PRODIGIÓS REMEI PER A 10 NECESSITATS VITALS

Per sobreviure amb una certa dignitat necessit urgentment i vital:

I. DESCANSAR. Parl d’un descans llarg, xopadís, que penetri fins al moll dels ossos. La intensitat de la feina, l’ansietat de la tasca, la gravetat del compromís, l’abassegament de la convivència, que tot això i molt més suposa  viure a Can Gazà, em porten a la partió de l’esgotament i de la follia.

II. DEIXAR DESCANSAR. Com a bon neuròtic obsessiu, som eficaç i contundent, però també mal de suportar. És de justícia que les víctimes propiciatòries dels meus atacs d’histerisme puguin descansar i que la serenor de l’absència faci anhelar als meus infants una mà forta i segura.

III. DESCONNECTAR. Em referesc a una mena d’operació neuronal, semblant a la sanació que els psiquiatres anomenen “cura de son”. Es tracta de tenir temps, espai i distància per fer un canvi de pell, talment el que fan les serps en ple desert.

IV. TRESCAR MÓN. Viatjar ha estat per mi la millor teràpia i el més gran premi. La meva miraculosa curolla no és conèixer. Per penetrar més enllà de la pell de la gent i fins i tot del panorama necessites viure anys al lloc que vols descobrir. Jo delesc simplement experimentar la sensació de fuita de la meva claustrofòbica terra enmig del mar. Necessit sentir que el “món és ample  i estrany”, com m’ensenyà Ciro Alegria quan vaig arribar al Perú, i que no s’acaba mai com vaig comprovar al transsiberià.

V. ESCRIURE. No em referesc tan sols a la comunicació, cosa maleïda que faig sovint amb vosaltres, tot alçant-me del llit a les cinc del matí. Es tracta d’un intent de creació literària, de situar-me a una altra esfera més enllà de la quotidianitat. De cada viatge llarg n’he retornat amb un llibre nou i amb una plenitud de petit déu. D’aquet déu que necessites sentir-te per l’atreviment d’intentar ser un home lliure i creatiu.

VI. TROBAR-ME AMB MI MATEIX. Per això, cal gaudir de les condicions propícies per poder meditar, reflexionar, analitzar actituds i circumstàncies, i si arribes al punt fatídic de les evidències, formular, fins i tot, inútils propòsits d’esmena. Es tracta de reeinventar, a mida personal i gairebé de mel i sucre, els exercicis de mes de Sant Ignasi. Es tracta d’aferrar-me, damunt l’abisme al brancó revolucionari de la utopia.

VII. FRUIR DE LA FIRA DELS ÍDOLS. Tot viatge ha de ser un intent d’aventura eròtica, una crònica lasciva d’una decadència, com escrivia Miquel Àngel Riera des de la seva repressiva torre d’ivori. Si no, la fuita esdevé un rosari de l’aurora. De res serviria ser lliure si quan arriba l’ocasió no t’amolles a lloure, amb les concupiscències  desfermades. I si els déus inaccessibles fessin el miracle de la resurrecció de la carn, aprofitar avarament o exhaustiva les darreres escalforetes.

VIII. SUBMERGIR-ME DINS L’ANONIMAT. Tot i que la vanitat compensa la creu de l’espectacle, hom es farta d’estar penjat d’un nom i d’una causa. Malgrat que la comèdia es representi a un teatret de barri, la funció forma part de la meva vida diària. Quin plaer infinit saber que ningú et coneix, poder escometre algú del qual no has batejat els fills ni enterrar la seva padrina. Quin goig no haver de quedar bé i fer cas a tot déu perquè t’has erogat la representació de Can Gazà!

IX. TONIFICAR EL COS. M’urgeix perdre pes. Fer exercici físic. Estrenar nous hàbits alimentaris. Sargir els descosits de la vellesa. Per això necessit fugir de la temptació de l’espipellada. La qual cosa, estant dins la cuina, es converteix en una obligació de novici de cuiner. Per a mi l’ideal de l’exercici físic és la natació. Si un dia em perd cercau-me a un balneari.

X. PLORAR  D’ENYORAMENT. La tendresa és la manifestació més  gran i pregona de l’amor, mentre que l’enyor esdevé el prodigi de la tendresa. No hi pot haver plaer més gran al món que  xopar-te les galtes de llàgrimes, escandalosament inesgotables, tot sentint la nostàlgia de tots els éssers, objectes, racons i panorames que tant estimes.

Aquest prodigiós remei es farà realitat embarcant-me a  un creuer que dóna la volta al món al llarg de tres mesos.

Tanta retòrica perquè em pugueu agrair el descans que us regal, tot desitjant-me un bon viatge. Gràcies.

P.D. Confii retornar, ressuscitat, al lloc del meu privilegiat destí de cap de tribu marginal, en no ser que quan arribi a port Catalunya ja sigui independent. Aleshores em quedaré a viure a qualsevol indret de la meva pàtria catalana.

LOTERIA D’EMOCIONS

Per a mi Nadal és una mena de loteria d’emocions. Enguany m’han tocat tots els premis grossos.

El primer premi me l’ha atorgat la matriarca de la tribu matancera. Fa ja 16 anys que els amics de S’Alqueria Blanca vénen a Can Gazà, tot formant una  tribu, a fer matances. Abans de l’estiu ens porten un porc magre per engreixar-lo. Mentrestant, ells  n’engreixen un altre a ca seva. Llavors, amb el seu porc i amb el nostre armen un prodigi de matances. Arriben a les  sis del matí i al migdia ja estan les sobrassades a la perxa. Així, el dinar es converteix en un vertader àpat de germanor. Enguany, com cada any, la matriarca ha volgut  presidir la comitiva, malgrat els dolors, les penes i els inconvenients de l’edat. L’abraçada, amorosida i demorativa que m’ha regalat aquella dolça menuda i pacient dona de poble m’ha arribat a les entreteles de l’ànima. Ha estat com si ma mare enguany hagués vingut a matances.

El segon premi m’ha arribat de mans de l’exvicari general  i hores d’ara rector de Santa Margalida. Monsenyor Rafel Umbert em va cridar per telèfon, amb la seva veu apagada i humil, per dir-me que, com havia fet cada any mossèn Guillem Feliu, volia que Can Gazà formàs part dels beneficiats  per  la immensa arreplegada d’aliments de la parròquia. Aquest gest callat i senzill de reconciliació m’ha dissipat les boires dels rancors  amb la meva criticada església nostra. La meva emoció creix fins al cim de l’admiració quan pens que jo mai hauria  tingut eixa deferència  amb ell.

El tercer premi l’he rebut, enguany com mai, dels germans de llit, olla, convivència  i malsofridura els quals formen la gran família conventual i taleguera de Can Gazà. Aquests dies de feina, tropells, bones cares, agraïments, recordances i penes, els gazanencs s’han portat com déu. Pura meravella. Des d’ells, amb ells i per ells us don els molts d’anys.

Fins l’any que ve, ja que aquestes festes, la missa dels desemparats, solitaris i bandejats, no està per hòsties.

GENERÓS MÉS ENLLÀ DE SOLIDARI

M’identific amb l’abellot que aquesta tarda estava tan cansat que, en lloc de fiblar la gent a picades, com és el seu ofici, s’ha dedicat a volar, val a dir a filosofar.

Sens dubte, en aquests moments de penes i penúries la cosa més respectable i respectada és la solidaritat. Ja em va bé i no hi tenc res a dir més que lloances.  Tot i això, en el fons de les meves utòpiques preferències, m’inclin per la generositat.

La solidaritat neix d’una actitud moral i moralitzant. Suposa una presa de consciència de la situació. Et situa en un escaló més amunt. Els seus mecanismes es posen en marxa per l’empenta d’un propòsit. Un bon propòsit. Tanmateix, la solidaritat estableix unes categories. Per exercir la solidaritat hom marca, vulguis o no, unes diferències, cridaneres i profundes, entre els humans. Els qui tenen per poc que sigui i els qui no tenen, per poc que no sigui. Els sortats i els desgraciats. Fins i tot, a voltes, les actituds solidàries, sense cap malícia, inclouen un judici de valors entre el que tenen perquè són assenyats, prudents, i els que ho han perdut tot pel seu mal cap i per la manca de planificació.

Per altra banda, la generositat és una condició natural de les persones singulars i privilegiades. És allò de no tenir res teu. No hi regal més gran de la vida, àdhuc dels déus, que ser i exercir de generós. El generós dóna i es dóna d’una forma  normal i continuada. Talment com respira. Actua des d’ell i per ell. L’exemple més patent i patètic del que vull explicar és el del donador de propines compulsiu. El generós és un drogoaddicte del donar i del donar-se. No hi ha ser vivent que pugui conèixer i experimentar un vici més plaent que la generositat.

Les persones generoses m’encanten, però quan assoleixen el títol suprem de “mans foradades”, m’enamoren. No debades els ressuscitats, com estigma gloriós, mostren les mans foradades i el cor obert.

Fa poc, els gazanencs visquérem un exemple del que vol explicar aquests abellot esgotat. Un grup de jutges elegiren “Sa Casa Llarga” per celebrar la seva trobada nadalenca. Aquesta  determinació suposa una actitud de solidaritat envers els més marginats, com explicà el cap de l’expedició a la sobretaula. Els qui els servien l’àpat havien passat pels seus tribunals. A l’hora de fer els comptes, els magistrats foren esplèndids. Això és generositat més enllà de la solidaritat.

Els gazanencs som tan sortats dins la desgràcia d’haver de suportar el turment criminal de Nadal, que gaudim d’un exercit de solidaris generosos.

ELEMENTAL METÀFORA DESMITIFICADORA DE LA SOLIDARITAT

Aquests dies nadalencs visc immers dins la solidaritat. La llista de recollides de presents es fa interminable. Apunt només les darreres cites: Grups de jutges, Emaya, Parròquia de Santa Margalida, Asaja,  Dones d’Empenta, Col·legi de Monti-sion, Associació “Gent Gran d’Es Fortí, Radio Nacional, Amics de la UIB...

