Mai a Can Gazà havíem experimentat una necessitat tan urgent i imprescindible com és ara la instal·lació d’una plataforma elevadora que propiciï que tots els seus habitants puguin gaudir d’un servei apropiat al seu estat de malalts irreversibles.
Per afegir a la noble i ample escala un instrument senzill, que no precisa reformes arquitectòniques i que doni utilitat a tot el casal, ens assisteixen totes les raons.
La primera és la dignitat de les persones. Això que un ésser humà amb una cama tallada i respiració assistida hagi de baixar literalment a culades, te xapa l’ànima. La mateixa cosa quan sents que els qui van amb crosses fallen un escaló o l’altre que amb un càncer terminal hagi de pujar de meu moix.
La segona és una qüestió de justícia. No hi ha dret que per un aparell que costa l’equivalent al sopar d’una empresa per Nadal, els que han de viure al primer pis no puguin gaudir de la frescor del jardí i de l’escalfor de l’espectacular foganya de la casa del pagès.
Sens dubte els qui coneixeu el meu tarannà de pregoner de corneta ensordidora us presentau el mateix interrogant que m’ha turmentat des que hem començat la campanya: per què no has escrit res? Per què no has escaïnat més fort de com ho fas per assumptes menys importants?
Us confés la veritat. Estic avergonyit. Em crema l’amor propi amb un rubor íntim.
És fàcil, fins i tot gloriós, demanar per als altres, sobretot, com és sempre el meu cas si aquests altres són marginats, desemparats, indefensos. Àdhuc queda la súplica més entranyable si dius allò de «és com si ho féssiu per mi».
Però resulta que en aquest «és com» hi sobra. És fals i enganyós. Qui necessita la plataforma, tant o més que qualsevol camatallat, som jo. Ahir mateix per portar-me a Son Espases hagueren de baixar-me del primer pis, on em pas dies sencers, amb trineu. Pobres escalons d’argila!
Sempre ho proclam, però ara ho jur pels 60 anys que he fet de Marginàlia la meva pàtria: vull viure a Can Gazà fins al final de la meva aventura.
Us puc assegurar per experiència pròpia que s’ha complert amb mi la promesa evangèlica que proclama que els qui ajudin als pobres rebran els cent per un en aquest món i la vida eterna. Jo he empenyorat la vida eterna per rebre el dos-cents per dos.
Amics, sé que no em deveu res i que, com ho heu demostrat aquest primers dies de campanya, sou desmesuradament generosos però vull donar-vos les més entranyables i emotives gràcies per la vostra contribució. Un del qui més usarà la plataforma seré jo. Visc les 24 hores a Can Gazà. Vull proclamar, amb un íntim i amorosit rubor, que el regal és per a mi. Gràcies personals i sentides.
Els comptes on podeu fer les vostres aportacions indicant que són per a la “Campanya plataforma elevadora” són:
Caixa Colonya: ES65 2056 0009 7510 0107 9720
CaixaBank: ES81 2100 1406 1402 0009 0834
I si preferiu venir directament a Can Gazà per fer l’aportació, la rebré en persona.
De retorn d’una setmana d’exercicis espirituals vaig trobar a ca nostra de Can Gazà un preciós regal, el número 42 de la nobilíssima revista «Cala Murta», de la fundació pollencina «Rotger-Villalonga». A la pàgina 24, l’admirat escriptor Gabriel de la S. T. Sampol, d’una forma estricta, acurada i benèvola, com fa ell sempre totes les coses, retreu el poema d’«L’elegia de la nesplera», de «Nissaga de sen», com un plançó del Pi dels pins:
Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om.
Retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som.
A un vell ermità, com som jo ara, basta que li diguin «bon dia» per deixondir-li la xerrera, oral, escrita, ritualitzada.
Gràcies, guardià de la integritat de la nostra llengua, però tu ets el culpable de rompre la Quaresma, feta Ramadà, dels meus reparadors silencis.
Aquesta nesplera, afalagada a «Nissaga de Sen», agonitza a la bardissa de Can Granot. Quan visitava el codonyer recollia com el millor regal de final d’estiu les seves nesples, pansides i empinyolades. En aquesta vorera de la camada, farcida d'argelagues i romeguers, la natura em demostrà que l’home no tendria cap problema per acceptar les seves singularitats sexuals si assimilés les lliçons de les tenasses. Les plantes més primitives i resistents són transsexuals «queers». Així, l’espàrrec neix mascle i es va transformant en femella: l’esparreguera. El mateix procés repeteix l’albó fins a esdevenir caramuixa. Els bovers són bisexuals, les caragoles hermafrodites i els homes pedra de marge. Així mateix és ben trist haver de ser més imbècil que una porrassa.
Sentència dedicada, des de les fondalades de la ràbia i la impotència, a les cinquanta mil gazatines que esperen parir, enmig dels enderrocs de les bombes jueves:
-Si Jahvé et regala baguls enlloc de bressols, no és estranya que Al·là et doni més coratge per morir que per viure.
En eixa estació de l’any podem presumir de llengua. Segons el diccionari mallorquí de català tenim quatre noms per dir «otoño», com són tardor, primavera d’hivern, entretemps i autumne. El garriguer d’Infern ensenyà aquests mots a mossèn Salvador Galmés.
- Escolta, germà jueu. Jo no tenc la culpa que la ganiveta de la circumcisió estigués rovellada, perquè l’esmolador palestí cobràs un velló, ni que la teva nissaga guardi la sensibilitat a la fimosis.
- Fiau-vos de la mística i us acusaran d’exaltació del suïcidi. No som jo. És Sant Joan de la Creu que ho declama: «Ven muerte tan escondida y no te duela venir porque el placer de morir no me vuelva a dar la vida». Això és masoquisme pur i no les meves desafortunades provocacions de rebuig. Amb totes les meves infantils bravates no he pogut aconseguir ni una trista excomunió.
Pensau-ho bé, amos del món. Per tornar a enllestir les armes necessitareu temps, mans i doblers. Molts. Tots. Mentre els palestins en dos vespres tornaran a fabricar mig milió de gitanets. Sí. Som racista. Tanmateix Gaza –ho sé perquè visc a Can Gazà– és i seguirà sent Son Banya d’Israel.
Per Tots Sant, tots els meus, sants.
