LA MANCA DE DIGNITAT M'ULCERA

El coneixement, com més profund, millor, és un dels fonaments cabdals per viure en pau amb tu mateix i amb els altres éssers vius, siguin homes, animals o plantes. Per això, a les velleses, em sorprenc, cada pic més, examinant de prim compte les meves reaccions.

Aquests dies he hagut de comparèixer davant el tribunal de la meva consciència per respondre de la meva agressivitat quant a les monges -estimadones meves!- per mor de la venda del convent de Llubí al mateix poble que abans els ho havia regalat.

La conclusió no és nova. És repeteix constantment. Ho sé de sempre.

M'arravata, m'enfureix, la manca d'elegància, de dignitat, tant dels individus com de les institucions. He incorporat al títol d'eixa comunicació el verb ulcerar, que literalment vol dir crear una úlcera, com el mot més apropiat per traduir la meva reacció i les seves conseqüències.

No és qüestió d'ètica, sinó d'estètica. Vendre el regal al mateix que t'ho ha regalat no està bé ni malament. És lleig. Quan era nin mai no em vaig confessar d'haver dit paraules grolleres, sinó lletges. Aquest gest suposa una manca de dignitat, d'elegància, per mi insuportable. Insuportable fins al punt de fer-me perdre les compostures, les regles d'urbanitat i fins i tot els més elementals principis de caritat. Perdonau l'acudit, però quan qualcú fa un pet dins un ascensor es mereix que li diguin porc.

Vaig tenir la mateixa reacció, més ulcerada encara, quan la família al complet d'en Rafelet Nadal m'humilià, a mi, que els havia celebrat cinc sagraments, i a tots els marginats de Can Gazà, que eren els destinataris dels estipendis, lliurant-me de forma despectiva una miserable almoina que no arribava a una tercera part del donatiu que em feien els pobres que s'aprofitaven del meu contraban de sagraments. Passa els temps però la repugnància no minva. La meva ofesa dignitat de pobre senyorial i noble només experimenta un petit consol quan el tenista perd o quan puc parlar malament de la miserable família Nadal. 

D'això, els moralistes en diuen rancor, però jo, com a fill d'un poble humiliat i d'una nissaga blasmada, massa sé que només l'orgull pot mantenir la dignitat.

DECLARACIÓ DE GUERRA

Venerables barons i piadoses dames que no resistiu la temptació insana d’aguaitar al guirigall del meu bloc, no estic ni virulent ni agressiu: simplement som conscient del trist instant històric que ens fan viure a la força.

Els violents són els que callen davant la devastació criminal que cometen els botxins declarats de la nostra llengua, cultura, terra i pàtria. Els traïdors, els que lliuren als colonitzadors el pa dels nostres  infants per un pam de poder aquí i a Madrid.  Es diu ”qui calla hi consent”, però quan contemples la destrucció d’allò que més estimes amb un passiu silenci et converteixes en còmplice.

Si toquessin un fill meu o envestissin ma mare, em tiraria damunt  l’assassí atacant-lo amb dents i ungles. Quan al “Clam per al meu poble” vaig xisclar: ”per tu, terra nodridora, pel teu més petit bocí, nostra sang viu disposada tant a matar com a morir”, no teixia corones de flors per al més de Maria. Traduïa a paraules, pobres i esburbades, els meus sentiments més profunds i les meves conviccions més inamovibles.

Escopiu-me a la cara, però no em digueu que el meu credo, el credo de la llibertat i de l’amor per al meu poble, és demagògia.

Declar la guerra a mort  a aquest exercit de facinerosos capitanejats per Bauzá i llur plana major que sembren de sal el conró de la nostra llengua i cultura perquè no hi pugui créixer mai més un bri de vida. Me’n fot que la meva sigui una declaració de guerra unilateral. Quan peguen foc a ca nostra no esper el permís dels bombers per apagar-lo.

No usaré més munició que la veritat ni més arma que la paraula.

La veritat mai no pot ofendre. Qui es pica per una veritat, no és digne de ser tingut com a persona. L’única cosa que deshonora un home són les seves obres.

No em vingueu amb romanços com que “la guerra és bruta”. L’única brutor imperdonable és la covardia.

Des d’ara som i em declar un franctirador. Em faré fort al meu terreny conegut i trescat. Atacaré des de la ciutat inexpugnable de gailàndia, celat al castell de marginàlia. No recusaré el cos a cos i no em retiraré del camp de batalla fins que hagi arrabassat a mossegades la pell d’ovella dels llops que destrossen els anyells de la nostra guarda.

La meva tàctica serà despullar-los. Quan tothom els contempli nus tot comprovant que l’embalum dels collonets que exhibeixen són papers d’estrassa, es retiraran a la cova de les ratapinyades d’on mai no haurien d’haver eixit.

No em sent cap reencarnació de Joanot Colom, però us convit a reinventar les germanies.

POSATS A XERRAR, SOM-HI!

Tot i que els enemics em tenen la por suficient per cometre la fellonia  de tirar la pedra i amagar la mà -cosa que només fan els apedregadors de baixa estopa, allà pels deserts dels fanatismes assassins- em vull mostrar agraït a les seves refinades passades.

Insultar suposa un esforç molt digne de compassió i respecte. Hom no vomita si no porta ventrell. Per això, malgrat avorreixi els devots assistents a les meves homilies internistes, vull seguir fent cas als seus rabiüts comentaris.

Tenc molts defectes, manco el de ser fat i hipòcrita, però mai no cometria el sacrilegi de fer mentider un home de Déu. Perquè tu, covard anònim, has fet els tres vots. Segur.

Per això, estimat mostel de convent, accept gustós el teu clarivident diagnòstic sobre el meu mode de ser i obrar. La teva contundència no té volta de full. Som un egocèntric, cregut, que només em preocupa el meu ego. En totes les declaracions només figura “ell, ell, ell  i ell...”; val a dir jo.

No pots imaginar-te l’alegria que em donen les teves paraules. Amb allò de tenir un llombrígol més gran que la rosassa de la Seu vaig estar a punt de derivar cap a un orgasme. Us imaginau, ma mareta, quin cordó umbilical ens mantenia units?

Deixa que em confessi. Els qui em coneixen, perquè m’estimen, saben que som un patidor de mena. Que el meu pecat contra la natura i la genètica és la infravaloració pròpia. Jo havia comprat tots els bitllets de la rifa per ser un massoca perdut. Terrible. Tot va començar amb la culpabilització del Seminari. Record, encara, una de les frases preferides dels directors espirituals. Ens la predicaven en castellà com manava el TIL d’en Franco: “eres la nada con pecado”.

El meu grau d’autodestrucció arribà a un punt tant delicat que vaig haver d’anar a un psicoterapeuta. El banyarriquer del subconscient em mostrà el perill del masoquisme, a l’hora que m’indicava que l’únic camí de fuita per fugir de l’autodi era encaminar-me cap a l’acceptació i estima de mi mateix. Es veu que el meu ego és de casta grossa, la meva seu plena d’ous.

El meu pare espiritual i literari m’ha renyat perquè diu que mai de mai s’ha de respondre a un anònim. Qui no dóna cara no mereix un sol minut de la nostra atenció. Jo, com que a la vellesa m’apuntaria a un bombardeig, m’he portat com un nin malcriat.

Des del centre de la rosassa de la catedral amb armaris estant us don un consell, reverent pare anònim: la ferum que ensumau no prevé del meu davantal de cuina, surt de la vostra “burka”; necessitau fer bugada.

PD. Per llegir l’article us heu hagut de ficar al meu bloc. Teniu permís dels superiors per arrambar-vos a llocs tan perillosos?

TOT COMENTANT ELS COMENTARIS ANÒNIMS

Això de mantenir un bloc obert sense acabar de dominar la mecànica de llur funcionament, donant-li peixet gairebé cada dia, reporta un feiner de cal déu, però resulta molt entretingut. Sobretot un dia com avui, que m’he despert a les cinc com cada jorn i ha resultat que només eren les quatre.

Quan publiques quelcom als mitjans de comunicació o penges les palles mentals d’un penjat a internet et quedes sempre amb l’endarrer de saber fins on ha recalat. Per això, quan t’arriben senyals de fum, malgrat sigui negre i espès, com en el cas de l'apunt sobre l'indigent mort al portal del monestir de la Real, et quedes molt satisfet.

M’ha passat com en aquell acudit on cada tertulià referia les excel·lències del rellotge del seu poble. Un explicava: “El nostre rellotge, quan toca el quarts, treu un ocellet”. Un altre afegia llenya al foc: “El nostre, quan repica les hores, mostra un músic tocant la trompeta”. A cada intervenció, el rellotge de referència mostrava meravelles més admirables. Vet ací, però, que intervingué un pobler:

-Al meu poble, quan tires una pedra al rellotge de la plaça, tot seguit surt un guàrdia municipal a la porta de l’Ajuntament.

Amb el ditxós articlet m’ha succeït un cas més prodigiós que tot els rellotges del món: he llançat un còdol al convent i m’ha sortit el prior per la porta, tot rebent.

Crec que el regal de quatre intervencions escalonades, en el temps i en el to, mereixen una resposta. Em sembla admirable que la mala llet d’aquest fraret hagi aguantat la bullentor més de 24 hores.

Estimada tapada: un anònim és talment un home sense rostre. Monstruós! Mai no té cap valor. Però a voltes exhibeix una certa gràcia. Per mala sort, no és el teu cas. Els teus insults són talment lladrucs de quissonet estret.

Perdona el títol de tapada, però com tu bé saps aquest és el nom que a gailàndia donam als armariats. Amb la cara coberta es presenten els atracadors, els membres del Ku Klux Klan, les esclaves mores i tota la teringa de campironats. Com veus, faig ús del doctorat que m’atorgues en el camp “dels homosexuals, els marginats i els capellans”. Realment, d’aquests capítols, en sé la tira.

Gràcies pels insults. Tenen més pes i categoria que els refilets. Això ho he aprés dels meus homes -jo visc amb molts homes, fraret!– quan escarneixen Ronaldo per haver-se depilat les selles.

M’honores demostrant que em segueixes de prop. Tot el que dius del bisbe Teodor i del llibre “El sexe del profeta” ja ni me’n recordava.

La teva enveja et porta a sobreestimar-me. Em pintes com un prodigi. Faig miracles. Sense poder, ni càrrecs ni doblers faig el que vull amb la premsa. Multiplic el temps per escriure, viatjar i moltes altres curolles. Som capaç d’aprofitar les deixalles humanes per lluir-me, triomfar, fer-me un nom. I –oh prodigi dels déus!- tenc art i manya per embaucar la gent.

Però el que m’ha encant més que cap altre refilet és allò de tenir “un llombrígol més gran que la rosassa de la Seu”.

Hòstia, excol·lega!, això és autoestima i tota altra apreciació és fum d’estampa.

MONGES POCAVERGONYES

La pujada de còlera, des de la profunditat de les entranyes, no ha esperat tant sols que acabàs de llegir la notícia. La repugnància
m'enverinava la saliva. Els diaris publiquen que les monges Franciscanes intenten vendre a l'Ajuntament del poble el convent de Llubí pel doble de preu del que han taxat els entesos.

Des que es tanquen convents arreu de tot Mallorca es repeteix la
mateixa història. Ho fan totes les congregacions: de la Caritat,
Franciscanes, Agustines, i a tots els pobles d'on pleguen: Maria, Sant
Llorenç, Petra, Montuïri... Ara toca Llubí.

En el seu moment, mossèn Pere Fons, exrector de Son Macià, Vilafranca i Maria de la Salut; missioner del Perú i Cuba; capellà del poble i per al poble, denuncià aquest fet escandalós i en tot temps jo m'ajuntava a la seva acusació de robatori.

Quina barra, Déu meu! El poble regala un convent a les monges, les acull reverencialment; les respecta amb tots els honors i privilegis, ¡ fomenta els seus carismes. Les paga amb escreix la seva feina. Dels honoraris en forma d'almoines o presents que els lliura la gent, en viu la comunitat. Estalviadores com són les monges, s'enginyen per enviar cabals a la Casa Mare, al noviciat i a les missions. Les monges tenen ben clar que la caritat ben ordenada comença i acaba en un mateix.

Pocavergonyes, aprofitades, lladres. El que toca fer per comportar-se com a personetes es retornar al poble tot allò que el poble els cedí, sovint amb molts de sacrificis. Moralment, aquestes vendes són un frau, una estafa.

Per ajudar a fer el pa més negre, encara, mentre estava enfilant ràbies per escopir aquest escrit, el recepcionista baldat m'ha passat una cridada urgent. Una mare immigrant m'ha explicat, amb veu trencada pel plor, que el banc la treia de ca seva i que quedava al carrer amb dos infants petits. Si m’hagués deixat endur per la crueltat li hagués dit:

-Ves a les Franciscanes, els sobren cases i doblers.

Per respecte li he explicat que no podia venir a Can Gazà per mor dels infants, però que comptàs amb nosaltres a l'hora de pagar una pensió.

En el moment de l’assemblea ningú no m'ha entès quan he proposat l'obligació de fer vot de pobresa per arribar a ser propietaris de Can Gazà.

INDIGENT MORT AL PORTAL DEL MONESTIR DE LA REAL

Fa dies que la mala nova corr pel Secar de la Real. Dilluns 21, la festa de les Verges, trobaren en Jaume, mort, a les portes del monestir de Sant Bernat. Darrerament, l’estret portal que dóna pas de la barriada cap al convent, les portes del qual es tanquen cada vespre, s'havia convertit en l'aixopluc preferit del marginat per excel·lència de la senyorial urbanització.

He retardat les meves exèquies tot esperant que els diaris se'n fessin ressò, malgrat fos en un raconet de la crònica dels succeïts. De moment, no he vist cap notícia de la desgràcia a cap mitjà de comunicació.

En Jaume era un marginat molt singular. Mallorquí, prim, alt, alcohòlic, mal carat, breguista, ben mirat agressiu, s'havia convertit -segurament de forma inconscient- en un provocador, en un antisistema de veritat.

Es guanyà a pols que el fessin fora -no sempre de bones maneres- de per tot. Expulsat de tots els albergs, menjadors públics, bars i fins i tot dels xupanos dels camarades, es feia la vida pel carrer. Anava acompanyat d'un ca i d'un amic de malifetes. Amb tan bones companyies, no és estrany que se sentís l'amo del món. Dit amb poques paraules, en Jaume era un toca-collons.

Venia a Can Gazà a cercar menjar amb una carmanyola. No es dignava seure a taula amb la "xusma", que deia ell. Quan jo el servia, amb un to de burla escardada em deia:

-La millor cullerada és per al ca.

Ens guardàvem mútuament una mena d'afecte molt singular.

Em dol la seva mort. Notaré a faltar les seves atrevides provocacions. Però qued tranquil: Can Gazà ha fet per en Jaume el que podia i més. A qui ha tocat els collonets ben tocats ha estat als frares de la Real. Vull creure que creuen el que prediquen. Si és així, com poden mantenir aquest silenci sepulcral sabent que Jesús ha mort just damunt el seu portal?

Jo no dic que li donassin una de tantes cel·les que restaren buides després de tancar "Anselm Turmeda", el centre d'acollida de marginats estrangers. Però almenys, dissimuladament, haguessin pogut deixar que es guarís als pòrtics del pàrquing preparat per als cotxes de la Comunitat i dels devots cristians o patriotes que acudeixen a l'emblemàtic monestir a la recerca d'un sagrament, una senyera o una denúncia contra l'hospital.

Estimats germans: si deixau morir Jesús al vostre portal, no us estranyeu que l'herència del Fundador es converteixi en el cementeri de la Congregació dels Sagrats Cors.

TOT SOMNIANT GIRAR LA TRUITA

He restat enganxat a la clara i expressiva metàfora del profeta jueu traspassat al cristianisme amb tots els honors. He quedat tant penjat de l’estàtua dels metalls que m’he vist obligat a teixir-ne una mena de poema. Gloriós sant Daniel, ja que us faig tant de cas esper que  em salveu de les barres dels lleons. M’ensumen el cul de molt a prop, venerat bell bergantell.

M’imagin que l’home canviaria totalment just que pujàs el fang dels peus al cap de la imatge de la humanitat, fent córrer un punt  per avall els metalls. D’això es diu posar el món cap per avall.

Així, l’home nou tindria la testa de fang, la pitera d’or, les entranyes de plata, les cames de bronze i els peus de ferro. Aquesta estàtua seria mala de tombar. Ben mirat, impossible de moure.

En aquest cas nostre, el fang significa la debilitat, la humilitat, la pobresa, les benaurances. No hi pot haver millor guia per canviar el rumb de la història. Us imaginau que el far de la humanitat fos la senzillesa i la pau?

Aquesta criatura prodigiosa mostraria l’or al pit. L’or de la tendresa. No debades d’una persona bona es diu que té un cor d’or.

Les entranyes d’aquest adorable déu casolà serien de plata. Plata de llei. Cosa bona.

Es tracta de gaudir i donar qualitat de vida. Al ventre i al sexe hi hem de custodiar l’exquisidesa. Vivim un sol pic. És obligat, sense fer mal a ningú, passar i repartir el màxim plaer possible.

Les cames d’aquest ressuscitat David de Miquel Àngel seran de bronze. L’home lliure es mou, camina i avança des de l’estètica. La bellesa ben camada ha de ser el model d’una societat madura, graciosa i tranquil·la. La bellesa és l’home que crea bellesa. La bellesa o és sensual, calenta, enrampadissa o no passa de ser un cromo amb panorama. Si trobau a la meva parla ressonàncies de Miquel Àngel Riera, no somniau. Hi són. 
Tanmateix, la seguretat es troba en els fonaments. Necessitam una base de ferro. Inamovible. “No ens mouran”, cantàvem de minyons. Ara, davant el nou somni de Daniel, l’encisador profeta del futur, afegim al càntic de la infantesa: no ens mourà res ni ningú i l’ase que ens etzibi una pernada s’hi romprà la pota, per molt president que sigui.

ELS PEUS DE FANG D’EN BAUZÀ

Així mateix ja fa 25 segles que el profeta Daniel plasmà per a la història el mite del gegant dels metalls. La visió havia fet perdre la son al rei de Babilònia fins al punt de no poder recordar el que havia somniat. El jove deportat des de Jerusalem fou l’únic, entre un exercit de mags, que s’atreví a inventar un símbol de l’home i de la humanitat que calmàs les ànsies del poderós i criminal Nabucodonosor.

L’estàtua de la visió tenia el cap d’or; la pitera de plata; les entranyes de bronze; les cames de ferro, i els peus de fang.

L’or significa la grandesa. Per si no bastàs la brillantor del noble metall, els poderosos ressalten la primacia de l’or amb corones, diademes, tiares o mitres farcides de pedres precioses.

La plata és la riquesa. L’ídol del poder no alimenta, dins el seu cor, més curolla que acaramullar diners.

El bronze recorda la fermesa. En qualsevol camp, polític, religiós, econòmic, artístic, el colós aspira a ser poderós, ric i fort.

El ferro sona a seguretat. Res ni ningú pot trencar-lo. El ferro dura i perdura. Per sostenir les filigranes d’or i plata calen pilars resistents. Les tiares, les corones, les vares de comandament, només es mantenen amb una dosi elevada de crueltat.

Però tots els mortals tenim els peus de fang. No hi ha home, ni govern, ni regne sense un punt dèbil.

Ha arribat l’hora d’escopir al rostre d’aquest caciquet de merda que ens amarga l’existència i que posa en perill el futur del nostre poble, una de les veritats més eternes. Li ho xisclarem en castellà perquè ens entengui: pallasso de peus de fang, “torres más altas han caído”. I cauran!

Aquesta setmana hem rebut, com un regal del cel, d’aquest cel que ens nega la pluja de la tardor, la bona nova que pot ser que els jutges li tirin l’empenta per trencar-li els peus de fang.

Tanmateix, si no ho fan els jutges ho farem nosaltres. Massa bé sabem de quin fang es calça.

SOM UN BETZOL INNOCENT

Un dia vaig pensar que havia fet matx i que m’havia passat tres pobles explicant per Catalunya Ràdio el trauma que patia imaginant-me com el qui signava els decrets homòfobs del Vaticà ho feia amb una mà al paper i l’altra al genoll del seu bell secretari.

Quan em vaig assabentar que els membres del lobby gai estampaven llur signatura al tàlem, on dormien amb el capità de la guàrdia suïssa, em vaig sentir tal com he estat tota la meva vida: un pobre bàmbol innocent.

Aquest mateix sentiment m’ha reeixit quan vaig llegir al “Diario de Mallorca” de dia 12 d’octubre d’enguany els magnífics articles de Miquel Adrover i de Mar Ferragut.

Resulta que els qui han creat el criminal problema del TIL envien els seus fills a col·legis concertats que no s’han de sotmetre al decret del Govern. Dia 14 d’octubre m’assabentava que el promotor de la pallassada dels manifests a favor del TIL, també resguarda els seus fills de les males companyies a un col·legi privat.

Per paga, el Califa no té fills. Les espècies humanes, a diferència de les rates, no nodreixen dins els armaris.

Per altra banda, qui ha armat la santa croada contra el català porta el seus cadells a un col·legi anglès, on el castellà, el català i la religió són com les tres maries del nostre temps.

Gairebé tots els altres consellers i directors generals confien l’educació dels seus plançons a la màfia classista de la concertada.

Deu meu, Déu meu!, no podíeu enviar-me un càstig pitjor: pobre i beneit!  Més que ràbia contra aquesta guarda de mutants que tenen la vista al clotell i la vergonya a la punteta de la fava, experiment una profunda llàstima envers d’aquest minyó crèdul i innocu que som jo.

Mancat dels més elementals banyons per envestir a aquesta invasió de hienes manlleu el judici al Mestre: “Fariseus, hipòcrites, criminals que esclafau els dèbils amb càrregues insuportables mentre vosaltres no els empenyeu ni amb sol dit”.

EL NOSTRE MÀRTIR JERONI

Mossèn Jeroni Alomar i Poquet fou afusellat pel nou règim catolicofranquista el 7 de juny de 1937.

L'únic capellà assassinat a Mallorca en la brega mortal de les dues Espanyes compleix totes les característiques que han portat 522 màrtirs a la categoria de beats. Era un home de profundes conviccions evangèliques fins al punt d'exposar la seva vida per salvar la dels altres.

Assolí així el grau suprem de la caritat cristiana. En el moment de ser afusellat, pinta, amb la llum de l'alba, l'estampa perfecta d'un màrtir gloriós. Dret davant el mur del cementeri de Ciutat, es despulla de la sotana, dipositant-la curosament aplegada al seus peus, mentre declarava amb la seva poderosa veu de famós predicador:

-Matareu l'home, però el capellà viurà per a sempre.

El seu crit s'ajunta al ressò esgarrifós dels deu trets assassins:

-Visca Crist Rei!

Per què no figura el seu nom a la llista dels Màrtirs Espanyols del segle xx a la lamentable cerimònia de Tarragona si serva tots els requisits de màrtir catòlic?

La resposta és tan evident que fa llàstima per simple: al nostre màrtir li falla un punt essencial per ser reconegut com a tal per l'església catòlica, apostòlica i vaticana: el mataren els bons, els salvadors, els triomfadors.

Per ser màrtir és essencial que et matin els dolents, els altres, els enemics.

Beatificar el nostre màrtir Jeroni seria com si l'Església elevàs als altars un sant innocent -n'hi va haver milers!- que ella mateixa va fer cremar al fogueró dels jueus. Impossible! Mai de mai veurem canonitzat un màrtir de la Santa Inquisició.

No es pot presentar la ignorància com a excusa d'aquesta injustícia. No hi ha res pitjor que una mare que fa parts i quarts. El cas del nostre màrtir és super conegut a la cúria vaticana. L'arquebisbe Ladària és un dels personatges que té més vara dins el govern de l'Església. Jesuïta, bona persona, net de cor i males herbes, treballa a la sala de comandament del transatlàntic de Pere.

Aquesta eminència és camarada i confident del pare Nicolau Pons, autor de l'hagiografia del capellà Poquet. Em costa que es comuniquen amb molta freqüència. Fins i tot, un vespre que Ladària arribava a Monti-sion acompanyat del bisbe Murgui, parlant del cas de pederàstia de Can Picafort, el meu amic Colau lliurà a tots dos un “Encís de Minyonia".

Tendrem justícia històrica quan el poble la faci al carrer. Tendrem un màrtir quan els dolents beatifiquem els innocents que mataren els bons.

GUARDA'T DE PEDRA RODONA, DE CA QUE NO LLADRE I D’HOME ROIG

Quan un indefens com jo ensuma el perill, cerca espavilar-se tot buscant la saviesa de la nissaga. Hom pensa que si no ens han acabat de destruir és perquè portam gravada a la consciència de poble una dosi elevada de malfiança. Els confiats van a l’infern.

Aquest còdex genètic de la prudència es guarda gelosament a les coves subconscients dels mites. Quan els mites universals, com puguin ser els grecs o els jueus, baixen a un poble encongit com el nostre, es diuen rondalles o refranys. Al cap i a la fi, les sentències populars sempre s’acompleixen.

Els mites, des dels que formulen els dogmes catòlics fins als que refermen l’instint de supervivència de la salvatgina, s’expressen en un llenguatge de símbols. Cal desentranyar les metàfores, les paràboles, les referències.

Era cabritel·lo de garriga, encara, i ja em siulaven les orelles amb el crit d’alerta: “Guarda’t de pedra rodona, de ca que no lladra i d’home roig”. Les travelades, les nafres i els desenganys de la vida m’han confirmat plenament la veritat d’aquest refrany.

La pedra rodona, polida i neta sembla perfecta al costat dels còdols bonyarruts i rústecs. Però quan poses el peu damunt aquest model de mac perfecte et provoca la relliscada. Una caiguda que sovint et costa la meitat del barram. La referència és evident: guarda’t dels místics, dels narcisistes, dels egocèntrics, val a dir de tots aquells fantasmes que es presenten com a salvadors. Sempre que ens han dit que ens salvaven, han acabat enfonsant-nos cada cop més. “Això roda malament”, com canta Guillem d’Efak. Vull un camí de còdols mal entranyats on els meus peus descalços puguin arrapar-se.

El cans que no lladren semblen pacífics, bona gent, fins i tot llepes. Però quan manco ho esperes, t’envesten per darrera i t'arrabassen mitja anca. Guarda’t dels nyeu-nyeus, dels mosquetes mortes, dels submisos, dels babaus... M’identific amb l’altre apotegma: “Ca que lladra no mossega”.

Quan la cultura popular parla de “l’home roig” es refereix a Judes. Cents i cents d’anys de predicar damunt les trones que el traïdor era de pell roja han sembrat la mala fama respecte a la pigmentació singular d’alguns homínids. Guarda’t dels traïdors. Envejosos, et venen per 66 monedes a l’any, amb una besada de polític.

Puc posar nom propi a la pedra rodona, al ca mut i a Judes. Per desgràcia no tots són consellers del Govern ni votants de majories absolutes.