Les trobades es fan especialment sensibles quan es tracta d’infants. Tal m’ha passat al concert solidari de l’Escola de Música de Son Servera i a la festa de Nadal de l’Escola Jaume Vidal de Manacor. Tot i això, l’expressió de la solidaritat amb Can Gazà la palp, emocionat i agraït, a la teringa gairebé interminable de persones, moltes d’elles no donen ni el nom, que s’atansen a Ca Nostra per deixar-hi una mostra de la seva gran i sacrificada generositat.

Aquestes demostracions  magnífiques, sinceres i emotives de solidaritat em creen un conflicte entre el sentiment i el pensament, entre la gratitud i el sentit crític. Aquesta  punyent situació m’ha obligat  a aclarir-me.  M’ha salvat, com sempre, la meva innocent animeua de poeta. M’he refugiat a l’elemental metàfora desmitificadora de la solidaritat.

La solidaritat és per a l’home com les ulleres per a un llosc, per a un curt de vista.

La solidaritats, com les ulleres, constitueixen un mal menor. Són beneficioses, necessàries, però esdevenen per deformació de la mirada, per desviament de la visió. Intenten corregir un defecte innat de l’home com és l’egoisme, l’egocentrisme. Serveixen per suplir una mancança clamorosa, esgarrifosa, de justícia. Parl d’una justícia distributiva, elemental, essencial. Em referesc al dret que té tot ésser vivent a aconseguir els mitjans per sobreviure.

A partir d’eixa troballa, la meva imaginació s’ha divertit tot  cercant coincidències entre les ulleres i les solidaritats. Com sempre m’he inclinat cap a la ironia.

Hi ha ulleres i solidaritats de luxe, que s’exhibeixen més per ser vistes que per veure-hi, que resulten tan cares que costen un ull de la cara. Són les ulleres i les solidaritats de les grans dames i dels clamorosos esdeveniments socials. Fins i tot existeixen ulleres i solidaritats que dissimulen les cegueses, l’absència  total de visió. La mort de la justícia i del sentit crític.

Mentre el pensament l’entretén en paràboles, el meu sentiment aprofita per dir-vos: gràcies per la vostra solidaritat. Ara que hi veiem millor amb aquestes ulleres noves cercarem entercament el camí de la justícia.

OLÉ TUS GENITALES, PRESIDENT... D’URUGAI!

La iniciativa dels amos de s’Alqueria de Santa Margalida era magnifica: celebrar matines al restaurant, junts, en una mateixa taula, el Bon Jesús, els homes de Can Gazà i els amics solidaris. La proposta era ideal. Es tractava d’un canvi radical de preposicions. No s’havia de sopar només per als marginats sinó amb els marginats.

Els primers anys, la trobada fou extraordinària, però poc a poc, s’anà omplint de gent – molta!- que venia perquè el barrisc de missa i olla era divertit i barat. Com em passa sovint, la meva timidesa, xopada de ràbia, prengué una actitud provocativa. A l’hora del sermó de les Calendes  vaig reivindicar la igualtat de les drogues.

Vaig predicar que no era just que una droga tan perniciosa com l’alcohol no tan sols fos legal, sinó que presidís l’Eucaristia, tot convertint el vi en la sang de Crist, mentre substàncies tan benignes i beneficioses com la marihuana estan prohibides i perseguides. Vaig clamar:

-No descansaré fins que  puguem celebrar una nit de Nadal, amb sibil·la i tot,  fumant un porret d’herba bona i sana cultivada a l’hort de Can Gazà.

Gràcies a la coratjosa coherència del president de l’Uruguai, el guerriller de la justícia i de l’honestedat, el venerable ancià Don José –Pepe- Mújica, el meu nou ídol referent,  l’anhel de la missa del gall ja es pot fer realitat.

No importa el temps, el lloc ni les distàncies. Quan apareix una estrella pot ser contemplada i adorada per tota la faç de la terra. Mirau, sinó, de quina manera ens  il·luminam, encara, amb la balba claroreta que nasqué fa vint segles a una cova de Betlem.

Ja que no pot ser catalana, proposam que la Marginàlia formi part dels “Països uruguaians”, val a dir, d’aquells estats que  mostrin la valentia d’oposar-se a les grans màfies de la droga i alliberin de l’estigma, de la delinqüència i de l’oprobi als consumidors d’unes substàncies que com passa amb l’alcohol i al tabac, necessiten lliure circulació  i control de part dels vetlladors de la sanitat pública.

El nou país uruguaià anomenat Can Gazà proposa celebrar la nit de Nadal fumant la pipa de la pau, pitjada de marihuama de la  bona. Com que no tenim ni diners ni vara per encarregar aquest preuat regal als reis mags de l’Uruguai proposam que els qui cultivau d’amagat “herba sana” ens en porteu un manadet. Així podrem estalviar la nostra per a les nits de soledat, dolor i insomni, que són gairebé totes les de l’any.

