dijous, 5 de desembre del 2013

FITES HISTÒRIQUES PER A UN PAPA DE COLLONS

El Papa Francesc és una de les poques referències mundials per a l’esperança. És talment una llantieta dins la foscor del túnel. Cal unir totes les energies positives perquè, lluny d’apagar-se, eixa llum s’espavili més cada dia.
Fins ara, el jesuïta italoargentí esdevingut cap del catolicisme per un retruc del destí, ens ha regalat a dojo gests i paraules. Uns gests entranyables d’amor i d’humilitat. Uns gests encisadors d’apropament als més pobres, marginats, menyspreats i desgraciats. Unes paraules valentes, aclaridores, directes i contundents. L’encíclica “Evangelii gaudium”, just acabada de sortir del forn calenta i captivadora, constitueix una demostració inapel·lable d’aquestes sinceres afirmacions meves.
Però amb gests i paraules no és pot edificar la història. Es necessiten fets. Fets definitius i definitoris que siguin talment pedra de cantonada que obliguin a l’església a canviar de direcció. Fets que esdevenguin fites determinants per a la renovació del catolicisme. Fets que avalin i fonamentin els bells gests i les escalfadores paraules. Fets com el que feren Benet XVI amb llur denúncia al papat o Joan XXIII amb la convocatòria del Concili Vaticà II.
Aquests fets s’hauran de moure necessàriament dins l’àmbit de la dona i del celibat. El Papa Francesc ja ha avançat algun diagnòstic sobre aquests dos capítols urgents, però encara no ha mostrat cap remei. Si jo fos a el Papa –de moment no ho som– m’ajuntaria, en aquests punts, a la marxa de l’anglicanisme. Aquests dies s’ha propalat la notícia de com l’església anglesa es proposa de consagrar bisbes a capellans gais, tant homes com dones.
Segurament Francesc no s’atrevirà a concedir el dret que tenen les dones com a persones de participar del sacerdoci de Jesús. Tot aquesta caliportal de les “capellanes” suposa remoure un solam teològic que el Papa actual, més pastor que teòleg, no voldrà tocar. Però, sense solfes ni teologies, el Papa pot nomenar cardenal o secretària de l’estat vaticà una monja. Ja estaria bé.
Tampoc no crec que el jesuïta, passat al bàndol dels franciscans, aboleixi el celibat, des del moment que ell és cèlibe per naturalesa carismàtica. Però sí podria, amb un simple decret, autoritzar els capellans casats, que són molts de mils arreu del món, que tornin a exercir el seu ministeri.
Perquè Francesc aconsegueixi ser un Papa de collons de mico, com insinua amb els seus gest i les seves paraules, urgeix que clavi –ja!- les fites d’uns fets històrics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada