dissabte, 30 d’agost del 2014

REFERENTS DE CAN GAZÀ I SA CASA LLARGA



Amb els invents de Marginàlia em passa com amb els llibres: els escric com puc, talment em surten de les entranyes. Llavors, els amics benèvols hi troben ressons d'altres autors. Igualment en les obres socials. L'instint de supervivència, guiat per les necessitats concretes i clamoroses del proïsme, posa en marxa els recursos que troba a l'abast. Una volta l'invent funciona, intent donar-li noms i buscar-li referents, analogies que revesteixen de raonaments inútils les evidències.
El gran mite bíblic explica com el primer home, per sentir-se el déu de la creació, posà nom a les criatures. Emprà la mateixa tàctica per rapinyar el misteri de Déu. Així nasqueren les lletanies dels títols divins. L'Omnipotent, l'Omniscient, l'Omnipresent...
Per entendre Can Gazà podem prendre com a referents:

  • Una família de fet, nombrosa, monoparental. Val a dir, amb pare i germans majors, però sense mare... Tot té cura menys l'orfenesa materna
  • Un monestir. Els petits lemes de Can Gazà són herència dels grans fundadors. Així, de sant Benet, hem pres l’"ora et labora i l'host és Crist". De santa Teresa, xuclam la filosofia de la pobresa que mana "fer virtut de la necessitat". Fins i tot complim la descripció de les males llengües que proclamen que els frares i les monges "es junten sense conèixer-se, viuen sense estimar-se i moren sense plorar-se" Qui s'atrevia a fer excepció d'aquesta regla tàcita era expulsat del convent acusat del crim de mantenir "amistats particulars".
  • Una presó en llibertat. Ningú hi ve voluntàriament. Tots compleixen una condemna que s'han guanyat a pols. Tot i això, el pitjor càstig és fer­-los fora. El nostre presidi s'aguanta per la disciplina, mentre els interns guarden gelosament les pautes de conducta del "talego". Així, per exemple, la pitjor vergonya és ser llepa o cueta.
  • Una possessió de terra prima on la tribu de serfs, composta pels amos, els missatges, els sens, viuen de quatre lloques ventureres i dues cabres travades. Un lloquet on l'únic rellotge és el sol i la somada un plat de faves.
  • Una caserna de legionaris on els sergents comanden la tropa i on les més terribles batalles es lliuren per les imbecil·litats de la convivència. Mentre, de cada cop queden més lluny les utopies revolucionàries.
  • Una comuna autogestionada que funciona per l'aplicació realista dels règims productius. Així, els dies feiners Can Gazà és dictadura. Els diumenges, democràcia i les festes anyals anarquia.
  • Un campament de refugiats que fugen de la misèria, que sobreviu gràcies a les solidaritats altruistes i a la por de ser devorats per la misèria. Un pànic que fa el miracle de convertir les pedres en pans i les serps en peixos.
  • Un clam apassionat per la dignitat del marginat i pel canvi radical i profund del sistema. Ja sé que això. més que una realitat, és l'epitafi dels màrtirs de la revolució. Però, com digué Voltaire, "Columniau. Quelcom en queda".
  • Amb Sa Casa Llarga s'han incorporat a les velles analogies les referències als posaders i als donats. Millor que ens ho expliqui el canonge de Santa Cirga. "Posader: home o dona que viu a la casa que els pagesos tenen a la Vila i s'encarrega de tenir-la neta, a canvi de l'estatge". "Donat: persona que s'obliga al servei perpetu d'una casa o convent sense estipendi i sota d'unes certes condicions, com puguin ser la manutenció, l’allotjament etc.". Diccionari Alcover-Moll.

I, tanmateix, els entranyables referents sou vosaltres, amics. Esperam que ho demostreu, un cop més, a la propera fira dels Encants.