LES FOSQUES RAONS DE FONS

L'anècdota històrica ha esdevingut acudit de carrer. Jo la vaig sentir contar al professor de Sagrada Escriptura que presencià els fets. Acabava d'arribar el bisbe nou, un foraster adust i tancat. Una família noble el convida a dinar. Els senyors advertiren severament a la criada que per res del món obrís boca davant d'excel·lentíssim i reverendíssim convidat. Vet ací que quan havia servit la sopera, la sol·lícita serventa s'adonà com la miloca vestida de vermell llepava el cullerot per damunt el consomé. Aquella valenta dona no pogué aguantar-se. Tarda el temps necessari per cercar als seus registres pagesos el tractament més excels per exclamar:

-Santísimo Sacramento, menee. Las pelotas están en el culo.

No hem de ser pobres i beneits. Tots els fets, sobretot els escandalosament esgarrifosos com la declaració del Parlament d’esborrar del mapa vuit segles d'història, tenen una obscura raó de fons.

La raó de la "Cabrereta" i de tot els seu ramat és evident. El PP pensa i creu -per desgracia no va errat del tot - que aquest anticatalanisme cruel i ferotge que exhibeix
impúdicament li donarà molts de vots. Els suficients per conservar la seva dictadura absoluta.

Però la cosa més trista d'aquest món i de l'altre és que no s'equivoquen. La gent d'eixa Son Banya gran en què el PP ha convertit Mallorca, val a dir una cova de lladres, gitanos i drogats, alimenta una fòbia irracional contra tot allò que faci olor de català.

La cosa més trista és que el prohoms d'aquest històric partit conservador, esdevingut una quadra d'extrema dreta, callen com a morts. S'hi juguen els càrrecs, els poders de les sopes.

La cosa trista és que si, en lloc d'anar contra els seus germans catalans, na Cabrereta injuriàs, presumptament, els lladres romanesos com féu, presumptament, el batle de Badalona, hauria de comparèixer davant els jutjats. Ara pot passejar triomfal per places i carrers d'eixa Son Banya gran la seva cara de ciment i la seva rialleta de hiena.

Pens que Na Cabrereta s'hauria de Le Pen.

L'anticatalanisme també és xenofòbia.

ELS NO-EXISTENTS PLORAM DE GOIG PER LA CONSULTA

Toni Serra, estimat amic de l’ànima, company de fatigues i camarada de cabòries, ets un profeta. Fa anys, ben mirat segles, que de Mallorca en dius “la terra inexistent”. El teu esgarrifós títol ha esdevingut oficial, aprovat, proclamat i enaltit per majoria absoluta i monocrom del Parlament fantasmagòric de les Illes. Això de Balears, els catalans de Part Forana, ho deixam pels troglodites del Poder.

Les negacions i les prohibicions són la mare dels subterfugis i dels sinònims. Us sembla bé, acomplexats i reprimits inquisidors de la gran farsa, aquesta enginyosa  i radical substitució del nom de Països Catalans per l’apel·latiu rotund de “catalans de Part Forana”? “Ahí queda eso”, com diria na Cabrereta quan parla amb el Papa del seu partit únic, l’Esperit Sant Bauzà Delgado.

Eixa nit passada, vigília de santa Llúcia, els catalans no-existents de Part Forana hem plorat de goig i de satisfacció pel feliç part de la Consulta. Parl en plural perquè dins la soledat, silent i humida, del meu monestir marginal em trobava escalfat per l’abraçada de milers de confrares que sentien i vivien el mateix goig meu, tot celebrant-lo amb les mateixes serenes i entranyables llàgrimes de goig.

Després d’escoltar l’anunci dels pares del prodigi històric proclamant amb una tremolosa serenor que posava pell de gallina al meu cuiro d’ase vell -“tenim data i pregunta per la Consulta”- cansat de pellucar notícies i comentaris per totes les malles de la xarxa  virtual i virtuosa d’Internet, he aclucat els ulls i m’he sentit a la sala  d’espera del quiròfan de parts. Com a oncle fadrí i baciu, sempre he acompanyat la família en eix moment delicat i gloriós del naixement dels seus plançons. Mentalment he repetir el comentari: “Què bé, a la fi la Nació catalana ha parit la gran esperança pel seu poble. El part ha estat llarg i fatigós, però, gràcies al déu del nostre seny ancestral, no ha estat  necessari  fer cesària. Malgrat ho sospitàssim d’antuvi, no ha deixat  de preocupar-nos que hagin nascut bassons. Això  passa quan una filla de puta com la pàtria té molts de pares. Hi haurà doble pregunta i tanmateix els surarem.

Mentrestant, els catalans no-existents de Part Forana, tant o més que els independentistes de la Metròpoli, ploram de goig pel naixement de la Consulta.

EL PARLAMENT REVIFA LA INQUISICIÓ

Ara comprenc perquè la vida m'allarga sàdicament l'existència. Abans de morir havia de veure coses grosses. I tant grosses!

Si fos supersticiós creuria que arriba la fi del món. Institucions que donava per mortes, com la Santa Inquisició, revifen. Les muntanyes desapareixen per decret i Madrid es torna port de la Mediterrània. La ciència, la història, la llengua, la geografia, la gramàtica, es determinen per votació al parlament de la ignorància. El caos del mal domina la terra. Els reis s'engaten i posen banyes. Les princeses, furten. Us agrada el verb per referir-vos als honorables lladres? L'Església roba i profana nins. Els governants ofeguen els pobres per omplir les seves butxaques. Talment com va passar amb els jueus, per salvar la pell, has de matar ta mare tot renunciant als teus llinatges catalans. Ai las, desgraciada terra nostra condemnada a convertir els teus millors fills en xuetons!

El dia 10 de desembre de 2013 esdevindrà una fita transcendental. El Parlament de les Illes Balears ha aconseguit, per majoria absoluta, que eixa província d'Espanya per sempre més entràs al Guinnes de la vergonya històrica i histèrica.

Aquesta nefasta data del triomf dels imbècils i aprofitats capverjos figurarà als annals de les follies universals. Restara escrit al costat del 22 de juny de 1533, quan la Inquisició condemnà Galileu per insinuar que la terra girava entorn del sol. Si jo fos parlamentari de l'oposició, en una jornada tan nefasta com la de dimarts passat, m'hauria limitat a llegir, mentre el singlot del plor no m'ofeqàs la veu, la sentència del sant i infal·lible tribunal. Hauria acabat xisclant, agenollat i braços en creu, el jurament que va haver de pronunciar el gran savi per salvar la pell:

"Maleesc i destest l'horror de portar uns llinatges catalans i l'error de formar part d'una Catalunya Gran. Jur que mai més, ni verbalment ni per escrit, tornaré a pronunciar el nom de "Països Catalans". Em compromet a denunciar al Sant Ofici del PP qualsevol persona, malgrat porti la meva sang i pertanyi a la meva nissaga, que pronuncii en públic o en privat aquesta flastomia".

Constarà su ran d'aquell 17 de gener de 1917 quan un alt tribunal soviètlc condemnava a mort Déu i executava la sentència afusellant-lo a la placa de Moscou, fent que un escamot de selectes tiradors disperassin als núvols, on el
nostre bon Déu sol fer la sesta.

Si fos diputat de l'oposició hauria proposat que els hereus d'aquells esquadrons que afusellaren els nostres millors paisans al mur del cementeri,
disparassin contra la senyera de les quatre barres, penjada al monument falangista de la Feixina.

Propòs que la nostra heroïna "cabrereta" d'ara endavant incorpori al seu DNI espanyol el cognom de Willianson per poder presumir de germana, ja que ho és, del bisbe alemany que nega l'existència de l'holocaust.

VISCA LA NÚVIA ÍNDIA!

Un canvi de perspectiva et pot trastornar tot el panorama. No debades la visió de les coses depèn del punt des d’on s’albira. La  contemplació de Catalunya des del punt de mira exclusiu, obsessiu, determinant, transcendent i transcendental de la independència, m’ha trastornat, positivament i gloriosa, el judici dels esdeveniments, les morals i les conductes. Quan hom s’ho juga tot a una carta, a acorar i xapar, a vida o mort, no hi repugnàncies que hi valguin.

El darrer cas que m’ha passat per la cervellera es refereix a la boda, escandalosament superluxosa, de la neboda del magnat Mittal  amb el seu corresponent vassallatge dels poders públics catalans.

Abans de viure immers dins la curolla vital i absolutament acaparadora de la independència, jo hauria estat dels primers a apuntar-me al bàndol de les crítiques i fins i tot de les burles. Hauria deixat anar a lloure, segons és el meu costum, els honorables sentiments de justícia social i de respecte als pobres, marginats i morts de fam que contemplen l’espectacle des de la seva condemna a la desesperació. Hauria clamat per la dignitat i coherència de les autoritats que han assistit a l’esdeveniment com a comparsa del circ i de la farsa. Fins i tot m’hauria atrevit a afirmar que l’estètica i elegància d’una ciutat estimada no es pot empenyorar per un caramull de milions.

En aquests moments, l’únic crit que em surt des de la profunditat de les entranyes d’esclau apallissat és:

-Visca la núvia índia!

Mentrestant, brindaria perquè els déus hindús que vetllen pels rics i envien a reencarnar-se en mosques als miserables repeteixin, arreu de Catalunya,  aquesta mena de miracles.

Tanmateix, els bons patriotes només podem alenar per donar pels ulls als que es burlen dels nostres sagrats sentiments de llibertat,  tot proclamant que sense les seves cadenes no podem viure. Benvingut tot allò que es faci engallir-nos davant els espanyols, espanyolets, espanyolutxos i espanyolistes que escupen els seus gargalls pudents damunt la nostra utopia de poble reconegut i admirat arreu del món. Ara mateix enviarem a mamar i a prendre pel sac aquesta caterva pudenta d’envejosos  morts de fam, aprofitats colonitzadors de la merda. Amén.

MANDELA ENS HA DEIXAT ORFES DE REFERENTS

Arribar a referent de la Humanitat és la màxima categoria a què pot aspirar un lluitador. Si examinam els nostres referents mundials tal com Gandhi, Che Guevara, Lutter King, tot posant un esment especial en l’anàlisi amorosida de l’últim exemple com és Nelson Mandela, podem albirar una mena de fórmula dels déus. Quina altra cosa no són més que déus aquestes grans persones que ens il·luminen i ens mostren el camí de ser homes?

Abans de res, un referent és home d’una Causa. D’una gran Causa. Universal. Humana. Necessària. Urgent. Com puguin ser la llibertat, la reconciliació, la revolució, la concòrdia, la pau... El nostre heroi -aquest seria l’autèntic nom del referent– dedica esforç, vida, curolla i mort a la sagrada missió que li han encomanat els gemecs, els dolors, les ànsies dels seus germans.

Un referent gaudeix d’una personalitat singular i la fa palesa en totes les seves actuacions. Aquest escollit del destí mostra per damunt tota altra qualitat una intel·ligència completa. Equilibrada. Intuïtiva. Creativa. Pràctica.

El tarannà d’un referent ha de resultar bondadós, simpàtic, ferm, caparrut, perseverant, optimista, esperançant, realista, utòpic...

Per altra banda i de forma molt especial, un referent ha de captivar, enamorar, encisar les salvatges bestioles humanes. En el fons, l’heroi és un encantador de serpents. El fill de la gran mare es fa estimar. És tan encegador l’encant del profeta que hom no repara en  les seves errades, defectes, mancances  i bonys.

El referent ha d’exhibir una dosi elevada d’enginy tant en el parlar com en l’actuar. Tanmateix,  ha d’acabar essent una llegenda i de les seves dites, ocurrències i anècdotes se n’ha de poder escriure un evangeli apòcrif.

El preu d’aquesta glòria és la sang del propi referent. Tots els redemptors són màrtirs. Mandela canvià la pena de mort del Che, de Gandhi, de King, de Kennedy...  per la cadena perpètua.

De moment, hem quedat orfes, però els infants no podem viure molt de temps sense pare.

Seria el moment que un Mehmet Ali Ağca, amb més puntaria i sort, convertís el bon papa Francesc en un referent?

Perquè si hem d’esperar que Oriol Junqueres passi 27 anys a la presó, l’ase de la independència ja serà mort de rialles i jo ja estaré cansat de criar vaumes.

L'IMPACTE DE LA SORTIDA DE L'ARMARI

Tom Daley, anglès, 19 anys, plusmedallista mundial de salt de trampolí, proclamat per la premsa del cor l'home més atractiu del món per a les dones -tot va a gusts- l'altre dia anuncià, al seu twitter, que havia trobat la felicitat i la pau en la tendresa d'un altre home. Amb aquestes belles i entranyables paraules, el famós animalet d'aigua dolça es declarava gai. Trob que dir gais als maricons resulta un subterfugi més fals i hipòcrita que dir subsaharians als negres.

Els mitjans de comunicació, sobretot les xarxes d'internet, han anat alçurades amb la notícia. Només amb una jornada, el bloc del seductor bergantell va rebre quatre milions de visites. Ho bé escrit en lletres perquè les vostres manies conductistes no li llevin zeros a l'estratosfèrica xifra. Per descomptat, tots els diaris, ràdios i televisions d'arreu del món han reproduït i comentat el transcendental succés a primera pagina.

Tanmateix, davant aquests terbolins de la comunicació s'esbuquen totes les demagògies sobre la normalització d'atractius, inclinacions, amors i sexes. Sortir de l'armari constitueix un xoc per a la majoria de la gent. Declarar-se homosexual produeix un terrible impacte, encara. Les veus que reclamen tímidament i tova que "no cal fer notícia extraordinària de la cosa ordinària", resten ofegades per
l'udol, de la ventada.

No us parl de nacions com la Xina, la Índia, els Emirats Àrabs o els països d'Àfrica, on ser gai està condemnat per la llei, en alguns casos fins i tot amb penes de mort. Us retrec la meva situació d'aquí i ara.

Els meus àngels de la guarda que volen evitar-me, a totes passades, que vagi a fer companyia a la meva aimada Princesa de Costitx, m'han consentit que insulti i blasmi els membres del nostre govern de maricones barates, començant per l'impresident i acabant amb el director general del TIL.

Els he titllat de lladres i criminals assassins de la nostra llengua, terra i pàtria, i mai no m'han esborrat, els meus guardaespatlles, ni una sola lletra dels meus improperis.

Mentrestant, m'han estotjat a les tàvegues prudencials del silenci qualsevol insinuació, amb noms, llinatges i fets, referent a l'homosexualitat de les nostres prepotents tapades del Govern de la desgràcia.

El bell bergantell que ha fet el salt mortal em convida a proclamar que no ens podem fiar d'uns covards, hipòcrites i retorçuts maricons que es podreixen dins els armaris.

FITES HISTÒRIQUES PER A UN PAPA DE COLLONS

El Papa Francesc és una de les poques referències mundials per a l’esperança. És talment una llantieta dins la foscor del túnel. Cal unir totes les energies positives perquè, lluny d’apagar-se, eixa llum s’espavili més cada dia.

