Quan hom pertany i viu amb un grup de confrares d’altíssim risc, com som els vint-i-cinc reclosos de Can Gazà, es deixa il·luminar per aquest llamp forcat del coronavirus de la punyeta.
Acceptant les conseqüències amb tota la serenor que
m’atorguen els meus 82 anys de madurada i maçolada edat, voldria
compartir amb els que haureu de carregar amb la tasca d’enllestir un nou ordre
mundial, les nostres clarividències.
Tots tenim la pell a l’estenedor. Conscients d’estar en
capella triam sopar, amb vosaltres, amics, un àpat de veritats.
Aquesta pandèmia universal ha reforçat els principis
sagrats de Can Gazà fins a convertir-los en fonaments inamovibles per a Marginàlia.
Ens ha costat quaranta anys de lluites, de follies i ràbies. Ha passat una
vertadera multitud de marginats per la
comuna autogestionada de Can Gazà. Molts han preferit el carrer, la vagància,
la droga i l’aprofitament d’una maleïda beneficència que els ha donat menjar i
jeure amb una mínima exigència de bestiar de guarda. Molts, camí del bar i de
la brega, s’han befat dels llepaculs que
es comprometien a quatre hores de feina
i a una responsabilitat de persones humanes per rebre al cap i a la fi els mateixos
beneficis que treien ells totalment gratis.
El virus apocalíptic ha posat cadascú al seu lloc.
Mentre l’omnipotent assassí ha declarat carn per forca els espavilats del
sistema assistencial, les caparrudes animeues de Can Gazà han tastat el goig i
la seguretat d’una família de fet, amb casa, foganya, companyia, tasques,
esment i dues quarterades de granja i jardí per amansir les impotències i les
ànsies. Els exclosos necessitam dignitat, treball i un ca nostra.
Mentrestant, ens guarim el penediment de ser els més
privilegiats de Mallorca inventant receptes per farcir les carmanyoles dels bandejats
que s’atansen al menjador de Zaqueu per enganyar la fam. Molts de dies, cuinant
per a nosaltres i per a ells, Can Cazà enllesteix 150 dinars.
Vet ací un altre principi: quan ens unim les petites i
voluntarioses oenegés, en aquest cas
Zaqueu, Horizonte i Can Gazà, asseguram la fermesa i la continuïtat d’un servei
de qualitat. L’organització dona vida; la institucionalització mata. La institució
devora la mare que la va parir. Així ha fet l’Església amb l’Evangeli i els
partits polítics amb el bé del poble. La gran temptació és convertir els
miserables en negoci i els serveis socials en empresa.
Les circumstàncies m’atorguen el dret de posar-me
apocalíptic.
Responsables de la reconstrucció de la humanitat
després d’aquesta tercera guerra mundial, deixau-nos a nosaltres, els marginats,
com a grups residuals. Amb quatre poliesportius granareu les noses dels
carrers.
Preparau-vos per a l’avalot de la multitud de nous
pobres. Gent desesperada, sense feina, sense casa, sense horitzó. El terrible
profeta víric us ha mostrat el camí de la solució. Els poderosos, els rics,
només reaccionen quan els fitores la seva pell. Deixau-vos anar de sermons, de
solidaritats i hòsties en vinagre: com a la revolució francesa el remei ha de
començar des d’alt. Aquests putes egoistes de merda que ho acaparen tot, que mai
no diuen basta i que han estat apunt de destruir la terra, només cagaran tot el
que han robat a la humanitat quan els agafeu pel coll fins a ofegar-los.
Us ho profetitzam des del monestir de clausura de Can
Gazà: el coronavirus ha alçat la senyera. Res absolutament pot ser com ha estat
fins ara. Peti qui peti. Ha començat una nova revolució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada