dimarts, 30 de desembre del 2014

SEIXANTA ANYS DE MATRIMONI



Vaig dedicar aquesta glosa  a Sebastià Roig, històric patró de barca, i a la seva esposa Sebastiana Timoner en la festa tribal amb motiu de complir  seixanta anys de matrimoni. Una néta, que és la glòria de la família, esdevinguda venturosament neboda meva, em demanà poder compartir-la amb els amics.
Aprofit l’avinentesa  per dedicar aquest humil càntic a la meva aimada germana-fiola i al seu encisat espòs, ja que en el dia d’avui acaronen heroicament i estoica, quaranta anys de fructífer matrimoni.





SEIXANTA  ANYS  DE MATRIMONI

Atrevit predicador,
que no precisa de trona,
deixau-me que en nom de tots
us doni l’enhorabona.

Venerables patriarques
del clan Roig i Timoner
rebeu de vostra nissaga
el perfum del pebeter.

Pebeters d’encens i foc
embaumen tots els paisatges
que brostant dels nostres cors
us volen retre homenatge.

Els pebeters de tendresa
que en tot temps ens regalau
units a vostra fermesa
porten oratjols de mar.

Els capricis del destí
fongueren els vostres noms
fent de tots dos un sol fil
per embagar vostra sort.

Per això parl en plural
prenent esment a tots dos.
Eterns noviis heu format
el millor coble del món.

La sort del roig de Can Roig
fou entrar al Corralet
i arriscar-se sense por
a passar per lloc estret.

Tateix Na Sebastiana
es retré a les moixonies
d’aquell xalest tarambana
que li brindava set vides.

Així, Sant Sebastià
us escollí entre molts
per deixar-vos fitorats
amb les fletxes de l’amor.

Seixanta anys de matrimoni
són una gesta exemplar.
Són el millor patrimoni
que mai ens podeu deixar.

Fa seixanta anys us llançareu
enamorats mar endins.
Malgrat els trists ancoratges
heu salvat barca i bolic

Heu creat la tribu extensa
de fills,néts, renéts i amics.
Gràcies a la persistència
ens servau lliures i units.

Amb tot i això el vostre clan
més que tribal és modern
obert a tots els germans
i a tota la bona gent.

Vosaltres sou nostra herència,
soca del nostre futur,
arrelats a vostra terra
mai no ens trobarem vençuts.

Vosaltres sou nostra força,
l’aval del nostre coratge,
Aferrats a vostra roca
resistirem els onatges.

Vosaltres sou nostre exemple,
sender de nostres andances.
No tendrem més llei ni temple
que les vostres benaurances.

Vosaltres sou els grans mestres,
els nostres punts cardinals.
Com guies savis i destres
ens heu mostrat el bon pas.

Asseguts ran de les barques
dels sentiments i els records
memorarem vostres manyes
com el més sagrat tresor.

Tant per la mar com per terra
heu exercit de patrons,
curolles, feines i xarxes
han servat vostre timó.

Als seixanta anys de casats
com per art de bruixeria
ens heu captat encantats
a compartir alegries.

Viandes d’amor i pau
han farcit la vostra taula
de noces de diamant.
Estam sodolls de gaubances.

La mar esgarrifa rampes
per celebrar vostres noces.
Per dir-vos que us estimam
per damunt totes les coses.

El cos esgarrifa rampes
tot pregonant un sol clam:
us estimam com a pares
com a padrins i germans.

Us etimam, bergantells.
Jovenets, us estimam.
Us estimam, bona gent.
Enhorabona i molts d’anys.


Can Gazà, 28 de desembre de 2014

dimecres, 24 de desembre del 2014

CREU SOLIDÀRIA



En eixa nit de Nadal, la família autogestionada de Can Gazà ens trobam gojosament xops de solidaritat. Al llarg d’aquests darrers dies ens ha caigut una pluja abundosa, generosa,  ben mirat immensa, de regals. Els amics ens han omplert els rebots fins a la traginada. Hores d’ara, ens trobam agraïts, emocionats, admirats, amorosidament commoguts. Però entre totes les dàdives ens ha arribat un regal molt especial. Un present amb trampa. Un obsequi  comprometedor. Em referesc a la manifestació de confiança  que suposa la vostra solidaritat. Els amics ens han demostrat clamorosament que es fien dels pobres de Can Gazà perquè facin arribar la solidaritat als altres pobres. Als nous pobres. D’aquesta manera, el goig s’ha convertit en una creu. Ara ens sentim afeixugats pel pes de la responsabilitat.
Pensareu que un dia com avui  no és el més indicat per parlar de calvaris. No faig res més que imitar el cant de la sibil·la. La nit de Nadal el nostre patrimoni de la Humanitat ens parla de judicis i d’inferns.
Avui més que mai esmolam uns dels adagis fonamentals de Can Gazà, el que proclama: “És trist ser pobre, però hi ha una desgràcia molt més gran, encara, com és ser un pobre egoista”.
La nostra responsabilitat resulta una creu molt feixuga. Hem de fer arribar als nous  pobres, als marginats ocults, amagats, la vostra solidaritat.  Aquests pobres nous no pertanyen, encara, a Marginàlia. No són nostres: són vostres. Ahir mateix vivien, sentien i pensaven com vosaltres.
Sabem que a Ciutat hi ha molts de llocs on es reparteixen queviures; molts de punts de referència per als necessitats. La nostra especialitat són els que la nostra moral anomenava pobres vergonyants. Can Gazà gaudeix d’una condició que no tenen, ni poden, ni han tenir les institucions que es dediquen absolutament i pura a repartir menjar. A Can Gazà ningú no els veu. Poden venir en cotxe, seu o d’un amic. Com que som una família lliure i autogestionada, ens podem permetre el gran luxe de dir “passau i agafau allò que  necessiteu”. L’única mesura és la vostra consciència i el sentiment de solidaritat amb els altres germans que es troben en la mateixa situació. Aquesta actitud és la continuació de l’anunci dels darrers “Encants” que anunciaven: “Menjau el que vulgueu i pagau el que pugueu”.
Volem carregar la creu solidària. Volem complir els vostres designis. Volem arribar als pobres ocults. Ens heu regalat els aliments, ara ens heu d’enviar els pobres. Mirau al vostre entorn, hi trobareu un familiar, un company, un veí que ho passa malament. Us esperam a ell i a vosaltres.

dilluns, 8 de desembre del 2014

CUROLLES, FEINES I TASQUES



Perdonau-me, però avui la cosa va de filosofada. No vull que em doneu per desaparegut.
Per ser mínimament persona hom necessita cobrir tres àrees de combat: les curolles, les feines i les tasques. Són tres projeccions del jo per poder sentir-te realitzat, tot espipellant la plenitud. Les plenituds.
Sense curolles ets home mort. Les curolles són el goig de la vida. En aquests moments, les meves grans curolles són trescar món i escriure. De la darrera trescada vaig retornar amb tres llibres. Dos estan a punt d'enfornar i un altre al tovador. En aquest capítol de les il.lusions i fantasies hi entren de ple les utopies.
En els moments actuals, la meva gran utopia és la independència dels Països Catalans. La felicitat s'alimenta de somnis.
Un segon apartat de les vivències personals es troba en la feina, en el quefer, en el que es diu "el dia a dia". La bestiola de càrrega que és l'ésser humà necessita sentir-se útil. Més enllà de guanyar-te la vida, el treball de cada jornada és essencial per a la dignitat.
A Can Gazà ho tenim tan clar que n'hem fet el nostre gran lema, l'escut de la nostra noble nissaga. No em cansaré de recordar-lo: "La dignitat del pobre necessita que quan se segui a taula pugui dir: aquest plat de calent no el m'han regalat, me l'he guanyat". La feina mata la mort. La pitjor mort que és l'avorriment. Hores d'ara, les meves feines diàries són cuinar, llegir i xerrar.
Manca un tercer capítol: les tasques. Cada home arriba a aquest món amb un deure, amb unes obligacions. Les tasques són la contribució que hem de pagar als altres. Les tasques esdevenen la creu. La nostra creu. Però cal complir la condemna. Ningú elegeix les tasques. Són elles, les càrregues, les que et fermen i et porten i et forcen. Les meves tasques per mor de la vellesa s'han reduit a un sol punt: ajudar a portar endavant Can Gazà i Sa Casa Llarga en tot el que són i signifiquen.
Aquests capítols es relacionen i complementen en una oberta transversalitat. Al cap i a la fi, funcionen com els vasos comunicants. Les metes més ideals participen de les tres aptituts i actituds de l'home. Així, l'amor,la llibertat, el sexe... comencen essent una curolla, però mantenir-los cada dia esdevé una feina i portar-los a bon termini es converteix en una tasca. La gran tasca. Fins i tot les més gratuïtes i belles curolles es tornen, en un moment o altre, una feina i una càrrega. D'aquesta manera l'escriure és un plaer de déus mentre que el redactar és una feina dura i entremaliada. Sovint desesperant.
El secret del benestar de l'home radica en l'equilibri d'aquestes tres projeccions de la seva personalitat. En dosis desmesurades i obssessives, qualsevol d'aquestes tres necessitats pot causar la destrucció de la persona. Ja tenim la meta definida. L'home ha de ser encurollit, feiner, responsable i coherent.