Al
cap i a la fi tots els homes us obsediu amb el tema de les vostres acaballes.
No és només el misteri del més allà. Hi ha quelcom més després d'aquesta vall
de llàgrimes?
També us obsessionau, pobres
mortals, amb els detalls i circumstàncies del vostre finament: "Quan, com
arribarà la meva darrera hora".
Sort que la majoria dels normals
us proposau una meta raonable: evitar el dolor.
Estimada i fràgil papallona,
sàpigues que, des de la meva infinita mort, et comprenc. Aprov i beneesc la
teva darrera tàctica. T'he escoltat quan l'explicaves amb tant de convenciment:
"La mort no ha de ser un salt a l'infinit. Hem de donar una darrera passa.
Si esperes despullar-te al darrer moment, tot seran preses. Hom ha de
desprendre's de les vestidures un poc cada dia. Així, a l'hora suprema només
t'hauràs de treure els calçotets."
Des de la meva eterna agonia em faig
meva la teva definició: "Morir ha de ser treure el tel de ceba a la
darrera llàgrima".
Em complau, també, la teva atrevida
proposta: "Ningú no ha pogut elegir el moment del seu naixement. Però
tothom pot plegar de viure com i quan millor li sembli. No parl de suïcidi. Em
referesc a l'acte suprem de la llibertat: "Dir basta". Propòs sant
Xirinacs com a patró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada