dissabte, 28 de setembre del 2019

VISIÓ DELS DARRERS ASSASSINATS DE MALLORCA DES DE MARGINÀLIA ESTANT



Els darrers assassins de Son Gotleu i de la Colònia de Sant Jordi, malgrat no visquessin a cap centre, pertanyen a la nostra nissaga de marginats. Aquesta proximitat  m’obliga a intentar una reflexió sobre aquest fosc, trist i desconegut món dels exclosos socials.
Els meus mestres de Marginàlia, doctorats a les universitats més poderoses del clavegueram humà, m’han contagiat, al llarg de cinquanta anys d’assistir d’aprenent a les seves classes magistrals, una saviesa que m’ha ajudat a salvar la meva vida i la de molts d’altres desemparats. Per això, em sent en l’obligació de compartir amb els profans en matèria marginal aquests màgics còdexs de supervivència.
Fa més de quaranta anys que vaig assimilar aquesta sentència que el temps i la pràctica han confirmat infal·lible: “100 marginats es duen tots sols; 40 són una feina; 10 et fan tornar boix i un tot sol et mata”.
Jo he passat per totes les experiències. Al Refugi del carrer d’Apuntadors, on vivíem acaramullats més de cent exemplars de salvatgina humana, on ells mateixos s’aplicaven la llei de la selva, el problema el tenien els veïnats. A l’Hospital de Nit, per atendre quaranta malalts socials suàvem de granat. A Can Gazà, el foll intent de formar una família amb uns llaços d’afecte i amb compromís de dignitat per la feina, em xucla el seny, les forces i les paciències.
Per desgràcia, l’estimada altruista IKa, m’ha confirmat la part més tràgica, dolorosa i injusta de la meva tesi: un tot sol et mata. Literalment et mata. Un drogoaddicte actiu dins ca teva, per fill que sigui, per espòs que sigui, et mata. Calladament i lenta, però et mata.
Avui mateix, el rector de Ses Salines i de la Colònia de Sant Jordi, que ha treballat molts d’anys pels marginats i que en diverses avinenteses ha convertit les rectories de les seves parròquies en petites comunes per gent tirada al carrer, m’ha contat que quan es negà a donar una habitació al futur assassí apaivagà les seves íntimes acusacions de manca elemental de caritat recordant la frase que havíem compartit en multitud de disjuntives. Es repetia “Un tot sol et mata”.
Una altra lliçó que port al meu vademècum d’actuació diària i que dissortadament m’ha ratificat l’assassí de Son Gotleu és que la violència dels marginats és a mort. A mort! No tenen terme mitjà. Peguen sempre amb la massa grossa. La vida d’un marginat és una simple moneda de canvi. No tenen res, ni ningú. Moren i maten com tu i jo aixecam la veu per una enrabiada.
A Can Gazà mateix, si no hi hagués un servei sagrat d’autoritat, es matarien per no haver estirat la cadena del wàter.
Un altre principi elemental per a la tasca amb els marginats és que sempre i en tot hem de partir de la seva realitat i no de la nostra planificació. El realisme és l’únic dogma de Marginàlia. Tanmateix, la realitat acaba per imposar-se amb tota la seva crueltat.
La memòria històrica de Marginàlia, malgrat no figuri en lloc, va plena de fracassos per no partir d’aquest principi de l’objectivitat. Ho confirmen dos exemples, un del passat i un altra del futur.
Un mal dia l’il·luminat de torn decidí, prenent de referent Itàlia,  tancar el manicomi. Ara, tenim el manicomi buit i els carrers plens  de malalts mentals.
Abans d’imitar la moda de Barcelona de posar pisos autogestionats per petits grups valdria la pena que ens entràs a sang  i a foc la lliçó dels darrers assassinats de Mallorca.

Can Gazà,
tardor 2019

dimarts, 24 de setembre del 2019

EL PRIMER VERMUT DE MARGINÀLIA ES CONVERTEIX EN UNA COMMOVEDORA TROBADA PERSONAL


“Els Caminants”, amb la seva generosa acollida, em situaren, d’entrada, en un estadi de goig i agraïment. Des d’un primer moment agafaren el mantí de la iniciativa com si els vermuts dels primers dissabtes de Marginàlia fos una fulgurant iniciativa seva. De fet ells s’han encarregat de tota la tramoia. Fins i tot m’han fet avinent que els estatuts de la seva Associació “d’Amics de Seminari” imposen com a finalitats ineludibles la labor cultural i social.

Però quan vaig llegir el programa que ells havien enllestit des dels seus senys i criteris, un glop d’emoció m’enrampà les venes dels records i les tendreses. Em vaig trobar de cara amb tres cançons del meu primer llibre de poemes “Dos Pams d’Home” musicats i cantats per Biel Vilanova.

L’estremiment del goig només és comparable a la commoció d’un pare – el del pròdig n’és un exemple – que es retroba amb un fill aperduat per les fosques de la memòria.

Després de cinquanta anys, dissabte dia 5 d’octubre ploraré com un vell xaruc revivint aquells temps d’utopies i somnis, d’innocències literàries i de lluites per una retornada clamorosa a l’Evangeli.

Però avui mateix he sentit una commoció profunda quan he tret de l’arxiu de Can Gazà l’únic exemplar que ens resta de “Dos Pams d’Home”.

La fotografia de la portada que Jeroni Fito, l’editor, trià de la col·lecció de Ramon Serra, constitueix el primer poema i el pròleg de Miquel Àngel Riera, titulat “Bitllet d’urgència abans d’encetar el llibre”, alça un pòrtic d’or a una humil capella de foravila. Tants d’honors són massa per a un atrevit glosador de trona.

Miquel Àngel, un dels millors escriptors catalans del segle XX, escriu: “A mi m’agrada llegir, pensant que jo també Crec que l’infern és un invent dels sàdics i un negoci rodó pels mercaders de por... O sentir-te dir , amic meu, segur, sec, com una portada Crec que els tractats de moral i altres herbes són els invents dels coixos perquè els altres no corrin”.

El primer dissabte dels vermuts de Marginàlia m’encetaré el palmell de les mans a força d’estrènyer els punys de la ràbia quan l’amic Vilanova ens imposi la via pacífica de la independència tot recordant-nos la no violència dels nostres juraments : “Volem la pau per damunt tot i tots perquè cap pam de terra val un sol glop de sang”.

Tanmateix, acabarà surant l’infantó banyat que un dia encarnà el paper de missioner a la innocència de les benaurances:

”Mallorca tu me fas mal quan veig que els teus rosegons són la fam de moltes taules. Et tenyiria de negre amb betum de les sabates perquè quan diguis germà no escupis paraules falses”.

Dissabte dia 5 d’octubre m’engataré de llàgrimes.

Gràcies Biel i Cil i companyia d’amics de Seminari.

dimarts, 10 de setembre del 2019

VERMUT DELS PRIMERS DISSABTES A MARGINÀLIA



Les tragineres formigueues del Taller de Marginàlia necessitam urgentment l’escalfor dels amics. Passats, presents i futurs.

Les trobades amb vosaltres, aimadíssims aliats de la solidaritat, són, cada cop, més essencials per a la nostra cansada alenada de pelegrins de l’impossible.

NECESSITAM

- La vostra amorosida presència. Fins i tot un moribund encén la mirada per la calentor d’una estreta de mans.

- Compartir les nostres tasques i curolles. Després de quatre anys la nau de Can Valero segueix oferint, a l’entrada, “utopies de segona mà”.

- Mostrar-vos el calvari que passam per seguir arborant, malgrat sigui només a dos pams d’alçada, la senyera de l’autogestió i de la llibertat.

- Palesar la nostra gratitud per la vostra infinita paciència. No hi ha res més pesat que un necessitat altiu i predicaire.

- Exhibir els miracles dels il·luminats que han canviat la litrona de la Plaça d’Espanya i de l’Espanya sense plaça per la dignitat d’una feina. Cada dia ressuscitam, amb més art i manya, mobles, vestits, llibres, pintures... i esperances.

- Allargar-vos humilment la mà per una ajuda. El lloguer de la nau i els grillons de les nostres denúncies contra la plaga de fantasmes acabarà ofegant-nos.

Per cercar remei a totes aquestes necessitats de vida o mort us proposam, estimadíssims amics de Can Gazà, institucionalitzar els nostres encontres tot engegant una sínia de pouades. Us proposam trobar-nos els primers dissabtes de cada mes, a l’hora del vermut, a Marginàlia.

La cerimònia serà simple i agradosa. Celebrarem la litúrgia de la paraula en forma de concert, recital, declamació, conferència, ballada, escenificació... No hi ha art que no trobi sopluig a Marginàlia. Tot seguit farem l’eucaristia amb vermut, vi i pa amb sobrassada de Can Gazà.

Ens trobarem pel primer vermut dissabte dia 5 d’octubre a les onze del matí.

Tenim l’honor i el goig que inaugurin la roda “Els Caminants”, grup madur i poderós que ha sorgit dels “Amics del Seminari”. El grup que ens ressuscita, des de les entreteles de la memòria, les velles i eternes nostàlgies. Abans del primer dissabte us explicarem més detalls d’aquest prodigi de veterans. De moment, quedau-vos amb el nom de Cil Buele i amb aquest anunci oficial dels vermuts dels primers dissabtes a Marginàlia.