Així mateix ja fa 25 segles que el profeta Daniel plasmà per a la
història el mite del gegant dels metalls. La visió havia fet perdre la son al rei
de Babilònia fins al punt de no poder recordar el que havia somniat. El jove deportat
des de Jerusalem fou l’únic, entre un exercit de mags, que s’atreví a inventar
un símbol de l’home i de la humanitat que calmàs les ànsies del poderós i
criminal Nabucodonosor.
L’estàtua de la visió tenia el cap d’or; la
pitera de plata; les entranyes de bronze; les cames de ferro, i els peus de
fang.
L’or significa la grandesa. Per si no bastàs
la brillantor del noble metall, els poderosos ressalten la primacia de l’or amb
corones, diademes, tiares o mitres farcides de pedres precioses.
La plata és la riquesa. L’ídol del poder no
alimenta, dins el seu cor, més curolla que acaramullar diners.
El bronze recorda la fermesa. En qualsevol
camp, polític, religiós, econòmic, artístic, el colós aspira a ser poderós, ric
i fort.
El ferro sona a seguretat. Res ni ningú pot
trencar-lo. El ferro dura i perdura. Per sostenir les filigranes d’or i plata
calen pilars resistents. Les tiares, les corones, les vares de comandament, només
es mantenen amb una dosi elevada de crueltat.
Però tots els mortals tenim els peus de
fang. No hi ha home, ni govern, ni regne sense un punt dèbil.
Ha arribat l’hora d’escopir al rostre
d’aquest caciquet de merda que ens amarga l’existència i que posa en perill el
futur del nostre poble, una de les veritats més eternes. Li ho xisclarem en
castellà perquè ens entengui: pallasso de peus de fang, “torres más altas
han caído”. I cauran!
Aquesta setmana hem rebut, com un regal del
cel, d’aquest cel que ens nega la pluja de la tardor, la bona nova que pot ser
que els jutges li tirin l’empenta per trencar-li els peus de fang.
Tanmateix, si no ho fan els jutges ho farem
nosaltres. Massa bé sabem de quin fang es calça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada