A CAN GAZÀ HEM TROBAT L'ARCA DE NOÈ

Sempre i en cada instant sent una necessitat ineludible de manifestar que el primer i més avantatjat beneficiari de Can Gazà som jo. Pero a l'hora d'explicitar aquesta realitat d'una forma gràfica i entenedora em trobava absolutament mancat de maneres i referències que fessin creïble les meves evidències vitals. Per molt que proclamàs que em trobava més feliç pelant patates a Can Gazà que becant a una cadira de la Seu, les meves paraules sonaven a enginyós subterfugi. Ni fins i tot repetint les manyuclades sentències com la que diu que “en el negoci de l'amor, guanya més el qui dóna que el qui rep" podia esborrar les carusses d'incredulitat de l'auditori.

Vet ací que la nit entranyable de l'homenatge a Can Gazà, organitzat i fet per Pep Coll, d'una forma prodigiosa em comparegué la inspiració. Tanmateix els tímids som descendents directes de les ponedores: quan ens estrenyen dins una gàbia feim un ou de dos
vermells.

Ja no hi res que m'ofeguí i empetiteixi més que les lloances. Si em voleu fer créixer la morbositat del meu jo, serviu-me la porqueria de la calúmnia dins l'orinal de l'anonimat. Masoca que és el nin!

A Can Alcover, mentre els amics poetes em dedicaven versos i el sorpressiu pintor ens meravellava amb un monòleg, jo, cap baix, assegut a segona fila, patia i em mortificava amb el meu complex d'aprofitat.

De cop, s'il·luminà el panorama. El mite de Noè em regala la referència aclaridora.

A l'hora de l'agraïment vaig explicar la meva assenyada troballa. Jo era talment un Noè de panfonteta. Per salvar-se del diluvi universal -tan diluvi i tan universal com el que patim ara- el patriarca dels avantatgistes construí un arca. Qui es va salvar dins aquella barca de bou fou ell. La guarda de bestioles l'alliberaren de l'avorriment de quaranta dies i quaranta nits de tempesta.

Jo som l'enginyer d'eixa pastera, semblant a les que usen els immigrants furtius per travessar l'estret, anomenada Can Gazà, mentre els mestres d'aixa, els qui fan la feina anònima i feixuga, són els meus companys de travessia. Però el primer salvat som jo.

HOMENATGE AL MILLOR PELLUCADOR DE LLOSQUES

En Joan és un dels personatges més entranyables que a hores d’ara viu a Can Gazà i que empenyora totes les seves forces i il·lusions a portar la utopia de l’autogestió en davant.

Una de les constants de Marginàlia és que els seus habitants sempre et sorprenen. Però mai no hagués pogut sospitar que rere Aquell fatxenda, tirant a petulant, que vaig conèixer com a client perseverant del menjador de Can Gazà, s’hi amagàs l’agradable infant pubill de bona mare. Tot i això, aquesta encantadora criatura va marcada per la vida per una angoixosa i angoixant malaltia psíquica que l’ha condemnat al camp de concentració de l’exclusió social.

L’actitud que més enveja em fa d’en Joan és que es mostra i es comporta tal com és, sense avergonyir-se de res del que li pugui haver passat. No cal dir que amb aquesta postura, mantinguda amb una caparrudesa suau i senyorial, l’antic reporter fotogràfic d’Última Hora i El Temps s’ha guanyat el respecte i fins i tot l’afecte dels gazanencs.

L’altre dia, a la cuina, la preparació de sopar per als 220 congèneres de Zaqueu donà peu a en Joan per contar-me de quina manera s’havia escapolit dels aprofitats que sempre li demanaven tabac a la coa dels entrepans de l’antic Carrilano.

“Jo em tenc, ja què ho som –m’explicà Joan com si recitàs un salm de matines- pel millor cercador de llosques de tot Ciutat.” Empès per la meva cara d’esglai el fumador de deixalles m’explicà les regles del bon pellucador.

-La primera norma d’un bon llosquer és aixecar-se de bon matí, abans que els transeünts hagin trepitjat el tresor. Els primers llocs on t’has de dirigir són les parades d’autobús. En aquests agres pots trobar cigarrets gairebé sencers. Molts de viatgers esperen el bus fumant i, obligats a pujar al vehicle ràpidament, es veuen forçats a fer les llosques grosses”.

En Joan continuava amb un to entusiasta contant-me de quina forma es va desfer dels emprenyatius ionquis que l’ofegaven demanant-li tabac:

-Llavors, quan ja tenia la taleca ben curulla, em refugiava al meu xupano on denejava curosament el material recollit. El tabac bo anava a una capseta, mentre que el més xerec anava a parar a una bossa de plàstic. Amb dos dies de donar als pidolaires aquest tabac negre i humit em deixaren d’emprenyar”.

En Joan i altres personatges com ell són els qui es mereixen l’homenatge que a nit es farà a Can Alcover.

VULL SER EL CAVALL DEL CARRO DE SA PADRINA VERDA

No sap aquesta valenta padrina mestra el solam que ha remogut amb aquest invent del pelegrinatge amb carro pel Llevant de Mallorca tot lluint el verd de la reclamació d'una escola pública i lliure. A mi en concret –em pos per endavant- m'ha arribat a les entranyes amorosides dels records.

Records de minyonia com a conillet de camp, però, sobretot,
remembrances d'antigues lluites marginals. Dia 1 d'octubre de 1978 un escamot de la Marginàlia, just acabada d'estrenar, empreníem –em torn a posar per endavant- l'eixida de la "Marxa del treball i la cultura". Recorreguérem a peu tots els pobles del Pla, acabant l'aventura a Lluc. Molt em tem -ai las!- que aquest pelegrinatge que tantes similituds guarda amb la marxa des exclosos, tengui un final desafortunadament diferent. Les autoritats franquistes i militars d'aquell temps atengueren amb eficàcia les nostres reclamacions i ens concediren 700 llocs de feina comunitària per a sis mesos. Estic segur que aquests valents fills d'en Franco que han declarat la guerra a mort al nostre poble, es faran un fart de riure amb el sant pelegrinatge del seny i de la reconciliació.

No sé si Xisca Tous va preveure la ressonància sagramental del seu gest, manllevat als antics joglars, però assoleix un abast incommensurable. Per mi, aquesta carrossa santantoniana està retent un homenatge a les heroiques mestres de les escoles rurals i republicanes sembrades per tot el camp de Mallorca. Moltes d'aquelles valentes dones romanien a la casa del mestre aferrada a l'escola, però moltes altres havien d'agafar un carretó per anar a trobar-se cada dia amb els seus alumnes camperols.

Tan aviat com vaig llegir la bona nova d'aquesta humil i magistral lliçó de les padrines em va renéixer, talment un crit ancestral, l'anhel oníric de ser un cavall. Mira per on, si la meva reencarnació en lloc de ser un càstig convertint-me en un híbrid de centaure amb somera argeliana, hagués estat un premi, ara seria el cavall del carro de sa mestra verda.

P.D. Mentre primfilava aquest escapuló d'escrit i moltes altres consideracions que no caben al paper, em va cridar la meva germana del gremi de l'educació, com gairebé tota la família, i em va contar que l’egua del carro de sa padrina s'hostatjarà, la nit del dilluns dia 25, a la quadra pairal, ran de l'hipòdrom de Manacor. Precisament els nebots han posat a aquesta quadra de jugueta el nom de "Tia Joana", en honor de la gran educadora de la Fundació Minyones. No debades la fundadora de les Germanes de la Caritat fou "Sa tia Xiroia" de Sencelles.

EL QUINT MANAMENT ME MATA

Si en aquests moments, al tombant de la vida, un alt tribunal m'examinàs de l'acompliment dels deu manaments de la llei de Déu, en trauria nota alta. D'alguns preceptes, fins i tot de forma especial als referits al sexe, m'atorgarien matrícula d'honor. No en parlem del quart manament, que ordena honrar pare i mare. Per qualificar l'adoració que profés a tota la família, els jutges haurien d'inventar una nova nota.

Però el quint manament, aquell que ordena de forma lacònica i taxativa, "no mataràs", m'estrenyeria entre l'espassa i la paret, tot posant-me a carreró que no passa.

Amb veu alta i de tot cor proclamaria davant tots els tribunals del món un no rotund a la guerra, a la violència, al turment, a l'odi... Però els meus profunds convenciments trontollarien en el moment de dir no a la pena de mort.

