divendres, 3 d’abril de 2020

L’AGROR DE L’ESPÈCIE HUMANA


Creia que havia esgotat totes les meves maneres de ser, de sentir-me i de relacionar-me. Però vet ací que, de cop, la COVID-19 m’ha submergit dins la sensació aclaparadora de ser ESPÈCIE, de la contradictòria espècie dels homuncles. D’aquests mamífers condemnats a l’evolució que són capaços de ser déus creant prodigis i feres enfollides assassinant els germans. Em sent la caspa d’eixa moneia neurastènica que es mata les puces, vestida de reina, a un circ de barri. El coronavirus ha convertit el món en un llogaret. Ara, amb la pandèmia, Xina cau al costat de Son Carrió i Austràlia prop de Cabrera. Eixa pesta ha trencat les barreres i les diferències: som una única i cagada espècie humana.

Donat que hem d’entretenir els designis i les ànsies, us convit a passar amb mi el rosari de les meves identitats amb els misteris de goig, de dolor i de glòria.

Com a INDIVIDU m’he aferrat a un ego caparrut i destre fins a espipellar la dignitat de ser persona. Ara, davant el déu de l’extermini, em sent una personeta, un infant amb un poalet d’ous.

L’esplet de seguretats i tendreses que he rebut a dojo de la FAMÍLIA, tant de la que em donà la vida com la que he format amb els fills de Marginàlia, ha compensat l’altíssim cost d’aquest ofegador invent patriarcal.

La meva TRIBU transversal, multicolor i singular, m’ha escalfat les gelades del sistema i m’ha acompanyat en els desafiaments dels sistemes. Sense la meva adorada tribu mai no hagués pogut jugar el paper de rebel.

Després de molts de patiments, experiment, ara més que mai, quan l’àngel exterminador fulmina els hipòcrites, l’orgull, la sort i la glòria de la meva NISSAGA gai.

No me’n penedesc de les jeies cerimonials i estètiques que em resten dels meus cinquanta anys de CASTA sacerdotal.

L’absurda i antinatural llei del celibat m’obligà per llarg temps –ben mirat tots els anys de les fortors- a un sexe furtiu, clandestí i frustrant, però als tombants de la vida, les vivors del cos m’han regalat el goig escalfadís d’una PARELLA estable dins la dinàmica d’una llibertat potenciadora.

La genètica m’ha servat i augmentat tots els avantatges de la meva RAÇA camperola. Sempre m’havia definit com un conillet de camp, però aquests dies de clausura m’he enamorat del títol de Llorenç Riber, que s’autoclassifica “gri de pagesia”.

45 llibres, llibrets i llibretxos; centenars d’articles i milers de peces d’oratòria certifiquen la meva modesta pertinença al GREMI dels lletraferits. Tanmateix, el meu enamorament de la paraula –de les paraules!- va més enllà de les classificacions i de les efímeres vanaglòries.

Inscrit a sang i foc a la CONFRARIA dels utòpics, m’aferr com una caragola de pleta al revell de les benaventurances.

Deplor la lepra de les institucions, però necessit una mínima estructura per assegurar la definició i l’eficàcia. L’anarquia em regalarà un vespre de disbauxa si sobrevivim a la pesta. Port anys inscrit en el mateix PARTIT polític. Som republicà, revolucionari i català. Amb aquesta marca al front he aconseguit alliberar-me de les mosques vironeres.

Vell xaruc, condemnat a l’insomni de les clarividències, esmicol les nits amb eixa lletania: som i em sent PERSONA, FAMÍLIA, TRIBU, NISSAGA, CASTA, PARELLA, RAÇA, GREMI, CONFRARIA i PARTIT.

Ara, oferiria l’agror del meu darrer alè perquè, com sentencia un savi biòleg de Catalunya, l’ESPÈCIE HUMANA es convertís en una “modèstia existencial”.

1 comentari:

  1. Jaume, quan sigui gran vull escriure com tu.
    No ho podré fer mai. No hem tingut les mateixes vivències.
    Els teus llibres, els tinc quasi tots, m'han obert a un món hipòcrita que denúncies.
    Gràcies per existir!

    ResponElimina