dimarts, 31 de desembre del 2019

LA CANTATA RUA FOSCA, TOT UN LUXE PER A MARGINÀLIA

La insolència d’un envejós m’obligà a un atac de presumpció. El poca-solta em llençà la sarcàstica pulla:

-Aquests sorollosos vermuts dels primers dissabtes, els has armat per donar a conèixer el taller de Marginàlia o per promocionar les teves cuites?

Pecant de jactància li vaig respondre amb la insolència d’un altre interrogant:

-O no és tot una mateixa cosa?

Reflexionant fredament reconec que aquell petulant tenia tota la raó.

A l’estrena dels vermuts dels primers dissabtes, el mes d’octubre, el cantautor Biel Villanova ressuscità els meus primers poemes. Ara, a la vigília dels Reis Mags, memorant els nins del món que no tendran joguines, espolsaré els calfreds de la lletra de Rua Fosca.

El títol - autoatorgat- de marginal il·lustre no em dona carta blanca per abusar de la benvolença, gairebé infinita, dels insignes artistes i creadors, per amics que siguin.

Però per mor d’aquest atreviment de vell desvergonyit la tribu de Can Gazà podrem fruir, el proper primer dissabte de l’any 2020, d’una trobada d’autèntic luxe.

Jutjau vosaltres mateixos.

Gaudirem d’una de les obres musicals més impressionants dels darrers anys a Mallorca com és la “Cantata Rua Fosca”.

Dirigirà i explicarà l’audició el seu magnífic creador Miquel Brunet.

Jo, com a pare de la lletra, estaré al seu costat. Com podeu figurar, no sabré callar.

Maria de Lluc, la nostra preceptora de 10 anys, recitarà el primer poema de l’obra: ”On són els grans?”.

Imma Villalonga, mestra de la modulació i sensibilització de la veu, ens farà arribar al sentiment el contingut de la història dels infants dels femers.

La gran soprano Fanny Marí, que ha acompanyat Rua Fosca en les tres representacions que s’han organitzat a Mallorca al llarg d’aquest anys, escalfarà les nostres esgarrifances amb la seva veu en directe.

A l’hora del vermut, els xefs de Can Gazà, Pep i Joan, ens faran en viu una demostració de les seves arts culinàries.

Tant de bo que l’esforç desinterassadíssim d’aquests meravellosos amics ens encengui el coratge per envestir un any nou de lluites profundes i definitives per la llibertat i per la salvació de la naturalesa.


dijous, 26 de desembre del 2019

ENDOLCIU-NOS L’AGROR DE NADAL AMB EL VERMUT DEL PRIMER DISSABTE


Per a Can Gazà les festes de Nadal són desassossec i tristesa. Desassossec vol dir més trull, més feina, més resistència, més mirar prim amb la sensibilitat dels companys i dels donants.

Quan parl de tristesa em referesc a la pena profunda, existencial. Per Nadal, més que mai, al paisans de Marginàlia baixam a les profunditats de la tristesa existencial. Complim al peu de la lletra la sentència del filòsof quan diu que l’home és l’animal més desgraciat perquè, a més de ser–ho, s’adona que ho és. Tot, àdhuc la cridanera solidaritat, ens escup la nostra condició de condemnats al marge, sense família, sense feina, sense casa, sense salut, sense possibilitat de sortida. Tot l’any som els empestats de la societat, però eixes maleïdes festes del consum i de la falsedat exposen al mostrador de la beneficència la nostra desgràcia.

Per afegitó, quedam malament amb els amics i benefactors. No sabem mostrar-nos agraïts amb la generositat de la bona gent. No sabem –parl només de Can Gazà– callar, mirar i fer reverències. Aquest Nadal alguns solidaris assenyalats d’antany han fet pagar als pobres les meves crítiques ocurrències.

D’altra banda, fa molt mal dir “Molts d’anys” quan tens el cor tancat a la presó. Amb la corda al coll, a punt d’ofegar-te l’esperança, el darrer pensament és xisclar “feliç any nou” als botxins de la justícia i de la llibertat.

Amics, Can Gazà us demana un regal molt especial per a la previgília dels Reis d’Orient: veniu i convidau a venir al vermut del primer dissabte de gener del 2020.

Aquest primer vermut de l’any nou tindrà una litúrgia molt especial.

A la trobada a la sala dels encants reviurem de forma molt directa i senzilla l’enrampada de “Rua Fosca”.

A la picada del vermut ens desembafarem de les panxades nadalenques amb croquetes fetes i fregides al moment pel prodigi de la cadira de rodes. A l’altre fogó, el xef de Can Gazà ens oferirà, calentes, unes verdures amb tempura.

Ajudau-nos a oferir una altra cara de Betlem. Endolciu-nos l’agror nadalenca dels marginats profunds amb la vostra amorosida presència.

dimarts, 10 de desembre del 2019

GRÀCIES, RAFA NADAL, EN NOM DELS POBRES MOSCARDS

Gràcies, Rafa, per signar l’aspra carta dirigida al batle del teu poble. Des d’un racó de la premsa manacorina el teu agressiu escrit ha ressonat per tots els mitjans de comunicació.

Gràcies pel teu error de baixar a la xarxa. On és el tio Toni? Mai no hauries d’haver aixecat la veda.

Gràcies per posar-te a tir de dialèctica. Feia mal discutir amb la paret.

Gràcies per mostrar-te el gall del corral. Tot l’aviram és teu. Fins i tot els paons reials i les faraones se sotmeten de bon gust als teus encants. Però mai no havíem pogut sentir el teu cant escardat de gallet de garbera.

Gràcies per obrir-me la porta. Ara aguanta les irrisòries picades de moscard estormeït.

Rafel Nadal i Parera, vens d’unes nissagues manacorines de senyors miserables. La fam amb corbata crea epigenètiques de golafres.

Has aconseguit fer-te admirar -els cavalls de carreres també ho aconsegueixen- però no aconseguiràs fer-te estimar. T’equivoques quan creus que amb doblers tot es compra. Tot, manco l’afecte i la tendresa.

Si valores i protegeixes tant la teva terra, com proclames al teu improperi, per què mai no parles amb la llengua que mamares? Per què cobres doblers del poble per intentar atreure més destructors dels nostres paratges? Per què fomentes de paraula, d’actitud i d’obra la nostra esclavitud colonial?

En el teu exabrupte contra el nostre batle et mostres “ofès i adolorit”. Has pensat mai en el suplici i la ràbia que han creat les teves ofenses?

Han passat molt d’anys però la burla que feu la teva família als marginats de Can Gazà reviu, per les venes de la indignació, cada cop que els poders ens obliguen a empassolar-nos els teus triomfs esportius.

Pot ser que no recordis aquella tarda fatal a l’església de Son Carrió. Feies de padrí jove d’una de les criatures de la tribu, però et passares tota la cerimònia jugant amb el telèfon mentre el teu padrí ho feia amb l’orgue. Al final, la teva família lliurà als pobres de Can Gazà, dins un sobre tancat, una almoina insultant.

Per la llarga preparació i realització de quatre sagraments em pagareu la meitat de la remuneració que em donaven els obrers aturats per una sola comunió.

Una sugerència: ja que estàs tan enamorat d’Espanya, per què no canvies el teu llinatge a la llengua de l’imperi? Així quan les teves televisions anunciarien “Feliz Navidad” tot el món pensaria en tu.

A Can Gazà hi pensam cada pic -massa sovint!- que no podem pagar el lloguer del taller de Marginàlia.

Com pots veure els moscards damanam auxili picant. Gràcies.


dimecres, 4 de desembre del 2019

TOT PERSEGUINT, UN PRIMER DISSABTE MÉS, L’ENCÍS DE LES RETROBADES.

“A Marginàlia han obert un teatre. Es diu VPD. Vermut dels primers dissabtes”.

Aquest comentari, malgrat tengui un fons al·legador, m’ha empès a insistir en les intencions i significats dels trulls dels primers dissabtes de cada mes a Marginàlia.

La família de Can Gazà convocam, una volta al mes, a l’hora del vermut sabatí, els nostres amics. Uns amics constants, pacients i generosos que omplen tots els temps verbals de la nostra gramàtica marginal. El primer dissabte de cada mes, convidam i esperam els amics presents, passats i futurs. Actius, passius i perifràstics. Només una passa dins la Nau de Marginàlia consagra com amic la bestiola humana que ha tingut el coratge de donar-la.