dimarts, 26 d’agost del 2014

ELS NOUS POSADERS DE CAN CAZÀ



Una de les finalitats dels Encants d'enguany és propiciar-vos, amics, la trobada amb els nous posaders de Can Gazà i Sa Casa Llarga, tal com ho anunciàvem a la tamborada de la fira autumnal.
A la fi crec haver endevinat la denominació dels residents de Can Gazà: posaders. Viuen a la posada i de la posada. No els podem dir Senyors: els únics senyors d'eixes precioses finques són les seves generoses propietàries. Tampoc no els podem dir amos: els amos, els que feim i desfeim, som els quatre brusquers­ –exactament sis- que empenyem la utopia i la follia d'una comuna autogestionada.
En els tres últims anys, ca nostra ha canviat de posaders. Com proclamàvem a la convidada dels Encants, els nous deportats a Marginàlia es troben més a prop de vosaltres, els normals -pobrets!- que de nosaltres, els històrics i histèrics exclosos socials de sempre. Quan entreu en contacte amb ells a la fira dels Encants, us adonareu que podrien ser un pare, un company o un veí dels vostres. Fins i tot, com passà als guardians de la vaga de fam del professor, us entraran ganes de convidar-los a ca vostra. No resistiu la temptació, feis-ho!
Els nostres nous posaders no provenen del clavegueram de les drogues i de la seva forçada delinqüència. Alguns posaren les potes al visc, però no hi quedaren aferrats. Alguns hi deixaren les ungles, però salvaren els peus. Tots conserven una neuroneta -quina enveja!- malgrat els balli boleros.
Tot i haver cremat la família, s'han mantingut dins la seva òrbita fins al punt que molts d'ells han ingressat a Can Gazà de la mà d'algun parent. Parents molts propers com puguin ser els pares, els germans i fins i tot els fills. Per una banda, no els poden aguantar; per l'altra, no els volen deixar tirats al clot de la marginació. Per això s'aferren -no us podeu imaginar com són de caparruts els parents!- a Can Gazà com una sortida digna, barata i poc traumàtica.
Malgrat hagin esgotat totes les possibilitats de la feina amb els seus subterfugis d'atur i de subsidis, mantenen, encara, una certa jeia d'obrers. No tindran mai més un lloc de treball reglamentat, seran per sempre més els enderrocs de la crisi, però els resta un cert hàbit de feina. Eixa actitud de treball serà per ells l'aval suprem per arrelar a Can Gazà i a Sa Casa Llarga.
Fracassats, amargats, desesperats... mantenen -mai no sabrem perquè- un caliu d'esperança i unes ganes irracionals de viure. Són un escapuló de persona. Fan estimera.
Quan vingueu a la fira dels Encants, els nous posaders de la Casa Llarga i de Can Gazà us brindaran un glop de la nova Marginàlia. De la Marginàlia que camina al vostre costat com un vianant més de les nostres vides.

dilluns, 25 d’agost del 2014

CAN GAZÀ VOL CURAR EL MAL DE COLLERA



Curt, brut i gandul no se n’ha curat cap mai, diuen els pagesos.
Em permet una andana literària. Normalment cometem un castellanisme dient “vago” per gandul. Però la frase, amb majoria absoluta d’”us”, es tenyeix amb el negre de la vocal de la fosca i de la por: Uuu! Tot i això, és correcte dir vagarro.
Curt, brut i gandul no se’n salva cap. La prova la trobam en la desfeta dels botifarres. L’endogàmia de segles portà la noblesa mallorquina a l’esglai de la subnormalitat. La brutícia dels senyors depenia del tarannà dels seus servidors. Tanmateix, l’engrut dels seus llinatges ha tret floridura. Això sí, eren ganduls per títol, naturalesa, ofici i benefici. Molts d’ells no es molestaven a estudiar cap carrera.
Les mateixes qualitats negatives dels botifarres i dels seus imitadors botifarrons, mostren, talment títol de noblesa, els nostres il·lustres aristòcrates de Marginàlia. Els virreis de Can Gazà, són gloriosament bruts, curts i vagarros.
Amb la curtor no es pot fer res més que pregar al sant Job per suportar la plaga. Contra la brutícia s’imposen els desodorants, els mateixos que usaven els súbdits de na Bel, la bruta de Castella,.per besar-li els peus. Tota la força de la nostra caparrudesa l’hem clavada en el desafiament de la feina. A Can Gazà, o fan tres hores de feina diària o tornen al femer d’on vingueren.
Gran part de la culpa de la ganduleria supina dels marginats la té el sistema de l’ajuda social: els ho donen tot fet. Des de l’asil de la infància fins a l’acolliment dels albergs, passant per la presó i els centres de desintoxicació, han pogut sobreviure sense fer-ne ni brot. Lluny de sentir-se agraïts davant la munificència de l’ajuda, es mostren exigents i displicents. Pensen que molts s’han guanyat la vida, fins i tot s’han fet rics, amb el negoci dels desgraciats. L’insult que més ens fér i que rebem amb molta freqüència és el d’explotadors.
La droga més nefasta dels marginats és l’oci absolut. No fer res.
Els parellers de la nostra terra a aquest fenomen del pànic a la feina li deien “mal de collera”.
És més fàcil curar un gat o un ionqui que estrènyer la collera a un gandul, mort de fam i sense sostre. 
A Can Gazà ho tenim ben clar: “Fugitius pel desert de la misèria, ens hem refugiat a un oasis, on sobrevivim amb la llet de les camelles  transhumants, les quals munyim quan passen”.

