Per
referir-me a l’esglaiós i criminal assumpte de la desorbitada quantitat
d’ancians exterminats pel coronavirus a les residències privades, deixaré de
trenar discursos per oferir-vos unes dades per a la reflexió i la denúncia.
Les
morts per coronavirus a les residències privades d’ancians arreu de tot el món,
acompanyades massa sovint de circumstàncies cruels i d’anècdotes macabres,
constitueixen el fenomen més revelador de les entranyes podrides del sistema.
Valguin de testimoni totes les esgarrifoses notícies que han aparegut durant
l’expansió del coronavirus en tots els mitjans de comunicació
Des del
títol fins al darrer mot usaré l’adjectiu de criminal, perquè l’extermini de
vells a les residències privades, moltes d’elles caríssimes, és un autèntic
crim. En aquest cas, la Covid-19 ha exercit simplement l’ofici de botxí. Ha
coronat un procés de comportaments i consentiments que portaven necessàriament
a un desenllaç criminal. Si una casa cau, la culpa és del constructor que ha
emprat materials deficients.
La
notícia a primera pàgina d’un diari mallorquí expressava amb contundència: “El
38% de los fallecidos en Baleares positivos en coronavirus eran usuarios de
residencias”.
Per què
tots els mitjans de comunicació ometen de forma clamorosa el qualificatiu que
ens dona la clau del crim? Eixes pensions de vells, majoritàriament són
privades. A Mallorca, segons les darreres dades ofertes per l’IMAS, dels 837
residents repartits entre les cinc llars públiques, el contagi per coronavirus
és de l’1,8%, a anys llum de les privades.
Com és
possible que existís amagada rere entrades de marbre i propagandes de
comoditats i esments fantasmagòrics una bomba social i humana d’eixa mortal
capacitat? La resposta és tan simple i refulgent que no deixa escapatòria a
ningú: tots, absolutament tots; jo el primer; tots, sindicats, governants,
defensors del poble, inspectors de sanitat, agents socials, associacions
salvífiques, familiars dels asilats... Tots, hem callat com a morts.
Al
govern, aquests luxosos guetos de vells, malats mentals i baldats, li tapa, en
gran part, la gran mancança social. Per altra part, la gent que pot pagar una
residència privada té vergonya i sovint complex de culpabilitat d’abandonar els
seus pares.
Una
volta que es posa en marxa, amb els deguts permisos, la residencia
privada, se segueixen mecanismes regulars de control de part de l’autoritat
sanitària? O perquè es posin en marxa hi ha d’haver denúncia prèvia? Pot
ser que els inspectors es trobin en aquest cas amb la mateixa barrera que els
obstrueix el seguiment dels empleats domèstics? Perquè, a la pràctica, el
servei familiar resta pràcticament fora de llei.
Tot i
això, les residències privades són un suculent negoci. L’any 2018, a tot
l’Estat, la facturació de les empreses que les gestionen va ser de 4.500
milions d’euros.
De tota
aquesta magna especulació en saben la prima persones –moltes d’elles amb forta
projecció social i esportiva- i entitats amb capacitat per fer anar l’Estat cap
als seus interessos. A través d’una xarxa immensa d’entitats i subcontractes,
aquests monstres de les finances dominen tots els euros que amollen l’Estat i
les Comunitats autònomes per tapar de mala manera les misèries del nostre
intocable, sagrat i immortal sistema capitalista.