SANTA TERESETA DE MARGINÀLIA

A mida que s’acosta la data de tancada de Marginàlia el cor s’encongeix. Mai no m’hauria imaginat que es poguessin crear uns lligams tan profunds i sentimentals entre els objectes i les persones. Molts dels mobles estaven morts i ressuscitaren per art, manya i paciència dels gazanencs del taller. 

L’exemple més cridaner i entranyable és la capelleta neogòtica que aixopluga la imatge de Santa Tereseta del Nin Jesús. El nostre vell ebenista dedicà totes les jornades de tres mesos a la restauració d’aquesta joia. El consol dins una tal desolació ens neix de la generositat i exquisidesa amb què han correspost els amics de Can Gazà. 

Mai no pensàvem que ens estimassin de tal entranyable manera. Fins i tot aquells que no troben cap record per emportar-se, ens amoixonen amb generoses aportacions. Per poder-me entendre amb els nostres hostes –algun objecte ens ha acompanyat al llarg de molts d’anys– m’he refugiat en l’elegància i bellesa del llenguatge metafòric. 

Així, vaig prometre a la patrona de les Missions –qui hi ha més infidel que un marginat?– que lluny de tirar-la al carrer, aconseguiria que el seu majordom, el rector de la parròquia de Son Armadams, vendria a recollir-la. 

Efectivament, dia 5 d’octubre mossèn Antoni Pons, acompanyat pel seu assessor Joan Pasqual, s’atansaren a la nau de Can Valero amb la intenció d’emportar-se, per la cara, el nostre talismà. Davant aquesta actitud d’aprofitament de la feina dels marginats, vaig escriure una carta, tramesa per correu electrònic, al rector de Santa Tereseta amb tot el respecte que em resta, encara, al fons de la meva decepció. 

No hem rebut cap resposta, encara. No donarem la lluita per acabada fins a complir el meu compromís de com la joveníssima doctora de l’Església romandrà a ca seva. 

Avui, amics que acompanyau el dol de l’enterrament de la nostra utopia de la “feina per la dignitat”, us confiam la carta rectoral perquè pugueu actuar amb coneixement de causa a l’hora del torcebraç definitiu.



A MOSSÈN ANTONI PONS CRESPÍ, RECTOR DE SANTA TERESA DE L’INFANT JESÚS 

Apreciat germà en les benaurances: 

La cridada de l’altre dia parlant-vos en metàfora de com la vostra patrona Santa Tereseta de Lisieux, que tenim acollida a Marginàlia dins una valuosa capelleta neogòtica, no volia quedar tirada al carrer era un gemec esgarrifós de petició d’auxili. 

Ens veiem obligats a tancar la nau de Can Valero. El meu llenguatge indirecte volia ser una ironia per dissimular l’angoixa. Aquest mode elegant de pidolar ajuda es repetí al peu de l’agradosa fotografia de la santa que publicà el diari Última Hora dia 6 d’aquest mes a la pàgina del clamater dels pobres Pere Prieto. 

L’absoluta convivència amb els pobres ens descobreix el sentit de l’Evangeli de Jesús. Crec que tot té un sentit. Res és casual. Ni una fulla es mou sense el permís del Pare. L’arribada a Marginàlia de la patrona de Missions ha de significar per a nosaltres una benedicció. 

Les coincidències del Moviment Marginal amb la vostra parròquia de Son Armadans no són casuals. El primer Acolliment nasqué a la vostra Rectoria. Mossèn Gabriel Lliteras encaminà cap als perduts dins la mar d’aquell temps les ajudes de Caritas. Vós mateix, com a col·laborador, comprovàreu com es posava en marxa l’Hospital de Nit. Tampoc resulta atzarós que el vostre assessor Joan Pasqual fos president d’Arca a l’hora de cedir el local per al primer mercadet de El Refugi. 

Davant Déu, el criminal no és el pobre que toca a la porta sinó l’amo que l’hi tanca. La unilateralitat no existeix per als cristians. El Bon samarità no cercava el ferit. Es va desfer per donar tot l’auxili tan prompte com escoltà el seu plany. Mentrestant, el sacerdot es feia el sord. Al judici final no tendreu excuses. 

Entre les tres parròquies -Son Armadans, El Terreno i Portopí- de les quals en sou responsable, ajuntau una gran part dels cristians més rics de Mallorca. Només una paraula vostra a les misses dels diumenges podria desencadenar una allau de generositat per salvar-nos d’aquesta desesperada situació en què ens trobam els marginats dels marginats. 

En aquest moment, per damunt tot, ens urgeix un clam d’auxili, un gest que cridi l’atenció. No tenim per pagar anuncis. Ens hem d’enginyar per cridar l’atenció amb les nostres cabrioles. Per això, aquesta seria LA NOSTRA PROPOSTA. 

A final del mes d’octubre, a l’hora de la missa vespertina, vendríem un gran grup d’amics de Marginàlia, a lliurar-vos la capella de Santa Tereseta. Entraríem amb ella a l’església. La vostra patrona i hores d’ara la nostra protectora, presidiria l’Eucaristia. Al moment que creieu adient, jo llegiria un breu manifest que d’antuvi us hauria donat per escrit. Com a signe d’agermanament, la col·lecta seria per a Marginàlia. 

Tots els detalls estan per consensuar entre ambdues parts. D’aquest acte en faríem el màxim de propaganda tant als mitjans de comunicació com a les xarxes socials. 

Tot delirant que escoltareu les inspiracions de Santa Tereseta donant entrada als marginats, esperam, en un breu termini, la vostra resposta.

Una abraçada. 

Jaume Santandreu 

Can Gazà, 8 d’octubre de 2021

CLARÍCIES SOBRE CAN GAZÀ I EL SEU TALLER DE MARGINÀLIA

La buidada del taller del Polígon de Can Valero avança a un ritme esperançador. Si la generositat dels amics continua com ara, en dos mesos Marginàlia podrà cloure amb tot honor la seva etapa històrica de “la dignitat per la feina”. De moment, el moviment és perfecte. Cap visitant porta res i tots se’n duen un record, que va des d’un canterano a una figureta de porcellana passant per una meravellosa gamma de làmpades i quadres. En tot cas, qui no s’enamora de cap troballa deixa un signe del seu sentiment amb una aportació a la causa. No es pot donar el condol sense una llàgrima.

Tot i això, urgeix que la situació de present i de futur de Can Gazà, ICES, (Institut contra l’exclusió social) resti públicament definida, clara i immutable.

Can Gazà és i té ferm propòsit de ser una comuna autogestionada de malalts irrecuperables sense possibilitats de retorn al món de la família o del treball remunerat. Cama-tallats, baldats en cadira de rodes, desnonats, operats de tot tipus de càncer, folls follets... són els actuals amos, directors i senyors de Can Gazà.

Com us comunicàvem amb una immensa tristesa a l’anunci de tancada de Marginàlia, l’epidèmia de la beneficència ha convertit els exclosos en ganduls. Els qui han abandonat la lluita han expressat la seva gratitud per anys d’esments i cordialitats denunciant-nos com explotadors. Els traguérem de la fossa per explotar-los. Ara he comprès que els meus avis i els meus pares foren uns explotadors. Ens obligaven a portar la casa i la vida endavant sense tenir-nos reglamentats. Contracte. Nòmina i assegurança.

Hem tingut la sort que els propietaris venguessin la nau. Sense aquest factor determinant segurament hauríem continuat malgastant mils d’euros per mantenir la façana. Hem estat temptats a renunciar a les nostres essències tot traint el nostres marginats. Nosaltres som els exclosos del proletariat. Som lumpen. El comunisme ens condemna a la desintegració. El capitalisme ens necessita per entretenir els altruistes. La beneficència és part essencial del sistema cristià i capitalisme. Tanmateix, la història està a punt de donar un tomb. Els animals abandonats són el gran futur de la solidaritat.

Fins ara, tots els treballadors del taller i del mostrador de Marginàlia vivíem junts a Can Gazà. Hem estat temptats a acceptar gent del carrer per hores. Hem sentit l’esglai de convertir-nos en un Deixalles de tercera. Ho dic amb entranyable respecte cap a la fundació que importàrem Gaspar Aguiló i jo de Barcelona. Emulàvem el Pare Roman Fortuny, l’exprior de Lluc, que havia creat “Engrunes”. El nom de “Deixalles” és un invent meu.

A Can Gazà podrem seguir complint les traces de Marginàlia, com són la dignitat per la feina, la teràpia pel sentiment d’utilitat, la seguretat per la responsabilitat, el goig de sentir les coses com a teves. Però sobretot el trofeu era el tractament d’igual a igual entre la gent. Ha desaparegut la síndrome del Zoo. Ningú al barri no ens mira com animals rars.

El compromís de quatre hores de feina -asseguts a una cadira de rodes les patates es pelen totes soles– seran insuficients per atendre tot el moviment de Can Gazà.

Tenim previst com continuar i fins i tot augmentar el contacte amb la gent que la nau havia convertit en la cosa més natural del món. Així com a la Casa Llarga inventaren Els Encants i a Marginàlia començàrem els Vermuts del Primers Dissabte, ara ens enginyarem per convertir Can Gazà en un indret de trobada.

Tot arribarà al seu temps. Ara és l’hora que ens forceu a complir el sagrat compromís d’estacar-nos al costat del lumpen proletariat, d’aquells quissons humans rebutjats de les caneres altruistes.