dissabte, 29 de juny del 2013

202. NO POTS SER MÉS IMBÈCIL


T’ho xisclaré brutalment i grossera. Company de viatge, no puc aguantar les teves caparrudes i cegues imbecil·litats. Davant de les teves ximpleries, normalment reaccion amb llàstima, a voltes amb una mica de fàstic. Però avui m’has arrabassat la paciència. Estic fart de ser el teu bessó siamès, aferrat tota la vida pels collons.
Deixa que m’espassi la ràbia amb insults i flastomies, com faria qualsevol carreter amb la seva mula renega.
T’equivoques de cap a peus amb les teves apreciacions i reaccions amb els  cabrons marginats que et xuclen la sang per després compixar la teva cadavèrica ànima.
Ets tu, que necessites creure en la rondalla de l’autogestió i del recobrament de la dignitat, malgrat sigui just abans de morir. Ells, els exclosos de merda, el que cerquen és la seva comoditat. Volen tot allò que tu els ofereixes: casa, afecte, companyia, bona teca, roba neta, sou setmanal... sense fer res a canvi. Els pagesos tenien tota la raó quan sentenciaven que de gandul, curt i brut no se n’ha salvat cap mai.
Si en lloc de pagar, cobrassis, com fa la clínica Capistrano i el Projecte Home, et respectarien agraïts i submisos. Si en lloc de viure amb ells i com ells et situassis per damunt tot i tots, et mirarien com un déu.

divendres, 28 de juny del 2013

201. PLANY MARGINAL DES DE LA FOSCA

M'has il·luminat fins a convertir la presentació del concert benèfic en pregària. Senyor, Déu meu, t'he cercat dins la natura i dins la història, però m'ha estat impossible trobar-te. Les catàstrofes esclafen els dèbils. Els innocents pateixen. Els dolents sempre guanyen.
Llavors em vaig embadalir amb el Fill de l'Home, el Fusteret, el teu Predilecte. Em costa molt descobrir-lo rere tantes contradiccions dels que ens diem cristians. La jerarquia insulta la meva nissaga. Els leprosos som expulsats fora de les murades canòniques. Roma queda massa lluny de la Cova de Betlem i el Calvari ha esdevingut una representació sagrada.
Ara sé que t'has encarnat en els marginats i miserables. M'he acostat a Tu, m'he colgat al teu jac i he sucat pa dins el teu plat. Però molts dies no sé trobar-te rere tants d'egoismes, absurds, curtors i misèries. Sent com, en lloc de servir els pobres, em servís d'ells per a les meves imbècils vanaglòries. Lluny de ser el seu criat, massa sovint m'impòs com el seu dictador. Cada cop més em sent un cucoi de femer, un pobre cec que palpa parets humides dins les fosques.
No sé entendre’t ni estimar, però et jur que mai no et mancarà un rosegó de pa i una mà calenta damunt la teva espatlla destrossada.

dijous, 27 de juny del 2013

200. MONJOS DE CAN GAZÀ

El sagrament de l'Ordre imprimeix caràcter. Una marca que crea una mena de segona naturalesa. T'ho record, pobre predestinat meu, perquè acceptis amb humil resignació la condemna de pensar i actuar com un clergue, malgrat visquis  com un captaire a les portes de la "Catedral amb armaris".
Des d'aquesta perspectiva s'explica i comprèn Can Gazà com un monestir  de l'Edat Mitjana.
Al  teu monestir, molts dels postulants no passen del noviciat. Alguns tasten els vots temporals i només uns pocs arriben als vots perpetus, tot fent de Can Gazà un refugi fins a la mort.
Els teus monjos del Secar de la Real, al contrari de tots els consagrats -frares i monges- no tenen cap dificultat per servar els tres vots.
El de pobresa l'acompleixen a la força. Són pobres de solemnitat que viuen estigmatitzats per la xacra pitjor de la misèria, com és la inseguretat. Sempre ho has predicat: "Els consagrats fan els vots mentre nosaltres, els reconsagrats, els complim".
El de castedat ve assegurat per la impotència. Són eunucs. Com el brau que  bota la paret de pues, deixaren els collons enganxats als grenys quan es precipitaven a l'abisme de la marginació.
Pel que fa al vot d'obediència, en especial els antulls del pare abat, constitueix el secret de la perseverança del teu monestir.

dimecres, 26 de juny del 2013

199. CAN GAZÀ, UN MONASTIR


Al terme del teu pelegrinatge, aimat foll trescadís, la vida t'ha regalat Can Gazà com a premi i resum de la recerca amb els exclosos. T'he escoltat quan donaves diverses definicions d'aquesta casa pairal on hi penses passar les teves velleses immers dins la teva família de marginats. Per això, vull fer-te avinent la definició de Can Gazà que crec més propera a la realitat, tot i que les altres serveixen també de referents.
El nom oficial de comuna terapèutica, a la pràctica, es redueix al fet de viure en comú unes persones, sense utopies revolucionàries, arreplegades per la necessitat de guarir-se de la intempèrie.
L'ocurrència que és un talego en llibertat s'acosta al mode d'actuar i reaccionar dels presos de la misèria.
Per la part disciplinària, el nom de quarter s'avé amb l'experiència que guarden molts gazanencs del seu pas per la Legió. Segur que a tu et miren com a un general.
Pels teus furs íntims, Can Gazà és el teu nou Son Sureda de l'ancianitat. Tanmateix, la definició que li ve clavada és la de monestir de miserables. Talment com eren en un principi els convents de sant Benet. Els lemes "ora et labora", "l'host és Crist", "primer és el convent que els membres", funcionen com a fonaments, essent tu el pare abat.

dimarts, 25 de juny del 2013

198. ELS PROBLEMES ELS CREES TU, DÉU MEU


Per molt que et creguis ser, no t’escapes de les jeies dels comportaments infal·libles de les criatures. A la darrera canalització et mostrares furiós contra els meus innocents sentiments envers els desgraciats. Recorda, perfecte monstre de la impotència humana, que quan acuses, t’acuses. Qui parla de merda és perquè la porta al nas.
Avui te toca escoltar-me. L’acudit de posar de referent de la nostra dependència ineludible la ferrada pels ous d’uns bessons siamesos és una enginyosa fal·làcia. Si bé és veritat que estam units, encarnats, pels collons, aquesta aferrada no ve de la naixor. És un empelt posterior a la minyonia.
Tu i jo, déu meu, nasquérem en natural harmonia, destinats des dels cromosomes paterns a viure dins la bombolla d’una fe sense fissures. El referent de la nostra idiosincràsia seria “el fill de l’home”. En termes tomistes, Jesús de Natzaret era una sola persona amb dues naturaleses, la divina i la humana.
En el principi, quan la minyonia constituïa la nostra perfecta naturalesa, ho teníem tot clar i ordenat. Cadascú en el seu lloc, les bèsties a les païsses, els porcs a les solls, els missatges al sostre i els amos en els tàlems.
El problema el creares tu, masoquista déu de les utopies, quan em sanares l’avior de salvatgina.

dilluns, 24 de juny del 2013

197. EXPLOTADOR DELS POBRES

Déu meu! Déu meu! Deixau que descarregui, com un infant apallissat, la meva immensa pena i la meva terrible ràbia al vostre cor de pare.
El nin mimat de la casa, el més reverenciat, el millor tractat i pagat, ha anat escampant la brama que l'explotàvem, que vivíem del seu treball. Hem calculat que, ajuntant la paga no contributiva amb la recompensa que li lliuram setmanalment, arreplega vuit mil euros a l'any i néts!  Menjar, habitació, roba, medicaments, absolutament de franc!.
La sentència ha estat contundent:
-Davall d'un pont, des d'on vingueres fa tres anys, cussó moribund, a demanar acollida a ca nostra, no t'explotarà ningú.
Es pot aguantar tot, àdhuc la més injusta ingratitud. Però mai de mai no consentiré a ningú que trepitgi la meva dignitat.
Tanmateix, la ràbia és contra la meva  imbecil·litat. Com és possible que en quaranta anys d'experiència no hagi après que quan dónes una gorra a un guardacotxes es creu que és un general?
La irritació em neix de la certesa que no escalivaré. Tornaré a ensopegar en la bajanada del sentimentalisme. Un cop més, pujaré l'ase a la meva habitació.
Déu meu, clavau-me la sentència: els ases a l'estable i els miserables davall del pont. Per sentir-te bé, dóna palla a la bestiola i una manta al sense sostre.

diumenge, 23 de juny del 2013

196. ELS FONAMENTS DE LA CONVIVÈNCIA


Escapuló de salvatgina, la contundència de la proclama t'ha sorprès. Has cregut que improvisaves, però la fúria et brotava de la profunditat de les entranyes, on jo,  el teu déu, et saünya les conviccions essencials.
Tot havia començat com una assemblea rutinària de cada dimarts, però el testimoni de la companya que neteja les escopinades i les barrabassades dels banys, com orinar als lavabos i fins i tot al poal de la neteja, t'ha disparat el canó de l'amenaça:
-Us jur per ma mare difunta que a la primera porcada no cercaré el culpable. Aplicaré la correcció infal·lible de la legió romana: delmaré la tropa. Posaré tots els nostres noms dins una bossa i a qui la sort condemni, romandrà quinze dies fora.
De cop, he solemnitzat la reunió familiar fins a convertir-la en una assemblea de l'ONU:
-La convivència humana se salva per dues lleis disciplinàries: la llei del Talió i la pena del delme. El poble jueu ha esdevingut indestructible per “l'ull per ull". L'exèrcit romà conquerí el món perquè l'ombra de ser un dels deu condemnats a mort evitava les desercions. La llei del Talió la compliu vosaltres a cada vindicta. El càstig del delme l'aplicaré jo, el vostre general.
Aquests són els fonaments. Les proclames humanístiques són bambolines per als pontificals.

dissabte, 22 de juny del 2013

195. UN ARBRE QUE CAMINA

Vint de novembre, 2011, a mitja nit. La dreta, escorada cap al feixisme, acaba de cloure la nit, fosca i desesperant, damunt Espanya. No calen subterfugis: les colònies d’enmig de la  Mediterrània han demostrat que són més Espanya que mai.
Un cop més, pobre il·lús, has vist confirmada la teva cadena perpètua, que et condemna de per vida a caminar pel desert. La teva peripècia seguirà estacada en la resistència. Una resistència anodina contra un dictador és resisteix amb  elegància. Contra una dictadura democràtica d'extrema dreta, la resistència  esdevé un avorrit exercici de supervivència.
S'han esmicolat les teves utopies. En tots els camps. El Concili roman mort i enterrat. El nacionalisme, esquarterat en clans, s'ha convertit en un manada de lloscos imbècils que es miren el llombrígol. Del canvi radical i profund, àlies revolució, no en parlen ni els residuals de l'esquerra destenyida. Les banderes roges han engroguit. El moviment marginal s'ha institucionalitzat fins a esdevenir  un negoci més dins la xarxa de la burocràcia. Has despertat del somni literari per conformar-te a ser un escriptoretxo de llogaret.
Malgrat tot, no te trobes cremat. El secret rau en què, dins l'evolució de l'home, et sents, encara, un arbre. Les tragèdies són patrimoni de les moneies neurastèniques. Els ametllers, com tu, segueixen florit al cor de l'hivern.

divendres, 21 de juny del 2013

194. ELS MARGINATS VOLEN DÉUS

Avui em veig obligat a apel·lar a la teva experiència de vell catòlic il·lustrat. Em referesc a la paràbola de l’encarnació. La bella història de l’intent de salvació de la humanitat de part del gran Déu. Em referesc al qui està per damunt meu i dels altres ídols.
Un bon dia, Déu pare, cansat de quedar-se amb la cabellera en les mans cada cop que intentava alçar un nàufrag per treure’l de la tempesta, determinà que el seu fill s’encarnàs, fent–se un home com qualsevol altre.
Però els homes volien un déu i crucificaren el fill de l’home. Llavors, els seguidors del salvador s’enginyaren per ressuscitar-lo i tot seguit tornar a convertir-lo en déu. Un déu crucificat que presideix els tribunals de la Inquisició, despatxos de dictadors, coronacions dels reis i dormitoris de la màfia vaticana.
Els homes que grufen la terra, els esmicolats, els exclosos, són tant imbècils com la resta dels humans: volen que qui els salvi sigui un déu.
A tu, novici de redemptor, els teus marginats no t’accepten com a home, com a germà al seu costat. Et respectarien i admirarien si visquessis com déu.
Et traeixen, et crucifiquen i et neguen tal com feren els deixebles amb el mestre de les benaurances.
No te n’escaparàs: et mataran per fer-te déu.

