Anhel parlar de Nadal, de les seves fatalitats, tendreses i misteris, però no ho puc fer sense tancar l’afer del nostre bisbe amb la seva fugaç secretària d’assumptes institucionals. No puc concloure l’àpat on ens hem afartat de bisbe farcit de verdures picants amb tòfones valencianes, acompanyat de botifarra de sang blava i magre de vaca brava, damunt un llit de mongetes tancades, sense espipellar les postres sinòptiques d’unes neules torrades.
I.
Mai de mai hauríem d’haver suprimit els confessionaris. Només els sants de les
capelles, que aixoplugaven aquelles beneïdes garites, saben les festejades lascives
dels galants espirituals amb les seves enamorades. Si les hores que passaren
tancats al palau episcopal els colomins dels anells les haguessin passades a un
confessionari de la Seu,
en aquests moments el bisbe seria un
sant confessor i la dama, una devotíssima cristiana.
II.
Ha restat dramàticament palès que avui en dia l’església mallorquina “no té qui
li escrigui”. Davant la misèria infinita dels comunicats de premsa i de la
llastimosa manca de traça periodística que ha mostrat la nostra jerarquia, un
menyspreat lletraferit eclesiàstic com som jo es veu forçat a preguntar-se amb profunda
recança: on són els hereus de Llull, de
Costa, de Galmés, de Riber i de tants altres genis eclesiàstics de les ciències
i de les lletres? Si retornàs mossèn Alcover faria “foc i fum” per torrar els
bisbes de sobrassada i les botifarres de porc negre.
III.
M’apunt a l’acudit que aquests dies de turmenta sacramental ha circulat per la
vila de les ocurrències. La facècia apunta que el “problema no és de matrimoni,
sinó de patrimoni”. El patrimoni dels fills de la coveta de Betlem, començant
pel Vaticà fins a la joia romànica de Bajet, és el més gran del món. Per
solucionar la pregona contradicció del seu infinit patrimoni, l’església ha de
seguir el consell que no va realitzar el jove ric, val a dir “vendre tots els
béns, donar-los als pobres per llavors ser cristians de veritat”. Si no s’acull
a aquesta solució impossible només li resta la sortida de “posar els talents a
produir”. Si es fes un circuït cultural amb tots els convents de monges
tancades de Ciutat, tendríem la mostra més plaent i pedagògica de la història,
costums i tresors del nostre país.
IV.
El nostre bisbe foraster, que a l’hora
de les rampes no ha pogut dir t’estim, sinó “te quiero”, ho ignora tot
d’aquesta terra que l’ha acollit, per això no sap que el Bisbe Hervàs salvà de
la fallida el “Diario de Mallorca” obligant a totes les parròquies, convents i
institucions catòliques a fer una subscripció. En aquest moments de rebre la
tremenda pallissa de part de l’antic diari catòlic el bisbe hauria hagut de
reclamar el deute històric, tot obligant a eix periòdic foraster publicat a
Mallorca, a convertir-se en el major defensor de la seva malmenada honra.
V.
Tot i això, la immensa ressonància del bisbe adolescent jugant a conillons a
amagar amb una guerrillera de l’Opus ha demostrat que el bisbe segueix sent un
personatge mediàtic i que el sexe quan es junta amb la religió esdevé una bomba
explosiva.