VIRUSADES. XXXIII

129. Amb la vostra vènia, avui tancarem les virusades. Sembla el moment oportú: el Govern colonialista ha aixecat l’alarma. De quatre en quatre he coronat la vostra benvolença i l’edat de Cristo amb XXXIII lliurances. Aimats seguidors, gràcies per la vostra paciència. Sentida gratitud per l’amic Cil Buele que ha ajuntat totes les virusades en un sol aplec. Jo mateix he aprofitat la comoditat de lectura per repassar-les d’una tibada. L’escriptura ha estat un element essencial per sobreviure el confinament del coronavirus. Per afegir més màgia als números arribarem a la parida 133 amb un capítulet de regal.

És l’hora de les conclusions.


130. Aquests quatre mesos de confinament m’he sentit com si estàs en capella. M’he acarat a la mort. He parit amb dolor una nova criatura. El seu nom és conformitat. He acceptat amb pau, clarividència i serenor el fet més cabdal de la vida com és morir. La Covid-19 m’ha estacat a la condició d’animalet de pleta. Ja que no em deixaren triar la vida, em sotmet a la mort amb plena consciència i resignació. Vull viure cada segon dels que em quedin dins el sarró del destí. Vaja un coronavirus de merda que és el puta destí! Vull morir-me jo. No vull que ningú me mati, per científic que sigui. No em queda cap altra obsessió que impedir que m’entrin a la UCI.


131.Una de les realitats que m’ha obligat a analitzar i acceptar la Covid-19 es troba plasmada al capítol 82. Em sentia gojós i triomfant perquè havia convertit en orgull i honra les ignomínies que han turmentat –i de quina brutal manera– la meva existència. Em trobava feliç de ser pobre, gras, gai, capellà renegat, català, republicà i independentista. Vet ací que la criminal eliminació de vells m’ha acarat a la ignomínia més repudiada: som vell. Els vells estorbam. Hem de desaparèixer. La meva ràbia pel genocidi de les residències particulars ressona pels buits de totes les virusades.


132. Aquests escrits suats a les calderes del confinament són una plasmació de la meva personeta. Més enllà dels sentiments, dels pensaments, de les ocurrències, de les veritats, es retrata de ple el meu tarannà. Només ajudaré a la vostra intuïció amb una referència. Les virusades nasqueren amb la intenció de ser sentències. Frases curtes i incisives. Aquest propòsit només es complí a les primeres passes. Ben aviat les parèmies es convertiren en sermons. Aquesta és una de les jeies incorregibles del meu innat barroquisme. Fins i tot a la cuina, els xefs gazanencs eviten que talli els sofrits. Per apartar-me de la tasca trinxant em donem sempre el mateix motiu: “Comences fent bocins com pertoca i acabes posant les verdures senceres dins l’olla”. Quan exercia de cerimonier, si allargava l’homilia escurçava la missa. Ara, sense missa, tot és sermó.


133. No s’ha complit l’esperança de la sisena virusada que anunciava que el coronavirus respectaria els negres. Però sortim de la cova amb un màrtir a qui encomanar-nos en les lluites revolucionàries: sant Jordi Floyd, assistiu-nos! Feis que un dia els policies blancs americans s’hagin de tenyir de negre per anar uniformats pel carrer. Enceneu de tal manera el coratge de la meva nissaga que els sortits de l’armari esmicolem totes les hipocresies. Els pobres amb el genoll del poder al coll seguirem mormolant els vostres darrers sospirs: ai, mumareta meva no podem alenar! La brutalitat del sistema ens està ofegant. La nova normalitat és pitjor que la d’abans de la Covid-19. Definitivament els rics seran més rics i els pobres serem més desgraciats.

PARE GASPAR ALEMANY: VÍCTIMA MÉS QUE BOTXÍ

L’escàndol públic i publicat als quatre vents de l’intent d’abús del rector de Sant Sebastià, Pare Gaspar Alemany, missioner dels Sagrats Cors, a un sagristà de 21 anys fa mala olor. Sona a ensarronada i venjança.

Vagi per endavant el testimoni inqüestionable que jo sempre he alçat el meu gemec per les víctimes. No guard cap mena de contacte amb el Pare Gaspar Alemany. Voldria que aquestes premisses atorgassin credibilitat a les meves personals consideracions.

El darrer rector acusat per un escamot de capellans es trobarà sotmès a tres judicis. De tots, en pot sortir molt mal parat.

El primer a acusar-lo és l’Església. Una Església que ha experimentat un canvi radical en tot allò que fa referència als abusos sexuals del clergat. Un bisbat que persegueix casos de possibles abusadors contreu mèrits davant el Papa Francesc i els seus lleials servidors.

Si l’acusació arriba al tribunal civil, la mentalitat del jutge pot jugar un paper definitiu en la condemna. Si li toca un magistrat de l’Opus o de Vox, es pot donar per mort. El gran crim d’Alemany, davant els reprimits catòlics, és que ha demostrat que és homosexual.

El tercer judici, el més greu, que no es paga amb presó, és el del poble: de moment, ja està marcat. Voldria que si el condemnau sigui amb coneixement de causa. Per això us confii uns elements per a l’aclariment.

El punt clau es troba en la conjunció dels personatges. Alemany era, fins la setmana passada, rector de Sant Sebastià, la parròquia que havia regit mossèn Toni Burguera, exsecretari del bisbat, i que, hores d’ara, ocupa el segon lloc a la jerarquia de Lluc. Burguera és un personatge obscur i nefast –parl per ultratge propi- mentre Alemany, exprior de Lluc, és estimat i admirat per tot on treballa. Només gent de la raça dels conspiradors sap quina xarxa de bugaderes morboses deixà parada a la parròquia de L’Opus i dels militars el sergent de la màfia de l’Església mallorquina.

Aquest cas demostra de quina manera s’ha tancat en fals la guerra fratricida entre els Missioners dels Sagrats Cors i la Diòcesi de Mallorca.

La darrera envestida, a acorar i xapar, va esdevenir de part del delegat dels Coritos en el funeral del Pare Vallespir. Ara, el grup d’acusadors diocesans ha contraatacat amb una dubtosa i orquestrada trampa mal parada al Pare Gaspar Alemany.

Un altre element a tenir en compte és la confraria dels escolans. Els escolanets formen capítol a part. El clavegueram de l’Església de Mallorca passa per les sagristies de les parròquies riques de Ciutat. Aquestes parròquies es permeten el luxe de tenir servidors molt singulars. Mossèn Antoni Mercant, rector de cinc esglésies a l’arxiprestat de Calvià, seria un guia privilegiat per mostrar-nos els envitricollaments de la confraria dels sagristans. En sap la prima.

Si la història del Pare Alemany hagués esdevingut amb una dona major de vint anys, com exemplificà monsenyor Salines, en lloc de castigar-lo, el farien bisbe auxiliar de València. El crim és que temptà un home. Les seves no són maneres de sortir de l’armari. Hauria estat més pràctic pagar un xapero.

Per aquestes raons i moltes altres que no tenc espai per explicar, pens que el Pare Gaspar Alemany és més víctima que botxí.


Can Gazà, 25 de juny 2020

VIRUSADES. XXXII

125. El coronavirus s’ha convertit en un terratrèmol universal, tot removent, malgrat sigui de forma indirecta, una de les arrels més podrides de la humanitat com és el racisme i l’esclavitud. Els ofegats pel genoll del poder abaten arreu de tot el món les estàtues dels conqueridors.

Queda tasca. Un tant per cent molt elevat dels monuments estan dedicats als invasors, esclavistes i torturadors Gairebé tots els batejats del món entraren al ramat de l’església catòlica per la força de les armes. Fins i tot el patró dels missioners, Sant Francesc Xavier, anava de conxorxa amb l’exèrcit portuguès. No debades quan vaig visitar el seu sepulcre a Goa vaig sentir la ferum de caserna de la seva derruïda fortificació basilical.


126. El frare Francesc Palou, company i biògraf de Sant Juníper Serra, conta que quan el seu paisà, en Miquelet de Petra, patia un atac de batejera enviava un escamot de soldats a caçar indis. De retorn al fortí de la missió, els obedients militars aguantaven la peça empaitada fins que el sant conqueridor convertia aquell animaló salvatge en un membre de l’Església catòlica i en un súbdit de la corona d’Espanya. Preg a Santa Covid-19, que l’indígena que ha pegat la primera empenta per tirar a terra el signe de la seva repressió, sigui un descendent d’aquell tremolós conillet d’índies que fou violat per la fortor baptismal del terrol inquisidor colonialista.


127. Els fenòmens que envolten el comportament del nanet diabòlic m’han forçat a plantejar-me els més delicats i comprometedors interrogats. Davant la gesta justiciera de la febre enderrocadora d’estàtues m’he acarat a una brutal contradicció. Et faig part del meu escorxament. ¿Qué faries si el col·lectiu illenc d’àrabs -són molts de mils el que viuen i treballen a Mallorca– es proposàs enderrocar l’estàtua eqüestre de Jaume Primer a la plaça d’Espanya? Tot i tenir molt en compte que no es troba al mateix nivell ètic el qui treu fora un okupa, malgrat sigui de quatre segles, que el qui roba la terra al nadiu, jo, hereu de vint llinatges catalans, m’apuntaria als enderrocadors. El fundador d’un regne enmig del mar, el nostre Jaume Primer, era tan criminal com qualsevol altre conqueridor del món.


128. El coronavirus ha sotmès el cos de la humanitat a un còlic ferotge que ens ha remogut fins la llet de l’enconar. Jo he experimentat regressions fins a la més tendra infància. Aquest dies he recordat com a l’església dels Dolors de Manacor, la capella de l’esquerra de l’altar major, estava presidida per una imatge de Sant Jaume Matamoros. A l’escultura, el patró d’Espanya esclafava un moro amb la pota de llur cavall. Revisc ara els meus sentiments. A mi m’inspirava més confiança i tendresa el moret que no l’apòstol triomfant. A hores d’ara la devoció s’inclinaria fervorosament cap al ben dotat cavall.

VIRUSADES. XXXI

121. L’amo d’una gran botiga de roba em confià el secret de les seves rebaixes. Quan havia complit la temporada de venda amb totes les despeses cobertes i els guanys programats aconseguits tancava la comptabilitat. Donava el negoci per fet. Llavors engegava el trull de les rebaixes. Tot el cabal aconseguit amb unes setmanes de follia ho prenia com a propina. Tot el rendiment era per ell. Aquell plus el distribuïa al seu caprici. La Covid-19 ha actuat amb la meva vida com aquest comerciant amb la seva botiga. M’ha fet tancar els llibres dels quefers, de les obligacions, dels guanys i dels desenganys. He baixat la barrera del negoci. A partir d’ara la vida és una propina. Pura propina! M’ha arribat l’hora dels antulls, de les fal·leres, de les pereses. Puc fer mutis pel fons quan estigui fart del paper de la comèdia.

122. Crec que vaig llegir, la qual cosa no vol dir que ara el dogma no hagi canviat, que un dels símptomes de la invasió del coronavirus era la pèrdua del sentit de l’olfacte. Es veu que els guardians de l’ordre de Mallorca – en aquest punt em referesc a tots els cossos policials– el virus els ha produït l’efecte contrari. Ensumen les plantacions de marihuana d’una hora lluny. No hi dia que els periòdics no portin notícies, tot mostrant bells testimonis gràfics, d’esplèndids vergers amagats a caus impossibles de descobrir sense confidents. Vaja unes plantes, déu meu! Fan goig només de contemplar-les. ¿Hi ha una sola persona amb sentit comú i dos dits de seny en tot el món que pugui donar-me una sola raó de pes per la qual la llei no col·loqui la Maria – santíssima? – al costat del tabac, del vi, de les aspirines i dels horts urbans? 

123. Davant la deplorable estampa del personal de l’hotel, la majoria composta per cambreres i dones de neteja obligades pels seus cacics a rebre amb aplaudiments i reverències els salvadors alemanys, els marginats hem experimentat una pujada d’orgull. Mai de mai un pobre de veritat s’ha baixat els calçons per un rosegó de pa. Honorable presidenta del Govern de la Comunitat Balear, fantasmagòrics secretaris generals dels sindicats concagats capitalistes de la gran mare, si jo fos el coronavirus us forçaria a passar una quarantena a Can Gazà. Entre molts d’altres sacrilegis Can Gazà és una autèntica escola de la dignitat.

124. Coronavirus, t’hem convertit en déu. T’hem adorat com un ídol. T’hem obeït com a jutge suprem. Ara et suplicam que facis allò millor que ha fet déu: desaparèixer!

VIRUSADES. XXX

117. El coronavirus ha imposat un nou panorama a les relacions circumstancials. Abans, als llocs d’espera, on necessariament els cossos es fregaven, la proximitat es cobrava, com a tribut de civilització, un inici de conversa. Si més no, la cortesia t’exigia una cordial salutació. Ara, l’obligació de guardar metres de distància i de tapar-te la boca amb una màscara ha consagrat el mutisme. El silenci com actitud cívica, quina glòria!
 
118. La Covid-19, com a omnipotent madona de Marginàlia, ha canviat l’estètica dels regals. Valgui com exemple cridaner el cas del lleixiu. Abans que la desinfecció de cossos. llocs i objectes esdevingués l’element cabdal per sobreviure a la trinxera de la pesta, ens resultava molt difícil convèncer els amics benefactors que el millor obsequi per a una llar de marginats fos un lot de detergents. Ara, tant el que dona com el que reb te consciència plena de com una botella de lleixiuet és un present més preuat i necessari que un flascó de perfum francès.
 
119. El confinament forçós de les famílies al llarg de tres mesos ha esclatat sovint el bony de l’egoisme, secret i sagrat, dels pares envers dels fills. La Covid-19 ha convertit les presons casolanes en brutals gabinets de psicoanàlisis descarnats. Valgui d’exemple aquest fulminant encontre verbal. Els pares tiren en cara al fill les seves obligacions.
-Ens has de servir perquè nosaltres t’hem donat la vida.
El bergantell els escup el raonament que guardava al llibre vital de reclamacions:
-No em demanàreu permís per portar-me a aquest món de merda. No pensàreu en mi. Obeíreu els instints de mamífers calents per la perllonga de l’espècie tarada dels humans.
La mare no es rendeix davant la insolència del seu cadell:
-Ton pare i jo estàvem enamorats. Fores fruit del nostre amor.
El psicoanalista de facto pronuncia la sentència inapel·lable.
-Si voleu que em senti fill vostre, enamorau-me.
Estam en capella. El coronavirus ens pot portar a la forca d’un moment a l’altre. És l’hora de les confessions impúdiques. Jo estava i estic enamorat de mon pare. A ma mare la vaig estimar, respectar, admirar i témer. Era impossible fer-hi un Èdip com Freud mana.
 
120. Si la pandèmia evidenciàs que la normalitat –nova o vella- és la mort de la justícia i la llibertat, no resultarien inútils tants de sofriments. I els esgarriats voldríem ser qualsevol cosa manco normals.

VIRUSADES. XXIX

113. Sabia que existien tres camins per arribar al coneixement real d’una persona: compartir un llarg viatge, treballar plegats i anar al llit junts. Però ara el coronavirus ens ha ensenyat, a sang i foc, un test més segur i profund. Tres mesos de confinament t’obliguen a guaitar el pou del misteri de cada ésser humà que la Covid-19 ha condemnat a despullar-se dins el teu diminut clos. Després d’anys i panys de conviure intensament entorn d’una mateixa llar, tots els camarades de Can Gazà m’han sorprès. Uns han pujat mentre altres han baixat. Si a tu no t’han sorprès els teus és perquè enlloc de tancar-te dins ca teva, t’has barrat dins tu mateix.



114. Em cau la cara de vergonya just de pensar-ho, però les jeies mai no t’enganyen. Us ho confés: el coronavirus m’està inoculant subreptíciament la síndrome d’Estocolm. Me dolen els morts innocents. He aconseguit la pau interior acceptant que en qualsevol moment puc figurar a la llista de les víctimes, però m’encanta aquesta tocada de collons als capos del sistema. Covid-19, encara tens la paella pel mànec. No l’amollis fins que hagis aconseguit girar la truita.



115. Aquestes dies de clausura m’han visitat part dels meus ídols. M’he retrobat amb el meu adorat Pier Paolo Pasolini. He fruit, dins la solitud de la nit, sol davant l’ordinador, la trilogia de la sensualitat: “Els contes de Canterbury”, “Les mil i unes nits”, i “El Decameró” Un cop més, m’ha ressorgit de les entranyes de la nostra nissaga màrtir el crit del meu poema “Pasolinis del món. Ferraguts de Mallorca”. André Gide ha vingut a pertorbar el meu retir santificador amb la seva sensual dogmàtica transgressora. “L’immoralista” m’ha indicat una parèmia infal·lible: “Alliberar-se no és res. Allò difícil és saber ser lliure”. Doctora Covid-19, vós que sou més perversa i immoral que el lucífer francès, per què no m’ensenyau a pasturar a lloure?



