CLAM PER A LA MEVA MORT DIGNA

No vull allargar l’existència. Vull buidar el càntir de la vida.

Vull gaudir de clarividència i llibertat fins al darrer instant.

Som conscient de pertànyer al grup de gran risc. Ara mateix compliré 82 anys i juntament amb els companys de viatge som un nèctar per a la voracitat del coronavirus.

Estic tranquil tancat a Can Gazà. Per aferrar-me a la suprema serenitat només em manca la seguretat que, si arriba el botxí de l’alba, podré disposar de mitjans i ajuda suficients per prendre la davantera a la Covid-19. Prou feines té el genocida per fer-li perdre el temps amb una pobra gadella com jo.

Tenc dret a elegir la meva mort. Només reclam la compassió efectiva que usam amb els nostres dilectes cans de companyia. Per què els animals tenen més drets que els humans al moment d’estrènyer?

Per això mateix, estimadíssims treballadors de la salut, no us faceu palles mentals a l’hora del triatge. Som jo que he pres la determinació. Una decisió decidida amb tota la plenitud de facultats. Guard com un tresor el consell de ma mare: “Quan  vegis que fas nosa, no esperis que et treguin fora. Fuig  per tu mateix”.

No em turmenteu per salvar la vostra honorable ètica. Ajudau-me a bé morir. No vull que m’enterreu dins la UCI. No vull que la meva darrera  mirada es topi amb unes bubotes heroiques que manegen tubs i caretes. Vull emmirallar el meu darrer alè dins les llàgrimes calentes d’uns ulls estimats. Vull acomiadar-me dels meus, malgrat sigui darrera un vidre, com ho han de fer els meus llibertadors condemnats a presidi per l’odi dels feixistes.

Em ric del bàmbol sofisme que diu que naixem i morim tot sols. No sé vosaltres, però jo a l’hora del part, a la posada de la vila, hi havia ma mare, la comare i mon pare que encalentia aigua a la foganya. Admirats ginecòlegs de la nova humanitat, si la meva agonia es complica, vull morir per cesària.

M`ha hagut de sacsar l’apocalipsi viral per entendre i envejar la manera  que va triar el profeta de la independència catalana, mossèn Xirinacs, per fugir d’aquest món farcit d’hipòcrites i covards.

Ara entenc la fúria dels ionquis quan a urgències els despertaven d’una sobredosi. Ja havien pres la drecera de la felicitat. Voldria morir d’una sobredosi de benaurances. Un còctel de les meves, de Gide, de Miquel Àngel Riera i de l’Evangeli.

Per mantenir la seguretat de plegar de viure pel meu compte només en refií de dos llocs. Un és la Índia, vora l’intocable que porta segles recitant el poema del místic que gemega: “Ven muerte tan escondida y no te duela venir porque el placer de morir no me vuelva a dar la vida”. L’altre, a Suècia, on cada persona pot triar el seu final.

Aquest clam de vida és un manifest  públic de la meva darrera voluntat. El meu testament vital.

Si el coronavirus o qualsevol altra malaltia irreversible me mostra la sortida, portau-me a la casa pairal on varen morir mon pare i ma pare. Entre tots els amics metges, arreplegau el material per a una fuita de lladre..

Germans, amics, companys, admiradors i detractors us estaré eternament agraït per aquest suprem favor d’una mort digna.