No us poseu les mans al cap ni us esqueixeu les vestidures, estimats i pacients companys d'internet, quan vosaltres, a la cambra de les despullades de cor, heu pensat la mateixa cosa que jo.

Digau-me, si no, quina altra sortida hi ha per a uns psicòpates que assassinen els seus propis fills o per a uns monstres que destrueixen la seva mare terra més que llevar-los d’enmig? Es tracta simplement d'una mesura d'higiene, de salut social. No és possible que aquests engendres del mal segueixin pol·lucionant l'aire que respiram. No oblidem que els deu manaments es conclouen en dos: "estimar Déu sobre totes les. coses i al proïsme com a tu mateix".

Jo, en nom de l'estimadíssim “déu meu", us jur que em faria tallar qualsevol membre gangrenat del meu adorabilíssim cos. Si voleu saber de quin déu i de quin cos us parl llegiu, ja que molts no ho féreu en el seu moment, els 220 articles de 220 mots, publicats en aquest mateix bloc, meu i vostre, baix del títol general de "Déu meu".

Els dubtes sobre la necessitat de la pena de mort, més enllà de les injustícies possibles i dels romanços exemplaritzants, per restablir l'equilibri de la convivència humana, són tan
seriosos, els dubtes, que en un referèndum secret jo votaria sí.

Sí a la pena de mort abans que m'ofegui la mort de pena.

ANTICATALANISME VISCERAL I RABIÜT

Un dels grans regals que he de agrair a la Marginàlia és haver-me mostrat, cruelment i directa, com l'animal humà sovint no es guia per la raó, la intel·ligència o la lògica, sinó que obeeix cegament a uns instints que instal·len els seus dominis dins les profunditats obscures i tèrboles de les vísceres. Els científics, al budellam de l'home, li diuen subconscient.

Entre les forces que mouen la fera humana cal destacar com a més freqüents i predominants les fòbies, els complexos i les perversions. En aquest cas, com en tants d'altres, el diccionari és el gran mestre. Vegem les definicions d'aquestes tres encarnacions del mal. Tanmateix, l'arrel més fonda i determinant de la bèstia humana és la maldat.

A l'hora de definir la fòbia, els assenyats i prudents lingüistes em superen en l'ús dels adjectius. Segons l'Institut d'Estudis Catalans fòbia és "una aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic".

L'evangeli dels mots parla així dels complexos: "són un conjunt d'impulsos de caràcter afectiu que actuen en l'inconscient i condicionen el comportament de l'individu". El diccionari s'estén en més explicacions: complex és "qualsevol preocupació més o menys obsessiva provocada pels propis defectes, mancances, frustracions etc.". Quan es refereix al complex d'inferioritat és d'una eloqüència màxima. Si voleu entendre les misèries del president us convé llegir l'article complet.

La perversió que han exhibit els honorables i els venerables, segons els banyarriquers dels mots, no és res més que el vici elevat a la perfecció. Val a dir, vici en estat pur.

Quan aquestes tres tendències es troben beneïdes, alabades i reforçades pel l'únic i vertader déu de l'home, com és el poder, aleshores els perversos acomplexats de les reconsagrades fòbies es converteixen en monstres.

L'anticatalanisme visceral i rabiüt dels nostres franquistes dictadors de la majoria absoluta neix i creix en aquest clot de fems de la raça espanyola. Per això mateix, no hi res a fer des del diàleg.

UN SOL PUNT DE PROGRAMA

Hi ha esdeveniments de cantonada. Són aquells que fan girar la direcció. Tot i semblar que tot segueix igual, com abans, com sempre, mai les coses tornen a ser com eren. Per bé o per mal –l’ètica depèn de la mirada- els signes del temps i fins i tot el mateix temps, es transformen.

Aquests canvis profunds, radicals, irreversibles es donen en les persones. Si sobrevius al xoc, la teva vida es capgira. El cop de gràcia pot tenir molts de noms i és diferent per cada cas i circumstància. Et converteixes en un altre. Però també aquestes revolucions arriben als pobles.

Els inicis del segle XXI ens han arribat mesells d’aquests signes transformadors. Repassem la llista més evident i palpable: primaveres àrabs a tota la franja mediterrània; moviment dels indignats; clamor de la via catalana pel dret a decidir la independència de Catalunya... Però gràcies als bons fats de la història, aquí a ca nostra, hem experimentat també aquests senyals de canvi. Mai de mai podrà esborrar-se dels nostres annals de poble aquell emocionant 29 de setembre a les sis de la tarda quan el poble de Mallorca mostrà cara per les seves sagrades llibertats.

