divendres, 9 de maig del 2025

ELS MALLORQUINS, MISSIONERS AL PERÚ, COSINS GERMANS DEL NOU PAPA

 



Contemplava l’espectacle de la sortida del nou Papa a la balconada de les benediccions amb més curiositat que emoció, quan, de cop, se m’enrampà el cor. Lleó XIV saludava amorosidament, en un perfecte castellà, els seus fills diocesans de Chiclayo. Per part missional, els mallorquins que hem intentat servir l’Església del Nord del Perú al llarg de més de cinquanta anys, venim a ser cosins germans del Papa.

El nord-americà Pare agustí Robert Prevost trescà els deserts del Nord del Perú, la terra d’acollida de tants de mallorquins. Només de pronunciar els noms ens emociona: Chulucanas, Trujillo, Piura... Era un perfecte “gringo acholado”. Un empelt meravellós d’occidental blanc amb els descendents de l’Inca.

El papa Francesc prengué de referent el poverel·lo d’Assis. Per bé del món el nou Papa hauria de ressuscitar el seu fundador, Agustí d’Hipona. Just que digues per tota moral “estima i fes el que vulguis” donaria la pau –que per ara és el seu lema– a la consciència de molts de turmentats.

M’encanta que hagi posat línia directa amb el fundador de la doctrina social de l’església. La “Rerum novarum” està, encara, per estrenar.

Per afegitó he rebut dels bruixots de la història un goig personal i vanitós. D’un mode enginyós s’ha acomplit la meva profecia de la novel·la “Operació Tiara”: el nou Papa és peruà no sols de cor, sinó jurídicament per mor de la seva nacionalitat peruana.

Lleó XIV, ja teniu un enamorat assegurat.

dimarts, 25 de febrer del 2025

LA PROFECIA S’ACOMPLEIX


El poeta per essència ha de ser profeta. Ha d’ensumar el futur com una cussa de caça. La revista literària ESCALBRUIX  de 1989 publica,  acompanyant altres camarades tocats d’ala, un poema meu rabiós i escatològic damunt la situació de Mallorca. No sé si per deferència o per alliberar de contagi els altres honorificats m’aïllaren amb aquest valent dibuix de Teresa Pagès. 

SOM

Una Nació sense Estat.
Un Poble sense Terra.
Una Llengua sense Pàtria.
Una Gent sense Nissaga.

Talment com si diguéssim:
Un home sense cap.
Una ànima sense cos.
Una vila sense cases.
Un nom sense llinatges.

Però estigueu tranquil·les,
aranyetes de Déu,
Les nostres panxes
resten o bon resquard
de fam i ronya.

Quan eixa terra nostra
sigui alemanya tota
els nous propietaris
ens deixaran teixir,
amb plàstic de condons,
su-ran de l'esbandrida menjadora,
teranyines per caçar
les mosques vironeres
que ens envien d'Europa.

Disculpau-me, germans.
No aquant més la pixera.
Vosaltres ja sabeu
que el cos comanda.

Ca'n Granot, tardor 89