dimarts, 23 de maig del 2017

GRÀCIES “ENEMIC” PER LA TEVA LLIÇÓ DE VIDA



Els Santandreu de Manacor, els Collets de Mendia, portam els cavalls de trot dins la sang. No debades el nostre aimat patriarca, adorat cap de la nissaga, morí pràcticament passejant un cavall de carreres. Però tant endinsada o més que la nostra fascinació pel noble animal, portam a les venes la filosofia de vida dels que viuen i creixen des de baix. Si parteixes de zero, un sis és la glòria; si parteixes de deu, un sis és un fracàs.
Respecte al “Gran Premi”, la família havia conservat fins diumenge passat el procés d’aquesta humil mística marginal. Record com fa anys dèiem: “la cosa més gran seria tenir un poltre sencer que arribàs a córrer al Gran Premi. En el cas que entràs a meta entre els quatre primers, ja seria el súmmum del goig”.
Però amb tu, adorat “Enemic”, ens hi hem engatat. La cosa és que aquests darrers mesos, més que dins un somni, hem viscut dins una mena d’embruixament. El miratge era tan fort que arribàrem a creure en els miracles. No hi miracles per al poble. Els miracles els compren els poderosos a preu de falsedat. D’això el Vaticà, a l’hora de fer sants, en sap un ou.
Gràcies, miracle de cavall nostre, per la lliçó que ens has donat. La reacció nostra no és mai la conformació. La reacció dels rebels va per la drecera de la saviesa. D’això te’n puc donar lliçons, poltre estimat. Quan em present a un premi literari sé que el resultat ja està cantat. A voltes fins i tot el llibre guanyador ja està imprès. Però jo pens: “El premi passa, però el llibre queda”. El premi estel·lar del trot ha passat, però tu quedes.
Prodigi de cavall nostre, sense el pes de la corona, tu i nosaltres, els teus adoradors, som més lliures que mai. Ens esperen anys de gaudir de moltes eixides, de molts de premis, de moltes glòries.
De tu, estimat “Enemic”, m’agrada tot, fins i tot el nom. Fa anys vaig sentenciar: “per ser amic basta que t’estimin; per ser enemic han detenir molta categoria”. La teva.
De tu, honorable cavall, mai ningú no podrà apuntar, com ho fa d’altres cavalls el periodista que ho sap tot de tot del trot balear, que anaves dopat. La insinuació que fa Antoni Oliva, el bruixot de la informació del món del trot respecte del Gran Premi, és tan terriblement greu que no m’atrevesc ni a traduir-la. D’aquesta cita se n’haurien de fer octavetes i repartir-les per tot arreu; “Una gran prueba, disputada sobre una pista impresentable y  -sobre todo- organizada sin los controles antidopaje que marcan la diferencia entre los paises con carreras de caballos creíbles y con los que no son capaces de convencer a nadie”.
Estimat “Enemic”, no et preocupis per quan arribi el moment, com ja ha passat a Itàlia, del desprestigi total del nostre trot. Quan la màfia dels directius de la federació, dels grans propietaris, dels omnipotents manadors professionals, amb el silenci consentidor del Consell, acabin d’arruïnar la “credibilitat”, com diria Oliva, del nostre esport nacional, llavors  aplicarem la tàctica dels pagesos: et casarem amb la filla dels senyors. Així, aniràs  -anirem tots- a córrer a França. Un temps, el catedràtic que es fia més dels cavalls que dels humans, em convidava a celebrar cada any una missa volandera per les ànimes dels cavallistes morts. Jo, tanmateix, pregava per aquells que sé cert que tenen ànima, com sou vosaltres  els cavalls.
Gràcies “Enemic” per la teva lliçó de vida.  Si haguessis fet primer jo mai no hauria pogut dedicar-te aquest poema. Jo només sé escriure per als sobrevivents de la dignitat.

dilluns, 8 de maig del 2017

BENAURANCES PER A JOAN RIERA FERRARI

Benaventurat l’orfe suprem i absolut que no té pare ni mare ni fills ni germans per presidir el seu dol, així cada animaló pelut que l’estima de tot cor podrà expressar-se el condol a si mateix tot murmurant dins les profunditats de la seva autenticitat: “M’acompany amb el sentiment”.

