RES A PERDRE. RES A AMAGAR. TOT A AGRAIR

Cada cop que  la vida m’enfronta  a un esdeveniment, per insignificant que sigui, em veig obligat a fer una reflexió. A passar comptes.

A ran de la pintada,  pretesament insultant, a la nau de Marginàlia, voldria compartir eixes simples i evidents consideracions amb tots vosaltres, amics, que m’heu acaronat amb tanta amorosia i connivència.

El meu estament actual on no tenc res a perdre ni res amagar és literalment beatífic. No tenc por a res ni pas pena per res. El mal que em poden fer des de fora es redueix a zero absolut. Sabeu què és no tenir ni una bicicleta que em puguin desinflar? Sabeu què és no tenir cap secret per celar? Us imaginau el trastorn que hauria ocasionat, tant a mi com a la família, la proclama barroera de la meva gelosa i estimada homosexualitat si no fes anys que vaig sortir de l’armari? Creis que hi ha algú que cregui que dir-li català al fundador d’ERC  a Mallorca resulti un insult? Com puc passar pena per la meva seguretat si som la persona més custodiada i  acompanyada del món a cada minut de totes les hores del dia i de la nit? Ni el rei gaudeix de tants guardaespatlles com jo.

Si el pintor de claveguera em volia injuriar no s’ha errat tant mai. He deixat ben clar que gai i català són els meus títols de glòria.

Allò de “cur”, esburbada traducció de “cura” al mallorquí,  lluny d’ofendre’m em regala una avinentesa de sentir-me orgullós de la meva trajectòria. L’intent de ser fidel a les benaventurances m’ha portat  aquí on em trob. Respectuós amb les persones de bona fe dins l’església i crític, sovint aferrissat, amb les estructures i les postures farisaiques. Seguesc creient que la mística  autènticament cristiana és l’única que salvarà el poble de Catalunya.

Us confés que  entre les cridades de suport que he rebut a ran de la beneïda  pintada, una de les que m’ha donat més goig ha estat la del bisbe de Mallorca. Monsenyor  Sebastià Taltavull ha aprofitat  l’encoratjadora conversa per fer-me avinent la seva intenció de visitar Can Gazà.

Em conhortà de forma molt especial l’amic que em retragué la fotografia de Josep Mª Llompart al costat de la pintada que  feren a ca seva els feixistes de fa trenta anys; “Aquí un renegado traidor a España”.

Del profètic  grafit resta tan sols per aclarir-me el refilet de cabró. Com a ocurrència per acompanyar la notícia vaig dir que la cabroneria era l’assignatura  pendent. Però ara pens que la meva poderosa resistència i el meu domini de la situació, al llarg de cinquanta anys,  dins el món de la marginació i de la delinqüència sense haver-me passat res de res mai, ha de néixer necessariament d’una estampa pèrfida. Els psicopatets no es dominen amb avemaries. He arribat a la conclusió que jo som bona personeta però que el meu àngel de la guarda és un cabronasso.

Amics, un cop més gràcies. No tenc res a perdre ni res a amagar, però tot a agrair-vos-ho.

CONTRA L'ODI

Anit m'han insultat a través de la pintada que encapçala aquesta nota. La institució Can Gazà, institut contra l’exclusió social, gestora del Taller Marginàlia, n’ha fet el següent comunicat que vull compartir:

Aquest matí hem trobat aquest missatge al Taller Marginàlia dirigit a Jaume Santandreu, el síndic general de Can Gazà. Com es veu, és una antinadala en la que s’hi vessa l’odi a l’homosexualitat i al catalanisme, dues de les fòbies més característiques i més marcades del feixisme d’aquestes contrades.

És un atac personal a Jaume Santandreu que Can Gazà, institut contra l’exclusió social, fa extensiu a tots els residents, amics i col·laboradors. Per això, tots ens sentim insultats, tots som Jaume Santandreu i Sureda.

I és des de la força que neix d’aquesta unitat que volem fer avinent i públic que des de Can Gazà, Institut contra l’exclusió social, seguirem lluitant contra qualsevol mena de marginació; contra tots els intents d’aixecar murs i guetos; contra la intolerància, la insolidaritat, la incultura, l’alienació i qualsevol expressió de feixisme. I que d’aquesta brega incessant contra la despersonalització individual i col·lectiva, i a favor sempre de la persona exclosa o perseguida per la condició que sigui i del dret inalienable de tots els pobles a autodeterminar-se, no ens descavalcarà ningú.

REACCIONS DAVANT EL RIU DE GENT CONVERTIT EN UN PRODIGIÓS I CORPRENADOR CAMÍ DE LLUM

Rivera: Amb una retxa com aquesta, jo en tindria per esnifar tota la campanya.

  

Iceta: Quan em casi definitivament amb en Rajoy, vull una cua de novia com aquesta.

Albiol: Ara seria l’hora de treure els avions d’un exèrcit. No errarien ni un sol tir.

Policia nacional:  En lloc de feixistes hem d’infiltrar carteristes. Serà l’única manera que  aquests catalanutxos es quedin a casa.

Zorraida: A la pròxima manifestació obligaré aquests subnormals  a sortir sense mòbils i sense televisió. L’arma principal de Franco era la censura.

Na Colaua: Ja sé com estalviar-me les llums de Nadal: mentre muntem damunt els altres podem cavalcar.

Carme Forcadell: Plorant davant el televisor pensa: m’hi he deixat la vida  i l’honor, però la causa triomfarà.

Puigdemont: Me manca el cavall d’ERC per poder cavalcar triomfal damunt aquest núvol blanc.

Presos polítics: Mai no havíem estat tan útils.

Els Jordis: Sort que deixàrem la vara màgica en bones mans.

La CUP: A les manifestacions següents -tantes com en facin falta- sortirem amb foc de veres.

Junqueras: Aquesta estrella de Betlem, s’haurà vist des de Montserrat?

Els bisbets catalans:  Aquests ateus són molt poc originals. Han copiat la imatge de la processó de les torxes de Lourdes. Tanmateix , la reina de cel i terra mai no serà republicana.

Juncker: Mai no hauria pensat que la meva cervesa fes tanta esponera fora com me’n fa dins el meu cos alcoholitzat.

Somiatruites: Aquest és l’espectacle que s’hauria d’haver armat per a la proclamació de la nova república catalana. Ara que ho tenim per mà ho repetirem quan el nou règim entri de ple.

.

Familiars dels presos: Patim molt per vosaltres, però anam cara alta perquè sou els qui heu pagat el preu més alt per complir la paraula donada.

Els bons catalans: Amb tot l’orgull del món pensen que fins i tot amb les mans engrillonades en poden donar amb cullereta  als colonialistes de merda.

Els realitzadors de  TV3: Tanmateix, la dignitat d’un poble se salva per l’estètica.

Els innocents com jo : S’ha fet la llum. Arribarem a bon port.

DRET DE CUIXA DE L’ESTAT ESPANYOL

Aquest comunicat porta dies escrit però el terratrèmol dels empresonaments el sepultà entre les runes de la desesperació. Tanmateix, les paràboles mai no passen.
 

A la baixa Edat Mitjana, val a dir avui matí mateix, un esvelt i valent jove forner, anomenat País, es casà amb la més bella i diligent camperola dels entorns, que portava l’atrevit  nom de República. No foren unes noces fàcils. Hi havia oposició i traves per totes bandes, àdhuc dins les pròpies famílies. Tot i això se celebrà el matrimoni amb tota regla. De cop, però, la gent del poble començà a murmurar perquè la comparsa nupcial no feia festa. No tiraven coets, ni sonaven xeremies.

Havia passat allò que les bones i justes persones temien d’antuvi, donat que coneixien les males entranyes del senyor de la contrada. L’amo absolut de la terra i de les persones havia arravatat la novia dels braços de l’enamorat jovencell per exercir aquella mateixa nit el seu dret de pernada.

La desesperació del jove espòs no tenia consol. Explicà la causa profunda de la seva mortal angoixa a l’amic que intentà tranquil·litzar-lo.

El bon company posava la seva pròpia experiència com a punt d’esperança:

-A mi em passà el mateix. Però quan ella retornà  desflorada  -pobrissona meva!-  jo la vaig estimar més, encara.

El bon nan li confessà el motiu del seus esgarrifosos temors:

-Tu tingueres sort perquè te la prengué el Bisbe. Els bisbes retornen sempre les profanades. El seu celibat no els deixa tenir-les a palau. Però el lladre que m’ha robat el meu tresor es quedarà amb la meva esposa per a sempre. La vol com a peça valuosa del seu serrall.

Tot i saber  que era una gesta impossible, País, acompanyat d’un estol d’amics fidels, intentà alliberar la seva aimada República. El senyor feudal els envià els seus cans de bou. Molts de seguidors restaren, sagnant i mal ferits, a les voreres dels camins, on estaven enterrats els afusellats de la gran matança. Altres foren tancats a les masmorres del castell. El jove enamorat es refugià a les muntanyes.

Allà anà a trobar-lo un savi estrateg polític. Parlà sense enrevoltaries:

-Ni tu ni ningú dels nostres podrà fer res per salvar la teva esposa. Només  podria redimir-la un altre senyor feudal que tingués la barra de trepitjar els dominis de nostre senyor, cosa gairebé impossible. Tots els tirans han format una unió europea perquè cap d’ells no es fiqui en les barrabassades  d’altre.

Davant el plor del jove forner, el conseller arriscà una absurda possibilitat:

-Hi ha un comte de les Empúries russes anomenat Ponç Putin. Viu a l’altra vorera. Només pots acostar-t’hi si t’ofereixes a gratar-li les picors.

No sabem que farà el jove País. Però estam ben segurs que per salvar la seva aimada República està disposat a què li donin pel sac el comte rus, el duc israelià i el marquès xinés.

P.D. Per endevinar el rerefons d’eixa paràbola heu de llegir el llibre de Ramon Rosselló “Procés contra Ponç Huc, comte d’Empúries, per pecat de sodomia”. El trobareu,  a bon preu, a Marginàlia.  El pròleg és meu.

PLANY DESESPERAT PER ALS MEUS PRESOS POLÍTICS

Just acabava de redactar una paràbola, que no publicaré, sobre la situació de Catalunya quan ha caigut damunt ca meva  -ja només tenc el meu cos per casa mia– la bomba de  la tancada  a presó incondicional d’Oriol Junqueras  i els altres set consellers.

M’ha agafat un atac de plor. Plorava. Plorava llàgrimes de vell. Somiqueig  d’infant. El meu sanglot trobava companyia en un sol gemec: són els meus. Era el mateix gemec que pronunciava, amb tota la ràbia del món, el president de l’Obra Cultural Balear la nit que tancaren els Jordis: són els meus amics. Són els meus germans. Oriol Junqueras va venir a la Casa Llarga. No ens hem tractat gaire però ens estimam molt.

Cercava, com aranya que s’enfila per l’emblanquinat, un referent on aferrar la meva desesperació. De cop m’ha vingut al cap l’escena de Jesús, apallissat  i coronat d’espines camí del Calvari quan es dirigeix a les ploradores: “ No ploreu per mi . Plorau per vosaltres i pels vostres fills”.

He plorat per mi. He gemegat per mi. M’he sentit el més desgraciat del món. Una sola veritat m’apunyalava el batec de la vida. M’ho repetia una i una altra vegada: vaig néixer amb la repressió franquista i moriré dins la repressió franquista. Res no ha canviat. Tot és ben igual que en el 36. He viscut debades. Totes les meves lluites, totes les meves quimeres han estat inútils. Tot ha estat un terrible engany. Tota la meva vida perduda, tudada, podrida dins una dictadura de merda.

Tot és com el 36.

L’Església calla. El Papa, aquest argentí covard  que anomena castratis, com el nostre mallorquinet,  per a bisbes de Barcelona, diu que resem. Si pogués mirar a Francesc  fit a fit li diria on s’ha de ficar les seves oracions.

Els jutges segueixen llepant el cul al Poder. He llegit els processos dels batlles republicans i del capellà Poquet. Les sentències estaven dictades  abans del Judici: pena de mort. Justícia franquista. Justícia  de la fera Lamela.

Però el que segueix igual, esgarrifosament igual, és la gent feixista La puta gent fanàtica. La cabrona gentussa espanyolista que des de les banderes  al balcó o a la façana, com la immensa d’Iberostar, criden, cada cop amb més eufòria i satisfacció: “¡A por ellos! ¡A por ellos!”. Las Zorraidas, els Albiols, les Arribades, els Riveres, amb el seu somriure assassí, són els mateixos criminals que a Sa Bassa de Manacor escopien al rostre del batlle Garanya just abans de portar-lo a afusellar a Son Coletes. És la mateixa gent, gata de sang i odi – odi, odi, Déu meu! – que aplaudien quan disparaven al batlle Darder a la paret del cementeri de Ciutat.

Deixau-me plorar. Xisclar. Insultar. Flastomar.

Deixau que desitgi amb tota l’ànima que caiguin tots els mals del món damunt tots els que han propiciat que empresonassin els meus. Els meus!

No vull veure ningú. No vull parlar amb ningú.

Ara sé què pensava Jesús camí del Calvari. Des de les profunditats de  la seva ràbia clamava: anau-vos-ne  a la merda. Jo vull morir tot sol.

ZORRAIDA DE SANTA MARIA, NO ENS FALLEU ARA

Molt detestable virreina del Principat, madona absoluta de la casa de putes i lladres d’Espanya, sàdica estrenyedora dels collonets del President de l’Estat Colonial, indispensable  mussa de les meves vomitades, em dirigesc a la vostra majestat perquè sou la nostra darrera, gairebé única esperança.  Sou la clau mestra de la nostra miraculosa resistència.
 

L’estratègia està claríssima. Resistència. Resistència. I més resistència, encara. Però, després de la gloriosa i històrica flamatada, ens hem quedat sense amics. Sense amics gairebé arreu de tot el món  La batalla resta tota en mans de l’enemic. Si l’enemic, el cap del qual sou vós per damunt tot i tots, descobreix que no hi ha forces contràries, estam morts. Ben morts.

Com podrem portar endavant la tàctica del martiri si ens fallen els botxins? Com podrem commoure la multitud dels egocèntrics que governen el món si no ens veuen crucificats? Creuclavats a les tres de la tarda, dues hores abans que comencin la cursa de braus a totes les places de toros d’Espanya.

En aquests precisos moments, no tenim cap més motiu de resistència que no sigui la ràbia. La ràbia profunda. La fúria reprimida. La indignació absoluta. No us canseu de provocar-nos aquest bestial impuls de salvació. Ràbia. Fúria. Indignació.

En aquests delicats moments no hi ha al nostre entorn cap empenta per al coratge. Els nostres herois ens han fet perdre més de la meitat de l’enravenada. La tenim a mig pal. Per paga, en lloc de proclamar una república sembla que han fundat un monestir.

Començam a estar tips de sermons. No sabeu dir-nos res més que paciència, fe, calma, paciència? No els culp de res ni per res. Tenen tot el dret de salvar la seva pell. Els escorxats tenim el gran avantatge que no hem de salvar cap cuiro.

Zorraida de Santa Maria, com a bona mula somerina que sou, no reculeu ni una sola passa. Fins ara ho heu fet de meravella. Tot i això, mirau de pagar millor els escamots de feixistes i neonazis. Obligau-los a cantar el “Cara al sol” després de cada barrabassada. No deixeu la vostra actitud provocativa. Deixau el sàdic somriure de guineu i esclatau en públic la vostra psicòpata rialla de hiena.

Feis-ho per Espanya. Si aturau el circ, les multituds us reclamaran pa. Feis-ho per als vostres congèneres. Si deixau de donar l’espectacle, el PP passarà per la vergueta. La gent parlarà dels vostres crims i lladronicis.

Feis-ho per la vostra nissaga. Franco seguia viu, però la vostra dictadura l’ha posat en actiu. No oblideu la seva meta: ”Desarmado y humillado el ejército republicano”.

Feis-ho per vós mateixa. Quan us tragueu els talons de ferro i deixeu de fer de geganta, us revendrà el complex de nana.

Zorraida de Santa Maria no ens falleu, per favor.

LA CARA DE LA MATERA

Fa mesos que visc amb un ai al cor. Angoixat. Anguniat. Obsedit. No hi ha manera de pensar en altra cosa. Ja no em resten ungles per mossegar. Ni Gandhis o Che Guevaras per invocar.

 

Per no tirar-me al coll de l’interlocutor m’he sotmès, tot estrenyent-me un ou, a una disciplina de silenci. Per no esgotar la capacitat dels insults i les blasfèmies; per no embrutar el paper d’escopinades, no he escrit res al llarg d’aquestes tràgiques setmanes. Plor. Plor molt. No trec el tema amb ningú, però tampoc consent que me’l toquin. Mir d’estar absent. En les poques avinenteses que, per absoluta necessitat, he de presentar-me en públic, em pas el temps arruixant mosques i moscards.

Tanmateix, avui totes les ràbies i evidències m’han trencat el crestall del silenci. És allò de “ho dic o rebent”. M’ho trec o mor d’un còlic tancat.

Avui com mai i més que mai, amb una clarividència que em crema la nineta dels ulls, he posat rostre als assassins del 36.

La naneta feixista, d’omnipotent neta de Franco, la mala puta de vicepresidenta del Gobierno, m’ha rebentat la sensibilitat i la memòria.

L’he vista, amb un realisme enfollidor, tal com és i tal com es presenta: una cussa bulldog regalimant sang per les caixeres. Una cussa bulldog bavant venjances criminals. Amb els seus ulls de panada des d’on t’afusella amb un mirada de psicòpata, aquesta puta naneta m’ha encès totes les repugnàncies i totes les ànsies de justícia.

M’ha reviscut una de les històries que més m’esgarrifen de totes les que he sentit contar d’aquells dies terribles del 155 amb armes al meu poble. Recordau que només a Manacor els feixistes assassinaren   nou-cents Jordis. Nou-cents homes bons que s’havien atrevit a pensar i viure en llibertat.

Una tarda, una d’aquelles terribles tardes que els escamots dels falangistes sortien a cercar noves víctimes, un camió anà al puig de Sa Murtera  on s’havia refugiat, entre quatre mates, un home bo que sabia que el volien llevar d’enmig. L’aglapiren de seguida. Dins el camió un beat legalista l’apuntà amb l’arma. El cap de l’escamot el parà dient: “Ara no. Però no et preocupis aquest serà teu quan anit el duguem a matar a Son Coletes”. 

Aquell fill de Satanàs  contestà traient foc pels ulls: “ Saps què és sortir a caçar, tenir la peça davant i no poder disparar-li?”.

Els autèntics successors dels assassins del 36 s’han llevat les caretes i han mostrats els seus autèntics rostres de cans bulldogs sedegosos de sang catalana. La meva sang.