116. La moneia moderna, alies home, viu encurollit en dues manies: disfressar la realitat i aniquilar la memòria. Totes les memòries: la col·lectiva, la tribal, la individual...Cada bestiola humana creu iniciar la història. Aquest fenomen té un referent fulgurant en el llenguatge. Així, a un lladre pocavergonya li deim majestat o a un mandatari subnormal, president. Ara, a la darrera pesta li atorguen el distant i fred títol de Covid-19. Per a gent simple com jo, el coronavirus és pesta. Pura i puta pesta. Fa milions d’anys que les glànoles malden per esborrar l’home de la faç de la terra Si repassam les lleis del nostre passat trobarem que en temps de pesta la quarantena, amb aïllament, s’imposava a l’arribada a qualsevol port. A Ciutat, els forasters passaven el confinament a Portopí. Ara, la solució del turisme seria convertir tots els hotels de Mallorca en llatzerets.

VIRUSADES. XXVIII

109. “Te haré heteroxexual a hostias”. Aquesta amenaça atribuïda a un guàrdia civil en contra d’un homosexual el dia de l’orgull gay ha aconseguit una ampla ressonància als mitjans de comunicació. Si el coronavirus enlloc de matar innocents es dedicàs a desllorigar Tejeros i Borbons, a hores d’ara retrunyiria la reacció testicular de Diego Pérez de los Cobos en resposta a la destitució del desarmariat i maridat ministre de l’Interior Fernando Grande-Marlaska: “Zorra maricona, te haría hetero a hostias”. Il·lustríssim torturador de catalans, ni amb totes les hòsties de l’Opus adreçaríeu un sol pel d’una destapada basca que se passa la Covid-19 de la fama, davant els tribunals dels drets humans, per la ferum franquista dels policies patriòtics.


110. És hora d’envestir les anàlisis dels fets que han marcat i marquen -fins quan?– el pas per Mallorca del terrible coronavirus. Fins ara s’ha mantingut un extraordinari prodigi al nostre país de Marginàlia: no s’ha mort cap marginat. Ni al carrer ni a cap centre d’acollida. Al principi del confinament es detectaren dos casos d’infecció. No precisaren ingrés clínic. Tampoc s’ha esdevingut cap brega greu als llocs de confinament. La Covid-19 ha respectat els quatre puntals de la forma màgica:. 1)Voluntat política. 2) Finançament públic. 3) Responsabilitat generosa dels treballadors. 4) Una capdavantera magnànima i obsessiva. Els salvats ens quedam amb la veneració d’aquest nom: Sandra Martínez Fernández, directora insular d’Inclusió social.


111. El miracle dels exclosos de Mallorca davant la mortal pandèmia restarà de referent per a qualsevol altra emergència social. Vet ací les dades: dues presidentes –Govern i Consell– que diuen endavant. Gastau. Una vida val més que tots els doblers del món. Es desmassifica l’aglomeració de Ca l’Ardiaca. Es posen en marxa quatre centres nous de recollida, tres a Ciutat i un a Manacor. L’IMAS contracta 214 treballadors més per ocupar els nous llocs de feina i per omplir el buit dels treballadors donats de baixa. A l’hora de buidar els locals prestats com l’hipòdrom, lluny d’abandonar al carrer els refugiats dels coronavirus, s’organitzen noves cases d’acollida. Els exclosos de Mallorca hem tastat la vacuna contra l’aporofòbia . Aquesta fórmula dels quatre puntals també funcionaria a les residències d’extermini de vells.


112. A mida que escampa la terrible tempesta, l’arc de sant Martí dibuixa l’adjectiu sagrat i femení. Pública. Sanitat pública. Educació pública. Atenció social pública. Residències de vells públiques. Com més públiques siguin les atencions al poble més a prop estarem de la república. No de bades l’única forma d’estat digne té l’arrel en la “res-publica”.