divendres, 22 d’agost del 2014

L'ESGLÉSIA XUCLA DEL MARTIRI DELS MISSIONERS



Esglaiat per una admiració profunda, ador la memòria del pare Miguel Pajares, missioner mort per contagi del virus d'Ebola en acte de servei humanitari. Amb parió reverència record la vida i la mort heroica de molts de missioners. Davant
eixos esgarrifosos testimonis hom resta en un respectuós silenci, tot pensant que l'Evangeli segueix engendrant, encara, autèntics prodigis d'humanitat.
Tanmateix, la reverència no m'allibera de l'atac de ràbia i d’impotència davant la hipocresia d'una Església que tapa les seves traïcions i misèries amb la capa dels seus herois de la caritat i de la misericòrdia. L'anunci de la televisió suplicant que els contribuents vulguin que l'Estat destini a l'Església la part social de les declaracions de la renda, és un clamorós testimoni de la meva afirmació.
No em referesc tan sols a la vella Església de la Inquisició, de les creuades i del Vaticà: parl de la jove i aburgesada Església africana. No passeu pena: cap bisbe ni capellà negres es contagiaran de la pesta. Peixits i amistançats, viuen segurs i rics als castells que heretaren dels missioners. No us tragueu tampoc els ulls mirant de descobrir dins una pastera o enfilat a la reixa de Melilla cap bisbe o capellà africans que acompanyin, com a bons pastors, la guarda dels
seus cristians desesperats.
Seguesc entossudit en la innocència d'una espera, sense esperança. Aliment el somni que un dia, un missioner mallorquí retornat de l'Àfrica, farà a Son Gotleu els prodigis que va fer a Burundi. Us imaginau el taller i la cooperativa de Gitega traslladada a l'Àfrica mallorquina?
Per què tantes ONG mallorquines -posem per cas Llevant en Marxa, Fundació Campaner, Mallorca Missionera i tantes altres- van a cercar negres
tan lluny mentre milers d'africans viuen a Mallorca consumits per la misèria?
El Papa, a Seül, acaba de demanar -ell ho hauria de manar- una Església missionera. Em conform que un sol catòlic entengui que les missions comencen aquí, just a l'altra banda de la via.
Si el que vol l'Església mallorquina és un màrtir, els empestats de Can Gazà li podem contagiar l'Ebola de l’inconformisme.

dilluns, 18 d’agost del 2014

LA DIGNITAT DE GUANYAR-SE LA VIDA



La fira dels Encants d'enguany -del 12 a 21 setembre- a Sa Casa Llarga ve signada, sagramentada, amb el lema de Can Gazà. Un lema que ha esdevingut idea obsessiva per a la nostra Marginàlia. El missatge dels Encants és clar, llampant i directe: volem mostrar cara per la dignitat de guanyar-nos el plat de calent de cada dia.
Als Encants no pidolam almoines ni demanam ajudes. Venem el producte de la nostra feina de drapaires, antiquaris, botiguers, cocs, artistes… Artistes de la inventiva i de l'enginy, tot reciclant allò que la gent tiraria si no hi fóssim nosaltres sempre a punt de recollida.
Ara més que mai ens adonam que l'enemic més fort del pobre és la beneficència. Eixa beneficència clamorosa i triomfant que s'ha apoderat del camp de la nostra lluita social. Eixa satànica beneficència ha destruït tots els petits projectes de convertir la misèria en una palanca de crítica i denúncia del sistema. D'eix sistema que emboteix el pobre, perquè aquest, panxacontent, calli, miri i avali el seu estat d'esclavitud.
En aquest moments, l'acció social, tant pública com privada, emparada per l'omnipotent déu de la crisi, s'ha convertit en una fàbrica de deixalles humanes. Ara tothom es dedica a arreplegar i a repartir menjar. Fins i tot els més crítics i revolucionaris han caigut dins la trampa de vendre les utopies per un plat de llentilles. Ara les institucions -totes!- han creat i conservat una granja de pobres. Una granja modèlica que dóna goig als engreixadors de porcs. Que em perdonin els porcs, però la porqueria ens envaeix des de tots els indrets de la política, de la religió i de l'acció social.
La beneficència s'ha aliat amb els cossiolers, els inventors i mantenidors de la laborteràpia. Eix invent dels redemptors obliga els acollits a fer uns treballs per entretenir la boga. Mira, si s'avorreixin, que se la remenin. Aquest esport és sà, divertit, barat i no precisa per a res de monitors ni tècnics.
Per altra banda, la beneficència ve avalada per la proletarització del treball. Per a la majoria dels occidentals, feina equival a sou. Amb un orgull infinit em declar fill d'aquella nissaga que treballava de sol a sol per viure i portar endavant la seva barquera. Ma mare sentenciava: "Desgraciat aquell que sap el que cobrarà el cap de setmana".
Si creis en la filosofia de la dignitat per la feina i la responsabilitat, veniu a la nostra fira i deixau-nos els estants buits, l'orgull pletòric i la supervivència assegurada.