A CAN GAZÀ HEM TROBAT L'ARCA DE NOÈ

Sempre i en cada instant sent una necessitat ineludible de manifestar que el primer i més avantatjat beneficiari de Can Gazà som jo. Pero a l'hora d'explicitar aquesta realitat d'una forma gràfica i entenedora em trobava absolutament mancat de maneres i referències que fessin creïble les meves evidències vitals. Per molt que proclamàs que em trobava més feliç pelant patates a Can Gazà que becant a una cadira de la Seu, les meves paraules sonaven a enginyós subterfugi. Ni fins i tot repetint les manyuclades sentències com la que diu que “en el negoci de l'amor, guanya més el qui dóna que el qui rep" podia esborrar les carusses d'incredulitat de l'auditori.

Vet ací que la nit entranyable de l'homenatge a Can Gazà, organitzat i fet per Pep Coll, d'una forma prodigiosa em comparegué la inspiració. Tanmateix els tímids som descendents directes de les ponedores: quan ens estrenyen dins una gàbia feim un ou de dos
vermells.

Ja no hi res que m'ofeguí i empetiteixi més que les lloances. Si em voleu fer créixer la morbositat del meu jo, serviu-me la porqueria de la calúmnia dins l'orinal de l'anonimat. Masoca que és el nin!

A Can Alcover, mentre els amics poetes em dedicaven versos i el sorpressiu pintor ens meravellava amb un monòleg, jo, cap baix, assegut a segona fila, patia i em mortificava amb el meu complex d'aprofitat.

De cop, s'il·luminà el panorama. El mite de Noè em regala la referència aclaridora.

A l'hora de l'agraïment vaig explicar la meva assenyada troballa. Jo era talment un Noè de panfonteta. Per salvar-se del diluvi universal -tan diluvi i tan universal com el que patim ara- el patriarca dels avantatgistes construí un arca. Qui es va salvar dins aquella barca de bou fou ell. La guarda de bestioles l'alliberaren de l'avorriment de quaranta dies i quaranta nits de tempesta.

Jo som l'enginyer d'eixa pastera, semblant a les que usen els immigrants furtius per travessar l'estret, anomenada Can Gazà, mentre els mestres d'aixa, els qui fan la feina anònima i feixuga, són els meus companys de travessia. Però el primer salvat som jo.