Vint de
novembre, 2011, a mitja nit. La dreta, escorada cap al feixisme, acaba de
cloure la nit, fosca i desesperant, damunt Espanya. No calen subterfugis: les
colònies d’enmig de la Mediterrània han
demostrat que són més Espanya que mai.
Un cop més, pobre il·lús, has vist confirmada la teva cadena perpètua,
que et condemna de per vida a caminar pel desert. La teva peripècia seguirà
estacada en la resistència. Una resistència anodina contra un dictador és
resisteix amb elegància. Contra una
dictadura democràtica d'extrema dreta, la resistència esdevé un avorrit exercici de supervivència.
S'han esmicolat les teves utopies. En tots els camps. El Concili roman
mort i enterrat. El nacionalisme, esquarterat en clans, s'ha convertit en un
manada de lloscos imbècils que es miren el llombrígol. Del canvi radical i
profund, àlies revolució, no en parlen ni els residuals de l'esquerra
destenyida. Les banderes roges han engroguit. El moviment marginal s'ha
institucionalitzat fins a esdevenir un
negoci més dins la xarxa de la burocràcia. Has despertat del somni literari per
conformar-te a ser un escriptoretxo de llogaret.
Malgrat tot, no te trobes cremat. El secret rau en què, dins l'evolució
de l'home, et sents, encara, un arbre. Les tragèdies són patrimoni de les
moneies neurastèniques. Els ametllers, com tu, segueixen florit al cor de
l'hivern.
Quan hom compren aixo, geni, ho compren absolutament tot. L´arbre treballa en harmonia amb el seu Creador, donant-nos aquesta vida en forma d´oxigen i de llum, i aquesta bellesa es indestructible, eterna. L´home, malauradament, encara és massa ambicios per ser com un arbre.
ResponEliminaAW