Els marginats de Can Gazà tenim una rabiüda i essencial necessitat de la vostra escalfor, de la vostra presència, de la vostra ajuda moral i material.

Com diu el llarg títol d’eixa comunicació perseguim “L’encís de les retrobades”. Vet ací el moll d’os dels nostres encontres. Tota la resta és paper d’embolicar. Petites tretes per allargar la nostra fervorosa comunió. Enginys per dissimular la nostra poquedat. Simples entreteniments per intentar allunyar qualsevol ombra d’avorriment.

No hem inventat res de l’altre món, només repetim les jeies que hem adquirit als nostre clans. Quan ens reunim per les grans festes anyals les famílies, des dels més petits als més grans traiem les nostres arts amagades per recitar poemes, tocar guitarres, fer gloses, improvisar discursos. Des d’ara propós un lema per la planificació i realització dels nostres entranyables primers dissabtes: “Tot queda en família”.

Val, en aquest cas, l’ocurrència del vident infantil quan sentenciava: “Els fills dels rics venen de París, però als meus germans els fabrica ma mare a ca nostra”.

Aquets principi bàsic de treure tot l’arsenal artístic de l’ample família de Can Gazà s’ha complit, d’una forma patent i fins i tot cridanera, en el dos primers vermuts. Un vermuts que han deixat un regust de plenitud, dignitat i alegria al paladar de la tribú gazanenca.

En aquest tercer encontre s’evidencia clamorosament el cànon sagrat de les nostres retrobades. Tot resta patent quan es té en compte, com hem expressat en altres comunicacions, que “el club Horizonte” és pare, mare i germà de l’Institut contra l’exclusió social, àlies Can Gazà.

El principi de tot queda en família en aquest tercer dissabte s’ha portat fins a l’extrem de l’exigència.

Els nostàlgics de s’Horizonte no s’han conformat a cantar tot el repertori de nadales, sinó que han tret les dues estrelles de les matines primerenques de les seves pròpies famílies. Així, la sibil·la Margalida Pons, de la Capella Mallorquina, és filla d’una directiva del club. De la mateixa manera, el predicador del Sermó de la Calenda, Santi Francia, és nét d’una altra dirigent. El goig i l’orgull de Can Gazà rau en què necessitarem anys per esgotar l’arsenal imaginatiu de la família extensa de Marginàlia. No debades l’art és el càntic d’una privació.

dimarts, 26 de novembre del 2019

EL CLUB HORIZONTE, UNA MERAVELLA DE GENEROSITAT INTEL·LIGENT



Dins la pràctica de l’autèntica solidaritat els membres del Club Horizonte constitueixen una vertadera meravella d’eficàcia i bonhomia.
En temps de la dictadura un grup de jovenells aprofitaren l’aixopluc parroquial d’un barri de Ciutat per formar un club. Clavant la mirada a la utopia li posaren el nom de Horizonte.Amb aquest títol no és estrany que hagin arribat tan lluny. I que segueixin més joves i entremaliats que mai.
A l’hora de la diàspora el grup va hivernar. Cada membre es  dedicà a fer ca seva en el més noble sentit de la paraula. Quan els fills volaren del niu els vells ocells es retrobaren i refundaren el somni de la seva joventut amb el mateix nom castellà de Horizonte i amb uns moderns estatuts d’associació altruista.
Les vessants d’eixa ONG són el foment de la cultura i l’acció social.
La primera finalitat l’acompleixen amb escreix, de cara als membres del club, amb una moguda agenda d’actes; de cara a la societat, la patentitza la coral Nostàlgics de s’Horizonte.
Per a mi el prodigi de seny, eficàcia i maduresa l’obraren els rejuntats a l’hora de concretar el seu principi de labor social. En lloc de fer la seva obreta, com feim tots, els salvadors de la humanitat, optaren per ajudar els redemptors que passaven més pena per pujar al calvari de la marginació.
Així, adoptaren, amb tots els deures i conseqüències, com a fills desemparats Zaqueu i Can Gazà.
Us podem assegurar que l’abraonada d’aquests bons Cirineus es definitiva a l’hora de pujar la costa de les quimeres impossibles de la nostra Marginàlia.
Dia 7 de desembre, a les 11, l’hora del Vermut dels primers dissabtes, el Club Horizonte unirà les seves dues galtes, la cultural i la social, per presentar al taller de Can Valero la seva vera faç de persones generoses i pràctiques.
La trobada d’aquest tercer dissabte és un meravellós regal dels grans amics de s’Horizonte. Ells ho han preparat tot. Ells ho faran tot, des de les matines primerenques fins a la repartició de les coques i dels tarrons de Nadal.
Can Gazà voldria retre un homenatge de gratitud a aquests exemplars voluntaris de la solidaritat. Però com ja han après en aquests set anys de tractar-nos de prop, amb amorosida sol·licitud, massa bé saben que els pobres només tenim una forma de dir gràcies: Demanant favors i manat feines.
Gràcies, amics de s’Horizonte. No us canseu d’ajudar-nos.

