dissabte, 19 de desembre del 2015

POSTRES SINÒPTIQUES D’UN ÀPAT DE BISBE AMB BOTRIFARRA


Anhel parlar de Nadal, de les seves fatalitats, tendreses i misteris, però no ho puc fer sense tancar l’afer del nostre bisbe amb la seva fugaç secretària d’assumptes institucionals. No puc concloure l’àpat on ens hem afartat de  bisbe farcit de verdures picants amb tòfones valencianes, acompanyat de botifarra de sang blava i magre de vaca brava, damunt un llit de mongetes  tancades, sense espipellar les postres sinòptiques d’unes neules torrades.

I. Mai de mai hauríem d’haver suprimit els confessionaris. Només els sants de les capelles, que aixoplugaven aquelles beneïdes garites, saben les festejades lascives dels galants espirituals amb les seves enamorades. Si les hores que passaren tancats al palau episcopal els colomins dels anells les haguessin passades a un confessionari de la Seu, en aquests moments  el bisbe seria un sant confessor i la dama, una devotíssima cristiana.

II. Ha restat dramàticament palès que avui en dia l’església mallorquina “no té qui li escrigui”. Davant la misèria infinita dels comunicats de premsa i de la llastimosa manca de traça periodística que ha mostrat la nostra jerarquia, un menyspreat lletraferit eclesiàstic com som jo es veu forçat a preguntar-se amb profunda recança: on són els hereus de  Llull, de Costa, de Galmés, de Riber i de tants altres genis eclesiàstics de les ciències i de les lletres? Si retornàs mossèn Alcover faria “foc i fum” per torrar els bisbes de sobrassada i les botifarres de porc negre.

III. M’apunt a l’acudit que aquests dies de turmenta sacramental ha circulat per la vila de les ocurrències. La facècia apunta que el “problema no és de matrimoni, sinó de patrimoni”. El patrimoni dels fills de la coveta de Betlem, començant pel Vaticà fins a la joia romànica de Bajet, és el més gran del món. Per solucionar la pregona contradicció del seu infinit patrimoni, l’església ha de seguir el consell que no va realitzar el jove ric, val a dir “vendre tots els béns, donar-los als pobres per llavors ser cristians de veritat”. Si no s’acull a aquesta solució impossible només li resta la sortida de “posar els talents a produir”. Si es fes un circuït cultural amb tots els convents de monges tancades de Ciutat, tendríem la mostra més plaent i pedagògica de la història, costums i tresors del nostre país.

IV.  El nostre bisbe foraster, que a l’hora de les rampes no ha pogut dir t’estim, sinó “te quiero”, ho ignora tot d’aquesta terra que l’ha acollit, per això no sap que el Bisbe Hervàs salvà de la fallida el “Diario de Mallorca” obligant a totes les parròquies, convents i institucions catòliques a fer una subscripció. En aquest moments de rebre la tremenda pallissa de part de l’antic diari catòlic el bisbe hauria hagut de reclamar el deute històric, tot obligant a eix periòdic foraster publicat a Mallorca, a convertir-se en el major defensor de la seva malmenada honra.

V. Tot i això, la immensa ressonància del bisbe adolescent jugant a conillons a amagar amb una guerrillera de l’Opus ha demostrat que el bisbe segueix sent un personatge mediàtic i que el sexe quan es junta amb la religió esdevé una bomba explosiva.

VI. La dignitat dels pocs mallorquins de soca-rel que quedam al camp de batalla requereix que si la Santa Seu ens torna engospar un bisbe valencià, ens passem a l’església anglicana. Amb una mica de sort ens tocaria una bisbessa lesbiana amb un nom tan exòtic com el de Sònia.

dilluns, 14 de desembre del 2015

LES DONES DELS DARRERS PAPES I ALTRES DEFENSES


Si jo fos don Javier Salinas aniria pel món ben cara alta. El qui ha de baixar la testa és el qui porta les banyes, mai de mai el qui les posa. El banyut és el botifarra, no el bisbe.
Lluny de mostrar-me trist i preocupat, exhibiria una rialla de pam. El més petit rampell libidinós val més que totes les mitres de la jerarquia. No debades, en el credo romà, “la resurrecció de la carn” figura just abans de “la vida perdurable”. Davant Déu, entretenir lloros, hores i més hores, té el seu mèrit.
Aprofitant que som objecte de desig per a tots els mitjans de comunicació, davant els periodistes no pararia de xerrar. Faria que em deixassin per avorriment.
Els parlaria de les dones que dominaren els últims papes. La més cèlebre de totes fou Sor Pascualina Lehenert. Aquesta monja bavaresa, 30 anys més jove que Eugeni Pacelli, dominà de tal forma Pius XII que es convertí en la  papessa més poderosa de tota la història. “Pastor angelicus” no anava només a obrir-li la porta del Vaticà amb nocturnitat i traïdoria, com feia el nostre “pastor candidus”, sinó que la tenia sempre i a totes hores al seu costat. Si anau a internet i posau simplement Sor Pascualina trobareu tanta d’informació que restareu amb la boca badada a punt d’entrar-hi totes les mosques de  l’esglai.
Wanda Pòltanska, una donassa polonesa, casada, doctora, que superà el camp nazi, dirigí i dominà la ment, no massa diàfana, de sant Joan Pau II fins al punt d’enviar-li al Vaticà una carta diària. Gairebé cada vespre el papa viatger, abans de dormir-se nu sobre el trespol de la cambra papal, contestava a la seva guardiana.
Entre nosaltres fou apoteòsic el cas del Pare Bauzà, superior provincial dels Franciscans, amb Dona Elionor Servera de March. Es passaven  hores i més hores junts al palau de Cala Rajada. “En Verga”, lluny de posar-se gelós, regalà al pacient religiós, amb vots de castedat i pobresa, la Porciúncula i el col·legi de Ciutat.
Sense retrocedir tant, si jo fos el bisbe, podria assegurar que gairebé tots els capellans que ara perdonen la vida al seu amo i senyor tenen la seva “Sònia” o el seu “Sònio”. La cosa és que saben ballar de tapada.
Per altra banda, fins fa molt poc temps, quan moria una senyora d’alta casta el primer que figurava a l’esquela era “su desconsolado director espiritual”. Sens dubte, d’aquesta explícita manera figuraren a l’esquela de les àvies del nostre botifarra banyut els Javieres Salinas de torn.
Si jo fos el bisbe, cosa que honoraria Mallorca més que a mi, cercaria el millor advocat de l‘Opus i denunciaria Don Mariano de España per difamació, per profanació del sagrat prestigi del catolicisme i per extorsions no tan sols psíquiques, sinó també físiques. Retrauria com aquest ambiciós coneixedor del patrimoni de l’església mallorquina em mantingué pràcticament retingut   a una de les seves possessions de muntanya, - no sé ara  si era la que acaba de vendre per  6 milions d’euros o una altra de les que haurà de fondre- , arribant la seva coacció a obligar-me a beure  fins a engatar-me. Un bisbe embriagat de sucs i vanitats pot prometre la sessió de tota la cohort celestial, començant pel traductor de la “ Vulgata”, que fins ara ha protegit el seu sagrat serrall a l’indret més  fabulós i preuat de tot Ciutat.

dijous, 10 de desembre del 2015

VIDA SEXUAL DELS BISBES QUE HE REVERENCIAT


Davant les presumptes amoretes de pubertat retardada del nostre bisbe  amb una botifarra espanyola d’orella alta, se m’ha ocorregut un esborrany de novel·la sobre la praxis sexual dels amos i senyors de l’església de Mallorca al llarg de la meva catòlica i sacerdotal vivència.
Novel·lar vol dir contar les coses talment són, per deducció lògica dels tarannàs, conductes i circumstàncies dels personatges públics, sense embullar la troca a peu de pàgina.
L’arquebisbe Miralles, el que beneí els avions italians que  bombardejaren la pau de la nostra terra, tenia una amistançada. Als arxius populars de la memòria històrica es guarden els autèntics motius pels quals l’arquebisbe deixà afusellar el capellà Poquet. El valent i ric mossèn, a més d’intentar salvar la vida dels innocents republicans, havia conquerit els favors de la bella druda episcopal.
Monsenyor Hervás i Benet, la fallera valenciana que arruïnà la diòcesi amb la dèria del seminari nou, era tan narcís que es feia les palles amb guants de seda davant el mirall de l’armari gòtic, del qual mai no sortí.
Don Jesús Enciso, el ca de bou basc que atemorí tot el clergat mallorquí, conservava un pis a Madrid, del qual també tenia clau la terrorífica viuda d’en Costa i Llobera, el canonge Bartomeu Torres. A la capital d’Espanya s’arriscava a agafar gadelles, mentre que el vi de missa l’hi arreplegava la cirrosis que el portà a la tomba de la Seu.
Al bisbe Rafael Alvarez Lara, el bondadós gat castrat que deixà que les rates de sagristia, àdhuc les revolucionàries, anàssim a lloure, si li tallaven totes les rampes només de mirar la cara de mare priora en zel del seu omnipotent secretari, mossèn Llorenç Alzina.
Don Teodor Úbeda es guanyà a pols, al llarg de trenta anys, el respectat  títol de bisbe de Mallorca. Eixa espavilada geneta autoritària manifestà una complaent inclinació cap als pintors, com Pau Fornés i Miquel Barceló. No consta que els demanás que el pintassin en pèl, de cos sencer. Per paga, el seu protegit Pere Llabrés brindà la seva xafarderia al misteri del món gai tot morint ofegat a una platja nudista.
El bisbet Jesús Murgui, lluny de portar una vida de cràpula com pertoca als nanets de casa bona, es conformà a jugar a teresetes platòniques amb els seus fidels col·laboradors, baix la tètrica mirada del ca cerber, monsenyor Lluc Riera, prelat domèstic i prior de la Sang.
Les presumptes aventures de l’actual bisbe Javier Salinas són de domini públic i publicat.
Excel·lentissim i reverendíssim senyor, tot i no haver-nos  tractat ni un sol pic, us acompany en el sentiment i en els bons consells.
Ho teniu tant malparat que fins i tot no podeu demanar miracles a la Mare de Déu de Lluc. La Moreneta us ha retirat el crèdit per la destrossa pública que féreu d’un guardià sagrat de la seva escolania. La patrona de Mallorca només delira per inflar les veles que us portin mar endins. Lluny de la seva singular guarda.
Lament la vostra dissort de ser hètero i celibatari. Si pertanyéssiu a la meva nissaga, el Vaticà us brindaria un lloc de feina per vós i el vostre amant. La plaça del desarmariat Charamsa segueix vagant.
Us oferim refugi a Can Gazà, on els detectius en surten escaldats i on gaudim d’una manya especial per empaitar senyores botifarres, per llargues que tenguin les seves cases.

dilluns, 7 de desembre del 2015

TACA DE SANG NOMÉS ES RENTA AMB LLÀGRIMES


El dia de santa Bàrbara de 1936 els feixistes assassinaren Pere Rosselló i Oliver, “Sa Maquineta”, batle socialista d’Alaró. Entorn del 4 de desembre, l’Associació de la Memòria Històrica d’aquest poble, ferit de mort, organitza  un homenatge a tots els alaroners assassinats pel feixisme. Els seus noms furguen les nostres sensibilitats des d’una humil làpida a la paret baixa de la vila dels morts. Enguany vaig ser convidat a posar lletra al clam pels màrtirs de la llibertat de les persones i dels pobles. Per l’experiència de trenta anys  de participar activament a la commemoració, al cementeri de Son Coletes de Manacor, dels republicans exterminats pels escamots franquistes, massa bé sabia que els morts vius t’esgarrifen la sang fins a la commoció profunda de tots els sentits, sentiments i potències.
Per no esdevenir litúrgia civil, la memòria, tant personal com comunitària, ens ha de conduir al descobriment de la veritat nua i dura per, tot seguit, obligar-nos a fer justícia històrica.
L’Església de Mallorca, malauradament, va ser protagonista, consentidora i sovint propulsora d’aquells horribles crims que es cometeren arreu de tot Mallorca, emparats per la guerra de Franco. Però, com sempre, l’església mallorquina s’ha enginyat per escapolir-se de les responsabilitats històriques. La treta per aconseguir eixa fuita és d’invenció pròpia. Es tracta d’ocultar la veritat fins a aconseguir que el pas del temps difumini els fets fins a esborrar-los.
A cops d’arxius secrets, de silencis i subterfugis, l’Església és la gran absent de qualsevol intent de restablir la justícia. Mai cap capellà, excepció dels maleïts com Pere Fons i un servidor, s’ha fet present als actes dedicats  als màrtirs republicans. A Alaró, en concret, estranyen i lamenten la no assistència, malgrat haver-lo convidat repetides vegades, de mossèn Pere Rossellò, antic rector de Santa Maria, sacerdot extraordinari en tots els altres aspectes, nebot d’un dels alaroners assassinats pels catòlics del seu poble natiu.
Despullat de tota timidesa i vergonya, davant la sagrada presència dels sants innocents, em vaig atrevir a dir una punyent veritat que tothom calla. El gran culpable que el poble de Mallorca, començant pels seus historiadors i professors de la universitat, no escorcolli la veritat sobre la definitiva i definitòria participació criminal de l’església mallorquina a les matances de la “creuada” franquista és el monjo de Montserrat Josep Massot. Aquest guardià de l’honra de la institució que ha secundat més guerres de la humanitat, com és l’Església catòlica, s’ha apoderat d’aquest capítol de la terrible nit mallorquina, de tal forma que cap historiador s’atreveix a arriscar una afirmació sense el seu beneplàcit. Aquest minso fraret de les muntanyes catalanes defineix les partions en aquest camp de la història de Mallorca.
Per retreure un sol capítol d’aquest maneig clamorós de la trista realitat de la participació de l’Església als crims feixistes, recordaré la desvergonyida defensa que fa Massot del depravat –les seves amants em guarden de mentir– Arquebisbe Miralles. Aquest rancorós expulsat del seu càrrec de bisbe de Barcelona, lluny de corregir i reprimir els capellans assassins, els augmentà els honors i les prebendes.
Tanmateix, la taca de sang que pertorba l’ànima de l’Església de Mallorca només es rentarà, a llàgrima viva, amb un penediment profund i absolut.

dijous, 3 de desembre del 2015

A LA NAU VENEM BENMEREIXENÇA

Cada clovella que pel de la meva vellesa em reafirma en el convenciment que “la vida és un parèntesi entre dues infanteses”. La meva segona minyonia posseeix tant d’encís o més que la primera.
Una de les constants d’un infant és la mania de no cansar-se mai de preguntar. Cada notícia, cada lectura, es converteix en un interrogant. Us cont el darrer diàleg amb mi mateix referent al fundador de Facebook. Mark Zuckerberg i la seva esposa Priscila Chau han donat la benvinguda a la seva primera filla, Max, proclamant el seu compromís de dedicar el 99% de les accions de la seva empresa, val a dir 45 mil milions de dòlars, a obres socials, de manera especial a tot allò que es refereix als infants del món. Per començar per casa, el gran magnat de s’ha donat de baixa a la feina per uns quants mesos per poder dedicar-se plenament a la seva fillona. Al mateix temps, ha doblat els mesos de permís per maternitat als seus empleats.
Una tal notícia, tan estranya entre nosaltres i tan freqüent Amèrica del Nord -Bill Gates ja feu una cosa semblant– m’ha obligat a preguntar-me:
-Què faries tu, predicador de l’hòstia, si te tocàs la loteria?
No he hagut de convocar assemblea cupaire de tots els meus sentits i sentiments per respondre clar i llampant:
-Jo també, a la meva manera, faria el mateix que el jove déu americà amb una pètita reforma: en lloc del 99 per cent, dedicaria el cent per cent a comprar estima, benmereixença, admiració i pau interior.
La satisfacció que t’atorguen aquests béns immaterials valen tots els doblers del món.
Profés de tot cor l’ascètica vital de ma mare, que sentenciava que “hem de lluitar per allò que necessitam per viure i per tenir un raconet per un si de cas. Tot altre afany esdevé una font d’imbecil·litats, maldecaps, enveges i maledicències”.
Fa anys vaig sentenciar que per viure necessitava un amic i dos aduladors. Amb el temps, l’amic ha esdevingut amat mentre que els aduladors em cobren hores extres.
No cal que espereu que us toqui la loteria o que el destí us faci la mala broma d’ingressar a la cohort celestial de Zuckerberg. No cal anar tan lluny en el temps i en l’espai: su-aquinetes, a Marginàlia, podem vendre’t a granel i a preu de saldo les satisfaccions que aconsegueix el déu de Facebook amb milers de milions d’euros.
Imaginau-vos l’energia positiva, el goig íntim, que rebria de part dels marginats de Can Gazà la persona o institució que ens pagàs, per un any, el lloguer del taller de Can Valero.
Estam parlant de preus irrisoris per satisfaccions d’altes quimeres. Un any de lloguer de Marginàlia costaria només el sou d’un diputat de qualsevol dels parlaments provincials de la gran Espanya, inclosos els revolucionaris de la CUP, de Podemos o de Mes.