GRÀCIES VIDA

GRÀCIES, vida, perquè

just ara mateix acabam

de sortir-ne d’una altra.

Gràcies, vida, per escalfar

la infinita gelor,

tot deixant-me ficar, en pèl,

cos per cos, al teu sac de pelegrí de la nit.

Gràcies, vida, per allargar-me

indefinidament el contracte de càndid

tocacollons amb asteisme.


La vida, l’alçada, l’alè, la follia, l’emprenyadura crònica

sou tots vosaltres.

Vosaltres, tots els qui perdeu el temps, l’esma, la memòria, i la fama

per estimar-me.

Vosaltres, tots els adorats d’aquí i d’allà.

Tanmateix el més allà ja em resulta familiar

de tant de guaitar-hi.

Sé que hagués estat més tendre, més profund, més bell

fondrem simplement dins l’abraçada d’una llàgrima.

Però, també sé que moriré el dia que deixi el combat de la paraula.

Mentrestant, LA VIDA us convida, amb mala bava, a suportar-me.

Us promet que, de moment, aguantaré amb un dit, 

el que tant m’agrada ficar

a la nafra dels déus, la meitat del pes de la somada.





Can Gazà, 9/V/2023

Just acabat de fugir de Son Espases, embaubat pels opiacis de quiròfan, encara.

ROSER AVANTATJA NAI

 Aquest article s'ha editat a la revista "Cent per cent" de Manacor

Cada paraula és una llàgrima. Cada afirmació precisa d’una tesi. Cada insinuació guarda la clau mestra d’un misteri.

No m’importa que ningú capti la ressonància profunda del meu dol. Sé que tu, Roser Vallés Assens, viuda de Miquel Àngel Riera, com anunciava humilment l’esquela, ho penetres tot des de la balconada del pis etern de la badia.

Record com em vaig atrevir a cloure la darrera conversa per telèfon amb el més profund i sencer refilet que mai podré oferir a una dona. Impertinent, com t’agradava a tu que jo fos, et vaig murmurar: si un dia deix de ser misogin tu en tendràs la culpa.

Eres una dona. Una gran Dona. Una donassa. Pagaria fins i tot la quota de feixisme que va abonar Josep Pla, per gaudir d’una espipellada de l’enginy, del saber, del domini de la llengua i de la ironia que posseïa el millor prosista de les nostres lletres catalanes per escriure la part femenina dels seus 60 «Homenots». De moment, només tinc el títol. L’aplec de les meves 61 viragos es diria Donasses.

Tu, adorada Roser, encapçalaries la desfilada. T’encollaria amb Carme Balcells. Així podriu seguir prenent l’entremaliat cafetó vostre al jardí del Zoo dels paons reials de la Literatura.

La teva peripècia vital, Grace Kelly del principat manacorí de Miamar, es concentra en un sol adjectiu: intel·ligent. Intel·ligent en el grau suprem de l’adaptació, de la flexibilitat. Fores un prodigi de l’art extraordinari de la geografia de la vida. En cada moment sabies on estaves i quin era el teu paper a la comèdia. Els qui et cercàvem a tu més enllà de l’ombra del déu inaccessible sabem que mereixies un Oscar per cada obra que encarnares, «esbrinant la teva fesomia, tota ella compromesa pel teu perfil de sí indeclinable, alt, ell, i vertical». Així et va qualificar Miquel Àngel a l’hora de reescriure «Biografia».

«Roser de set, cuca de llum galàctica, aromada presència vegetal» fores protagonista de tres obres mestres. Visqueres tres vides completes, rodones distintes, distanciades. Les tres de la mateixa mesura, consciència i intensitat. Visqueres trenta anys de fadrina a Barcelona. Llicenciada. Professora d'Institut. Aquesta és per mi la part de vida més oculta. Tot i això vaig conèixer, amb una admiració amorosida, dues columnes de la teva primera jornada del teu pelegrinatge: la Mama i l’amiga Josefina. Ambdues t’acompanyaren a l’arriscada aventura de la selva enmig del mar. La teva mare fins i tot va viure al teu costat fins a l’hora del morir. Vaig tenir l’honor de celebrar-li el funeral. Per a les genetes de pleta mallorquina la teva mare, com tu, era una àguila d’una altra galàxia.

A la teva segona vida de casada moruna, de mare de família, de senyora i majora poguérem guitar-hi pel reixat d’or de la clausura del vostre mític i esplendorós convent benedictí. Les vostres cases lluïen pel bon gust, el senyoriu i els tresors de músiques, llibres i arts. Tateix, Montserrat, tot i jurar els monjos i monges vots de pobresa, us guanyava en tot i per tot, encara.

El darrer tram, de la mateixa mida dels altres, vares gaudir de la plenitud de vida. Fores la matriarca perfecta de la teva tribu Riera Vallès La guardiana del lloc sagrat de la memòria del geni. La transmissora fantàstica i un xic fantasiosa del mite del bruixot que treia or de les pedres i diamants de les paraules als set nets que mai no conegueren l’avi.

Segons la Bíblia, l’home s’eregí en rei del món quan el Creador li concedí el privilegi de posar nom als animals, als arbres i les coses. L’enamorat de «la bellesa de l’home», perfeccionista, sentencià que «en els noms està el principi». A Roser li assenyala el nom de Nai. Nai en gallec vol dir mare. El dia que els bruixots de les fondalades psicoanalitzin els escrits de Miquel Àngel Riera hauran d’aclarir-nos l’encís del Flaubert de l’Illa per la llengua i per la gent de la terra de Rosalia de Castro. La rara anatomia del nostre centaure necessitava dues mares. Totes les altres dones eren panorama. Malgrat les arts i manyes del pregoner «de la cosa humana» per reduir-nos a tots a la seva imatge i semblança, Roser avantatjà a Nai. Roser fou ella mateixa. Massa sabia que l’amor és un equilibri d’egos. De jos. I que tot dura mentre compensa.

Roser, ara que ets tu mateixa per a sempre fes-me, estimada, el favor d’apuntar-me a la teva confraria dels que estimen, però se’n foten perquè han tastat la llibertat sencera. Eterna.