dimarts, 5 de novembre del 2019

PLENITUD DE GOIG PEL POEMA QUE OFERÍ LA REPÚBLICA DE MARGINÀLIA ALS COMPATRIOTES OFEGATS A LA MEDITERRÀNIA

L’única paraula que pot definir el memorial de la tendresa que els tallers de Can Gazà oferí als infants enfonsats dins la crueltat d’Europa és la de poema.

Les tres característiques que defineixen un poema són: bellesa, força i sorpresa.

Aquestes tres qualitats acompanyaren en tot moment el memorial que la república de Marginàlia oferí als seus compatriotes enterrats als negres i freds fondals de la nostra Mediterrània.

Bellesa. Ens afermam en la certesa que la salvació del món i de les persones que el destruïm no ve, ni vendrà, des de l’ètica, que viu subjugada als poders, sinó des de l’estètica. D’això l’Església catòlica en sap la maina.

Força. La vigoria de la resistència acaba vinclant les espinades dels imbècils.

Sorpresa. Eixa és la nostra carta amagada. De la catedral pots esperar la millor litúrgia, erò mai no pensaràs trobar-la a l’amagatall de la misèria.

Gràcies als artistes, tant als professionals com als germinals –tots ells genials– que portaren les nostres sensibilitats i empaties al cor de les plenituds.

Gràcies de forma especial als camarades de Can Gazà que no es cansen de pondre miracles a l’hora d’estrènyer les supervivències.

Gràcies sobretot per suportar estoicament i irònica els meus gemecs histèrics quan s’acosta l’hora de les parides.

Gràcies als qui ompliu amb la vostra entranyable presència la sala magna dels “Encants” i les ànsies de contacte dels exclosos.

Gràcies per la vostra secreta generositat.

Gràcies a les manyoses bunyoleres que ens endolciren les penes i els records.

Gràcies de forma molt amorosida i profunda al padrí jove dels nostres vermuts: Cil Buele Ramis. Eix multiartista i lluitador pels drets humans s’ha guanyat amb escreix i a braó el títol de protector dels primers dissabtes a Marginàlia.

Per l’autoritat que m’atorga el títol de coc de totes les cuinades de Can Gazà proclam Cil Buele arcàngel protector de les trobades a la quimèrica nau de Can Valero. Dels tres noms i oficis de la mitologia angelical Cil n’assoleix tot el significat i ofici. Com a Gabriel, ens anuncia puntual i insistent. Com a Rafel, ens guia pel camí dels cecs estalviant-nos un fotimer d’ensopegades. Com a Miquel, esdevé la millor defensa dels condemnats a cadena perpètua.

El treballat reportatge que ha penjat a la xarxa el nostre vexilaire justifica l’emocionada gratitud de la república de Marginàlia.

dimarts, 29 d’octubre del 2019

EL MEU FILL MATEU HABIBI NO HA MORT DEBADES


Per cada mort podem arriscar un adjectiu definitori. Una mort pot ser terrible, injusta, prematura, desesperant... sempre trista. Tanmateix, prest o tard, acabes acalant el cap. Davant els misteris de les morts no hi ha res a fer.

Però hi ha una classificació que mai de mai vull admetre. Per a mi una mort pot ser qualsevol cosa manco inútil. Em rebel amb totes les meves ràbies i impotències enfront d’un final sense sentit. Ningú nat no pot morir debades. Cap sacrifici pot ser en va.

Tenim l’obligació sagrada de treure lliçó, coratge i profit de cada mort.

