DECLARACIÓ SUPREMA D’AMOR A UN AMIC TERMINAL

 

 

T’estim tant que, si arriba el moment, pel teu bé, som capaç de matar-te.

Ben cara alta.

Llavors, a la presó, redactaré l’evangeli segons un de tants.

Aquest clam de la cosa humana esclatà a l’avenc de la meva animeua de bestiola de pleta la nit més esgarrifosa de la meva escorxadura.

És tan argollant la meva impotència que a l’hora de belar el meu gemec he hagut de manllevar els mots als meus mestres poetes.


A l’esglai del misteri, 18 de juliol de 2023.

«RUA FOSCA», ESPIPELLADA DE PLENITUD A L’ESGLÉSIA NOVA DE SON SERVERA

Per molt que passin els dies seguesc l’embadaliment que es va apoderar de tot el meu ésser la nit de «Rua fosca» a l’església nova de Son Servera.

Perdonau, amics, que oblidant totes les regles de l’estil literari, allargui l'anunciat amb tots els elements que es conjugaren amb la màgia de lluna plena per crear-me un estat de xoc positiu. Un estat positiu que es perllonga pel goig del viure i pels calfreds de l’estimera.

El problema esdevé per la necessitat imperiosa de trobar una explicació certa i simple al fenomen d’eix trasbals al·lucinant. Per afegitó, la presura s’estén a l’obligació de compartir el miracle amb els sants que, amb un desafiament de constància i dedicació, em lliuraren, aquella nit màgica, un dels regals més prodigiosos del meu tortuós i esquiterell pelegrinatge.

Per trobar una drecera al misteri humà m’he deixat guiar per l’ensumada de la meva pròpia història. Per quadrar els comptes has de sumar fins i tot els cèntims.

L’any 1970, a Son Servera, baix la custòdia de mossèn Antoni Lliteres, excompany missioner del Perú i aleshores rector de les voreres marines de Llevant, vaig llençar-me a la folla aventura de ser el primer capellà obrer de Mallorca. Vaig començar a pelar patates a l’hotel «Levante» de Cala Bona. Davant l’èxit de l’experiència vaig preparar la nova vida proletària. Em vaig ajuntar amb el sant baró Ferran Bonnín, la imatge viva de les benaurances, per enllestir les estratègies lluny de les tafaneries del beateri. Recalàrem a Madrid. El foll evangèlic aprofità per assistir a un cursors de Teologia de l’Alliberació, mentre aquest novici de persona se sotmetia a una psicoanàlisi. Ambdós treballàvem a l’Hotel Melià del carrer Princesa.

El meu guru, el doctor la Puebla, fanàtic seguidor de Jung, aclarí, mitjançant els somnis, les profunditats dels meus traumes mentre em regalava uns canons per conèixer, denejar i fins i tot estimar les bestioles humanes.

Em descobrí que la nissaga humana vola ras de terra. Algun gorrionet espavilat es remunta fins al núvols. És allò de tocar amb un dit al cel. A aquest prodigi de felicitat es coneix amb el nom de plenitud. L’empenta per a aquesta remuntada pot venir per la llibertat, per l’amor, pel sexe, per la mística, per la bellesa, per la pau...

Trobareu la seva definició apropiada si acudiu, sense prejudicis de llenguatges místics i de ressonàncies ionquis, al diccionari de la nostra llengua. Tanmateix la llum ens arriba sempre de la paraula. Del «verbum caro factum est» de l’Àguila de Patmos.

Aquest estat de déus inaccessibles es diu ÈXTASI.

Vet ací la seva significança primigènia. Èxtasi: «Estat de la persona completament dominada per un sentiment intens d’admiració, de gaudi, que li lleva per un moment la consciència d’ella mateixa».

Des d’aquella nit de «Rua fosca» somni un món nou on la tendresa escalfa els més marginats. Mentrestant, la imaginació segueix pintant casulles de l’arc de Sant Martí per les pedres que han renunciat a ser temple per servir de jardí als somnis de la nostra cultura.