MARTÍ COTXER, EMBLEMA D’AMISTAT I BONHOMIA

 

En aquests moments, quan el dol del comiat s’endinsa a les profunditats de la pena, deixau, família i amics d’en Martí, que us pregui un gran favor. Voldria em servíssiu de testimonis de l’atorgament, de la meva part i de la vostra, dels dos guardons més valuosos i preciosos d’aquest món com són els títols d’amistat i de bonhomia.

La meva amistat amb en Martí Cotxer va començar ara fa 60 anys quan vaig arribar de vicariet a Sa Pobla. Des de llavors la nostra relació s’ha mantingut ferma i entranyable. Inamovible. Que la mort s’assabenti del seu fracàs. Ara més que mai la nostra amistat, feta record amorosit, es mantindrà més escalfadissa que mai.

Aquests dies de reclusió monacal he portat la memòria a la despullada d’una confessió absoluta. Vençut per l’encanteri dels Martins que m’ha regalat la sort vaig escriure: “Amic és per a mi la paraula més prenyada de significats i transcendències. L’amic té part de pare, de fill, de germà, de company, de camarada, de confident, de mestre. Un caire cabdal de l’amic és que et serveix de referent. A força d’envejar-lo, d’admirar-lo, l’amic esdevé el teu cisellador. No manca explicitar que una condició essencial de l’amic és la  fidelitat. Talment com ho expressa Miquel Àngel Riera a Biografia : “per mor de vosaltres, amics, la vida és la vida i jo som com som. Entre tots sumau déu”.

Benaventurats tots aquells que, com jo, assaboríreu el plat de l’amistat que ens cuinà en Martí amb el seu entranyable enginy, no debades el petit de Cas Cotxer era Mestre de llinatge i ofici a l’hora de trempar i coure delicadeses.

Martí va tenir i tendrà per molts d’anys una munió d’amics. Entre altres qualitats i manyes, el seu secret radicava en l’art d’estimar-los tal com eren. Sense més solfes ni exigències. Us imaginau el meu goig de comptar en tot i per tot amb un amic al qual no precisava explicacions dels meus enfollidors moviments, de les meves anades i vingudes, de les meves entrades i sortides, àdhuc de l’estratègica fuita de l’església?

Per aclarir el significat estricte de bonhomia, títol suprem d’humanitat, he consultat totes les fonts que tenia a l’abast. Tots els diccionaris encunyen la mateixa definició: “Condició de qui és un bon home. Simple i amable”.

Martí Cotxer ha estat un gran home. Un bon home. Una gran persona. Una bona persona. Vivia i obrava des del cor. De la seva tendríssima sensibilitat en saben tant els seus nets que en podrien fer una tesi doctoral. De la seva  generosa i simple amabilitat en saben tant els marginats que avui Can Gazà està de dol familiar. L’instint dels infants i l’olfacte dels pobres mai no s’equivoca. Per això els nets i els marginats fan avui de tribunal per atorgar a Martí Mestre Serra, pobler de 84 de vida i una eternitat d’amor, el nostre premi Nobel de la Pau.

Permeteu-me un aclariment essencial: la bonhomia autèntica com la de Martí comporta d’arrel la transversalitat. Ara més que mai necessitam  homes transversals, sense murs, sense barreres, sense sexes, sense races, sense classes,sense fanatismes... El nostre món més que mai necessita amb urgència persones com en Martí Cotxer.

Martí, amic, que  el teu descans sigui l’eterna tendresa d’una abraçada de mare, ara que tornes a ser un infant acabat de néixer al misteri d’una nova vida.

 

SENSACIONAL REGAL DE LA MARE DELS GAIS

 

Aquests dies tristois i aigualits de la meva forçada i sempiterna reclusió he experimentat l’escalf d’un sensacional regal en forma  de llibre. He dit “en forma” perquè els fulls impresos embolcallen una entranyable abraçada de la nostra mare. Pepa Nolla Miró.   

La coratjosa i orgullosa mare dels gais. La nostra magistral profetessa ens ha convocat a una senzilla i profunda cavil·lada. Plana, directa i singular, com és en tot i per tor, la nostra mestra ens planta l’interrogant a la mateixa portada. El llibre es titula “¿Seguro que no pasa nada? Reflexiones de una madre activista pro LGTBI”.

Vaig tenir la gran sort de trobar-me amb l’autora del llibre farà ara una quinzena d’anys. Llavors encara es deia Esther. Es va canviar a Pepa arran de la jubilació. Poder dir na Pepa sona proper, distès, àdhuc jocós, mentre que, a partir de certa edat i estament, Esther demanava el tractament de senyora. En aquell moment de conèixer-nos, la senyora Esther era la fundadora i presidenta de l’associació catalana de mares i pares de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals. La institució també ha canviat de nom, ara figura per tot Espanya com “Associació de famílies contra la intolerància per gènere”.

El nostre fou un enamorament a primera vista. La incipient organització havia convocat un encontre de famílies tocades de la meva ala a un hotel de la Platja de Palma. Jo hi entrava com a ponent,  però sobretot com a testimoni del sagrat orgull de la meva nissaga. Des de llavors la nostra comunicació ha estat plaent i constant. Ens trobàrem al congrés de l’associació a Sant Sebastià. Vaig tenir l’honor de presentar “Operació Tiara” al seu antic i noble hotel de Vilanova i la Geltrú. Miquel Àngel i jo, amb una parella d’amics de la nostra corda, ens sentim embruixats pels sopars de conversa als quals ens convida la nostra adorada matrona cada cop que recala per la casa del faroner de Cala Santanyí.

Com veieu, amics, no parl del llibre. Els llibres, sobretot els transcendentals, no es comenten. Es llegeixen i es propaguen. “¿Seguro que no pasa nada?” hauria de ser un test d’obligada lectura per a tots els educadors, tant pares com mestres. Tot i això, el contingut d’aquest aplec de vivències, reflexions i principis ho hauria pogut trobar a altres publicacions, però el que no es troba enlloc és la immensa figura de la creadora. És un fenomen. Una fora de sèrie. Em té captivat. En aquest cas, per a mi, més que el que es diu i com ho diu té gran importància qui ho diu. Basta una cita per avalar la meva  declaració: “Me siento muy privilegiada. He pasado de ser una madre en crisis a ser una militante orgullosa”. Allò que per a la majoria de mares és una desgràcia, per a ella ha estat la salvació. Sense un fill gai, com repeteix ella constantment, hauria viscut com una altiva burgesa, tancada a l’armari de l’omnipotent sistema de la cisheterosexualitat. Na Pepa mai no es cansa de proclamar, amb una recança irònica, tirant a burlesca, com són d’avorrits, els heteros.

La valenta profetessa s’ho juga tot sobre la carta de la veritat despullada.

El seu testimoni parla del fill i de la filla amb nom propis des de l’escenari d’un poble on tothom coneix, des de fa anys i panys, la seva família. El seu testimoni, lluny de ser un joc exhibicionista, esdevé un arriscat i esgarrifós compromís amb la lluita pels drets elementals de les persones singulars.

El llibre, publicat per Edicions Bellaterra, és interessant i necessari. Però el prodigi es troba en la seva autora, na Pepa. La meva Pepa.

Per circumstàncies de salut –no obertament mental, encara- he retardat aquesta declaració d’admiració i d’estima. Quan passi “tot això” –el puta “ tot això”– intentaré correspondre al coratge i a la integritat de la mare dels gais promovent una presentació del llibre a Mallorca. Llavors, al goig infinit de ser gai hi afegiré l’emocionant i tendra exultació de fruir d’una gran mare.