dijous, 20 de juny del 2013

193. ELS DISTINTS HEM D’ESTAR DISTANTS

Prepara’t, alumne de parvulari. Avui toca doctrina.
Vaja una puta socarrada que te n’has duit un cop més. Com sempre, per dignitat i eficàcia, has actuat en calent. Era evident que l’alcohol el matava. La sentència no podia ser més clara i contundent:
-Tria. O Can Gazà o el suc. Ets lliure. Pots seguir bevent. Et pots matar, però féu fora. Que l’alcohol et doni menjar, et renti la roba, et faci el llit i et doni cura, afecte i companyia.
Ell s’ha definit davant l’assemblea:
-Som home. No faig mal a ningú. Seguiré bevent. Si me mat, és el meu problema.
Era un bon home. L’estimaves. Vivies molt de prop la seva desgraciada peripècia. Per això la cremada t’ha calat carn endins.
Repassa la lliçó.
Papallona que s’acosta massa al llum, es crema les ales.
El ferro es forja amb el foc, però el ferrer s’ha de protegir de les espires.
Pots corregir, empènyer, estirar. Fins i tot forçar. Totes aquestes tramoies  poden traduir les teves ànsies infinites d’estimar. Però tot allò que faci olor de pell socarrada és pur i dur masoquisme.
Si no et vols cremar, has de fer un mànec a la pella dels problemes.
Un de tants oficis de l’amor és fer-se odiar.
Per sobreviure, els distints hem d’estar distants.

dimecres, 19 de juny del 2013

192. LA DEIXA DELS TEUS POBRES

Quaranta anys de viure al costat dels marginats t'han aferrat una saviesa  especial per conèixer-los, estimar-los i tractar-los. Aquest tresor no és teu. Pertany als qui  gratuïtament i amorosa el t'han confiat. Tenim l'obligació, tu com la burra i jo com Balaam, de dedicar uns capítols d'aquest testament a perpetuar aquestes lliçons magistrals.
Aquest catecisme dels exclosos es troba recollit pel teu àngel de la guarda, Jaume Mateu, al llibre “Marginàlia”. Però és just que una petita mostra figuri al costat de les nostres veritats eternes.
Com a vell professor, faré una becaina mentre tu, alumne aprofitat, pelluques sentències a la crònica de "L'exclusió social a Mallorca  (1967-2007)" vista de forma apassionada, des del teu propi caire.
Em sent identificat amb la confessió del nostre prebost Pasolini, gravada al frontispici de “Marginàlia”: "No hi ha sopar o dinar o satisfacció en el món que valgui una caminada sense fi pels carrers pobres on cal ser dissortats i forts, germans dels cans". I fills dels llops de la nit.
Com déu dels teus sentiments som testimoni i víctima d'eixa veritat: "Només pensar que un u per mil dels esgarrifosos casos que em conten pugui ser real, em deix enganyar gustosament nou-centes noranta-nou vegades". En aquest cas, canvies de categoria: passes d'enganyat a explotat.

dimarts, 18 de juny del 2013

191. GRAUS DE COMPROMÍS


Tu li dius intuïció i de part meva seria inspiració. La cosa certa és que, entre tu i jo, hem enllestit un enfilall de sentències definitòries.
Ara mateix acabam de recordar a l'amic una dita que s'ha fet proverbial entre els companys de feina. El bon home, involucrat fins al moll dels ossos en el procés de les persones, havia tingut un conflicte greu amb un acollit que ell ha pres com a fill d'ànima. Els graus de compromís, amb les seves conseqüències, es resumeixen en eixa frase lapidària: cent marginats es porten sols. Trenta donen una feinada que cuites a tornar boig. I un tot sol, et mata. Com més t'involucres, més pell hi deixes. Alguns masoquistes es volen fer creure que l'escalfor de l'apropament compensa la cremada.
Eixa gradació del compromís es pot aplicar a qualsevol relació. Cent coneguts són com un quarter; funcionen per inèrcia. Trenta camarades es duen com una feina. Vendrien a ser com un partit polític. Deu persones estimades et tornen foll. Pensa en la família. Un enamorat, et mata.
La mateixa escala es pot aplicar als déus. Cent ídols segueixen el seu camí com a l’Índia.
      Acontentar trenta éssers superiors costa molt. Creure en la trinitat et torna foll. Confessar, adorar i obeir un sol déu, com Al·là, et mata.

dilluns, 17 de juny del 2013

190. L'AGROR DE LA VENJANÇA


Pobre conillet de camp esdevingut geneta, avui, més que mai, m'inspires una llàstima infinita. Has tastat l'agror podrida de la venjança i t'ha quedat el cos regirat, amb la repugnància del vòmit a la boca de l'estómac. Com un cancerós sotmès a quimioteràpia, voldries treure't el verí, però totes les nàusees et resten enganxades a l'arcada.
Sovint has abusat del teu poder tirant al carrer els indefensos ratolins que no marquen el pas de les teves cornetes a la caserna dels miserables. Però en tot cas, les teves gastades argúcies sobre la necessitat d'impartir justícia havien apagat el grinyols del teu cacicat. Però la fulminant expulsió d'avui ha anat més allà de l'acompliment de la disciplina, per endinsar-se per la venjança personal.
Per molt mesquer que fos, no era res més que salvatgina socarrada per la cremada del bosc. El malanat no tenia defensa davant la teva irada sentència:
-Tens dues hores per anar-te'n i quinze dies per recollir les teves pertinences.
Has tastat l'agror de la falsa vindicta. La repugnància de la saliva t'ha quedat  aferrada als sentiments. I ara, a més de l'alè, te put l'ànima.
Ara ja saps com em sent jo, l'aregador dels llamps forcats, quan el castradors  de porcs parlau de la ira de déu i de les seves rabiüdes venjances.

diumenge, 16 de juny del 2013

189. SANT SEPÉ TIARAJÚ


Vull que en el nostre testament hi figurin, amb reverència agraïda, aquells ídols, molts d’ells superiors a mi, el teu déu, que il·luminaren les foscúries en qualsevol tram del nostre camí.
Vet ací que avui, a trenc d’alba, resant el salm de “La proclama indígena”, de sant Pere Casaldàliga, aquest profeta universal de Säo Félix  t’ha regalat un tòtem nou per a la nostra cripta.
No cal que em confessis que amb salms i himnes com el d’aquest poeta català empeltat d’indi a la selva brasilera, recobraries el breviari.
Es tracta del màrtir indígena sant Sepé Tiarajú, canonitzat pel seu poble, pel qual ell lliurà la vida. En el retaule de la teva devota admiració col·loca’l al costat de sant Ernesto Che Guevara. Així, imitaràs la reverencial postura del defensor de la Teologia de l’Alliberament, el qual, en el seu llibre de poemes “Clamor elemental”,  es declara fervent admirador del màrtir guerriller. Sepé i Che, reencarnacions de santa Joana d’Arc, units en la utopia i en el martiri i ara  agermanats per la nostra adoració.
En desgreuge de la teva ignorància, apliquem uns versets de “La proclama indígena“ als nostres marginats:
 Víctimes de les massacres, en la mal contada història i en la mal viscuda església, no accepteu ni projectes, ni promeses, ni almoines, ni llàgrimes inútils.”

dissabte, 15 de juny del 2013

188. SENSE PECADORS SOBREN ELS SALVADORS.


Guard a l'arxiu de la meva eterna memòria una pública confessió teva. Combreg amb tu.
"Fa anys estava assegut a un banc de l'Audiència acompanyant un pobre diable que esperava ser jutjat. Contemplàvem, tot callant, la desfilada de jutges, missers, fiscals, policies, secretaris, bidells, quan, de cop, el reu em digué:
- Si  jo no fos lladre cap d'aquests senyors tindrien feina.
De llavors ençà guard una gratitud més profunda als marginats. La societat rebutja aquesta allau de persones esmicolades, però milers i milers vivim dels exclosos. Jo, el primer. No em referesc només a la part material, malgrat n’hi hagi molts que en treguin una bona tallada. N'hi ha que s’hi fan rics, darrere els pobres. He emprat el verb viure amb tota l'extensió de la paraula. En aquest sentit, jo en trec un colló i mig, dels marginats. Els meus estimadíssims bandejats em faciliten l'acompliment de l'Evangeli, em fan companyia, em donen sentit a l'existència, em suporten les meves neurosis, em  tornen gairebé intocable, m'obrin un lloc als mitjans de comunicació...
Però qui ho deu tot al pobres és l'Església. Sense les obres de misericòrdia, l'Església és morta. Sense la solidaritat, els missioners serien uns colonitzadors. La dita de sant Pau és més vigent que mai: “Sense pecadors, no tenen sentit els salvadors".

divendres, 14 de juny del 2013

187. HO TÉ MILLOR LA CABRA

Esmicolats els nostres sentiments, ocelló meu caigut del niu, no tenim ni forces per xisclar un renec.
Ella és, juntament amb el nostre pare Mateu, una de les persones més bones que hem trobat en el nostre camí.
Amb tota justícia la presentam com a model de voluntària. Ho veu tot, però  no s'espanta ni recula per res. Tracta els homes de Can Gazà amb una amable naturalitat d'autèntica mare. No ha vingut a donar allò que ella té, sinó els petits serveis que els marginats necessiten, com arranjar-los els cabells, tallar-los les ungles, cosir-los un botó, escurçar-los uns pantalons i escoltar-los  les confidències.
La seva vida es resumeix en una sola paraula: patiment. Passà una infància turmentada per un ambient fanàtic de catolicisme masclista. El dolor per la pèrdua del fill en accident de tràfic la féu aguaitar a l'abisme de la follia. Ara gaudia d'una època tranquil·la, amorosida per la vivesa del nét.
Avui, serena i lúcida, ens ha comunicat que pateix càncer de medul·la.
Es proposa assaborir cada moment de vida, tot esperant que la mort la transportarà a la plenitud d'una consciència universal.
Davant la impossibilitat d’espipellar l'esperança d'aquesta santa dona, fitant l'infinit, hem envejat la cabra que pasturava al fons del panorama. Les bestioles ho tenen tot molt més fàcil.

dijous, 13 de juny del 2013

186. SENTÈNCIA DEL MESTRE DELS POBRES

Déu, del gran silenci escoltau el meu gemec de somera afeixugada. Repassant la meva trajectòria, m'envesteix la sensació d'haver donat molt més del que he rebut. La part grossa he hagut de pagar-la jo. I, per afegitó, aquest bosses tristes que som hi ha afegit bona propina.
Tot i això, establiria una certa categoria entre els qui m'han xuclat la vida. He conegut una multitud d'aprofitats, en tots els sentits i ordres. Una altra munió de desvergonyits han abusat de la meva condició de masoquista culpabilitzat. Tanquen la processó de gadelles, la comparsa repugnant dels qui m'han explotat.
Detest d'una forma rabiüda les sangoneres que s'han servit de la meva atracció cap als mascles per extorquir-me. Que la lepra els esmicoli els penis! Tanta sort, déu meu, que mai no passaré comptes amb tu. Per molt que t'hagin reclamat, mai de mai no has comparegut a cap judici. Tanmateix, en un atac d'innocència, tenc la impressió que la balança de la justícia s'inclinaria al meu favor.
Tanmateix, el meu aforisme em talla la cresta: "No estima més qui estima molt, sinó qui ho estima tot".
Per rematar la meva fatuïtat, em persegueix la sentència de sant Vicenç de Paül: "Els pobres només ens podran perdonar el pa que els donam per l'amor que els tenim".

dimecres, 12 de juny del 2013

185. LLADRUCS DE CANS

Tanmateix, les coses essencials es proclamen amb paràbola. La cruel metàfora d'avui no me la invent: la copii dels quadres borbònics dels pintors espanyols.
Els colonitzadors seuen a taula fruint les millors viandes, mentre una guarda de cans pul·lulen a l’entorn expectant, famèlics, un rosegó de pa o els ossos de les bestioles que els mateixos cans caçaren. La interpretació de la paràbola és evident: per als espanyols, els esclaus dels Països Catalans són talment cans.
Per a ells, tot i ser súbdits diferents, tots lladram el mateix dialecte.
Els catalans del Principat són els gossos de caça: útils i necessaris. Sense ells, els pantagruèlics borbons sols menjarien pa castellà amb oli andalús.
Nosaltres, els “baleàrics", som cussones rateres: ho donam tot i ens conformam amb poc. Només que administràssim els ports, els aeroports i les divises turístiques, esdevindríem el país més solvent del món.
Els valencians són quissonets falders i llepaires. Passen més temps al llit de les madones "peperes" que a baix de la taula dels àpats.
En aquests moments, els hereus del franquisme han empès els seus cans fins al portal de ca n'Espanya.
Països Catalans: a l'aguait del carrer, mirem la llibertat i la dignitat. Tenim la
independència a l'abast
. Endavant! Si tornam entrar al casalot, ens mereixem lladrar com a cans.