dilluns, 30 de març del 2020

VIRUSADES. II


5. Si hem trencat les cadenes de la por, qui ens podrà aturar el vol? Només la nostra imbecil·litat.

6. Si es confirma la immunitat dels negres davant la nova pesta pensaré que aquest déu omnipresent i omnipotent del coronavirus ha emergit de la història per fer justícia als esclaus africans. Ho predic a plena VOX perquè m’escolti Trump.

7. Si em contagii no us deman que em salveu; només us suplic que em deixeu morir en pau, sense dolor, ullant els meus malgrat sigui per un finestró. Tantes morts són tristes perquè són inhumanes.

8. Coronavirus, per ser un bon caçador has d’abatre peces majors. Si vols deixar el bosc net de bèsties depredadores, afina la punteria.

dissabte, 28 de març del 2020

VIRUSADES. I.


1. Per a salvar-nos, com a persones i com a pobles, hem d’anar junts però viure separats. Cadascú amo i senyor de ca seva.

2. Si amb el fulgor d’eix llamp forcat del coronavirus les persones esclafades i els pobles esclavitzats no obrim els ulls, mereixem restar cecs.

3. Com s’arreglaran ara els dictadors de la unitat d’Espanya per reprimir un poble que ha perdut la por a estar tancat?


4. Aquest viure cada batec amb un ai al cor ens enfortirà el coratge de canviar el món.

dimarts, 24 de març del 2020

A CAN GAZÀ EL CORONAVIRUS ENS ACLAREIX ELS PRINCIPIS, LES EXPERIÈNCIES I ELS PANORAMES


Quan hom pertany i viu amb un grup de confrares d’altíssim risc, com som els vint-i-cinc reclosos de Can Gazà, es deixa il·luminar per aquest llamp forcat del coronavirus de la punyeta.
Acceptant les conseqüències amb tota la serenor que m’atorguen  els meus  82 anys de madurada i maçolada edat, voldria compartir amb els que haureu de carregar amb la tasca d’enllestir un nou ordre mundial, les nostres clarividències.
Tots tenim la pell a l’estenedor. Conscients d’estar en capella triam sopar, amb vosaltres, amics, un àpat de veritats.
Aquesta pandèmia universal ha reforçat els principis sagrats de Can Gazà fins a convertir-los en fonaments inamovibles per a Marginàlia. Ens ha costat quaranta anys de lluites, de follies i ràbies. Ha passat una vertadera multitud  de marginats per la comuna autogestionada de Can Gazà. Molts han preferit el carrer, la vagància, la droga i l’aprofitament d’una maleïda beneficència que els ha donat menjar i jeure amb una mínima exigència de bestiar de guarda. Molts, camí del bar i de la brega,  s’han befat dels llepaculs que es comprometien a  quatre hores de feina i a una responsabilitat de persones humanes per rebre al cap i a la fi els mateixos beneficis que treien ells totalment gratis.
El virus apocalíptic ha posat cadascú al seu lloc. Mentre l’omnipotent assassí ha declarat carn per forca els espavilats del sistema assistencial, les caparrudes animeues de Can Gazà han tastat el goig i la seguretat d’una família de fet, amb casa, foganya, companyia, tasques, esment i dues quarterades de granja i jardí per amansir les impotències i les ànsies. Els exclosos necessitam dignitat, treball i un ca nostra.
Mentrestant, ens guarim el penediment de ser els més privilegiats de Mallorca inventant receptes per farcir les carmanyoles dels bandejats que s’atansen al menjador de Zaqueu per enganyar la fam. Molts de dies, cuinant per a nosaltres i per a ells, Can Cazà enllesteix 150 dinars.
Vet ací un altre principi: quan ens unim les petites i voluntarioses  oenegés, en aquest cas Zaqueu, Horizonte i Can Gazà, asseguram la fermesa i la continuïtat d’un servei de qualitat. L’organització dona vida; la institucionalització mata. La institució devora la mare que la va parir. Així ha fet l’Església amb l’Evangeli i els partits polítics amb el bé del poble. La gran temptació és convertir els miserables en negoci i els serveis socials en empresa.
Les circumstàncies m’atorguen el dret de posar-me apocalíptic.
Responsables de la reconstrucció de la humanitat després d’aquesta tercera guerra mundial, deixau-nos a nosaltres, els marginats, com a grups residuals. Amb quatre poliesportius granareu les noses dels carrers.
Preparau-vos per a l’avalot de la multitud de nous pobres. Gent desesperada, sense feina, sense casa, sense horitzó. El terrible profeta víric us ha mostrat el camí de la solució. Els poderosos, els rics, només reaccionen quan els fitores la seva pell. Deixau-vos anar de sermons, de solidaritats i hòsties en vinagre: com a la revolució francesa el remei ha de començar des d’alt. Aquests putes egoistes de merda que ho acaparen tot, que mai no diuen basta i que han estat apunt de destruir la terra, només cagaran tot el que han robat a la humanitat quan els agafeu pel coll fins a ofegar-los.
Us ho profetitzam des del monestir de clausura de Can Gazà: el coronavirus ha alçat la senyera. Res absolutament pot ser com ha estat fins ara. Peti qui peti. Ha començat una nova revolució.

dimarts, 10 de març del 2020

ERNESTO CARDENAL ESCALFÀ LA MÀGIA DEL PRIMER DISSABTE DE MARÇ


Per classificar la trobada del primer dissabte de març, convertida en homenatge de gratitud al periodista dels marginats Pedro Prieto, necessitaríem una caterva d’adjectius. Tots ells reals, necessaris i merescuts.

Fou un acte EMOTIU, àdhuc emocionant, a trenc de llàgrimes.

Esdevení un encontre ENTRANYABLE. Tots els que farcírem la sala bona dels Encants de la nau de Can Valero érem família de fet, amics de curolles i camarades de batalles.

Es convertí en una mena d’encontre TESTIMONIAL entre els tocats d’ala, els coratjosos grupuscles dels suburbis de Marginàlia que ens aferram al salvavides dels condemnats a ofegar-se a la mar gran de la misèria.

Es transformà en una prodigiosa concentració MULTITUDINÀRIA I TRANSVERSAL. Mai no havíem viscut a les nostres cerimònies del taller de Can Gazà, esdevingut ermitatge d’utopies, una reunió de tantes persones de tant diversos estaments, ideologies i nissagues.

Al cap i a la fi es resumí tot en una CLAMOROSA proclama de justícia popular.

Tot i això la rampa de tots els meus secrets es concentrava a les profunditats silents de les meves entranyes. Una coincidència escalfava cada batec del meu cor: en aquells precisos moments de la nostra trobada a Marginàlia enterraven el meu adorat poeta Ernesto Cardenal. Aquest profeta de Nicaragua ha estat un dels majors i definitius referents a l’hora de marcar les meves passes per les dreceres de la revolució social i de les curolles estètiques. El meu gran somni ha estat i és continuar a Can Gazà el monestir de Solentiname.

La paràbola de gratitud que lliuràrem al nostre pregoner que “da voz a los sin voz y cara a los sin rostro” tot proclamant-lo el nostre llop salvador havia xuclat, fins i tot en la forma, la saba d’una part essencial del meu déu com és Ernesto Cardenal.

Gran profeta de la teologia de l’alliberació, acceptau el meu humil tribut d’admirada gratitud: “Sabio lobo franciscano, gracias por aullar a la luna llena nuestras penas y por liberarnos de los pastores y de los rebaños”.

Per les esgarriades cabretes salvatges que vivim fora d’esglésies i sistemes vós, Ernesto, continuareu sent el nostre llop guardià.

dimecres, 4 de març del 2020

L’HOMENATGE A PEDRO PRIETO MOSTRA LA CARA MÉS ENTRANYABLE DE MARGINÀLIA


Mes rere mes el «vermut dels primers dissabtes» va complint la tasca d’una comunicació sincera, oberta, ben mirat entranyable, entre el nostre submón de Marginàlia i les persones de bona voluntat que sostenen, encara, la utopia de la solidaritat.


Cada trobada ha mostrat una galta positiva del rostre ocult del marginat.

Els cinc encontres passats llueixen com els llumenerets blaus de les rondalles dins la foscúria de la nostra condemna personal i social.

Aquet primer dissabte de març el merescudíssim homenatge a Pedro Prieto, el periodista de la marginació, obrirà cau perquè puguin emergir les amagades virtuts de la nostra profunda i singular humanitat.

Podrem mostrar la nostra envitricollada gratitud. No dubt que en el fons del seu coret lacerat l’exclòs guardi un grum d’agraïment, però del que estic segur és que el mataràs abans d’arrabassar-li una paraula de gràcies. Els marginats profunds, com són els de Marginàlia, viuen marcats per la llei del silenci. Per ells l’afronta suprema és passar per llepaculs. Poden ser qualsevol cosa manco confidents i pilotes.

Podrem mostrar la nostra fam de justícia. Quan un marginat diu ”s’ho mereix” és perquè el guardó passa de just i necessari. Si votàssim el manifest al nostre periodista per allò de «donar veu als qui ens han tallat la gorga i mostrar cara per als que ens han desfigurat el rostre» guanyaria per aclamació.

Podrem donar una prova de companyonia entre els tocats d’ala marginal. Un del detalls més valuosos i agradables de l’homenatge al nostre pregoner

es troba en la pluralitat dels grups convocants. Zaqueu, Es Refugi, Las ovejas de Mica, els Caputxins, SOS Mamás, Tardor i Can Gazà, ens movem per les mateixes foranes de la marginació més profunda i desemparada. Som amics. Ens respectam en tot i per tot. Ens consideram de la mateixa nissaga de formiguetes traginares que pispam qualque busqueta dels grans pallers de les consagrades organitzacions. Però ens trobam poc. Cadascú anam pel nostre compte. Com a bons germans, tenim un pelet de gelosia i enveja. Pedro Prieto ens uneix i agermana amb el «Click» d’un sol punt de vista: tots els pobres desgraciats que ens deixam interrogar i salvar pels marginats som gent de bona voluntat que necessitam urgentment una mà calenta.