Estimat i venerat bon mestre, perdonau-me que d’entrada arrabassi la pell al fets i a les paraules. Tant sols seguesc l’exemple que em mostràreu. Sovint us declaràveu agnòstic, però massa sabíeu que un agnòstic és un ateu que no ha sortit de l’armari.
Éreu un despietat, sovint cruel i provocatiu, escorxador de sofismes i fantasmes. M’entren calfreds, encara, revivint el cop de puny que em pegàreu en ple rostre a la presentació de la versió castellana d’»Encís de Minyonia» del vostre adorador Àlex Volney. Lluny de la falconada contra els pederastes deixareu volar la milana de l’esglai tot ironitzant de quina manera el meu adorat déu André Gide es tirava els infants de la moreria. Però eren morets. De la mateixa manera els alumnes amants dels doctors grecs de la humanitat no passaven de la tendra pubertat. Però eren esclaus.
He volgut posar vasa de foc a la meva proclama. Toni Serra és la persona que m’ha clavat a l’evidència les lliçons més pures i dures de l’Evangeli.
Ho havia profetitzat -fa cinquanta anys- amb la innocència dels vidents, al final d’un poema del meu primer llibre «Dos pams d’home». Aquest profètics versos cercaven l’epitafi de la vostra tomba: «No importa que no creguem en Déu. El que importa és que Déu pugui creure en nosaltres. Perquè feim del seu món terra bona pels arbres... Terra bona per als homes que creixen cap al goig de ser bohemis». Fins avui, que he plorat la vostra partida, no he comprès perquè vaig tancar la porta sagrada del poema amb el mot de bohemi quan mai de mai aquest no ha figurat a l’escafida llista dels meus adjectius. M’ho inspirà el vostre karma. M’ho va confirmar la cita de Salvador Espriu amb la qual Aina Moll havia ornamentat la paraula bohemi al DCVB: «La lluna militar i bohèmia assalta una trinxera de núvols».
En els milers de refilets, definicions i comentaris, d’aquests dies de planys, ningú no s’ha atrevit a qualificar-vos de militar, però ho éreu. Us inventàreu el vostre propi uniforme. Mai no apareixeu en públic sense capell, corbatí i elegància. La disciplina s’imposà a la vostra paradisíaca mandra. Encapçalàreu les més glorioses batalles de la nostra cultura i de la nostra llengua. Però, general de la «Terra Inexistent», només podíeu apuntar als núvols de la utopia.
Tanmateix em clavàreu l’emoció al meu estament sacerdotal les més pures i essencials lliçons de l’Evangeli.
Els fets són tan evidents que basta enumerar-los.
Vàreu encarnar la més diamantina imatge del bon samarità al «Comitè per a Macià Manera». Damunt el paper érem tres, però vos portàreu tot el pes de la gesta. Josep M. Llompart ja estava malalt. Jo em perdia dins l’encís d'aquell sobtat personatge que éreu vós, mestre. Amb les llargues anades i vengudes vaig enamorar-me d’aquella secreta persona entranyable que glatia rere les pantomimes d’un eriçó que protegeix la seva dèbil tendresa afuant unes pues de pa amb fonteta. La vostra ossamenta militar, tot posant ordre i eficàcia, salvà la caòtica situació del pobre ferit tirar a la vorera del camí. Destruíreu la fal·làcia d’uns camarades que calculaven que Macià els era més beneficiós a la presó que al carrer. Un màrtir sempre es més eficaç que una titella dels pseudorevolucionaris que tiren la pedra i amaguen la mà. El vostre prestigi i la vostra honestedat posà ferms l’advocat barceloní Gil Matamala, el qual només tenia clara la nòmina. Fóreu el messies. Obràreu miracles tan impossibles com aconseguir que l’Ajuntament de Montuïri enviàs al Suprem un certificat de bona conducta del beneit visionari d’una Terra Lliure.
Un altre paisatge evangèlic que desenvolupàreu a la perfecció fou l’escenificació setmanal de la «Piscina de Siloè». Tots els ferits de ploma, estufats lletraferits, coixos de la literatura, il·luminats per un ego malaltís, acudíem a vos, bruixot de la misericòrdia, perquè ens salvàssiu la pell i la dignitat a la vostra pàgina dominical.
Tanmateix, la darrera obra de misericòrdia evangèlica la tinguéreu amb mi, estimat i venerat evangelista, regalant-me, quan ja no ho fèieu amb ningú, el pròleg al llibre confessional de «Déu Meu».
Permeteu-me que us retorni l’anell de diamants amb què casàrem –tots dos vells- les nostres ànimes. En l’inexplorable pròleg sentenciau: «Deu meu» som jo mateix, la meva vida (passat, present i futur amb mort sublim), la totalitat de l’existència real i també de la irreal».