Aquest deure esdevé ineludible per la raó que la transcendència d’una mort depèn absolutament de nosaltres.

Encoman, des de la profunditat més sagrada dels meus sentiments, als infants sepultats als fons de la nostra Mediterrània que em salvin la tendresa. Ara, a les acabatalles del meu pelegrinatge sé que no som res, que el que faci no serveix per res, que el que escrigui no té sentit de res, sense la tendresa.

Us parl d’una tendresa escalfadissa, omnipotent, omnipresent, abassegadora. Us parl d’un riu de llàgrimes.

Aquesta tendresa salvadora només pot néixer i créixer des de l’impacte. Des de la commoció. Des de la personificació.

Dels commovedors casos d’infants enterrats al fons del nostre mar m’impactà la història d’aquell nin que quan la guàrdia costanera escorcollà les seves vestidures recercant algun indici d’identitat, descobrí que portava cosides al folre de la seva casaca el butlletí de notes. Algú que l’estimava volgué assegurar aquelles excel·lents qualificacions escolars com a garantia d’una nova vida.

L’esgarrifança encadenà per a sempre el meu sentiment a aquest modèlic estudiant fins al punt d’adoptar-lo com a fill. Un fill que tocaria ser a la universitat i que ara es fon en la fosa de la Mediterrània.

El meu fill nom Mateu en homenatge a l’home més bo i tendre d’aquest món que fou mon pare. Habibi, el mot àrab que li he triat com a llinatge, vol dir estimat.

Mateu Habibi, fill de les meves entranyes, no has mort debades. Quan pens en tu m’esclates un albelló de tendresa. Una tendresa amorosida, feta llàgrimes.

Al memorial de dia 2 a Marginàlia tu ocuparàs el lloc central del meu plany.

dijous, 24 d’octubre del 2019

DES DE LA FORTALESA NO CONTEMPLEU EL MAR: ÉS UNA TOMBA

La terrible referència arribava de Roma. Un robot submarí de la guàrdia costanera italiana ha gravat el cadàver d’una mare abraçada al seu filló en el fons del mar davant l'illa de Lampedusa. La nit del naufragi els equips d’auxili només pogueren salvar vint-i-cinc persones de les cinquanta que intentaven arribar a ca nostra. Un dia després recuperaren tretze cadàvers de dones. Una estava embarassada, l’altra era una nina de dotze anys. Tots els ofegats pel nostre egoisme resten enterrats al fons de la Mediterrània.


L’esgarrifosa notícia ha caigut, com una ampolla de salfumant, dins la nafra oberta de la meva impotència.

La condemna de la impotència resulta més insuportable que la cadena perpètua o la mateixa pena de mort. Si hores d’ara estàs tancat a Lledoners seria la persona més tranquil·la i feliç d’aquest món.

Aquest no poder fer res em desespera, m’enfolleix, me mata. La impotència no té sortida. Tampoc té consol per a una bestiola limitada, tarada però absolutament conscient, àdhuc clarivident com jo, que no troba engany per aixoplugar-se de la tempesta. Val a dir de la realitat crua i dura tant de les persones com dels pobles.

Som al·lèrgic a tots els calmants que t’ofereixen les religions que et recomanen resar o els malabaristes polítics que et conviden a tancar els ulls per seguir-los com a xotets de cordeta.

L’única sortida digna és morir de tristesa com ho feu l’amic del meu pare tot culpant-se de no haver sortir a defensar el veí que s’emportaren els franquistes a mitjanit per assassinar-lo a la vorera del camí. Per afegitó, per salvar els seus cinc fills de la fam el dia següent hagué d'escurar el clot de fems a la casa del falangista que manava l’escamot de la mort.

Per no enfollir de cop a voltes em “xut” una dosi de deliris.

Vaig somniar que, revestit de sotana, em presentava a l’entrada de la Fortalesa, minuts abans de la cerimònia d’en Nadal. Els cans cerbers de la porta em deixaren passar davant la meva explicació. “Som el rector del Port de Pollença. La jurisdicció per casar és territorial. Si els noviis no firmen davant mi la boda no serà vàlida”.

Vaig esperar que tots els il·lustres i majestàtics assistents estiguessin asseguts per lliurar-los un full litúrgic on hi figurava l’estampa d’Aylan Kurdi, el minyó que les ones dipositaren a la platja tot mudat, talment com per anar a noces. L’adscripció resava “Aviciats de Déu, no contempleu el mar, és una tomba”.

