Just
acabava de deixondir-me amb una grapada d'aigua fresca -darrerament l'ull del
triangle em plora- quan t'he contemplat assegut a l'escaló de la tomba de ta
mare. Un sol de Tots Sants t'escalfava la cara. Junts hem repassat la nostra
classificació dels humans des de la mort.
Hi ha els morts morts. Per a sempre.
La mort no esborra les repugnàncies, sols les eternitza.
A continuació vénen els vius morts.
Pul·lulen al nostre costat, però no existeixen. No compten per a res. No ens
influeixen en res. Són talment morts. Llàstima de l'aire que embruten amb el
seu alè pudent. I la llista s'allarga cada cop més.
A la galta positiva del catàleg hi
figuren els vius vius. Aquests, variats
i singulars, formen el niaró escalfadis de les persones estimades. Són pocs,
però segurs i entranyables. Immortals.
Clouen el cànon, cisellat a foc, els
estimadíssims i definitius morts vius.
Aquells éssers, que ens donaren vida
mentre existien i ara depenen de la nostra tendresa per seguir vivint. Parl en
plural perquè, en gran part, jo existesc dins les profunditats de la teva
essència per mor d'ells. La fe s'encomana amb l'herència.
Per als morts vius hem de fer del
teu cor una cripta sagrada, talment una esglesiola romànica, impregnada de
silencis on jo t'expectaré sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada