RES A PERDRE. RES A AMAGAR. TOT A AGRAIR

Cada cop que  la vida m’enfronta  a un esdeveniment, per insignificant que sigui, em veig obligat a fer una reflexió. A passar comptes.

A ran de la pintada,  pretesament insultant, a la nau de Marginàlia, voldria compartir eixes simples i evidents consideracions amb tots vosaltres, amics, que m’heu acaronat amb tanta amorosia i connivència.

El meu estament actual on no tenc res a perdre ni res amagar és literalment beatífic. No tenc por a res ni pas pena per res. El mal que em poden fer des de fora es redueix a zero absolut. Sabeu què és no tenir ni una bicicleta que em puguin desinflar? Sabeu què és no tenir cap secret per celar? Us imaginau el trastorn que hauria ocasionat, tant a mi com a la família, la proclama barroera de la meva gelosa i estimada homosexualitat si no fes anys que vaig sortir de l’armari? Creis que hi ha algú que cregui que dir-li català al fundador d’ERC  a Mallorca resulti un insult? Com puc passar pena per la meva seguretat si som la persona més custodiada i  acompanyada del món a cada minut de totes les hores del dia i de la nit? Ni el rei gaudeix de tants guardaespatlles com jo.

Si el pintor de claveguera em volia injuriar no s’ha errat tant mai. He deixat ben clar que gai i català són els meus títols de glòria.

Allò de “cur”, esburbada traducció de “cura” al mallorquí,  lluny d’ofendre’m em regala una avinentesa de sentir-me orgullós de la meva trajectòria. L’intent de ser fidel a les benaventurances m’ha portat  aquí on em trob. Respectuós amb les persones de bona fe dins l’església i crític, sovint aferrissat, amb les estructures i les postures farisaiques. Seguesc creient que la mística  autènticament cristiana és l’única que salvarà el poble de Catalunya.

Us confés que  entre les cridades de suport que he rebut a ran de la beneïda  pintada, una de les que m’ha donat més goig ha estat la del bisbe de Mallorca. Monsenyor  Sebastià Taltavull ha aprofitat  l’encoratjadora conversa per fer-me avinent la seva intenció de visitar Can Gazà.

Em conhortà de forma molt especial l’amic que em retragué la fotografia de Josep Mª Llompart al costat de la pintada que  feren a ca seva els feixistes de fa trenta anys; “Aquí un renegado traidor a España”.

Del profètic  grafit resta tan sols per aclarir-me el refilet de cabró. Com a ocurrència per acompanyar la notícia vaig dir que la cabroneria era l’assignatura  pendent. Però ara pens que la meva poderosa resistència i el meu domini de la situació, al llarg de cinquanta anys,  dins el món de la marginació i de la delinqüència sense haver-me passat res de res mai, ha de néixer necessariament d’una estampa pèrfida. Els psicopatets no es dominen amb avemaries. He arribat a la conclusió que jo som bona personeta però que el meu àngel de la guarda és un cabronasso.

Amics, un cop més gràcies. No tenc res a perdre ni res a amagar, però tot a agrair-vos-ho.