dimarts, 13 de desembre del 2016

CONILLS DE RATA O LA VERA FAÇ DE MARGINÀLIA



La Verònica, valenta, desafiadora, s’atreví a eixugar el rostre del Gran Marginat, camí del Calvari. En recompensa a la seva compassiva gosadia,  la vera faç, l’autèntica estampa del Salvador, restà gravada al seu vel eixugadís.
Aquest Nadal, després de cinquanta anys de viure a Marginàlia, he descobert, tot contemplant la fauna divina i humana de Can Gazà, la vera faç dels exclosos. Som i ens sentim conills de rata dins una gàbia.
Els conills de rata som, com sintetitza el seu nom, rates domesticades. Rats sanats. Bestioles veganes.
No feim por a ningú. Ben al contrari, quan som petitons podem fins i tot  inspirar un lleu rampell de tendresa.
No interesam a ningú. Mai no he contemplat una pancarta que proclamàs “Salvem els conills de rata”. No servim pràcticament per res. Només feim nosa. No m’imagín una campanya electoral on els polítics ofereixin  arròs brut i conills de rata rostits. Ni farcits, serviríem d’ham per guanyar vots.
Tan sols no tenim hàbitat propi. Si trobes un eriçó saps que l’has de retornar a la pleta, Si veus una tortuga, penses que el seu lloc és la garriga.
Però, on putes fiques un conill de rata? Ni els més fanàtics animalistes sabrien donar-me resposta a aquest interrogant.
El lloc típic i tòpic per als marginats és davall un pont, Així, quan intentis passar a l’altra  banda de l’autopista podràs ser esclafat per l’arma més destructiva de l’home, com és el seu cotxe enfollit –xofer i màquina– per sortir de l’embós de les hores punta, que pràcticament són totes.
A altres  indrets i amb uns altres noms menys ofensius, com pugui ser  “conills d’Índies”, som carn de laboratori. Servim per fer experiments. Però no importa anar a les Amèriques fosques per viure i conèixer eixes crueltats. Ara mateix viu dins la nostra gàbia modèlica de Can Gazà un encant de persona capolada en totes les parts del seu cos per haver fet de conill de rata als venedors de droga de Son Banya. Ell era el testador de la droga una volta el químic dels gitanos havia fet els talls i les mescles pertinents. Altres germans nostres –entorn dels quatre mil– moriren de sobredosi, tirants al carrer per haver fugit dels camps de concentració de les cures miraculoses. Abans d’existir “Sa Placeta” els conillets de rata, malats de dependències, rebutjats dels laboratoris dels mètodes infal·libles,  vagaven com autèntiques rates pels claveguerams de la ciutat dels immaculats benpensants.
És tan pregó el complex de conill de rata que ens han inculcat els nostres salvadors que, posats a somniar, els marginats de Can Gazà sospiren per una gàbia de plata. Massa sabem que les gàbies d’or es reserven als botifarres dels marginats.
Malgrat tot, ran de Nadal, els conills de rata de Can Gazà ens atrevim a imaginar-nos que trobarem un lloc a la Cova de Betlem, amagats dins el caramull de palla del bou i la mula, tal com campam a la nostra Marginàlia.

dimarts, 29 de novembre del 2016

EL MEU DARRER FILL LITERARI CLAMA AUXILI



“Operació Tiara” em porta pel camí de l’amargura i de l’aventura.
Darrerament m’ha demanat la possibilitat de viatjar al seu lloc d’origen. Vol fer-se present a Sud-amèrica. Especialment al Perú. Més concretament a la seva estimada i enyorada  terra del Nord. M’ha  exigit eixa viabilitat amb el ganivet al cor. El mortal  ganivet de “ tu en tens la culpa perquè em posares al món sense el meu permís”.
Per convertir aquest somni en realitat eren necessaris –essencials!– dues condicions.
La primera era la traducció al castellà de la novel·la. Francesc  Suarez, un amic de l’ànima, un peruà d’adopció, un autor de contes fantàstics, ha realitzat una recreació meravellosa d’Operació Tiara. Ho afirm humilment de tot cor: preferesc la versió castellana. En peruà el relat cobra versemblança. Un negret de la quinta forca de l’Alt Chira parlant un català santandreuí distorsiona el panorama. Amb la traducció, la narració de la vida i miracles del futur Papa cobra aires de “Macondo” i de “La Casa Verde”.
La segona condició era trobar un sistema al nostre abast per poder volar a l’altre món. Autor de tercera regional com som no podia somniar en edicions americanes o distribucions fantasmagòriques. Enviar un llibre al Perú costa dues vegades el seu preu. Cati Castell, Jaume Mateu i el mateix Paco Suarez, experts tots tres en arts i manyes digitals, m’han enviat el meu filló als núvols cibernètics. Ara el pot fer ploure al seu ordenador qualsevol lector d’arreu de tot el món. A hores d’ara jo i el meu darrer engendre de paper estam penjats –mai millor dit– www.amazon.es/libros o bé entrant a la meva pàgina d’autor: https://www.amazon.es/OPERACI%C3%93N-TIARA-Jaume-Santandreu-Sureda-ebook/dp/B01MYO7H30/ref=sr_1_1?s=books&ie=UTF8&qid=1480412293&sr=1-1&keywords=operaci%C3%B3n+tiara
Vet ací el meu gran problema: si no em despengen em congelaré als núvols.  La despenjada virtual només us costarà 1,75 euros. Per favor,  ajudau-me. M’hi jug la vida. Vull dir la vida literària, que és part essencial de la meva posta de sol.
Si sabeu fer aquestes cosotes tan modernes anau al darrer enllaç assenyalat i amb  un clic el meu filló apareixerà, xalest i content, a les vostres pantalles.
Si sou de la meva condició de negats per aquestes bruixeries, us don un remei infal·lible: telefonau o envieu un whatsApp  a la nostra eficient generala gazanenca Cati Castell al 609318204. El seu prodigiós aparell telefònic va amb ella i la seva paciència en  tot moment.
Gràcies d’antuvi. Per favor, salvau el meu darrer filló literari.





dimarts, 4 d’octubre del 2016

L’HEREVA UNIVERSAL DE DON BRUNO MOREY ACOLLIDA A CAN GAZÀ


Don  Bruno  Morey, “el darrer canonge”, segons la biografia de Miquel Segura; el senyor de Ca l’Abat, el déu omnipotent de les nul·litats matrimonials; el bisbe de Formentor; l’espectacular  orador sagrat de les postreres  trones; el professor de dret canònic; un dels personatges més exòtics  de la societat mallorquina; un bell i perfumat narcís apallissat, morí –fa poc – més pobre que una rata, pelat com un jonc, a la residència de Sant Bernat.
L’altre dia, la seva hereua universal es presentà a Can Gazà tot demanant, humilment, ser acollida com qualsevol altre benaurat evangèlic. Com a presentació, m’allargà una còpia del testament on  Don Bruno la declarava hereva universal de tots els seus béns, acompanyada d’un certificat de les seves darreres voluntats. Em contà com tota l’immensa fortuna  del conegut personatge s’havia esfumat absolutament, d’una manera fulminant. Ella havia heretat una tomba, compartida amb quatre renebots, i el seu dietari. Res més. Absolutament res més. En conseqüència, es trobava literalment tirada al carrer. Havia servit, al llarg de trenta-set anys el seu respectat i admirat senyor fins al darrer moment. Estant a la residència, vell de més de cent anys, anava cada dia a afaitar-lo i a netejar-lo. No tenia res. No podia demanar la jubilació anticipada perquè no havia estat assegurada mai. No podia cobrar la no contributiva perquè encara no té 65 anys. No havia pogut fer un racó perquè mai no havia cobrat res pels seus serveis de majordoma i secretària de l’alt personatge.
Havia confiat en la promesa del ministre de Déu: “No et pag , perquè tot serà teu”. Tot, a l’hora de la veritat, ha estat una tomba i cinquanta toms, enquadernats per les saleses, de les impressions, comentaris, secrets i pregàries que cada dia anotava al seu quadern íntim el canonge valldemossí.
M’impressionà fins a les arrels del misteri la caiguda del mite. Però sobretot m’impactà la dignitat d’aquella desafortunada persona que no jutjava, ni retreia, ni es queixava. Simplement mirava de sobreviure.
Però per damunt tot altre sentiment surà la por que aquest autèntic tresor del dietari caigui indefectiblement en mans dels piròmans inquisitorials. La fidel i heroica defensora del testimoni de Don Bruno, confessat, dia a dia, al seu confident de paper, es mostrà disposada a defensar a mort aquest tresor.
Quan em va revelar el nom del canonge que la perseguia per arravatar-li aquest compromès document històric, em vaig alarmar i vaig posar un èmfasi dramàtic a l’exhortació que vaig predicar a la confiada i sacrificada serventa. Li vaig explicar amb  tota la sinceritat de la meva ràbia: “Aquest llop disfressat d’ovella és un perill terrorífic. És el mateix que consentí, àdhuc propicià, que la família de Guillem Cabrer fes desaparèixer el seu incommensurable diari íntim. Per salvar el fictici honor d’una família benestant sacrificà un dels documents més brutalment sincers de la literatura catalana”.
Comprenc que els guardians de la honorabilitat de l’armariada església nostra, d’aquesta institució sagrada que  propicià  que els capellans  del dit calent, els qui participaren activament en els assassinats de la creuada, ocupassin llocs de responsabilitat i honor; la mateixa institució intocable que consentí i a la pràctica protegí els pederastes, els amistançats, els corruptes... tremolin, aquests piròmans inquisidors, de por i pànic davant el testimoni irrefutable d’un senyor  -un gran senyor – del règim del “Caudillo por la gracia de Dios “ i l’ajuda dels canonges que el reberen sota pali talment la custòdia del Corpus.

dimarts, 16 d’agost del 2016

LA VETLLADA DE SINEU, PARÀBOLA I CLAM DE LA DINÀMICA HUMANA


A la vetllada  gazanenca  de Sineu, el dia de Sant Llorenç, al costat de la bellesa acollidora del franciscà claustre municipal, de la calidesa amorosida de la rebuda i de l’impacte de la comunicació, destacà, de  manera sorprenent, la nombrosa assistència. Una vertadera  multitud si es té en compte  la naturalesa de l’acte: la presentació d’un llibre. Una estranya novel·la, estigmatitzada per ser filla d’un capellà maleït.

Si analitzam, a fitorada de xoriguer, la procedència  i la casta dels concurrents arribam  a la conclusió que  un 30%  dels assistents  pertanyia  a allò que podíem anomenar públic normal de les presentacions literàries. En el nostre cas, aquest  grup era ample  i fervorós. Quan dic ample vull explicar  que el nombre d’oients  era superior al de  les trobades  normals que s’organitzen entorn d’un  nou llibre.  Ample també es refereix a la diferència de pelatge de les pacients bestioles de companyia. Hi havia des de la família als professionals de la cosa pública  i de la mania literària, passant pels amics fidels i acèrrims defensors de la causa de Can Gazà. Quan escric fervorós vull destacar, amb un profund agraïment, la silenciosa acollida de les paraules dels oponents. Sense celebrar missa, es palpava l’escalfor de la comunió.

El misteri a revelar era com i perquè havia comparegut a l’acte de presentació d’Operació Tiara aquella gentada  afalagadora, respectuosa i afable. Tot i tenir en compte que la morbosa curiositat pot obrar  miracles, es notava a les clares que una mà poderosa, gairebé divina, havia provocat la gloriosa i profitosa esllavissada. Aquell agradós grup de persones, la majoria senyores d’una maduresa portada amb  humor i elegància, havia comparegut a la trobada subversiva, per obediència  parroquial a les indicacions, ben mirat manaments, del senyor rector, mossèn Guillem Feliu.