Aquests esdeveniments es converteixen en punts definitius de referència i en jutges de les actuacions de totes i cada una de les institucions que es proclamen servidores del bé del poble. D’ara endavant, o escoltes la veu de la gent i mires d’aconseguir les seves legítimes demandes, o pots retirar la teva paradeta del mercat. Parl de totes les institucions sense cap excepció. Val a dir esglésies, congregacions, sindicats, associacions de tot tipus. Però em referesc sobretot i de forma especial als partits polítics.

En aquests moments, els partits poden acomiadar els assessors d’imatge, els estrategs de campanyes, els redactors de propostes, per presentar-se a les eleccions despullats de cos, ànima i comptes corrents, amb un sol punt de programa.

El polític de debò s’ha de passar la precampanya, la campanya i tota la cerimònia electoral repetint a tots els nivells i amb tots els tons un sol jurament:

-Puc prometre i promet que escoltaré la veu majoritària del meu poble i que me jugaré el càrrec per fer complir les seves justes reclamacions.

EL CARRER DICTA LA POLÍTICA

Quan la contradicció m’estreny, cosa que em passa ara amb els  meus canvis d’actitud dins la política, la meva ment s’aclareix tot demanant auxili a la meva ànima pagesa.

En el moment que em sentia portador i responsable d’una llavoreta essencial pel futur del meu poble com són la independència i la justícia social, em vaig fer fort, amb un escamot d’orats, dins un castell en runes. Aquesta fortalesa maleïda es deia ERC. La iniciativa de fundar ERC a Mallorca sonava a pura provocació. Imaginau-vos: esquerrà, republicà i català. Era com declarar-te negre, maricó i xuetó. Dels engendradors d’aquella follia -tots érem fugitius del PSM– ja només qued jo. Innocent de mi, sempre he cregut en el que feia i ho seguit fent mentre hi he cregut. El meu motiu fonamental d’aquella eixida era poder cridar “independència!” a ple pulmó. Sense embuts, eufemismes ni circumloquis.

La primera volta que vaig cridar “I-inde-independència!” érem quatre moixos al Born. Quan el patriarca Josep Mª Llompart alçà el seu clam profètic xisclant  “català, català, català!” al bell mig de la plaça Major, fins i tot els nostres li xiulàrem.

Ara aquella llavoreta, tot i que ens ha costat un ou i part de l’altre fer-la créixer, ha esdevingut un arbre. Un arbre poderós i noble com el roure. Aquella colla de tocats del boll que provocàvem el personal benestant, ben pensant i mal obrant, com és el personal com Déu mana, ara hem esdevingut multitud. Milions de persones proclamant la independència per les places, carrers i camins de Catalunya.

Més de cent mil mallorquins reclamant amb seny i silenci justícia per la llengua, la cultura, la història, el benestar i el futur del nostre poble. Milers de mestres, alumnes i pares sacrificant-ho tot, àdhuc el pa, per defensar el català a les escoles públiques on van a parar sempre els fills dels forasters que han cercat aixopluc a la nostra terra. Si això no és un signe infal·lible del camí a seguir, que baixi el beat en camisa de dormir i que ho vegi.

Definitivament, ara el carrer dicta la política.

L’aclariment poètic, que m’ha deixat tranquil quant al pacte amb  el PSM, és que aquella llavoreta esdevinguda arbre ja no té cap perill de ser esclafada, però que per poder aixoplugar tot un poble necessita formar bosc amb altres arbres de la mateixa espècie.

EL PP POT TORNAR A GUANYAR

Quan em fic a profeta de mal auguri tot avisant, amb un ai al cor, que a les properes eleccions el PP pot tornar a guanyar, els crèduls em titllen de boix. Als innocents ben intencionats els sembla impossible que una banda de lladres, facinerosos i traïdors tornin a rebre la confiança de la majoria dels votants.

Jo, després de recordar-los el proverbi que sentencia que "els confiats van a l'infern", el faig una sola pregunta:

-Alguna vegada heu hagut d'aguantar, en mala hora, com a apoderats de partit o com a components obligats de la mesa, una jornada d'eleccions?

Repetides vegades a mi m'ha tocat aquesta dissort. Record com un malson la desfilada de gent estranya, totalment desconeguda, talment aparicions d'un altre món. Els mutants, sobre en mà, arribaven per cotxades. Entraven a la sala triomfants conduïts per un descarat militant del PP. Els transportats es deixaven dur. Es fiaven del guia, l'havien vist a tots els funerals de la família.

Llavors, era víctima d'una esgarrifosa visió. El meu cos, carn de poble,
era envaït per una plaga d'insectes, que em devoraven a picades d'agulla.

Davant la boirosa pantalla dels meus ulls clucs desfilava tota la gama
dels insectes que voten, des de sempre i per sempre, el PP.

Hi havia una gran munió de someretes del bonjesús, amb la seva carinoia
de mongoles profundes, totes frisoses de retornar al seu amagatall. Impresionava l'esbart de paparres disposades a seguir aferrades al poder. Esglaiat, aguantava la fitorada de les sangoneres tot proclamant amb llur mirada: "Tanmateix calcarem les traces dels nostres. Seguirem xupant la sang del poble". Em venia una arcada d'oi quan s'acostava una mosca d'ase que just havia deixat el cul del president per venir a votar. Els escarabats buiners, amb la seva fetor d'aprofitats, em feien arrufar el nas. Amb la seva actitud desafiant proclamaven "tota la merda és bona per arrodonir la nostra pilota".

Però on la meya impressió arribava al grau suprem d'esgarrlfanca era
quan apereixia un pregadéu afuant-me les seves urpes castradores.

No ho oblidem mai, camarades, el PP guanya i seguirà guanyant per l'empenta de la religió. L'Església i el PP són una mateixa cosa. Us parl de la "mantis religiosa", la devoradora. En català es diu pregadéu o cavall de serp. Tant se val. En castellà, sobretot a Amèrica del Sud, li donen el nom de "santateresa". I una plaga de catòlics votant el PP és molt pitjor que una invasió de llagosts. Ho arrasen tot.

Mentre els insectes em devoraven, els nostres gallets, els que havien
jurat que acabarien a picades amb tots els insectes del PP, es pentinaven la cresta davant el mirall del seu narcisisme suïcida.

ERC S'HA D'UNIR AL GRAN PACTE D'ESQUERRES

Vivim un moment molt delicat i definitiu per al nostre poble. Estam patint una dictadura de facto més terrible que la dictadura franquista, mare i mestra de la present tirania. Les filles de puta, com les metàstasis, resulten més criminals que la mare que els parí.

Només tenim una ocasió per derrocar aquest terrible enemic de la nostra Terra: les eleccions. A aquest monstre, que ha sorgit de les cavernes del feixisme reverdit, les manifestacions, per multitudinàries que siguin; les declaracions; les vagues, fins i tot els insults més forts i personals, els fan pessigolles per la panxa. Massa bé sap aquest drac de set caps que la batalla definitiva tindrà lloc a les urnes. A les pròximes eleccions ens ho jugarem tot a una sola carta. Tot vol dir identitat, llengua, cultura, història, progrés, llibertat, futur... Els partits polítics que de tot cor bregam per la nostra pàtria no podem fallar. No tendríem perdó d'aquell que és més que déu: el nostre poble.

Com a membre número 1 d'ERC a Mallorca, m'afany a alçar la meva pobra i escanyada veu de lluitador de base: ERC s'ha d'unir al gran pacte d'esquerres. Ulls clucs, sens dubtes, ni manies. En aquests moments, no importa ni qui, ni que, ni com. Tant sols importa l'objectiu: salvar el nostre poble del naufragi. Per a una gesta tan urgent i necessària ens hem d'unir, si cal, amb el mateix diable.

Cents de pics he contemplat, emocionat, com els pares divorciats compareixien junts al costat del fill moribund. Estic divorciat del PSM i de l'Església, però per salvar el nostre poble cantaria la Balenguera braços en creu.

No és l'hora de primfilar estratègies ni tàctiques. Es tracta d'enderrocar el fill bord de la dictadura franquista. Talment com ho fa el nostre secretari general, el partit s'ha de comportar com les persones intel·ligents, assenyades, humils i vertaderes.

Si els amfitrions d'aquest gran pacte ens fan seure dins la cuina, són ells que queden malament davant l'únic amo i senyor que ens pot jutjar, com és el nostre poble. Fa 5O anys que practic la jugada amb els marginats: en el moment d'entrar has de callar i posar cara de pobre. Qualsevol cosa per tal d'entrar. Llavors, quan ja ets dedins, és l'hora de fer valer els teus drets i principis. És de caçadors imbècils discutir per la pell abans de capturar la la fera.

Vull que resti clara i definida la meva postura, l'única que pot entendre la nostra gent, l'única que pot fer ganes d'anar a votar: ERC s'ha d'unir amb els grups i persones que palesin la intenció d'enderrocar la present dictadura i de retornar al poble el tresor que els feixistes li han robat.

LES VÍCTIMES DELS SANTS ASSASSINS

“He fet 87 anys. N’han passat més de 77 d’ençà d’aquella negra nit en què els terroristes de Franco i l’Església vingueren a cercar mon pare a ca nostra. Hagueren d’arrabassar-lo de manera violenta de les mans de ma mare i dels cinc altres germans que ens aferràvem a les cames d’aquell sant republicà. Jo i el germà gran correguérem rere el camió, carregat d’altres víctimes d’aquell criminal escamot de feixistes. La comitiva, formada per un cotxe on anaven els cappares de l’ETA nacional i el vell camió on s’acaramullaven els innocents futurs màrtirs caçats aquella nit, només va fer dues parades, una davant la presó per acabar de completar la càrrega humana –no podien cremar combustible en va- i l’altra a les portes de cal capellà. He sabut després que mai no faltava un ministre de l’Església per donar el tir de gràcia sacramental als afusellats. El meu germà i jo ja no podíem trencar alè i abandonàrem la persecució. Mai més no vaig tornar a veure mon pare. Temps després, per mor de la meva vocació frustrada d’arxiver, vaig poder consultar els llibres de difunts de la parròquia. Oficialment, mon pare figura que morí de mort natural.

Han passat tots els anys del món, però no hi ha dia que, per algun raconet de la meva ràbia, no en brosti un brull de calfred. Però en aquests moments en què els hereus d’aquells terroristes han armat un gran rebombori nacional amb motiu de la sentència del Tribunal Internacional de Drets Humans d’Estrasburg, el rampell de ràbia s’ha convertit en un clam de còlera. Mai per mai donaré per just un sol assassinat. Sigui del signe que sigui i pel motiu que sigui. Però denunciaré la diferència abismal en el tractament de les víctimes.

Escolta, nineta que aixeques la bandera dels perjudicats, els assassinats del teu pare han estat jutjats, condemnats i han complit la pena imposada pels tribunals del teu règim. Per altra banda, per molt a lloure que vagin, hauran de moure’s pels racons. Per res no estaràs obligada a tractar-los. Pensa en mi, fillona meva, i en els mils de milers de víctimes que ens vàrem veure obligats a obeir, acatar i venerar els assassins dels nostres pares. Jo mateix, sense anar més lluny, per salvar la pell vaig haver de combregar amb aquell funest capellà falangista i vaig tenir de batle el facinerós que pegà l’estirada definitiva per arrabassar mon paret de les mans de ma mare i dels meus germans. L’ofensa, el greuge, no té punt de comparació. Les víctimes dels terroristes de Franco i de l’Església ho hem passat molt pitjor, infinitament pitjor en tots els aspectes, que les víctimes d’ETA”.

Jo he transcrit el relat, però us puc presentar, només a Manacor, a centenars de descendents dels afusellats a Son Coletes que us certificaran, amb llàgrimes als ulls i tremolor a la veu, aquest esgarrifós testimoni.

BARRUTS PER BARRES

L’acudit és del temps de Franco. Hi havia a Barcelona un toca-bemolls, independentista que provocava la policia nacional amb les seves arengues per les places de Barcelona. Era una mena de Xirinacs sense defenses d’esglésies ni multituds. Ben mirat, el pobre estava foll. Foll follet per la llibertat i contra la dictadura. La manera més directa i infalible d’enfurir els “grisos”,  era no disparar ni una sola paraula en foraster. Aquella contumàcia els treia de polleguera.  Ni amb tot l’extens i contundent repertori d’hòsties de les SS espanyoles  mai cap policia no aconseguí que el nostre patriota parlàs en cristià.

Però vet ací que un dia, quan a la comissaria despullaren el caparrut independentista, el botxí de torn descobrí que l’estrany sonat s’havia fet tatuar a l’esquena quatre cares de la dictadura. S’havia clavat, talment una creu, la figura d’En Franco, Carrero Blanco, Fraga i una altre rostre que ara no record. Davant aquella visió el policia restà amb la porra a l’aire. Sabent d’antuvi que no arrabassaria ni un sol mot en castellà a aquell convers del règim demanà auxili a un traductor.

Amable i educat com era el nostre patriota, mai no es negava a contestar amb la llengua de Verdaguer. Quan el torsimany li preguntà el perquè d’aquell retaule, nostre home contestà tot rebent:

-Ja que no em puc tatuar les quatre barres, m’he clavat els quatre barruts.

Jo he  pensat fer el mateix amb els quatre més barruts de la nostra dictadura balear. En tenc tres ben determinats. Sense cap dubte. Són en Bauzà, en Delgado i n’Estarellas. El quart aniria a lliure elecció, no debades estam en una democràcia.

Com podeu imaginar-vos, no embrutaré ni un mil·límetre de pell, ni una façana, ni fins i tot una pissarra d’escola, per pintar aquestes merdes. La cosa és que hem de cercar un mitjà on puguem substituir les nostres sagrades quatre barres pels quatre facinerosos més criminals del govern.

Jo havia pensat imprimir als rotlles de paper higiènic. Es podrien vendre a bon preu per causes solidàries. Quatre barruts en lloc de quatre barres.

La cosa del paper higiènic gaudiria d’un avantatge afegit. D’eixa manera escenificaríem, en una sagrada litúrgia, el nostre anhel més profund: passar-nos aquestes pocavergonyes per aquí on toca.

PER DESMAMAR EL RUC, MATA LA SOMERA

Talment un malalt desnonat que pren qualsevol remei per tal de mitigar el seu estat, aquest condemnat a cercar raons, que som jo, acudeix a qualsevol font d'explicació per tal de trobar una mica de llum a la nostra irracional i caòtica situació actual.

Junts hem demanat auxili als mites, a les rondalles, al subconscient col·lectiu... Fins i tot, en un atac de desesper, hem apel·lat a l'Evangeli segons un de tants, com diria el poeta dels poetes Blai Bonet.

Avui m'acost al panorama més rústec i salvatge del nostre poble com és la Mallorca profunda. La Mallorca que pinta magistralment i esgarrifosa mossèn Salvador Galmés en la història del garriguer d'Infern.

Eixos garriguers d’Infern, en què s'ha convertit la nostra Terra, com són Bauzà, Fabra, Wert, Rajoy i companyia que apliquen els remeis brutals i salvatges de la Mallorca fosca. Per desmamar el ruc, maten la mare; per no haver de guarir el coix, li tallen la cama; per emmudir un poble, li arrabassen la llengua; per convertir els ciutadans en esclaus, els sanen d'arrel els testicles de la llibertat i la cultura; per assaciar les seves sàdiques ganes de fer patir la gent, fermen els indefensos a la soca de les formigues carnisseres.

El darrer exemple d'aquestes salvatjades l'ha donat el president de la Comunitat Valenciana (per mi País Valencià) tancant RTVV.

Tanmateix, segueixen els lemes de la metròpoli que els dóna confiança amb la seva barbàrie: "Muerto el perro, se acabó la rabia". Dit en bon català, morta la cuca, mort el verí. I a la gent que protesta cal adormir-la. La millor morfina és la demagògia. “No cerraré un
colegio o un hospital para mantener abierta una televisión", proclama tot fresc el successor de Zaplana. Quina barra!

Dins la nit de la Mallorca rústega estant m'arriba el ressò de les
carabassotades dels xots que lluiten per fer-se amb el domini de la
guarda. Es mufen a mort. Cada xot se sent investit d'un poder definitiu. Es el poder de la dictadura d'un govern en majoria absoluta contra el poder dels àrbitres judicials.

L'espectacle es dantesc, esgarrifant. El perill no és que es matin els xots passers, sinó que ens quedem com un poble eixorc, sense descendència. Sense futur.