Benaventurat el cos que exigeix que el foc el redueixi a cendres perquè així estarà segur que crema definitivament les paparres i sangoneres ( a tu, Joanet, se te n’aferraren tantes!) que li xuclaren la sang de per vida.

Benaventurat l’agosarat artista que s’atreveix a millorar la natura, tot donant vida a les esquerpes penyes, perquè el Creador, talment un Déu engelosit, es veurà obligat a atorgar-li el títol de “marqués de les tenaces”.

Benaventurat el pintor que imprimeix personalitat pròpia a cada pinzellada perquè qualsevol tafaner exclamarà, des de lluny, mort d’enveja, “Això és un Riera Ferrari”.

Benaventurat el creador, caparrut, enginyós i feiner perquè acabarà essent arquitecte dels seus somnis venecians i picapedrer dels seus quadres.

Benaventurat l’infant orat que a força d’embellir-les s’arriba a creure les seves pròpies mentides, perquè paladejarà una vida de faula, on “els beions” es tornen patricis romans i les vaqueries domus daurades.

Benaventurat el foll follet d’amors que juga a “amics i amats”, perquè acabarà casat amb la solitud, tenint d’amant la tristesa i de concubina sor benigna concupiscència.

Benaventurat el fantàstic actor que representa tots els papers de la comèdia i toca totes les flautes de l’orquestra perquè tots els fantasmes tocats de bon gust farem coa per entrar al seu teatre.

Benaventurat el bon home generós fins a l’extrem de tenir les mans foradades, perquè quan la història del poble el presenti com un Crist ressuscitat no haurà de pintar-li els estigmes.

Benaventurat l’arcàngel que amagà els noms i les angoixes dels sidosos als penya-segats del “clam de l’ofegat” perquè tots els marginats alimentarem l’esperança pel coratge de les seves solidàries tendreses.

divendres, 5 de maig del 2017

HOMENATGE INTENCIONAT AL “CLUB HORIZONTE” I ALS ALTRES VOLUNTARIS GAZANECS

Can Gazà voldria aprofitar la festa del segon aniversari del seu taller de Can Valero per fer pública i cridanera la seva profunda gratitud envers les persones i grups que fan de Cirineus i Veròniques als marginats en llur pujada al Calvari de les seves vides mòltes.
Quan em sent incapaç de traginar a l’escriptura la intensitat dels meus pregons sentiments, em compareix el lletraferit que hiverna al barranc de la meva infinita peresa i m'amolla peroracions sacres com les que acab d’escriure. Però no tingueu por. Dissabte dia 6 a mitjan matí, just abans de tastar la sobrassada, farem d’allò que som els exclosos: infants banyats que diuen gràcies. Gràcies de tot cor. Moltes gràcies. A tots els que feis possibles les espipellades a la nostra utòpica curolla que es manté com a lema de la feina tant al taller com al casal de Can Gazà. Ara com mai, alçam la nostra proclama: “La dignitat del pobre requereix que quan se segui a taula pugui dir que s’ha guanyat el plat de calent”.
Com a terrol mallorquí voldria fer un retruc. L’any passat, en el primer aniversari del taller de Marginàlia, els encantadors amics del “Club Horizonte” em sorprengueren amb cançons i brindis per festejar el petit miracle de la recuperació de la dignitat de part de les persones condemnades a viure i morir a la intempèrie. Enguany, han enllestit el programa de l’esdeveniment tot estirant a la rotllada companys alegres i generosos com els components de “Balls i Tonades de Mallorca”, perquè tothom pugui participar de la festa de Marginàlia.
Us ho confés obertament: anam com motos. Ens manquen hores, forces, coratges per aguantar l’envestida de cada dia. No podem creure que el taller funcioni de la meravellosa manera que funciona. Per això mateix, tot i necessitar-ho, no hauríem pensat en festes ni aniversaris. Gràcies als perseverants i esplèndids voluntaris d’Horizonte la trobada s’ha fet possible.
Quan estiguem tots junts els gazanencs farem el retruc: convertirem la festa del segon aniversari en un homenatge al club Horizonte i a tots els altres voluntaris de Can Gazà.
Al títol d’aquesta petita comunicació he introduït un qualificatiu al costat del verb homenatge, tal com “intencionat”. Tanmateix, l’adjectiu que jo volia estampar era el d’enverinat. L’acció de gràcies al club Horizonte i als altres voluntaris serà un regal amb segona intenció.
Aprofitarem la festa del segon aniversari del Taller per dipositar a les mans dels nostres fidels amics i col·laboradors la joia sagrada de Can Gazà, com és el llibre de Jaume Mateu Martí i Fiona Mersh, titulat “El preu de la vida mòlta. Diari de Can Gazà”.
Davant els nostres avaladors repetiré, si l’emoció m’ho comporta, la proclama que vaig fer a la presentació del llibre a Can Alcover: “En aquests moments la necessitat primordial de Can Gazà, la tasca essencial de Marginàlia, el desafiament dels lluitadors per la dignitat dels pobres és que aquest testament, aquest evangeli, aquesta herència sagrada, aquest regal corprenedor arribi al coneixement i a l’estima de tothom”.