Quan vaig despertar del somni em vaig trobar ajassat, com cada alba, al racó de l’habitació del camatallat de Can Gazà.

Aquest foll follet de la impotència us suplica un favor: dissabte, 2 de novembre, Dia dels Morts, a les onze del matí, planyirem, al Taller de Marginàlia, els nostres germans immigrants enfonsats a la mar de les nostres turbulències.

No aconseguirem aturar el genocidi europeu però junts plorarem la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània.

Us hi esperam. 

dijous, 10 d’octubre del 2019

PREGÀRIA I DOL PER LA NOSTRA TENDRESA OFEGADA A LA MEDITERRÀNIA



El proper dissabte dia 2 de novembre, Dia dels Morts, al Taller Marginàlia celebrarem la segona edició del “Vermut del primer dissabte” que, aquesta vegada, canviarà completament el format perquè el Taller de Can Valero esdevingui temple universal en una trobada de calfreds i silencis.

Els amics i la família de Can Gazà planyirem els nostres germans immigrants enfonsats a la mar de les nostres turbulències. Per això no hi haurà actors: tots els participants en la cerimònia serà gent nostra.

El centre de la commoguda súplica seran els infants naufragats en l’intent d’arribar a ca nostra. Així, escalfarem la celebració amb més vou-veri-vous que no rèquiems.

Ens ajudaran a encendre, expressar i compartir els nostres sentiments: 


  • La veu i la música de Maria Antònia Gomila i Petra Riera
  • La presència i la paraula en àrab de l’imam de la mesquita del barri
  • Ressonàncies morunes de les nostres tonades de camp a càrrec del pagès de Can Gazà i la seva filla al piano
  • Recitació en quirundi d’una cançó de bressol a càrrec d’una missionera de Burundi col·laboradora major de Can Gazà. La seva neboda llegirà la traducció al català
  • Batecs d’un tambor africà
  • Impressions dels infants de la nostra tribu davant l’estampa d’Aylan Kurdi, mort a la platja
  • Baixada dels àngels per al gran silenci amb l’esgarrifança del Rèquiem de Fouré
  • Bunyolada feta a l’acte per cooperants de Marginàlia.

dijous, 3 d’octubre del 2019

AMICS DE SEMINARI, ADOPTAU-NOS!


“Els Amics de Seminari” i Marginàlia gaudim, sens dubte, d’un munt de coincidències. Tanmateix, el punt més cabdal que tenim en comú és, malgrat tot i tots, l’adoració que professam al Mestre.

Em complau recordar dues lliçons del meu aimat Fusteret. El profeta de Natzaret predicà que res no passa per no res. Tot té un sentit. L’atzar és totpoderós. Apel a les nostres profunditats per afirmar que aquest prodigiós encontre entre “Els Caminants” i el taller de Can Gazà no és un fet fortuït.

Els pelegrins de les utopies, com sou vosaltres samaritans i nosaltres nafrats de les voreres, ens hem trobat a la cruïlla de Jericó per quelcom més transcendental que l’alegria d’un vermut sabatí.

L’altra ensenyança del catedràtic de les benaurances és que la manera que tenim els pobres d’agrair els favors es manifesta implorant noves mercès. Qui et suplica miracles et proclama déu.

Avalats per aquests dos principis evangèlics ens atrevim a proposar-vos, simplement i directe, que ens adopteu. Que ens mireu i tracteu com a fills putatius. Quan anava a doctrina això de fill putatiu de Josep em sonava a deshonra de Maria. No us preocupeu: acomplirem les ressonàncies de la paraula: som i serem putafills.

Els infants banyats de Can Gazà, que altra cosa no som els exclosos, posseïm les característiques més apropiades per ser adoptats.

Som orfes desemparats de tot tipus de protecció. Els redemptors tant civils com eclesiàstics, ens fan pagar a preu d’estretors les nostres innocents rebel·lies i denúncies.

Les nostres estructures de comuna autogestionada són mínimes. No hi ha burocràcies ni filtres. L’únic dogma intocable per a tots, absolutament per a tots, és el treball i el respecte.