Aquest fet paranormal m’ha portat a reflexionar, un cop més, sobre  la dinàmica del moviment de la gent. Per a  mi el referent, la paràbola i clam de la marxa dels pobles, en tots els sentits i aspectes, és el tren. No debades no vaig descansar fins haver recorregut l’estepa russa  en el transsiberià. Nou mil quilòmetres de via cap un destí.

Un tren pot  enfilar tants de vagons com vulguis. Aquests  departaments poden omplir tota la gama, des de la suite de luxe fins els caixons amb  rodes per carbó. Tanmateix la peça, cabdal i  indispensable,  per caminar és la locomotora. Un tren funciona per la locomotora. Sovint resulta que la locomotora és bruta. Fa renou. Treu foc pels queixals. Trenca  prepotent i desafiadora el silenci sagrat de les muntanyes. Però sense  locomotora el tren esdevé una teringa de mòduls parats i inútils.

Les parròquies, els partits, les organitzacions, els governs, àdhuc  les famílies, estan farcides de vagons. Preciosos. Fantàstics. Però sense la bruta i puta locomotora  es quedaran parats, al dic de la mort.

Podria parlar-vos mil hores de  la dinàmica  humana. Per maleït imperatiu del destí fa  50 anys que faig de locomotora.
 
La proximitat de la barcella del Rei m’inclinà a canviar la metàfora del tren per una estampa pagesa. El carro avança quan el mul estira. Fa 50 anys que estic enganxat al carretó de Marginàlia. Com bon ase que som he rebut amb escreix la recompensa de les bèsties de càrrega. Estirades de  brida. Renecs i qualque llenderada.

diumenge, 7 d’agost del 2016

ACTE DE RESISTÈNCIA MARGINAL A SINEU


Resistir és no cedir ni un punt dels principis, conviccions i utopies.
Resistir és posar peu fiter per no moure't del teu lloc. Abans morir que
deixar de ser tu mateix.
Resistir és plantar cara a les tempestes del desert i no deixar-te enganyar per miratges d'impossibles oasis.
Resistir és traduir a fets concrets les proclames de llibertat, justícia i
democràcia.
Resistir és vendre-ho tot per una causa, però mai no acceptar una rebaixa.
Resistir és seguir aferrat a la crítica i a l'autocrítica amb tolerància zero a la frivolitat i a l'estupidesa.
Hores d'ara estic recitant, braços en creu, una lletania de resistències.
Resistència evangèlica. Quan tothom es conforma amb un Papa que viu humil a un racó del Vaticà jo enviï l'església a la Cova de Betlem. I si no, a la merda.
Resistència política. Quan la proposta suprema es diu canvi, jo seguesc
entercat en clamar per la revolució.
Resistència marginal. Quan l'ajuda al pobre s'ha convertit en un negoci i en un espectacle de la beneficència jo definesc, predic i practic la solidaritat com una exigència de ser persona. Tant per jo com per als marginats.
Resistència' literària. Renuncii a l'èxit momentani per tal de mostrar als quatre folls enamorats de l'escriptura la riquesa esplendorosa i àrdua de la nostra llengua catalana.
Resistència sexual. Mai no deixaré que me'ls tallin per molt que a la
castració li diguin vergonya, celibat o prudència.
Resistència social. Escarnesc, íntimament i pública, els dogmes de la nostra societat, com són els doblers, la comandera i la figurera, tot convertit les meves accions en denúncia contundent i pública.
La dinàmica de la resistència ve calcada al model de l'aguant d'una vaga de fam. Pots resistir si tens una causa clara i definida i l'escalfor dels germans de nissaga i dels companys de viatge.
La resistència no té cap mèrit. Al cap i a la fi, no passa de ser una pura i dura lluita per la supervivència. O resisteixes o t'engoleixen.
Si compareixeu al claustre de l'Ajuntament de Sineu, dimecres dia 10 a les 8 del vespre, podrem convertir la simple presentació d'un llibre en un acte de resistència marginal i revolucionari.