dimecres, 3 de maig del 2017

TOT POSANT NOTA AL TALLER DE MARGINÀLIA

El proper dissabte, dia 6 de maig, tots els components de la tribu de Can Gazà, celebrarem el segon aniversari del taller de Marginàlia.
Dos anys són pocs si els contemples des de fora. Una eternitat si els vius des de dins. De totes formes, dos anys són temps suficient per aventurar un examen amb la seva corresponent posada de notes.
Hi ha unes assignatures que mereixen una nota excel·lent tirant al cum laude. Aquests gloriosos apartats són:
En primer lloc la FEINA DELS HOMES. Admirable com treballen, com s’esmenen, com progressen, com senten el taller com a seu. Pura meravella.
Un altre punt destacable és L’APORTACIÓ DE LA GENT. Ús el terme gent des de la noblesa de la seva arrel llatina. Però la quantitat de llibres, vestits, mobles, objectes que ens arriben a la nau de Can Valero, a totes hores i de totes les maneres, supera allò que podríem anomenar com a cercle d’amics. És increïble la forma com en aquests dos anys la grandiosa nau s’ha omplert fins al sòtil. No exager: al magatzem les andròmines freguen la uralita del sostre.
Un altre capítol que mereix un nou és L’ESTÈTICA. No hi ha cap visitant que no emeti el mateix judici. “Està net i ben compost. Fa goig de veure”.
Dins aquest apartat de notes supremes hi hem de col·locar LES RELACIONS HUMANES. El taller de Can Valero s’ha convertit per a Can Gazà en una font de contactes, coneixements i comprensions.
Hi ha uns apartats que, tot i poder aplicar-los el judici de “ Progressa adequadament”, necessiten una empenta forta. Una empenta per la qual necessitam més que mai la mà forta i perseverant dels amics, les institucions, els mitjans de comunicació, però sobretot de la sort. D’eixa sort que passa de llis davant els marginats.
Aquests apartats són:
LA SORTIDA DEL GÈNERE. De moment, el taller de Marginàlia és com un gran safareig on hi entra contínuament un bram d’aigua i d’on en surt de tant en tant un bòtil mesurat.
L’ACTITUD DELS PARROQUIANS. Molts saben qui som i tenen consciència que el taller és una obra de misericòrdia pura i dura. Tot i això, el fenici que tots porten dintre fa que demanen rebaixes surrealistes. No val per res que els rètols indicatius de cada objecte en lloc de preu digui “orientació solidària”. L’actitud de la majoria dels que visiten la fira de les puces socials és la del comprador que cerca gangues.
LA PROPAGANDA. Ho reconeixem des de la més trista impotència de pobres sense poders ni influències. Necessitam urgentment que el taller de Marginàlia sigui conegut, visitat i davastat.
Però el capítol que ens porta pel camí de l’amargura fins a causar-nos una angoixa brutal és el lloguer que hem de pagar cada mes per la nau. Aquest absurd i clamorós capítol fa que a l’hora de treure la proporció de les notes la qualificació es quedi en un aprovat rascat. Pràcticament fins ara, tot el fruit del taller es fon amb les despeses de la nau. Manco mal que els pocs amics que es comprometeren a ajudar-nos fins ara no han fallat. Tampoc se n’han apuntat de nous, per això.
Malgrat tot, val la pena aplegar-nos en festa pels dos anys de miraculosa subsisdència del Taller de Marginàlia.