divendres, 29 d’octubre del 2021

L’ESGLÉSIA DE MALLORCA CORCADA DE FEIXISME


El meu irònic escrit «La creu gammada del rector de Son Servera», publicat a Diario de Mallorca dia 27 d’aquest mes d’octubre i incorporat en aquest bloc ahir, m’ha provocat, a les primeres hores del dia, una deriva tragicòmica.

Vet ací l’escena amb llur diàleg.

Nou del matí. Em trob allargat a la butaca-llitera del dentista a punt d’arrabassada de queixal. Sona el telèfon. La infermera em diu que l’agafi.

Una veu aspra i dura m’esquerda l’oïda:

-Som el senyor Bisbe, estic terriblement contrariat. Amb el teu article sobre el rector de Son Servera m’has fet molt de mal. M’has destrossat.

Sorprès, gairebé tremolós, he intentant esquivar la fuetada.

-Senyor Bisbe, estic amb la boca oberta per una intervenció dentària. Tot d’una que pugui us cridaré.

L’amo i senyor de tota l’Església mallorquina ha imposat la seva autoritat per replicar-me:

-Ara vaig cap a Lluc. Et cridaré jo quan pugui. (Tot el dia he esperat la cridada en va)

Tanmateix, el còlic de ràbia l’ha traït. De cop ha vomitat tota la mala bava. En pocs segons m’ha escopit la invectiva que havia congriat per singlar-me fins a capolar-me les innocències:

-El rector de Son Servera, a dia d’avui, no té res a veure amb el monstre que tu pintes. M’has esmicolat tota la labor que havia fet amorosidament al llarg de tres anys. Ja estava curat. Porta temps sense celebrar misses en llatí.

El mitrat acusador ha centrat la destralada:

-Abans d’escriure has d’assabentar-te de les coses. Has de conèixer la situació tal com és. Amb calúmnies fas molt de mal. Això no quedarà així. Parlaré amb la batlessa del poble i les altres autoritats de més alt nivell. Ho aclariré tot.

Innocent de mi, talment un infant quan l’apallissen, he intentat defensar-me amb una manotada de clarividència:

-Senyor Bisbe, com podia tenir idea de les vostres cuites terapèutiques? Jo sabia allò que coneixia tota la gent. L’Ajuntament havia complit la Llei de la Memòria Històrica i el rector havia cercat més de 800 feligresos per donar suport a la seva declaració feixista. Jo m’he manifestat després de dies quan he vist que ni vós ni ningú aclarien la terrible provocació a l’odi de part d’un capellà.

Picat de mosca, el jerarca ha contestat amb contundència.

-Quan hagi endreçat la situació i hagi posat les coses al seu lloc faré una manifestació publica. Dictaré la sentència justa.

Ens hem enganxat en una desesperada dialèctica. Ambdós esgrimien els arguments com cops de puny al rostre. Jo he apel·lat a l’esgarrifosa veritat històrica:

- Aquí els falangistes n’assassinaren molts. Gent bona. Innocent, senyor bisbe.

La contrarèplica del cavaller capellà esdevingut pare i senyor de l’Església de Mallorca m’ha gelat la sang:

-A Menorca, els altres també en mataren molts. Els més bons.

El calfred caïnita m’ha enrampat totes les sensibilitats. El llamp de l’evidència m’ha creuat la comprensió. Per als hereus de la victòria feixista els «ALTRES» som nosaltres. Els seus, són màrtirs canonitzats. Els nostres són carn per forca. L’angoixa ha desembocat al cau de la desesperació.

-Per favor estudiau la nostra història. Consultau els qui en saben.

La meva veu s’ha convertit en clam.

-Mentre l'Església de Mallorca no demani perdó, la seva taca de sang no desapareixerà.

Un to de superioritat ha tallat tota possibilitat de diàleg:

-Estic fart de demanar perdó. Jo també som un represaliat de Franco, vaig estar a punt d’anar a la presó per mor d’una homilia.

La modulació de la veu ha posat mitra i bàcul a la fal·làcia dels negacionistes.

- Si volem la pau hem de deixar el passat i treballar el present.

Tanmateix, des de la meva incòmoda postura de rebel, estirat a una llitera de clínica dental, m’he reservat la darrera paraula.

-Sense justícia històrica mai no tindrem pau.

La vida es féu paràbola. El dentista m’arrabassà un queixal corcat. Una amarga cridada telefònica m’alliberà d’una església feixista. Mai més no em deixaré embaucar per un reconsagrat venedor de fum.



P.D. Avui matí, dia 28 d’octubre, quan ja tenia aquest escrit a punt, m’he trobat amb el regal que em fa mossèn Jaume Mercant en un poema burlesc a Diario de Mallorca.

Estimat col·lega, sou una monada. M’heu ressuscitat aquell temps de les polèmiques dels insults de pati de col·legi. No us contestaré perquè teniu tota la raó. Un dia em confessaré amb vós perquè pugueu conèixer totes les meves misèries. Tanmateix, no em distraureu de la meva estratègia: preferesc dirigir els tirs cap amunt.

dijous, 28 d’octubre del 2021

LA CREU GAMMADA DEL RECTOR DE SON SERVERA




L’any 1968, just acabat d’arribar del Perú, em vaig estrenar de capellà obrer a l’hotel «Levante» de Cala Millor. Pelant patates vaig fermar una fonda companyonia amb un represaliat d’en Franco. Aquest bon amic em contà que cada dia, per venir a la feina, donava la volta a Son Servera per no passar per davant la creu dels falangistes. M’explicà que aquell disforjo monument feixista revivia l’assassinat del seu pare i del seu germà major. El rector no recollí signatures per salvar-los.

Aquests dies, 53 anys després d’aquestes saons, l‘Ajuntament de Son Servera, tot complint la llei de la memòria històrica, ha enderrocat el monument de la vergonya.

Mentrestant, el rector de la parròquia, mossèn Jaume Mercant, ha remogut cel i terra, amb sermons i recollida de signatures, perquè no tocassin el signe sagrat del genocidi.

La fidelitat al meu company de cuina m’ha espolsat la peresa infinita de denunciar l’actitud d’aquest consiliari de l’extrema -extremíssima!- dreta cavernícola.

«Era un signe religiós. Res tenia a veure amb la política». Amb aquesta fal·làcia la vox de Vox argumentava el seu intent de sedició.

Al rector de Son Servera, Sant Llorenç i Son Carrió, només li propòs una prova: agafi els 837 signants de la seva reivindicació feixista i organitzi al centre de Berlín una processó amb la creu de Hitler com a senyera, tot proclamant que l’esvàstica és tan sols un signe religiós.

Estimats i admirats amics de Son Servera, que un temps fóreu molts, no comprenc el vostre silenci. Sé de cor la vostra resposta: contestar les excentricitats d’aquest personatge és com rentar el cap a l’ase i perdre el lleixiu. M’alegra el vostre absurd pacifisme. Posats a retreure el refranyer popular us recordaria que qui calla hi consent. Però sobretot pensau que eix rabassó de l'Edat Mitjana és amo i senyor, claus en mà, de les dues esglésies, la vella i la nova. Aquests originals tresors són del poble que els ha de poder emprar en qualsevol activitat que propicii la llibertat, la cultura i la fraternitat de la gent.

A vós, reverent pare, us tornen boig els mitjans de comunicació. Tant com a mi. Per això, aprofit eixa carta pública per fer-vos una promesa: el dia que enganxeu a la solapa del vostre clergyman que no us treis ni per dormir, l’escut de la creu gammada, jo us regalaré una casulla de guitarra amb els colors de l’arc iris per poder celebrar la missa de Trento en llatí i poder viure, malgrat només sigui per mitja hora, fora de l’armari.

dimarts, 26 d’octubre del 2021

RESSÒ DE L’HOLOCAUST D’UNA GENERACIÓ DE DONES TOT ACOMIADANT FRANCESCA GELABERT ANDREU


Ara, família i amics, podria adherir-me al vostre respectuós comentari de com la mort de la vostra mare, de la vostra padrina, de la nostra companya ha estat dolorosa, però conformada. Ens dol la seva partida però era el millor camí que podia fer. Podria pregar per ella anomenant-la, com el capellà a la missa, amb l’entranyable nominació de germana. Des del moment que el seu fill major, Tomeu, escollí ser nebot meu ella entrà a formar part de la meva tribu íntima. 

Podria teixir un panegíric amb la seva vida i miracles tot recalcant com la feixuga innocència del seu fill Pedro li atorgà patent de màrtir. Un merescut títol que li obria les portes de totes les comprensions i les dispenses. 

Podria arriscar una paràbola tel·lúrica proclamant que na Francesca de Sa Sínia i aquest ullastre, que som jo, arrelàrem a una mateixa pleta. El puig de Son Sureda aixoplugà les nostres primeres alenades. 

Podria omplir el panorama de la posta de la vida amb núvols encotonats de consideracions i homilies. Però quan la mort et singla la història no pots fugir de la seva evidència. La revelació em crema les entranyes i em remou la profunditat de les esgarrifances. 

La clau la trobam a la data de la seva edat: 87 anys. Francesca Gelabert Andreu, com les meves germanes, pertanyia a la generació que anava dels anys trenta als quaranta-cinc del segle passat. La marca definitiva te la claven a foc en el moment de nàixer. Les dones d’aquesta generació restaren enclavades entre dos pànics. La seva existència, ja que mai no tastaren la vida, transcorregué entre dues pors. La meva és una generació d’esclaus, però sobretot d’esclaves. 

La punyalada de l’esclavitud va ser tant profunda que la majoria d’elles perdé la consciència. No sentien les cadenes. Jo mateix no m’havia adonat fins fa poc temps d’aquesta trista –tristíssima!- història del cruel holocaust de tota una generació de dones, esdevingudes mares i padrines. Les dones d’aquesta generació alenaren aterrades per la dictadura dels pares. Dels pares de la nissaga. Per damunt tot s’havia de servar l’honra de la família. Els costums i jerarques eren sagrats. Per res es podia contradir les sentències dels jutges de la tribu. 

Dels pares de la Pàtria. Un règim ferotge ens podrí l’aire amb la sang de milers d’assassinats i ens buidà els ulls amb agulles de cap negre.La majoria d’aquella generació miràvem com a normal l’holocaust de les nostres llibertats. No coneixíem ni per nom l’existència dels drets humans. Callàvem i obeíem. 

Dels pares de l’Església. D’una església que omplí els convents d’aquells temps amb milers d’esclaves consagrades. Francisca, com jo, té una germana monja. Francesca va pertànyer a la confraria de filles de Maria i de Mares Cristianes. 

Fou catòlica practicant. La seva fe massissa no patia encletxes. Així mateix, les dones d’aquesta generació projectaren el passat cap al futur, de d’alt cap a baix. Tant migrada i insegura era la seva autoestima que el respecte cap als fills es convertí en paüra. En el fons, el pànic radicava en el temor de decebre’ls. De no saber administrar la tendresa, la democràcia, la justícia, la llibertat que elles no conegueren. 

Pobrissones i incompreses víctimes de totes les dictadures! Quan mir les esqueles i comprov com parteixen una rere l’altra les dones de la generació dels anys trenta, m’envesteixen les ganes de dedicar-los un homenatge. Ho faig avui ajuntant-les a totes entorn de la nostra estimada Francesca Gelabert Andreu. Robant el títol a Blai Bonet, diria que aquesta despullada benaurança l’he treta de l’Evangeli d’una de tantes. 

Ara acluc els ulls i escolt el darrer missatge de les crucificades entre dues paüres. Des de la llum d’una nova dimensió i el coratge d’una llibertat just acabada de fruir. Amb tremolor a la veu i a la tendresa, Francisca i tota la cohort celestial de germanes crucificades ens supliquen: «Deixau-nos un raconet on no molestem per sentir-nos estimades. Heretau el lema del manament que nosaltres no poguérem estrenar. No tingueu por. Estimau. Deixau-vos estimar. Però, sobretot, donau bons viures». 

Jaume Santandreu 

Can Gazà, 24 d’octubre de 2021

dimarts, 12 d’octubre del 2021

SANTA TERESETA DE MARGINÀLIA


A mida que s’acosta la data de tancada de Marginàlia el cor s’encongeix. Mai no m’hauria imaginat que es poguessin crear uns lligams tan profunds i sentimentals entre els objectes i les persones. Molts dels mobles estaven morts i ressuscitaren per art, manya i paciència dels gazanencs del taller. 

L’exemple més cridaner i entranyable és la capelleta neogòtica que aixopluga la imatge de Santa Tereseta del Nin Jesús. El nostre vell ebenista dedicà totes les jornades de tres mesos a la restauració d’aquesta joia. El consol dins una tal desolació ens neix de la generositat i exquisidesa amb què han correspost els amics de Can Gazà. 

Mai no pensàvem que ens estimassin de tal entranyable manera. Fins i tot aquells que no troben cap record per emportar-se, ens amoixonen amb generoses aportacions. Per poder-me entendre amb els nostres hostes –algun objecte ens ha acompanyat al llarg de molts d’anys– m’he refugiat en l’elegància i bellesa del llenguatge metafòric. 

Així, vaig prometre a la patrona de les Missions –qui hi ha més infidel que un marginat?– que lluny de tirar-la al carrer, aconseguiria que el seu majordom, el rector de la parròquia de Son Armadams, vendria a recollir-la. 

Efectivament, dia 5 d’octubre mossèn Antoni Pons, acompanyat pel seu assessor Joan Pasqual, s’atansaren a la nau de Can Valero amb la intenció d’emportar-se, per la cara, el nostre talismà. Davant aquesta actitud d’aprofitament de la feina dels marginats, vaig escriure una carta, tramesa per correu electrònic, al rector de Santa Tereseta amb tot el respecte que em resta, encara, al fons de la meva decepció. 

No hem rebut cap resposta, encara. No donarem la lluita per acabada fins a complir el meu compromís de com la joveníssima doctora de l’Església romandrà a ca seva. 

Avui, amics que acompanyau el dol de l’enterrament de la nostra utopia de la “feina per la dignitat”, us confiam la carta rectoral perquè pugueu actuar amb coneixement de causa a l’hora del torcebraç definitiu.



A MOSSÈN ANTONI PONS CRESPÍ, RECTOR DE SANTA TERESA DE L’INFANT JESÚS 

Apreciat germà en les benaurances: 

La cridada de l’altre dia parlant-vos en metàfora de com la vostra patrona Santa Tereseta de Lisieux, que tenim acollida a Marginàlia dins una valuosa capelleta neogòtica, no volia quedar tirada al carrer era un gemec esgarrifós de petició d’auxili. 

Ens veiem obligats a tancar la nau de Can Valero. El meu llenguatge indirecte volia ser una ironia per dissimular l’angoixa. Aquest mode elegant de pidolar ajuda es repetí al peu de l’agradosa fotografia de la santa que publicà el diari Última Hora dia 6 d’aquest mes a la pàgina del clamater dels pobres Pere Prieto. 

L’absoluta convivència amb els pobres ens descobreix el sentit de l’Evangeli de Jesús. Crec que tot té un sentit. Res és casual. Ni una fulla es mou sense el permís del Pare. L’arribada a Marginàlia de la patrona de Missions ha de significar per a nosaltres una benedicció. 

Les coincidències del Moviment Marginal amb la vostra parròquia de Son Armadans no són casuals. El primer Acolliment nasqué a la vostra Rectoria. Mossèn Gabriel Lliteras encaminà cap als perduts dins la mar d’aquell temps les ajudes de Caritas. Vós mateix, com a col·laborador, comprovàreu com es posava en marxa l’Hospital de Nit. Tampoc resulta atzarós que el vostre assessor Joan Pasqual fos president d’Arca a l’hora de cedir el local per al primer mercadet de El Refugi. 

Davant Déu, el criminal no és el pobre que toca a la porta sinó l’amo que l’hi tanca. La unilateralitat no existeix per als cristians. El Bon samarità no cercava el ferit. Es va desfer per donar tot l’auxili tan prompte com escoltà el seu plany. Mentrestant, el sacerdot es feia el sord. Al judici final no tendreu excuses. 

Entre les tres parròquies -Son Armadans, El Terreno i Portopí- de les quals en sou responsable, ajuntau una gran part dels cristians més rics de Mallorca. Només una paraula vostra a les misses dels diumenges podria desencadenar una allau de generositat per salvar-nos d’aquesta desesperada situació en què ens trobam els marginats dels marginats. 

En aquest moment, per damunt tot, ens urgeix un clam d’auxili, un gest que cridi l’atenció. No tenim per pagar anuncis. Ens hem d’enginyar per cridar l’atenció amb les nostres cabrioles. Per això, aquesta seria LA NOSTRA PROPOSTA. 

A final del mes d’octubre, a l’hora de la missa vespertina, vendríem un gran grup d’amics de Marginàlia, a lliurar-vos la capella de Santa Tereseta. Entraríem amb ella a l’església. La vostra patrona i hores d’ara la nostra protectora, presidiria l’Eucaristia. Al moment que creieu adient, jo llegiria un breu manifest que d’antuvi us hauria donat per escrit. Com a signe d’agermanament, la col·lecta seria per a Marginàlia. 

Tots els detalls estan per consensuar entre ambdues parts. D’aquest acte en faríem el màxim de propaganda tant als mitjans de comunicació com a les xarxes socials. 

Tot delirant que escoltareu les inspiracions de Santa Tereseta donant entrada als marginats, esperam, en un breu termini, la vostra resposta.

Una abraçada. 

Jaume Santandreu 

Can Gazà, 8 d’octubre de 2021

dilluns, 4 d’octubre del 2021

CLARÍCIES SOBRE CAN GAZÀ I EL SEU TALLER DE MARGINÀLIA


La buidada del taller del Polígon de Can Valero avança a un ritme esperançador. Si la generositat dels amics continua com ara, en dos mesos Marginàlia podrà cloure amb tot honor la seva etapa històrica de “la dignitat per la feina”. De moment, el moviment és perfecte. Cap visitant porta res i tots se’n duen un record, que va des d’un canterano a una figureta de porcellana passant per una meravellosa gamma de làmpades i quadres. En tot cas, qui no s’enamora de cap troballa deixa un signe del seu sentiment amb una aportació a la causa. No es pot donar el condol sense una llàgrima.

Tot i això, urgeix que la situació de present i de futur de Can Gazà, ICES, (Institut contra l’exclusió social) resti públicament definida, clara i immutable.

Can Gazà és i té ferm propòsit de ser una comuna autogestionada de malalts irrecuperables sense possibilitats de retorn al món de la família o del treball remunerat. Cama-tallats, baldats en cadira de rodes, desnonats, operats de tot tipus de càncer, folls follets... són els actuals amos, directors i senyors de Can Gazà.

Com us comunicàvem amb una immensa tristesa a l’anunci de tancada de Marginàlia, l’epidèmia de la beneficència ha convertit els exclosos en ganduls. Els qui han abandonat la lluita han expressat la seva gratitud per anys d’esments i cordialitats denunciant-nos com explotadors. Els traguérem de la fossa per explotar-los. Ara he comprès que els meus avis i els meus pares foren uns explotadors. Ens obligaven a portar la casa i la vida endavant sense tenir-nos reglamentats. Contracte. Nòmina i assegurança.

Hem tingut la sort que els propietaris venguessin la nau. Sense aquest factor determinant segurament hauríem continuat malgastant mils d’euros per mantenir la façana. Hem estat temptats a renunciar a les nostres essències tot traint el nostres marginats. Nosaltres som els exclosos del proletariat. Som lumpen. El comunisme ens condemna a la desintegració. El capitalisme ens necessita per entretenir els altruistes. La beneficència és part essencial del sistema cristià i capitalisme. Tanmateix, la història està a punt de donar un tomb. Els animals abandonats són el gran futur de la solidaritat.

Fins ara, tots els treballadors del taller i del mostrador de Marginàlia vivíem junts a Can Gazà. Hem estat temptats a acceptar gent del carrer per hores. Hem sentit l’esglai de convertir-nos en un Deixalles de tercera. Ho dic amb entranyable respecte cap a la fundació que importàrem Gaspar Aguiló i jo de Barcelona. Emulàvem el Pare Roman Fortuny, l’exprior de Lluc, que havia creat “Engrunes”. El nom de “Deixalles” és un invent meu.

A Can Gazà podrem seguir complint les traces de Marginàlia, com són la dignitat per la feina, la teràpia pel sentiment d’utilitat, la seguretat per la responsabilitat, el goig de sentir les coses com a teves. Però sobretot el trofeu era el tractament d’igual a igual entre la gent. Ha desaparegut la síndrome del Zoo. Ningú al barri no ens mira com animals rars.

El compromís de quatre hores de feina -asseguts a una cadira de rodes les patates es pelen totes soles– seran insuficients per atendre tot el moviment de Can Gazà.

Tenim previst com continuar i fins i tot augmentar el contacte amb la gent que la nau havia convertit en la cosa més natural del món. Així com a la Casa Llarga inventaren Els Encants i a Marginàlia començàrem els Vermuts del Primers Dissabte, ara ens enginyarem per convertir Can Gazà en un indret de trobada.

Tot arribarà al seu temps. Ara és l’hora que ens forceu a complir el sagrat compromís d’estacar-nos al costat del lumpen proletariat, d’aquells quissons humans rebutjats de les caneres altruistes.