És tan profunda i desesperant la tristesa de veure’m sentenciat a la liquidació pel simple delicte brutal, terrible, imperdonable de ser vell, que he de carregar tota la ràbia a la paraula o em veuré obligat a repartir les hòsties que hem cremen els dits. En temps apocalíptics, com els d’ara, els vellards xarucs condemnats a mort i vituperi tenim dret al llenguatge escatològic. Els terrosos de la meva nissaga no tenim altre camí de fuita que el renec, la grosseria i la blasfèmia.
Quan les flamarades del fogueró de la nova inquisició viral me socorren les plantes dels peus l’única reacció digna, humana i venerable és alçar un bram poderós des dels testicles de la ràbia per xisclar als quatre vents: ”A la merda. Tots. Anau a prendre pel sac! Esvelts i esculpits de gimnàs, trobareu qui us ho faci gratis”.
No m’ho puc creure. No hi ha dret. No ens ho podeu escopir més clarament i efectiva: els vells sobram. Feim nosa. Mamam de la vaca que nosaltres hem surat, pasturat i engreixat, però que lleta només per als amos. Per als amos de cel i terra. Per als senyors de l’univers.
Som una pobra i acomplexada bestiola que he estirat al llarg de tota la meva existència el carro dels desgraciats, tot expectant la utopia d’una plaent ancianitat per fruir de les darreres espipellades de la vida. Ara estic amagat perquè els esbirros de l’alba cacen els ases vells per portar-los emparpalats als forns dels carnatges.
Abans que em talleu la llengua, vull escopir-vos un gargall de clarividències.
Per què he d’adorar com a déu aquest monstre que han inventat els qui ens tenen aglapits pels collons, quan la foguerada m’encén el coratge de proclamar que és el gran psicòpata?
Per què he de mostrar-me educat fent reverències quan em cremen les entranyes unes ganes rabiüdes d’enviar tots els hipòcrites a la merda?
Per què he de guardar la finesa de dir gai quan els dictadors de la moral a l’hora d’arrossegar el meu cadàver es burlaran rient: “era un maricó de platja”?
Per què guard el respecte sagrat als meus i als vostres morts quan em negau un pam de terra per sembrar les cendres dels meus ossos?
Per què he de seguir observant un sol precepte quan els Marchenas d’Espanya empren la llei per ofegar els drets dels pobles?
Per què he de dir majestat, santedat, excel·lència, il·lustríssim, quan el cucoi d’una pandèmia que vol liquidar-me m’ha ensenyat a dir simplement imbècils?
Per què m’he d’embrutar la saliva amb llinatges com Lagarde, Trump, Balsonaro quan basta xisclar “assassins” per tirar-los a tots al femer de la ignomínia?
En nom de tots els vells del món, us maleesc, macarres del poder. Seguiu exterminant-nos fins a aconseguir que les pensions per vells només arribin als venerables retirats dels governs, de la banca, de la Seu i de reialesa.
Sense padrins vells, avis o agüelos -tant s’hi val– als vostres fills els mancarà l’arrel més entranyable de la infància.
Mal us ofegueu dins el nou sistema d’odis, enveges i matances que creareu sense les nostres tendreses, prudències, savieses, equilibris i misericòrdies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada