Un de tants aclariments que dec a la històrica manifestació del 29S és la definició
del nostre panorama humà; del mapa emocional, que explicarien els tècnics; de
la "cosa humana", com deia Miquel Àngel Riera sempre que es referia a
l'home i a la seva circumstància.
La gent anava molt encurollida per saber quants érem
els qui posàvem rostre a la llibertat. Fins i tot entre la gernació de
manifestants corria la brama d'endevinar els càlculs, absolutament parcials,
que farien els comptables de multituds.
Mentrestant, jo, enlairat dins l'olor de
germania, m'entestava a definir qui érem. Tot guanyant a la intel·ligència
deductiva, la sensació d'abrigall m'escalfava les sensibilitats. No estava sol.
No érem 5015: érem multitud.
Quin prodigi: podria escometre, abraçar cent mil
persones! Podia prendre cafè, parlar de la salut, de la feina i de la vida amb
cent mil companys! Més enllà dels colors polítics, religiosos i sexuals de l'arc
de sant Martí, podia trobar-me en la defensa de la llibertat i de la dignitat
del meu poble amb cent mil camarades. D'aquest orgasme de germanor, Jung en diu
"experiència plena".
Ben aviat, la necessitat d'aclarir qui érem em
clavà les fites. Érem nosaltres. Aquella gentada era la meva tribu. No formàvem
classe perquè n'hi havia de tots els estaments socials. Però constituíem una
casta. Una nissaga. Una gran, immensa, heterogènia família. Una bandada de
bestioles calentes, sensibles, encelades amb ferum de llibertat i pelatge de
progressia.
A l'altra banda, vull dir a la part contrària, se
situaven els altres. Els contraris. Els destructors del nostre poble. Els
explotadors de la nostra terra. Els assassins de la nostra llengua. Els traïdors
de la nostra pàtria.
Són una altra tribu, una altra nissaga, una altra
casta. Gràcies a tots els nostres tòtems, res -absolutament res- tenen a veure
amb nosaltres.
Per completar el paisatge del paisanatge s’hi han
de comptar les barballeres humanes: els tres-cents mil immigrants que no s'han
integrat a la nostra terra, que han plantat Àfrica a Son Gotleu o la moreria al
voltant de la placa Garau. Aquests tampoc no hi eren, a la manifestació.
Aquests sobren, estorben, molesten, però no
repugnen com els altres. No es fan estimar, però tampoc no es fan odiar com els
altres. Fins i tot m'agrada viure amb ells a les bardisses.
Cal recobrar l'ensumada perquè mai de mai ens
tornem equivocar d'estratègia: a l'enemic, ni aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada