dissabte, 5 de novembre de 2022

HUMIL HOMENATGE DE GRATITUD I VENERACIÓ PER A PILAR MARÇALA





Des de una conformívola i profunda tristesa, us cofés, germans, la meva impotència a l’hora d'enfrontar-me a l’interrogant clau en el moment de l’adéu d’un ésser estimat, d’un membre venerat de la meva tribu, d’una branca noble i resistent del meu arbre vital, en definitiva d’una germana. Tots aquests títols i més, encara, s’havia guanyat al llarg de 96 anys Pilar Galmés Mas.

Amb un balbuç tremolós, talment una tendra tanyada de bruc silvestre, m'atrevesc a fer-me en veu alta la definitiva pregunta: «Qui fou per a mi Pilar Marçala?».

Per damunt tot, la germana del meu estimadíssim cunyat major, es convertí en un membre venerat i imprescindible de la meva família. Sense la tia Pilar no hi havia festa a la nostra tribu. A una reunió a la qual ella sempre assitia era precisament la missa de condol i recordança que celebràvem el dia de Tots Sants a la casa pairal del Barracar per a tots els nostres difunts. Era sempre una presència discreta, agradable, sovint silenciosa que imantava pau al seu entorn.

Gràcies, Pilar, per l’acompanyament i per l’escalfor que lliurares en tot moment a la meva germana major i a tota la família.

Per a mi, aimadíssima Pilar, fores i seràs un referent. Un refent suposa sempre una mena de veneració, però alhora manté, al braser de la debilitat, un caliuet d’enveja. Què no donaria jo per ser l’hereu del teu equilibri, de la teva serenor, de la teva fortalesa, de la teva capacitat de servei i de prudència! Com m’encantaria que es complissin els mítics dogmes de la religió que tu acatares ulls clucs, sense dubtes ni resistències! Me referesc al moment etern de la trobada on tots ens descobrirem tal com érem sense pors ni repressions. Amb les fosses de la història obertes de pinte en ample. Llavors et miraré als ulls, sense cap parpelleig, tot descobrint, amb llàgrimes al cor, el teu misteri. Llavors ens ho confessarem tot en el goig incommensurable de poder ser nosaltres mateixos ben cara alta.

En el intent d’explicar en una esmorteïda rampellada qui fou per al nostre poble na Pilar Marçala em veig obligat a acudir a la saviesa de l’Evangeli quan el Mestre es refereix a les persones bones com a pedres angulars de l’edifici. La gent –i tots som gent!- practicam el podrit avés de fixar-nos només en les façanes de les moneies humanes i dels monuments històrics. Tanmateix les cases i els palaus i les barraques no s’aguanten per les finestres coronelles ni per les escultures del sostre. Tota edificació resisteix per les pedres senceres i fortes que s’amaguen dins les parets mestres. Pilar Galmés Mas fou un d’aquest cantons amagats i resistents. Permeteu-me que miri d’aclarir aquestes afirmacions amb una clarivident referència. No trobareu enlloc l’estampa de Pilar Marçala portant la pancarta feminista que encapçala una manifestació a favor de les dones. Però són incomptables les jovenelles que per mor del seu guiatge, pràctic i directe, trobaren a «Las Perlas» el principi de la seva emancipació, de la seva llibertat, i de la seva autoestima. Sense manifestar-ho, la capatasa seguia el just i digne estil del proletariat, sense privilegis ni maternalismes. Pilar Marçala fou respectada sempre com a dirigent senzilla i justa.

A l’hora de tenir cura i esment dels seus parents majors –una temporada llarga en va aixoplugar quatre entre persones ancianes o limitades- portava endavant la tasca familiar amb una naturalitat pacient i admirable.

Com el seu germà major, el Pare Llorenç, superior provincial dels dominics i autor de prestigiosos llibres d’història, Pilar Marçala abandonà aquest món el dia de Tots sants. El Profeta de Natzaret ens explicà que ni un cabell o una fulla cauen sense un significat. Per a mi la data és un signe del temps, un missatge d’esperança. Dia 1 de novembre tots som sants. No hi manquen processos ni beatificacions.

En un acte profund d’humilitat facem la declaració del poble pronunciant la proclama inalterable: «Pilar Marçala era persona. Molt persona. Era una bona persona».


3 de novembre de 2022
Can Gazà
Jaume Santandreu

dijous, 5 de maig de 2022

EPÍLEG A L’EPÍLEG DE SANT ANDREU MILÀ

 

Nova Editorial Moll acaba de reeditar, a punt de commemorar-se mig segle de la seva publicació, l’any 1973, a l’Editorial Moll, la darrera versió de “Fuita i martiri de sant Andreu Milà”, revisada per Miquel Àngel Riera, el seu autor. Aquesta reedició incorpora novament el pròleg original de Josep M. Llompart i el meu epíleg, que varen ser omesos a les versions posteriors. I, a més, també incorpora un “Epíleg a l’epíleg”, que, com es diu a la Nota de l’editor, “rememora l’efecte colpidor d’aquestes pàgines” que fa cinquanta anys, fet i fet, em desvetllaren.

Aquí teniu aquest “Epíleg de l’epíleg” perquè serveixi d’esca per llegir i pair un dels textos més rellevants de la literatura catalana dels darrers temps.

EPÍLEG A L’EPÍLEG


Gràcies, Nova Editorial Moll, per retornar la primitiva fesomia al santuari de sant Andreu Milà, tot celebrant les noces d’or de la seva consagració. La primera novel·la de Miquel Àngel Riera és talment una recollida i escalfadissa ermita romànica. Totes les altres narracions s’alçaren després com a altives i solemnes catedrals gòtiques.

Han passat cinquanta anys però el primer llibre en prosa del nostre superb arquitecte de la paraula segueix immers dins una atmosfera de benaurances. No debades el protagonista figura com a sant al retaule de la portada. Tota la contarella exhibeix la consistència d’una paràbola evangèlica. Recorda la «bella, profunda, estremidora» actualització de la peripècia del Fill Pròdig, segons sentencia al seu pròleg, el patriarca de les nostres lletres, Josep Maria Llompart.

Amb la perspectiva de mig segle, el meu epíleg ressona a pretensiós sermó de la muntanya. Perdonable només per la seva innocència de fill adoptiu davant la majestat del pare.

Gràcies per reconstruir el finestró d’alabastre que, com a atrevit manyà, vaig obrir al fons de l’àbsida. Aquest restabliment és un dels regals més grans que la gratuïtat dels amics m’han fet a la fosca tardor dels meus anys i fatigues.

Confés la punyida de tristor quan les noves edicions d’Andreu Milà desenganxaren el meu epíleg de la carrossa triomfal del nostre guardonat escriptor. Em vaig sentir humiliat com un sen Terrós que no el deixen entrar a la festa fent costat al seu senyor perquè calça espardenyes d’espart. Tanmateix, el pontífex de les Lletres Catalanes va redimir la meva humiliació clavant –cas únic a les seves dedicatòries- el meu nom al pòrtic del poemari «La bellesa de l’home»: «A la rebranca d’aquest llibre necessit deixar-hi escrit el nom de Jaume Santandreu».

Gràcies per retornar el primogènit de les proses miquelangelianes a l’històric castell dels nostres patriarques. Can Moll és casa pairal dels fills de nostra terra i refugi dels ferits de lletra i ala.

Engrunat per la mancança de mitjans i forces, vull aprofitar aquesta convidada al ressò de la història per alçar una advertència i clam per a la cosa humana.

«Desesperadament, mentre em sent afonar dins la fosca, voldria una oportunitat, la darrera», per predicar l’amor de cos sencer entre els seguidors del nostre messies. No us preocupeu per l’honor, l’exaltació, la veneració de Miquel Àngel Riera com a escriptor, com a creador, com a poeta. A la seva literatura no li caldrà morir. Mai de mai coneixerà l’endemà. Talment un Fra Angelico, la seva obra perviurà eternament més enllà dels gusts i de les modes.

Però jo no em conform en adorar un déu inaccessible. Jo l’estim. L’estim amb la calentor de l’enamorament. Com a persona propera. Com a bestiola calenta. Com a amic i amat. Voldria que tots els humans amb dos dits de seny poguessin assolir el meu grau de rabiosa passió. Rabiüt és l’adjectiu preferit pel falcó de Miamar. Miamar, torre de marina on el nostre geni parí i datà, escrivint a mà, encadenat al balancí de llengües, les seves prodigioses literatures.

Però, per estimar en calent has de conèixer les entreteles de les persones. Per ara tenim barrats gairebé tots els camins per arribar al fons del barranc sentimental de Miquel Àngel. Ell, lluny de deixar-nos la seva autobiografia, cobrí amb conopeus d'exagerada pudicícia les seves nobles intimitats. Nai, la seva fidel Verònica, custodia amb set claus el vel de la vera faç. Els sortats confidents amaguen les seves cartes. Dels 75 admiradors que ompliren de panegírics 175 planes d’homenatge, ran de la seva prematura partida, a «La Claror que us don», només Amador Vidal i Bonafont ens commou amb una guspira de tendresa: «Ens vam conèixer a Sicília. No semblava una eminència... Hauria pogut mirar-me per sobre l’espatlla o no mirar-me, i en canvi un dia en un autocar es va dormir sobre la meva, i es va disculpar. Com si hagués de demanar perdó per fer companyia i fer veure que s’estima aquells que també ho fan».

Per arribar als sentiments del màrtir fugitiu només ens resta practicar el seu mètode de pouar dins si mateix. Ens ho explica el seu car ambaixador Xavier Bru de Sala retraient la comunicació de Miquel Àngel al Congrés Internacional del Pen Club, amb el títol de «La meva experiència creativa». Hom ha d’infantar-se a si mateix exercint d’arqueòleg que endevina un jaciment davall un terreny inexplorat. El cercador hi grata amb molta cura i paciència, fins que l’esforç resulta premiat amb la descoberta d’una meravellosa figura.

Quan escorcollam els jaciments literaris de Miquel Àngel Riera no cal passar pena de trencar la imatge de la seva personalitat amb la cavada. Totes les estàtues, àdhuc les dels contes i poemes, són de marbre. La primera novella constitueix una excepció. El Pedregar amaga la delicada i fràgil terrissa de la personeta humana. Hem d’escodrinyar, un pic i un altre, fins a descobrir el cofre d’or que custodia el cor del llop solitari. Del màrtir fugitiu.

La bellíssima narració que ens regalà Miquel Àngel Riera fa ara cinquanta anys és una obra per a cecs. Per a cecs que s’encomanen a Cernuda per proclamar que només val la llibertat capaç d’exaltar-se fins a morir d’amor. Uns cecs que dediquen el primer fruit de les seves proses a la memòria d’un pare trist, de vida dificultosa i mort tràgica. D’uns cecs que carreguen amb els crims de la humanitat per tal de salvar la tendresa dels innocents.

Eixa és una obra que s’ha de repassar, mil vegades, amb els dits enrampats de tocar pell, amb els dits d’aquelles benaventurades mans aferrissadíssimes, sant-i-ficades, al temple de la cortina de sac, aquella tarda de «Biografia», quan l’home arribà a ca l’home tot d’una glopada: aquelles calloses mans, tacades de sutja, que anhelen l’escalfor dunes altres mans de mascle. S’ha de desxifrar amb el sensualíssim palpís de les carícies.

Han passat cinquanta anys i n’hem d’esmicolar cent més si fa falta, encara, fins a aconseguir el títol definitiu tal com és FUITA I MARTIRI DE SANT MIQUEL ÀNGEL MILÀ. Llavors, sobraran tots els pròlegs i els epílegs.

 

CAN GAZÀ, febrer de 2022