Fins ara, el jesuïta italoargentí esdevingut cap del catolicisme per un retruc del destí, ens ha regalat a dojo gests i paraules. Uns gests entranyables d’amor i d’humilitat. Uns gests encisadors d’apropament als més pobres, marginats, menyspreats i desgraciats. Unes paraules valentes, aclaridores, directes i contundents. L’encíclica “Evangelii gaudium”, just acabada de sortir del forn calenta i captivadora, constitueix una demostració inapel·lable d’aquestes sinceres afirmacions meves.

Però amb gests i paraules no és pot edificar la història. Es necessiten fets. Fets definitius i definitoris que siguin talment pedra de cantonada que obliguin a l’església a canviar de direcció. Fets que esdevenguin fites determinants per a la renovació del catolicisme. Fets que avalin i fonamentin els bells gests i les escalfadores paraules. Fets com el que feren Benet XVI amb llur denúncia al papat o Joan XXIII amb la convocatòria del Concili Vaticà II.

Aquests fets s’hauran de moure necessàriament dins l’àmbit de la dona i del celibat. El Papa Francesc ja ha avançat algun diagnòstic sobre aquests dos capítols urgents, però encara no ha mostrat cap remei. Si jo fos a el Papa –de moment no ho som– m’ajuntaria, en aquests punts, a la marxa de l’anglicanisme. Aquests dies s’ha propalat la notícia de com l’església anglesa es proposa de consagrar bisbes a capellans gais, tant homes com dones.

Segurament Francesc no s’atrevirà a concedir el dret que tenen les dones com a persones de participar del sacerdoci de Jesús. Tot aquesta caliportal de les “capellanes” suposa remoure un solam teològic que el Papa actual, més pastor que teòleg, no voldrà tocar. Però, sense solfes ni teologies, el Papa pot nomenar cardenal o secretària de l’estat vaticà una monja. Ja estaria bé.

Tampoc no crec que el jesuïta, passat al bàndol dels franciscans, aboleixi el celibat, des del moment que ell és cèlibe per naturalesa carismàtica. Però sí podria, amb un simple decret, autoritzar els capellans casats, que són molts de mils arreu del món, que tornin a exercir el seu ministeri.

Perquè Francesc aconsegueixi ser un Papa de collons de mico, com insinua amb els seus gest i les seves paraules, urgeix que clavi –ja!- les fites d’uns fets històrics.

TAST DE PLENITUD A CAN RIERA FERRARI

L’ínclit fundador dels Cursets de Cristiandat, més coneguts per “Cursillos”, sentenciava que “més que la comunió dels sants, importa aconseguir l’admiració dels sants”. Eixa meta només s’aconsegueix per pur miracle dels sants sans. El femení estalvia la confusió verbal: Santes sanes.

Sens dubte, l’admiració és la fruita més noble i singular de l’arbre de l’amor. No parl per res de l’adulació, la qual constitueix la prostitució més vil i detestable de la fascinació. L’admiració neta i vertadera es dóna en rares i comptades ocasions. Sobretot de prop és gairebé impossible que floreixi. Si tan sols coneixes l’heroi de lluny i per referències, pot ocórrer que admiris, per un moment, les seves gestes. No debades el refrany resa: ”Ningú no és un gran home pel seu ajudant de cambra”. Entre persones que s’entimen de debò, la primitiva admiració, produïda per la ceguesa de l’enamorament, amb molta de sort, pot derivar cap a la comprensió.

Les enveges i els recels maten d’arrel el més tendre brostatge de l’admiració.

A on mai no descobreixes un polsim d’aquesta preuada joia de l’admiració és a les trobades dels redemptors, els polítics, els escriptors i els capellans. Aquests déus només alenen per fer-se la guerra uns a altres. És tan terrible la pesta de l’enveja en aquests grups d’alta exemplaritat que s’arriben a casos extrems de llastimoses i cruels injustícies. Per adduir un cas clamorós recordaré com els analistes de la història de l’Església mallorquina expliquen que el motiu cabdal perquè mai el Vaticà no nomeni un bisbe de ca nostra és perquè a les enquestes, prèvies a la triadella que fa el Nunci, mai de mai un capellà mallorquí ha parlat bé dels seus companys.

Tot per proclamar que dissabte passat, dia 30 de novembre, al palau romà de Can Riera Ferrari visquérem un encontre inoblidable, on l’admiració ens regalà el millor i més preuat guardó. Ens havíem reunits la plana major de l’associació “Aprop”, dedicada a l’acompanyament i ajuda dels malalts de càncer i de les seves famílies, i una representació de Can Gazà, per rebre, en forma de taló, el resultat de les Serenates solidàries a l'Auba d’aquest estiu passat.

Vet ací que una trobada protocol·lària es convertí en un entranyable encontre d’admiració i coratge. Presidits pel gran sacerdot de l’art, dues organitzacions humils i pobres, arrelades en el compromís del voluntariat, celebràrem una autèntica comunió d’agermanats.

Gràcies Joan.

VALENTES DENÚNCIES DEL PAPA FRANCESC

El Papa Francesc ha fet pública la seva primera carta pastoral, amb tota la categoria i càrrega de les clàssiques encícliques amb el títol de "Evangelii gaudium", el goig de l'Evangeli.

El capítol 11, "crisi del compromís comunitari", impacta per la claredat i el coratge de la denúncia. L'apartat 53 constitueix per mi un vertader tresor tant pel contingut, sagnant i profund, com per l'expressió, directa i contundent.

Voldria compartir sencer el cop d'aquesta galtada. He trobat el text complet del document a internet. L'he traduït, gairebé literalment, del castellà:

"Així com el manament de no matar clava una fita clara per assegurar el valor de la vida humana, avui hem de clamar: “No a Una economia de l'exclusió i de la iniquitat". Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que un vell, tirat al carrer, mori de fred i que ho sigui la baixada de dos punts a la borsa. Això és EXCLUSIÓ.

No es pot tolerar ni un minut més que es tiri menjar mentre hi
ha gent que passa fam. Això és iniquitat.

Avui tot entra en el joc de la competitivitat i de la llei del més fort, on el poderós devora el més dèbil. Com a conseqüència d'aquesta situació, grans masses de població es troben excloses i marginades: sense feina, sense horitzons, sense sortides.

L'home es considera a si mateix com un bé de consum, que es pot usar i llavors tirar.

Hem inaugurat la cultura de la "supressió". Per afegitó, eixa cultura es propaga. No es tracta simplement del fenomen de l'explotació i de l'opressió. És quelcom nou. Amb la marginació resta afectada, en la seva mateixa arrel, la pertinença a la societat en la qual es viu. No és ni a baix ni a la perifèria, és fet no res, sense poder. Queda fora. Així, els exclosos no són explotats: són rebutjats, tirats talment sobres".

Gràcies, bon pare, per denunciar aquesta sagnant realitat
nostra. Els marginats no existim.

LA VERGE DE MONTSERRAT HO FA A LA GATZONETA

Conscient del meu compromís tàcit amb els pacients lectors del meu bloc de comentar les notícies calentes del nostre redol, vull referir-me a l’escàndol que ha explotat per la plasmació de la Verge de Montserrat com a caganera, amb la seva ràpida i clamorosa esqueixada de púrpures de part dels bisbes catalans.

Tot i saber que puc decebre els meus seguidors, no vull deixar-me emportar per unes respostes demagògiques, cantades d'antuvi pel més elemental sentit comú. Massa sabem que els que s'escandalitzen per l'aparent manca de respecte a un tros de fusta beneïda, callen com a morts davant la tragèdia maleïda d'uns Crists de carn i os que no poden defecar perquè no mengen.

La meva resposta, feta tesi d'identitat pagesa, la trobareu a "Nissaga de Sen" en forma de poema, trenat l'any 1984, amb el títol de "A la gatzoneta". Un sonet amb ritme i rima perfectes s'ha de reproduir necessàriament sencer:

Sonet alexandrí compon la meva glosa
per definir cabdal el distintiu exacte

de l'ésser camperol, tot escollint el tacte
d'agombolar els mots dins l'esvelta carrossa

de les antigues rimes, pomposes, vellutades,
que entretoquen paraules sens cisellar el caire
de l'agror burxadissa, talment el sermonaire
que abilla matusseres tornioles debades.

Tanmateix un sol gest, imperatiu, palès,
precisa, d'un sol tret, el tarannà paqès:

per molt que aprengui a fer el nus de la corbata

i manegi als àpats ganivet i forqueta,

per molt que enguanti els calls amb una nova escata,
a l'hora de ser ell, ho fa a la gatzoneta.

Per a mi, el caganer del pessebre català és un símbol -tan sagrat com una senyera o una Verge emmascarada- de les meves arrels de terra. A la gatzoneta vaig aprendre a alleugerir els meus còlics d'infant i he aguantat aquesta betlemera postura fins que el pes ¡ la vellesca m'han obligat a prémer d'assegut.

Un dels meus somnis era instal·lar un bidet davall una figuera, com a unió perfecta entre l'estat salvatge i la modernitat.

Pelegrinant pel tercer món, el camperol que sempre víatja al vagó de luxe del meu tarannà, s'ha retrobat amb el seu gest definitori davant els wàters turcs.

Record amb amorosida deferència el somriure picaresc d'en Joan de les Llosques quan vivia baix d'un arbre i em demanà un rodet de paper de wàter, tot explicant-me que no s'acostumava a torcar-se amb un mac.

Si la Verge de Montserrat ho fa a la gatzoneta és perquè ve de la terra com nosaltres, i si mostra les seves anques negres és perquè vol ser patrona dels carboners, val a dir dels qui ho passen puta i negre.

No em refii ni de cap bisbe ni de cap polític que dins el bany del seu cor, tal com defineix Santa Teresa l'interior de l'home, no
descarrega humilment totes les seves dèries a la gatzoneta.