105. Per a la meva primera visita a la Índia em vaig revestir de místic redemptor. Una missionera veterana –30 anys d’immersió– em tragué dels llims amb una sola sambatuda. La visitàrem a la cooperativa de confecció d’un dels suburbis més misèrrims de Bumbay. Ens dedicà 10 minuts. N’hi sobraren 7. La lliçó fou contundent. Aclaridora. Definitiva: “No ens faceu perdre el temps. Els voluntaris no feis més que emprenyar. Aquí comences a no destorbar a partir dels 5 anys de feina. No doneu almoina, Us prenen el pèl. Feu d’allò que sou: turistes. Gastau. Comprau. Amb 10 peces que us emporteu cada un dels cinc que sou solucionareu la setmana de 50 famílies”. Cada any quan estenem damunt la taula de Nadal les brodades tovalles índies recordam la catarsis d’aquell encontre fulgurant. A partir d’ara, a més de repetir per pa i per sal la seva magistral lliçó, l’anomenaré “Sor Covid-19”.
106. Dilluns, 8 de juny, obrírem el taller. Tan sols els matins dels dies feiners. De 9 a 1. Complirem tots els requisits de la desescalada amb alguns detalls preventius que hi afegirem per ser grup d’alt risc. Per al discurs inicial d’aquesta nova etapa de Marginàlia hem convidat Sor Covid-19. La profetessa clamava: “si voleu ajudar a aquests indiets vostres, buidau-los la nau a canvi d’una justa solidaritat”. A partir d’ara només portarem màscares al rostre. Ens mostrarem tal com ens ha deixat el coronavirus: amb el coratge pujat de to, la llengua esmolada i la vergonya nua. Més educats que mai, però fora enrevoltaries. La pallissa ha estat massa ferotge per oblidar les veritats eternes: ”Tots tenim la pell a l’estenedor I ara més que mai el sac de plàstic dels morts no tenen butxaques”.
107. Tant de bo la Covid-19 ens retorni a l’antic i plaent concepte de viatgers. Un turista no viatja, es tragina. Al matí desdejuna a Alemanya un berenar alemany i al cap de poques hores menja a la Platja de Palma un dinar alemany amb unes cerveses alemanyes envoltat d’alemanys i servit per cambrers que parlen alemany. La mateixa història passa amb els anglesos a Magaluf. El que importa d’un viatge no és el destí, sinó el camí. Sobren turistes. Manquen pelegrins.
108. Per no deixar-me portar per l’ofuscació he consultat al meu referent del seny i la mesura. Li he preguntat:”Aquesta exhibició a la premsa, dos dies seguits, d’en Rafa Nadal pel seu nou catamaran, no us sembla una fanfarronada?”. La resposta de l’home equilibrat no ha tardat ni un segon: “És un escàndol. És una ofensa”. En qualsevol moment l’espectacle morbós de les diferències entre els rics i els pobres és un escàndol, però en aquest temps de pandèmia una tal ostentació es converteix en una escopinada dins un ull.
Acab de veure amb el Google Earth,al camí de Son Coletes,una cantera d'extracció d'àrids just devora el cementiri de Manacor.Encara no m'en puc avenir.¿Com es possible una barbaritat com aquesta?.¿Creu vosté que és un lloc adient per restà en pau tota l'eternitat?.¿I els camións de formigó amb la bandera de Mallorca menjant-se una muntanya,no li parèix ridícul i de molt mal gust?.¿No pensa fer el poble de Manacor res per embellir els entorns del cementeri?.¿No pensa què es hora de restituir l'endret al seu estat original i que en lloc de pas de camións hi hagi pau i tranquilitat?.M'agradaria sabre la seva opinió.Moltes gràcies.
ResponElimina