Després d’un any i mig l’esclató de cor comencen a allunyar-se i es guareixen les nafres per la mort de l’amic Tomeu Capellà. Per això, avui, tenc el coratge de recordar-lo des de la serenitat, tot dedicant-li un homenatge afanyat amb un quintà d’enyorança i un polsim d’ironia.
Hem passat de terrols a llonguets, però les nostres arrels ens conserven la saba del camp per captar la faula del ferreret amb tota la seva significança. No debades els capricorns, com Tomeu, s’aferren a la terra com a element i referència.
Conten que un pareller seguia llaurant horabaixando a la vora d’un torrent. La fatiga havia engolit el cantet de l’amo i de la santa bèstia que s’esllomava estirant l’arada. De cop un ferreret, d’un salt, es plantà damunt el mantí mentre raucava “Llauram! LLAURAM!”. El cant nupcial del ferreret reprodueix les martellades del ferrer damunt l’encruia. D’aquest contundent ressò del tas de la fornal nasqué el nom de ferreret.
No crec que el pes d’aquell xalest granotel.lo enfonyàs la rella més endins, però la seva ocurrència alegrà la tasca del pareller fins a convertir la llaurada en una gesta especial i memorable.
Tots finim, però només moren definitivament els normals. Els que s’adapten als modes i a les modes imposades, talment coques de motllo. Desapareixen. Se salven els ferrerets. Els singulars, els diferents, els qui estan contents d’haver-se conegut. Aquells que es fan seves les tasques de la tribu. Aquells que conjuguen els verbs de la vida en primera persona del plural. Llauram!
El registre dels cavalls de carreres assenyala cada any una lletra per distingir les generacions de campions. L’any 1946 tocà la lletra efa. El nostre aimat personatge nasqué el dia de Sant Antoni.
A Tomeu Capellà Tugores li vénen a mida molts dels mots, substantius i adjectius, que comencen per efa. Una lletra pot definir tota una persona.
FE. El nostre enyorat amic era un home de fe. No parl només de les creences religioses. Em refereix a la fe viva, menuda, calenta, miraclera, diària... Fe en la vida, en la lluita, en la solidaritat, en la germanor, en la família, en les causes, en la humanitat, en la bona teca, en el benestar... Sempre i en tot anà de bona fe.
Me’n fot, però t’estim.
Com si murmuràssim una llarga lletania feta cançó us convid a repassar, des de la efa estant, els mots que casen amb el tarannà, la peripècia, la vida, el testimoni, del nostre enyorat amic.
Tomeu Capellà Tugores fou un home, una persona:
Familiar en l’amor i en el tracte.
Fantasiós. Un vertader prodigi de fantasia a l’hora dels invents, de les aliances, de les trobades i de les tretes.
Fantàstic. Optimista. Incombustible.
Ferm fins a la caparrudesa. Mai no amollava el mac.
Fatxenda. Per pinxo, jo, pensaria.
Festós, festívol. Val a dir admetent. Simpàtic. Embaucador. Conqueridor.
Fisonomista. Coneixia tot déu. I mitja humanitat el coneixia a ell.
Filantrop. Un perfecte combinat d’altruista amb reminiscències cristianes.
Fort. Ferro forjat.
Financer. Es passà la vida fent la cort a les finances.
Fidel. Als ideals, als amics, a les curolles...
Feliç.
Però de totes les paraules que inicien la seva simfonia en fa major jo triaria el títol de fantasma. Aquest seria el nom que escolliria si em fessin Papa. El sen fantasma. El sant fantasma. Tots – absolutament tots!- som fantasmes. La diferència es troba en la parafernàlia. Hi ha un pocs –poquíssims - fantasmes que no usen llençols. El nostre personatge era un d’ells.
Tot el meu respecte, admiració i enveja pels fantasmes que ho són a cara descoberta, sense tenir vergonya d’anar despullats tot exhibint les seves ossamentes. Jo tota la vida he intentat despullar-me. Però mai no ho he aconseguit. Tant prompte com em trec un llençol en compareix un altre.
Ara mateix jo hagués pogut mostrar-me tal com som, vull dir, un amic enyoradís, un germà adoptiu del Meu Capellà. Però com veieu, m’he embolicat el llençol de pobre poeta. Tenc urgència per esquinçar tots els llençols perquè sé que al final esdevenen mortalles.
Tanta enrevolteria per arribar al punt neuràlgic de la meva comunicació.
Us deman que actueu de testimonis a l’hora de donar les gràcies al nostre Tomeu Capellà Tugores.
Gràcies, amic, perquè me cercares i et constituïres en ambaixador per poder entrar al club exclusiu i selecte d’Horizonte. Et constà escalar un mur de prejudicis i males fames. Al final, un vespre aconseguires que jo fos el convidat il·lustre del sopar mensual a l’hotel Horizonte. Vares ser el padrí jove del meu baptisme. L’amistat massissa, l’amor entranyable i la perseverant col·laboració dels membres d’Horizonte ens han salvat el darrer tram de la nostra vida. Parl de la meva trescalemena, però més encara em referesc a la supervivència de Can Gazà, amb la Casa Llarga i la Nau de Marginàlia. Sense l’aigua fresca dels amics d’Horizonte no haguéssim aguantat la travessia del desert.
Gràcies, amic, perquè el cop terrible de la teva sobtada mort ens ha salvat la vida. El teu contagi i el teu fatal desenllaç ressonà com un crit d’alerta. Un avís contundent que ens centrà la percepció de la insòlita i letal força de la pandèmia. Ets el nostre màrtir. El teu horrible sacrifici ens ha salvat. A Can Gazà no hem tingut un sol positiu. Ens hem afanyat a vacunar-nos i a hores d’ara contínuam en una severa guàrdia. La teva mort no ha estat inútil. El teu record ens manté en lluita constant.
Gràcies, amic, per demostrar-nos que l’amor és més fort que la mort. Tu segueixes viu per a nosaltres. Encara et veig assegut a Marginàlia tres dies abans de la teva mortal trobada amb la Covid. Les hores que esmolàrem la llengua i la imaginació sempre a favor dels més dèbils s’han tornat eternes.
Gràcies, amic, per fer-me entendre l’enginyosa expressió d’aquell jove novii que canvià el cànon matrimonial. Va esmenar la mentida clàssica d’estar units “fins que la mort ens separi”, tot canviant-la per la veritat eterna: “Estarem units fins que la mort de l’amor ens separi”.
Amic, l’estimarem sempre.