VIRUSADES. XXVII

105. Per a la meva primera visita a la Índia em vaig revestir de místic redemptor. Una missionera veterana –30 anys d’immersió– em tragué dels llims amb una sola sambatuda. La visitàrem a la cooperativa de confecció d’un dels suburbis més misèrrims de Bumbay. Ens dedicà 10 minuts. N’hi sobraren 7. La lliçó fou contundent. Aclaridora. Definitiva: “No ens faceu perdre el temps. Els voluntaris no feis més que emprenyar. Aquí comences a no destorbar a partir dels 5 anys de feina. No doneu almoina, Us prenen el pèl. Feu d’allò que sou: turistes. Gastau. Comprau. Amb 10 peces que us emporteu cada un dels cinc que sou solucionareu la setmana de 50 famílies”. Cada any quan estenem damunt la taula de Nadal les brodades tovalles índies recordam la catarsis d’aquell encontre fulgurant. A partir d’ara, a més de repetir per pa i per sal la seva magistral lliçó, l’anomenaré “Sor Covid-19”.

106. Dilluns, 8 de juny, obrírem el taller. Tan sols els matins dels dies feiners. De 9 a 1. Complirem tots els requisits de la desescalada amb alguns detalls preventius que hi afegirem per ser grup d’alt risc. Per al discurs inicial d’aquesta nova etapa de Marginàlia hem convidat Sor Covid-19. La profetessa clamava: “si voleu ajudar a aquests indiets vostres, buidau-los la nau a canvi d’una justa solidaritat”. A partir d’ara només portarem màscares al rostre. Ens mostrarem tal com ens ha deixat el coronavirus: amb el coratge pujat de to, la llengua esmolada i la vergonya nua. Més educats que mai, però fora enrevoltaries. La pallissa ha estat massa ferotge per oblidar les veritats eternes: ”Tots tenim la pell a l’estenedor I ara més que mai el sac de plàstic dels morts no tenen butxaques”.


107. Tant de bo la Covid-19 ens retorni a l’antic i plaent concepte de viatgers. Un turista no viatja, es tragina. Al matí desdejuna a Alemanya un berenar alemany i al cap de poques hores menja a la Platja de Palma un dinar alemany amb unes cerveses alemanyes envoltat d’alemanys i servit per cambrers que parlen alemany. La mateixa història passa amb els anglesos a Magaluf. El que importa d’un viatge no és el destí, sinó el camí. Sobren turistes. Manquen pelegrins.

108. Per no deixar-me portar per l’ofuscació he consultat al meu referent del seny i la mesura. Li he preguntat:”Aquesta exhibició a la premsa, dos dies seguits, d’en Rafa Nadal pel seu nou catamaran, no us sembla una fanfarronada?”. La resposta de l’home equilibrat no ha tardat ni un segon: “És un escàndol. És una ofensa”. En qualsevol moment l’espectacle morbós de les diferències entre els rics i els pobres és un escàndol, però en aquest temps de pandèmia una tal ostentació es converteix en una escopinada dins un ull.

VIRUSADES. XXVI

101. Després d’esborrallar cent virusades he caigut en la temptació de repassar-les. El pessimisme que regalimen pels quatre costats m’ha ofegat qualsevol possibilitat de comentari. Ningú me l’atorgarà, però m’he guanyat, a pols i a força de quedar sense lectors, el sinistre títol de visionari. La humanitat té els pulmons podrits. Les meves insignificants ocurrències són gargalls de la ronca agonia de l’home. Puta raça.

102. La Covid-19 té tan de poder que ha aconseguit, aliant-se amb el virus del racisme, canviar el nom a la nació més poderosa del món, que a hores d’ara es diu Corevietnam per haver estat ocupada per l’exèrcit nord-americà a les ordres de Trump. 

103. La higiènica moral catòlica, deixebla del coronavirus, imposava, en l’ús del sexe, mesures radicals. El Pare Jaume, cofundador dels Coritos amb el Pare Xim Rosselló, va predicar des de totes les trones de les esglésies de Mallorca, no debades recorria tots els pobles complint la seva tasca de missioner, el model de l’acte conjugal. Un llençol amb un petit forat havia de cobrir la dona de cap a peus. El trau havia de coincidir en el punt exacte de la qüestió. Abans d’iniciar la tasca fecundadora els dos esposos havien d’explicitar, en forma de pregària, les seves intencions: “Déu meu, no ho feim per gust ni per vici, sinó per posar fills al vostre sant servici”. Amb aquest rite el meu padrí patern va deixar embarassada onze pics la meva padrina. Tots els infants suraren bons i sants. No sé si els fills que tingué el meu avi amb la veïnada, anant i venint de missa, els encomanà amb llençol o sense. 

104. Cal enterrar amb tota la dignitat del dol les persones la vida de les quals s’ha cobrat i se segueix cobrant el coronavirus com a aval del seu dret de cuixa. Però hem de practicar una minuciosa i exhaustiva autòpsia al cadàver de la humanitat. Hem de sabre amb la major precisió possible on han fallat els teixits. Per què les llumeneres del món han respost amb tanta inseguretat i retard? Per què ens deixam tallar el cap per salvar la cabellera dels qui comanden? Si algun savi descobreix una vacuna que ens guardi de la imbecil·litat de l’home li dedicarem una placa a cada cantonada. El que posi en marxa la vacuna contra el coronavirus s’haurà de conformar amb el nom d’un carrer.

VIRUSADES. XXV

97. Cada cop més el coronavirus m’allunya de la gent -queda tan poca gent que sigui quelcom més que gent- i m’acosta a la naturalesa. Ara em sent més prop, més germà, més congènere, de la formiga que no de l’home.

  98. La Covid-19, entre els centenars de paraules que intent manejar a l’hora d’expressar-me, m’ha clavat un mot contundent i definitiu: prou! Prou! Aquest adverbi casa amb tots els verbs que he conjugat en present, passat i futur al llarg de la meva minsa existència. El coronavirus m’ha forçat a dir Prou. Prou de fingir. Prou de callar. Prou d’actuar. Prou de viure? Quan arribi el moment, també prou. 


99. Ja estic fart que em tirin en cara, des de tots els indrets i racons, que pertany al grup dels vulnerables. Per si de cas la Covid-19 deixa algún vell viu, el matarà l’ona de calor. La qüestió és que desapareguem del mapa d’una puta vegada. Tanta nosa feim els pobres vells, Déu meu? Un ric mai no és vell. Només te anys.


100. Criminals del món, per molt que us mostreu vestits de reis, de presidents, de policies, de magistrats... tant sols aconseguireu la meva repulsió, la meva aversió, el meu oi fins al límit del vòmit. Però mai de mai us dedicaré el meu odi. L’odi és una metzina sagrada que guard tant sols per aquells monstres que, per explotar-me millor, em feren creure que m’estimaven. Fins que el coronavirus m’ha obert els ulls no m’havia adonat que al rebost dels meus sentiments no hi havia verí per a tantes rates.

VIRUSADES. XXIV

93. Ara que la reina d’Espanya s’ha escurçat els nas, la Covid-19 ha declarat infal·liblement excàtedra que el món és un mocador. Tot i això, ben plegat i desinfectat, li podrà servir pel funeral del seu sogre. A força de prémer allò que té tan generós alguna llagrimeta li sortirà.

94. En un bellíssim poema dedicat a la família i als amics, Miquel Àngel Riera diu de mi que “tenc la humanitat per concubina”. Després de cinquanta anys de matrimoni i tretze de festejament em vaig divorciar de l’església, a la qual havia estimat i reverenciat com esposa. Ara, el coronavirus m’ha desenganyat d’una forma tan profunda de la humanitat que he acabat per detestar-la. Malgrat tot, no voldria comportar-me amb la meva examant de la mateixa manera que s’han portat amb mi els macarres de la meva exesposa.

95. Aquestes revoltoses conjuntures que ha creat la pandèmia del coronavirus són temps propicis per a dirimir els assumptes pendents. M’imagín el president de la Generalitat de Catalunya declarant la independència al balcó de la plaça de Sant Jaume o la nostra presidenta Armengol actuant de facto com si fossim el País Basc: els doblers que entren a Mallorca es queden aquí. A l’Estat li pagam els serveis en el cas que demostri que ens n’ha donat algun.

96. En temps apocalíptics com els que vivim a causa del coronavirus qualsevol espurna esdevé símbol. Quan ens ofeguin els prepotents de torn el nostre gemec que s’anirà apagant fins a morir serà la jaculatòria que resava el negre George Floyd mentre la seva gargamella era esclafada pel genoll del policia blanc Derek Chouvin. El jove detingut per la sospita de fer passar a un comerç un bitllet fals de vint dòlars murmurava cada cop més asfixiat: “Ma mare, no puc alenar”. Després de la pandèmia viral quan torni governar el món la bèstia rica i poderosa, aquest serà el murmuri dels pobres: “Ai, mumareta meva, no podem respirar”. “Ai mumareta meva ens estant ofegant”.