Intentam instaurar al nostre país de Marginàlia la fórmula màgica de l’eficàcia per damunt totes les teories i ortodòxies polítiques. El nostre règim aplica tots els sistemes d’aquesta miraculosa forma: els dies feiners, dictadura. Els diumenges, democràcia. Les festes anyals, anarquia.

Estimadíssims Amics de Seminari, les gràcies per inaugurar els vermuts dels primers dissabtes al taller de Can Valero és tradueixen en una confiada i atrevida petició: Adoptau-nos!

dissabte, 28 de setembre del 2019

VISIÓ DELS DARRERS ASSASSINATS DE MALLORCA DES DE MARGINÀLIA ESTANT



Els darrers assassins de Son Gotleu i de la Colònia de Sant Jordi, malgrat no visquessin a cap centre, pertanyen a la nostra nissaga de marginats. Aquesta proximitat  m’obliga a intentar una reflexió sobre aquest fosc, trist i desconegut món dels exclosos socials.
Els meus mestres de Marginàlia, doctorats a les universitats més poderoses del clavegueram humà, m’han contagiat, al llarg de cinquanta anys d’assistir d’aprenent a les seves classes magistrals, una saviesa que m’ha ajudat a salvar la meva vida i la de molts d’altres desemparats. Per això, em sent en l’obligació de compartir amb els profans en matèria marginal aquests màgics còdexs de supervivència.
Fa més de quaranta anys que vaig assimilar aquesta sentència que el temps i la pràctica han confirmat infal·lible: “100 marginats es duen tots sols; 40 són una feina; 10 et fan tornar boix i un tot sol et mata”.
Jo he passat per totes les experiències. Al Refugi del carrer d’Apuntadors, on vivíem acaramullats més de cent exemplars de salvatgina humana, on ells mateixos s’aplicaven la llei de la selva, el problema el tenien els veïnats. A l’Hospital de Nit, per atendre quaranta malalts socials suàvem de granat. A Can Gazà, el foll intent de formar una família amb uns llaços d’afecte i amb compromís de dignitat per la feina, em xucla el seny, les forces i les paciències.
Per desgràcia, l’estimada altruista IKa, m’ha confirmat la part més tràgica, dolorosa i injusta de la meva tesi: un tot sol et mata. Literalment et mata. Un drogoaddicte actiu dins ca teva, per fill que sigui, per espòs que sigui, et mata. Calladament i lenta, però et mata.
Avui mateix, el rector de Ses Salines i de la Colònia de Sant Jordi, que ha treballat molts d’anys pels marginats i que en diverses avinenteses ha convertit les rectories de les seves parròquies en petites comunes per gent tirada al carrer, m’ha contat que quan es negà a donar una habitació al futur assassí apaivagà les seves íntimes acusacions de manca elemental de caritat recordant la frase que havíem compartit en multitud de disjuntives. Es repetia “Un tot sol et mata”.
Una altra lliçó que port al meu vademècum d’actuació diària i que dissortadament m’ha ratificat l’assassí de Son Gotleu és que la violència dels marginats és a mort. A mort! No tenen terme mitjà. Peguen sempre amb la massa grossa. La vida d’un marginat és una simple moneda de canvi. No tenen res, ni ningú. Moren i maten com tu i jo aixecam la veu per una enrabiada.
A Can Gazà mateix, si no hi hagués un servei sagrat d’autoritat, es matarien per no haver estirat la cadena del wàter.
Un altre principi elemental per a la tasca amb els marginats és que sempre i en tot hem de partir de la seva realitat i no de la nostra planificació. El realisme és l’únic dogma de Marginàlia. Tanmateix, la realitat acaba per imposar-se amb tota la seva crueltat.
La memòria històrica de Marginàlia, malgrat no figuri en lloc, va plena de fracassos per no partir d’aquest principi de l’objectivitat. Ho confirmen dos exemples, un del passat i un altra del futur.
Un mal dia l’il·luminat de torn decidí, prenent de referent Itàlia,  tancar el manicomi. Ara, tenim el manicomi buit i els carrers plens  de malalts mentals.
Abans d’imitar la moda de Barcelona de posar pisos autogestionats per petits grups valdria la pena que ens entràs a sang  i a foc la lliçó dels darrers assassinats de Mallorca.

Can Gazà,
tardor 2019