar. M'has retret que, un pic més, t'ha envestit el mal de cervicals de tant de mirar cap amunt.
Recorda que els signes més clamorosos de l'evolució des de les debilitats dels forts esclaten inapel·lables al teu mateix costat. El prodigi del company que es tornà cec i ara ha deixondit les seves potències amagades tot sembrant ulls a les mans, al nas, a l'oïda, als peus...  és una prova evident de la nostra tesi.
Tanmateix, la intel·ligència de l'home es disparà amb el gest de la moneia coixa en llançar un coco al cap del lleopard que es trobava a punt d'aglapir-la.
Et faig avinent, malgrat que no t'agradi gens parlar-ne, que els motors de la humanitat, dins tots els camps, sovint han estat els de la teva nissaga, els homosexuals. Els maleïts i condemnats gais de merda. Si no t'haguessis fet fort en la "desviació antinatural" ara mateix resaries laudes, transvestit de canonge, al cementiri de la Seu.

dimarts, 19 de febrer del 2013

79. EL MÀRTIR CHE GUEVARA


En la nostra darrera trobada, esquiterell escrivà meu, restares decebut perquè entre els models no vaig proposar el Che com un exemple. Després de l'encontre et dedicares a retreure'm els defectes dels meus ídols. Les teves acusacions són enginyoses.
No entens com Jesús pot presentar-me com a Pare per després fer-me responsable de la monstruositat de l'infern. A Francesc d'Assís l'acuses de covard per deixar que institucionalitzassin el seu Evangeli sense glosa. A Gandhi no li pots perdonar que no deixàs que la constitució de la llibertat suprimís les castes. Et costa incorporar Mandela a la llista de les referències donat que la seva figura arrossega la foscor dels crims de la seva esposa.
Et deix entronitzar el Che al retaule dels profetes si expliques el motiu cabdal de la teva admiració.
L'heroisme del revolucionari més estimat del segle XX radica en el fet de no deixar-se aglapir mai pel poder. Per això, la joventut, encara, el porta d'icona a les seves camisetes. Quan s'hagués pogut convertir en un Fidel Castro, abandonà la poltrona per continuar l'alliberació del poble bolivià. Traït pels seus, es deixà matar per no abandonar un camarada ferit. De mort, el seu rostre semblava un Crist de Rembrandt. I el seu "Diari de Campanya", sona a  Evangeli. L'Evangeli segons un de tants.