dissabte, 19 de desembre del 2015

POSTRES SINÒPTIQUES D’UN ÀPAT DE BISBE AMB BOTRIFARRA


Anhel parlar de Nadal, de les seves fatalitats, tendreses i misteris, però no ho puc fer sense tancar l’afer del nostre bisbe amb la seva fugaç secretària d’assumptes institucionals. No puc concloure l’àpat on ens hem afartat de  bisbe farcit de verdures picants amb tòfones valencianes, acompanyat de botifarra de sang blava i magre de vaca brava, damunt un llit de mongetes  tancades, sense espipellar les postres sinòptiques d’unes neules torrades.

I. Mai de mai hauríem d’haver suprimit els confessionaris. Només els sants de les capelles, que aixoplugaven aquelles beneïdes garites, saben les festejades lascives dels galants espirituals amb les seves enamorades. Si les hores que passaren tancats al palau episcopal els colomins dels anells les haguessin passades a un confessionari de la Seu, en aquests moments  el bisbe seria un sant confessor i la dama, una devotíssima cristiana.

II. Ha restat dramàticament palès que avui en dia l’església mallorquina “no té qui li escrigui”. Davant la misèria infinita dels comunicats de premsa i de la llastimosa manca de traça periodística que ha mostrat la nostra jerarquia, un menyspreat lletraferit eclesiàstic com som jo es veu forçat a preguntar-se amb profunda recança: on són els hereus de  Llull, de Costa, de Galmés, de Riber i de tants altres genis eclesiàstics de les ciències i de les lletres? Si retornàs mossèn Alcover faria “foc i fum” per torrar els bisbes de sobrassada i les botifarres de porc negre.

III. M’apunt a l’acudit que aquests dies de turmenta sacramental ha circulat per la vila de les ocurrències. La facècia apunta que el “problema no és de matrimoni, sinó de patrimoni”. El patrimoni dels fills de la coveta de Betlem, començant pel Vaticà fins a la joia romànica de Bajet, és el més gran del món. Per solucionar la pregona contradicció del seu infinit patrimoni, l’església ha de seguir el consell que no va realitzar el jove ric, val a dir “vendre tots els béns, donar-los als pobres per llavors ser cristians de veritat”. Si no s’acull a aquesta solució impossible només li resta la sortida de “posar els talents a produir”. Si es fes un circuït cultural amb tots els convents de monges tancades de Ciutat, tendríem la mostra més plaent i pedagògica de la història, costums i tresors del nostre país.

IV.  El nostre bisbe foraster, que a l’hora de les rampes no ha pogut dir t’estim, sinó “te quiero”, ho ignora tot d’aquesta terra que l’ha acollit, per això no sap que el Bisbe Hervàs salvà de la fallida el “Diario de Mallorca” obligant a totes les parròquies, convents i institucions catòliques a fer una subscripció. En aquest moments de rebre la tremenda pallissa de part de l’antic diari catòlic el bisbe hauria hagut de reclamar el deute històric, tot obligant a eix periòdic foraster publicat a Mallorca, a convertir-se en el major defensor de la seva malmenada honra.

V. Tot i això, la immensa ressonància del bisbe adolescent jugant a conillons a amagar amb una guerrillera de l’Opus ha demostrat que el bisbe segueix sent un personatge mediàtic i que el sexe quan es junta amb la religió esdevé una bomba explosiva.

VI. La dignitat dels pocs mallorquins de soca-rel que quedam al camp de batalla requereix que si la Santa Seu ens torna engospar un bisbe valencià, ens passem a l’església anglicana. Amb una mica de sort ens tocaria una bisbessa lesbiana amb un nom tan exòtic com el de Sònia.

dilluns, 14 de desembre del 2015

LES DONES DELS DARRERS PAPES I ALTRES DEFENSES


Si jo fos don Javier Salinas aniria pel món ben cara alta. El qui ha de baixar la testa és el qui porta les banyes, mai de mai el qui les posa. El banyut és el botifarra, no el bisbe.
Lluny de mostrar-me trist i preocupat, exhibiria una rialla de pam. El més petit rampell libidinós val més que totes les mitres de la jerarquia. No debades, en el credo romà, “la resurrecció de la carn” figura just abans de “la vida perdurable”. Davant Déu, entretenir lloros, hores i més hores, té el seu mèrit.
Aprofitant que som objecte de desig per a tots els mitjans de comunicació, davant els periodistes no pararia de xerrar. Faria que em deixassin per avorriment.
Els parlaria de les dones que dominaren els últims papes. La més cèlebre de totes fou Sor Pascualina Lehenert. Aquesta monja bavaresa, 30 anys més jove que Eugeni Pacelli, dominà de tal forma Pius XII que es convertí en la  papessa més poderosa de tota la història. “Pastor angelicus” no anava només a obrir-li la porta del Vaticà amb nocturnitat i traïdoria, com feia el nostre “pastor candidus”, sinó que la tenia sempre i a totes hores al seu costat. Si anau a internet i posau simplement Sor Pascualina trobareu tanta d’informació que restareu amb la boca badada a punt d’entrar-hi totes les mosques de  l’esglai.
Wanda Pòltanska, una donassa polonesa, casada, doctora, que superà el camp nazi, dirigí i dominà la ment, no massa diàfana, de sant Joan Pau II fins al punt d’enviar-li al Vaticà una carta diària. Gairebé cada vespre el papa viatger, abans de dormir-se nu sobre el trespol de la cambra papal, contestava a la seva guardiana.
Entre nosaltres fou apoteòsic el cas del Pare Bauzà, superior provincial dels Franciscans, amb Dona Elionor Servera de March. Es passaven  hores i més hores junts al palau de Cala Rajada. “En Verga”, lluny de posar-se gelós, regalà al pacient religiós, amb vots de castedat i pobresa, la Porciúncula i el col·legi de Ciutat.
Sense retrocedir tant, si jo fos el bisbe, podria assegurar que gairebé tots els capellans que ara perdonen la vida al seu amo i senyor tenen la seva “Sònia” o el seu “Sònio”. La cosa és que saben ballar de tapada.
Per altra banda, fins fa molt poc temps, quan moria una senyora d’alta casta el primer que figurava a l’esquela era “su desconsolado director espiritual”. Sens dubte, d’aquesta explícita manera figuraren a l’esquela de les àvies del nostre botifarra banyut els Javieres Salinas de torn.
Si jo fos el bisbe, cosa que honoraria Mallorca més que a mi, cercaria el millor advocat de l‘Opus i denunciaria Don Mariano de España per difamació, per profanació del sagrat prestigi del catolicisme i per extorsions no tan sols psíquiques, sinó també físiques. Retrauria com aquest ambiciós coneixedor del patrimoni de l’església mallorquina em mantingué pràcticament retingut   a una de les seves possessions de muntanya, - no sé ara  si era la que acaba de vendre per  6 milions d’euros o una altra de les que haurà de fondre- , arribant la seva coacció a obligar-me a beure  fins a engatar-me. Un bisbe embriagat de sucs i vanitats pot prometre la sessió de tota la cohort celestial, començant pel traductor de la “ Vulgata”, que fins ara ha protegit el seu sagrat serrall a l’indret més  fabulós i preuat de tot Ciutat.

dijous, 10 de desembre del 2015

VIDA SEXUAL DELS BISBES QUE HE REVERENCIAT


Davant les presumptes amoretes de pubertat retardada del nostre bisbe  amb una botifarra espanyola d’orella alta, se m’ha ocorregut un esborrany de novel·la sobre la praxis sexual dels amos i senyors de l’església de Mallorca al llarg de la meva catòlica i sacerdotal vivència.
Novel·lar vol dir contar les coses talment són, per deducció lògica dels tarannàs, conductes i circumstàncies dels personatges públics, sense embullar la troca a peu de pàgina.
L’arquebisbe Miralles, el que beneí els avions italians que  bombardejaren la pau de la nostra terra, tenia una amistançada. Als arxius populars de la memòria històrica es guarden els autèntics motius pels quals l’arquebisbe deixà afusellar el capellà Poquet. El valent i ric mossèn, a més d’intentar salvar la vida dels innocents republicans, havia conquerit els favors de la bella druda episcopal.
Monsenyor Hervás i Benet, la fallera valenciana que arruïnà la diòcesi amb la dèria del seminari nou, era tan narcís que es feia les palles amb guants de seda davant el mirall de l’armari gòtic, del qual mai no sortí.
Don Jesús Enciso, el ca de bou basc que atemorí tot el clergat mallorquí, conservava un pis a Madrid, del qual també tenia clau la terrorífica viuda d’en Costa i Llobera, el canonge Bartomeu Torres. A la capital d’Espanya s’arriscava a agafar gadelles, mentre que el vi de missa l’hi arreplegava la cirrosis que el portà a la tomba de la Seu.
Al bisbe Rafael Alvarez Lara, el bondadós gat castrat que deixà que les rates de sagristia, àdhuc les revolucionàries, anàssim a lloure, si li tallaven totes les rampes només de mirar la cara de mare priora en zel del seu omnipotent secretari, mossèn Llorenç Alzina.
Don Teodor Úbeda es guanyà a pols, al llarg de trenta anys, el respectat  títol de bisbe de Mallorca. Eixa espavilada geneta autoritària manifestà una complaent inclinació cap als pintors, com Pau Fornés i Miquel Barceló. No consta que els demanás que el pintassin en pèl, de cos sencer. Per paga, el seu protegit Pere Llabrés brindà la seva xafarderia al misteri del món gai tot morint ofegat a una platja nudista.
El bisbet Jesús Murgui, lluny de portar una vida de cràpula com pertoca als nanets de casa bona, es conformà a jugar a teresetes platòniques amb els seus fidels col·laboradors, baix la tètrica mirada del ca cerber, monsenyor Lluc Riera, prelat domèstic i prior de la Sang.
Les presumptes aventures de l’actual bisbe Javier Salinas són de domini públic i publicat.
Excel·lentissim i reverendíssim senyor, tot i no haver-nos  tractat ni un sol pic, us acompany en el sentiment i en els bons consells.
Ho teniu tant malparat que fins i tot no podeu demanar miracles a la Mare de Déu de Lluc. La Moreneta us ha retirat el crèdit per la destrossa pública que féreu d’un guardià sagrat de la seva escolania. La patrona de Mallorca només delira per inflar les veles que us portin mar endins. Lluny de la seva singular guarda.
Lament la vostra dissort de ser hètero i celibatari. Si pertanyéssiu a la meva nissaga, el Vaticà us brindaria un lloc de feina per vós i el vostre amant. La plaça del desarmariat Charamsa segueix vagant.
Us oferim refugi a Can Gazà, on els detectius en surten escaldats i on gaudim d’una manya especial per empaitar senyores botifarres, per llargues que tenguin les seves cases.

dilluns, 7 de desembre del 2015

TACA DE SANG NOMÉS ES RENTA AMB LLÀGRIMES


El dia de santa Bàrbara de 1936 els feixistes assassinaren Pere Rosselló i Oliver, “Sa Maquineta”, batle socialista d’Alaró. Entorn del 4 de desembre, l’Associació de la Memòria Històrica d’aquest poble, ferit de mort, organitza  un homenatge a tots els alaroners assassinats pel feixisme. Els seus noms furguen les nostres sensibilitats des d’una humil làpida a la paret baixa de la vila dels morts. Enguany vaig ser convidat a posar lletra al clam pels màrtirs de la llibertat de les persones i dels pobles. Per l’experiència de trenta anys  de participar activament a la commemoració, al cementeri de Son Coletes de Manacor, dels republicans exterminats pels escamots franquistes, massa bé sabia que els morts vius t’esgarrifen la sang fins a la commoció profunda de tots els sentits, sentiments i potències.
Per no esdevenir litúrgia civil, la memòria, tant personal com comunitària, ens ha de conduir al descobriment de la veritat nua i dura per, tot seguit, obligar-nos a fer justícia històrica.
L’Església de Mallorca, malauradament, va ser protagonista, consentidora i sovint propulsora d’aquells horribles crims que es cometeren arreu de tot Mallorca, emparats per la guerra de Franco. Però, com sempre, l’església mallorquina s’ha enginyat per escapolir-se de les responsabilitats històriques. La treta per aconseguir eixa fuita és d’invenció pròpia. Es tracta d’ocultar la veritat fins a aconseguir que el pas del temps difumini els fets fins a esborrar-los.
A cops d’arxius secrets, de silencis i subterfugis, l’Església és la gran absent de qualsevol intent de restablir la justícia. Mai cap capellà, excepció dels maleïts com Pere Fons i un servidor, s’ha fet present als actes dedicats  als màrtirs republicans. A Alaró, en concret, estranyen i lamenten la no assistència, malgrat haver-lo convidat repetides vegades, de mossèn Pere Rossellò, antic rector de Santa Maria, sacerdot extraordinari en tots els altres aspectes, nebot d’un dels alaroners assassinats pels catòlics del seu poble natiu.
Despullat de tota timidesa i vergonya, davant la sagrada presència dels sants innocents, em vaig atrevir a dir una punyent veritat que tothom calla. El gran culpable que el poble de Mallorca, començant pels seus historiadors i professors de la universitat, no escorcolli la veritat sobre la definitiva i definitòria participació criminal de l’església mallorquina a les matances de la “creuada” franquista és el monjo de Montserrat Josep Massot. Aquest guardià de l’honra de la institució que ha secundat més guerres de la humanitat, com és l’Església catòlica, s’ha apoderat d’aquest capítol de la terrible nit mallorquina, de tal forma que cap historiador s’atreveix a arriscar una afirmació sense el seu beneplàcit. Aquest minso fraret de les muntanyes catalanes defineix les partions en aquest camp de la història de Mallorca.
Per retreure un sol capítol d’aquest maneig clamorós de la trista realitat de la participació de l’Església als crims feixistes, recordaré la desvergonyida defensa que fa Massot del depravat –les seves amants em guarden de mentir– Arquebisbe Miralles. Aquest rancorós expulsat del seu càrrec de bisbe de Barcelona, lluny de corregir i reprimir els capellans assassins, els augmentà els honors i les prebendes.
Tanmateix, la taca de sang que pertorba l’ànima de l’Església de Mallorca només es rentarà, a llàgrima viva, amb un penediment profund i absolut.

dijous, 3 de desembre del 2015

A LA NAU VENEM BENMEREIXENÇA

Cada clovella que pel de la meva vellesa em reafirma en el convenciment que “la vida és un parèntesi entre dues infanteses”. La meva segona minyonia posseeix tant d’encís o més que la primera.
Una de les constants d’un infant és la mania de no cansar-se mai de preguntar. Cada notícia, cada lectura, es converteix en un interrogant. Us cont el darrer diàleg amb mi mateix referent al fundador de Facebook. Mark Zuckerberg i la seva esposa Priscila Chau han donat la benvinguda a la seva primera filla, Max, proclamant el seu compromís de dedicar el 99% de les accions de la seva empresa, val a dir 45 mil milions de dòlars, a obres socials, de manera especial a tot allò que es refereix als infants del món. Per començar per casa, el gran magnat de s’ha donat de baixa a la feina per uns quants mesos per poder dedicar-se plenament a la seva fillona. Al mateix temps, ha doblat els mesos de permís per maternitat als seus empleats.
Una tal notícia, tan estranya entre nosaltres i tan freqüent Amèrica del Nord -Bill Gates ja feu una cosa semblant– m’ha obligat a preguntar-me:
-Què faries tu, predicador de l’hòstia, si te tocàs la loteria?
No he hagut de convocar assemblea cupaire de tots els meus sentits i sentiments per respondre clar i llampant:
-Jo també, a la meva manera, faria el mateix que el jove déu americà amb una pètita reforma: en lloc del 99 per cent, dedicaria el cent per cent a comprar estima, benmereixença, admiració i pau interior.
La satisfacció que t’atorguen aquests béns immaterials valen tots els doblers del món.
Profés de tot cor l’ascètica vital de ma mare, que sentenciava que “hem de lluitar per allò que necessitam per viure i per tenir un raconet per un si de cas. Tot altre afany esdevé una font d’imbecil·litats, maldecaps, enveges i maledicències”.
Fa anys vaig sentenciar que per viure necessitava un amic i dos aduladors. Amb el temps, l’amic ha esdevingut amat mentre que els aduladors em cobren hores extres.
No cal que espereu que us toqui la loteria o que el destí us faci la mala broma d’ingressar a la cohort celestial de Zuckerberg. No cal anar tan lluny en el temps i en l’espai: su-aquinetes, a Marginàlia, podem vendre’t a granel i a preu de saldo les satisfaccions que aconsegueix el déu de Facebook amb milers de milions d’euros.
Imaginau-vos l’energia positiva, el goig íntim, que rebria de part dels marginats de Can Gazà la persona o institució que ens pagàs, per un any, el lloguer del taller de Can Valero.
Estam parlant de preus irrisoris per satisfaccions d’altes quimeres. Un any de lloguer de Marginàlia costaria només el sou d’un diputat de qualsevol dels parlaments provincials de la gran Espanya, inclosos els revolucionaris de la CUP, de Podemos o de Mes.

dilluns, 30 de novembre del 2015

ESTIMES QUALCÚ MÉS QUE LA TEVA PRÒPIA VIDA?


Les guerres i els atemptats despullen l’home i el mostren en tota la seva diabòlica criminalitat. Però les situacions límits poden revelar també el caire heroic de l’home.

Aquest és el cas de la discoteca Bataclan de París, l’indret on els monstruosos assassins  causaren més morts en l’últim atac terrorista de l’Estat islàmic contra Europa.  Ho conta  el músic de la banda Eagles of Death Metal, Jesse Huhhes, en unes impactants  declaracions. Basten unes poques paraules per presentar-nos l’emocionant escena. El famós cantant, compositor i guitarrista americà, conegut com el “Diable” ens esgarrifa l’ànima amb aquestes senzilles frases: “Molts moriren per no deixar els amics. Altres es posaven davant per salvar els seus sers estimats”.

En un principi aquestes esfereïdores revelacions em pegaren un cop de puny a la sensibilitat. Vaig restar enrampat, commocionat. Però ben prest l’impacte  es convertí en un interrogant. Vital. Transcendent. Reclòs dins un silenci profund, amb la sinceritat escorxada a tall d’os, em vaig formular la pregunta:

-Estimes qualcú més que la teva pròpia vida? Davant qui et clavaries per defensar-lo de les bales amb el teu cos?

-Em consider un ser afortunat. Estim tant i em sent tan estimat que no ho dubtaria un sol moment. Moriria perquè els meus poguessin viure. Res de postures, ni literatures. És una certesa. Una evidència. Ho veig clar. Ho sent diàfan.

Per altra banda, pens que no som una accepció. Com passà aquella terrible nit a la discoteca  Bataclan de París, en el món hi ha molta gent disposada a donar literalment la vida pels seus éssers estimats. Malgrat els atemptats i malgrat fins tot la CUP ,vull seguir creient en la humanitat. Ara tornaria escriure els versos que vaig confiar a un dels meus poemaris: “Crec tant en Déu que som tranquil·lament ateu”. En aquests moments hi afegiria: “Crec tant en l’home que m’atrevesc  a ser imbecilment optimista”.
Però per damunt tot el que tenc clar és el que diria i feria si, en les circumstàncies que fossin, algú volgués repetir per mi l’escena que descriu el músic Jesse Hughes respecte a la infernal nit de la discoteca de París. 

Jo cridaria als meus amb tota l’ànima:

-Corr. Salva’t. T’estim.

Llavors, amb els ulls clucs, mentre les llàgrimes d’infant m’escalfassin les galtes, em lliuraria a l’orgasme infinit del meu absolut masoquisme. Tanmateix, el bé i el mal endinsen les seves arrels a la terra del martiri. No debades els màrtirs entren cap dret al cel de totes les religions.

divendres, 27 de novembre del 2015

LES NIMIETATS EM CUREN L’ANGOIXA DE LES TRANSCENDÈNCIES


Heu cantat victòria massa  aviat. El meu bloc, malgrat cremi del verd, no és mort del tot, encara. Avui,  a les cinc del matí, en lloc de pelar patates, torn a escriure.
Les transcendències, tot provocant-me un atac d’impotència, m’ofeguen dins un bassal d’angoixes.
Per paga visc moments transcendentals en tots els caires i aspectes. La simple enumeració converteix l’enunciat en evidència. El món mundial es troba,  per mor dels atemptats i de les guerres, en un moment transcendental. Qui t’assegura que un mandatari, cegat per la ira, no vengui a preu de petroli i obres d’art, una bomba atòmica a l’ Estat Islàmic?
La meva pàtria catalana, embarassada de sis mesos,  es troba en perill d’avortar la utòpica i somniada independència per culpa de la imbecil·litat supina de la CUP. Aquests il·luminats messiànics de la CUP  -quines ganes tenc de canviar la be per una ela!– no deixen de ser una pacífica mena de terroristes de la criminal caparrudesa.
Can Gazà, el meu estimat país de marginàlia, al qual dedic totes les meves pobres i minses energies, viu cada dia el pànic de la fallida. Els problemes de la convivència i de l’economia poden provocar que tot s’acabi  en qualsevol instant.
L’escriptura, la meva font secreta de la il·lusió i de la petita dosi de vanitat per sobreviure, pateix la malaltia dels desenganys i dels sarcasmes. Tanmateix, mai deixaré de ser un escriptoretxo de tercera categoria. Per afegitó, el darrer llibre, que està a punt de sortir de la impremta, ha resultat un vertader fiasco. Em pensava haver inventat un clamorós escàndol, traient en “Operació Tiara” els pedaços bruts de l’església romana, però vet ací que la realitat de les darreres depravacions del Vaticà han convertit el meu pamflet literari en fum d’estampa.
Som vell. Em sent un vellard  xaruc i malsofrit. Darrerament l’histerisme em juga  males passades. L’alè de la mort al clotell em paralitza les passes.
Digau-me, amics, qui pot resistir la temptació de l’angoixa davant un tal panorama de transcendències? Si em fic al llit amb totes aquestes evidències em puc donar per finit.
Només conec i practic una drecera per a la fuita de la follia i del desesper de la realitat: les foteses, les menudeses. Em salv dels mals pensaments, dels retrets i de les ànsies tot entretenint-los dins la intensitat transcendental de les nimietats quotidianes.
Ara  mateix estic a punt de poder proclamar el famós vers de Miquel Àngel Riera: “T’estim, però me’n fot”. Mentrestant, centr totes les meves curolles en les feines i tasques de cada dia. Avui mateix, per exemple, la meva preocupació rau en col·locar   dins el mostrador de la nau el darrer quadre de Joan Riera Ferrari o en  suavitzar l’impacte de l’espectacular billar que ens acaben de regalar.
Cada dia em sent més adorador del perruquer diví.  Segons ens conta Jesús a l’Evangeli, davant tantes desgràcies, calamitats i misèries, el nostre Pare Celestial s’entretén comptant els cabells del calbs mentre els pentina.

diumenge, 11 d’octubre del 2015

ELS DOLENTS SÓN ELS QUI JUGUEN NET



Monsenyor Krysztof Olat Charamsa, fins ara curial del Vaticà, com a oficial del Dicasteri de la Fe i professor de la Gregoriana i de l’Ateneu Pontifici, tot proclamant la seva homosexualitat just unes hores abans de començar a Roma el Sínode de la Família, ha aixecat un terbolí mediàtic. La postura i el missatge del jove i esvelt sacerdot polonès, acompanyat del seu company sentimental català, ha despert dins mi una llau de sentiments i de pensaments que voldria compartir amb vosaltres, amics, malgrat sigui d’una forma esquemàtica.

1.- La sortida de l’armari d’aquest membre de la Cúria vaticana em sembla un acte valent, àdhuc heroic. Monsenyor Charamsa ha pagat com a preu de la seva coherència una carrera brillant i prometedora. Segur que hauria arribat a cardenal. El primer cardenal de la república catalana.

2.- La seva valentia, un xic provocativa i desafiant, ha estat un bàlsam per als pobres i desgraciats gais marginals com som jo i quatre capellanetxos   escainadors que formam el “lobby gall de la misèria”. Als qui vivim exposats a les escopinades de tothom ens dóna coratge la presència d’un cosí “Zumosol” de tan alta categoria.

3.- En les seves insinuacions, el monsenyor de la Cúria deixa entreveure que les persones de la nostra nissaga, malgrat vagin de “tapades”, són multitud al Vaticà fins de ser el lobby gai el factor determinat de la marxa de l’església universal.

4.- Al costat de la clamorosa realitat, el meu llibre de “Catedral amb armaris” i la novel·la a punt de sortir a llum, titulada “ Operació Tiara” , tot situant els armaris a Sant Pere de Roma, resulten, eixos dos evangelis meus, simple fum d’estampa. M’ho feia avinent la meva germana monja:”Si  ho dius tu ho troben exagerat, mentre que la veritat és mil pics més coent”,  I roent!

5.- La revelació que resulta de les manifestacions de monsenyor Charamsa constitueix una de les acusacions més patètiques contra el sarcasme de la hipocresia de l’església. D’una església que es mostra homòfoba quan molts  -moltíssims!-  de capellans, canonges, prelats, bisbes, arquebisbes, cardenals i fins i tot  papes són uns reprimits i sàdics maricons de la gran mare. Em sent víctima d’un repugnant calfred només d’imaginar-me com el vell doctor de la llei que firma sentències d’extermini contra els valents eclesiàstics que surten de l’armari descansa la seva lasciva mà sobre el genoll del seu esvelt i bell secretari.

6.- La conclusió que regalimen els actes de valentia com el d’aquest prelat polonès no pot ser més trista i desesperant: “ Dins l’església, els dolents som els qui intentam jugar net”.



dilluns, 28 de setembre del 2015

HEM SALVAT LA PARAULA: INDEPENDÈNCIA

He restat clavat davant TV3 tota la nit. Tot sol, submergit dins el so profund del casal. A fora, el galà de nit perfumava l’embruix de la lluna plena. Embullat per la guerra de xifres, colpejat per les pedrades de les mitges veritats, el meu ànim cercava una síntesi on aixoplugar-se. A força de sucar la pobra neurona que em resta al fons de la pensa, ha comparegut el resum per calmar la meva mania de clavar les situacions. Per a mi l’expressió resulta exacta: HEM GUANYAT, PERÒ NO HEM TRIOMFAT.
Tanmateix el meu sentiment, el meu cor, tot el meu cos, necessitava, talment com l’aire de l’alenada, una sensació de victòria. Plena. Neta. Evident. Indiscutible. A trenc d’alba m’ha arribat l’àngel de l’evidència. Per damunt tot i tots ha triomfat la paraula, el verb: INDEPENDÈNCIA.
M’he adormit recitant en llatí el principi de la creació plasmat al pòrtic de l’Evangeli de Joan, el jovenet que descansava el seu cap sobre el pit del Mestre: “In principio erat verbum. Et verbum erat deus”. De sempre i per a sempre tot comença en la paraula. Cremaràs tota la malesa si aconsegueixes encendre la coa de la geneta. En aquest cas, la salvatgina és la paraula. Tu cala-li foc i deixa-la que corri.
Llavors he pogut alliberar el plor que m’ofegava la utopia. La memòria ha agombolat totes les meves decebudes inquietuds just de pensar el procés de la paraula INDEPENDÈNCIA. La primera vegada que la vaig proclamar érem vint moixos folls cridant al born de totes les manques de tacte i de seny. Fins i tot el meu partit, sovint, per no perdre vots, s’expressava amb subterfugis tot parlant d’autogestió o d’altres eufemismes. La paraula independència era maleïda, inoportuna, políticament incorrecta.
La paraula ha triomfat. Tots, absolutament tots parlen d’independència. A favor o en contra, tant se val. Ella s’alça dreturera i nua al centre de totes les discussions, proclames i batalles.
La creació comença per la paraula. Parl per pròpia experiència: a mi m’han salvat tres paraules estigmatitzades, prohibides, com són homosexualitat, marginàlia i independència. Quan era nin, els maricons anaven a presidi. Ara, es poden casar davant la llei. Quan era jove, els pobres eren carn de beneficència. Ara, els exclosos de tot el món, els marginats de tot tipus, són el gran motor del canvi. Quan començava a ser jai, els independentistes érem un escamot impresentable de cabres muntanyenques. Ara, la independència de ma pàtria ha esdevingut la peça clau per edificar una nació lliure, digna, justa i pròspera.
No penseu que us escric un poema de rosada matutina, gat d’anhels frustrats i lluna plena: us clav un dogma infal·lible al bell centre de l’evolució humana.
Crec fermament en el poder creatiu de la paraula. Vet ací la primera prova irrefutable per a la meva tesi. La paraula INDEPENDÈNCIA ha operat el primer miracle, ha tret de la indiferència els qui passaven de política i ha portat a les urnes una quantitat inimaginable de votants, gairebé un 78 per cent dels censats. Increïble!
Amics, de tot cor us regal una espipellada de la meva fe en la paraula viva. De tots nosaltres depèn que sigui operativa.

diumenge, 27 de setembre del 2015

PROJECTE HOME DE BALEARS DEIXA L’ESGLÉSIA.


El Projecte home ha nascut i crescut des de l’església, per l’església i amb l’església. Talment com es proclama al cànon de la missa referint-se al Salvador:"En ell, per ell i amb ell"
Aquesta afirmació s’acompleix en tots els llocs del món on es practica aquest sistema del Vaticà per redimir els captius de la droga. Però a Mallorca aquest entroncament Església – Projecte Home ha estat una constant clamorosa, ben mirat espectacular. Al llarg de molts d’anys el Projecte Home i el seu sacerdotal president han estat la nau insígnia de l’església mallorquina respecte a la seva projecció social. Pel bisbe don Teodor, que regí,molts d’anys, amb mà ferma i decidida, la nostra diòcesi el Projecte Home i el seu president – “tanto monta monta tanto” – fou la nineta dels seus ulls. Per la incommovible protecció episcopal els millors locals de les monges foren cedits al Projecte. De bracet amb el bisbe i la reina, mossèn Bartomeu Català ha pogut aconseguir que se li obrissin les portes de la majoria d’ajudes, privilegis, afectes, adhesions i subvencions.
Fa uns mesos el Projecte Home ha deixat l’església. Havia sentit campanes respecte a aquest pacífic i silenciós divorci. Però l’afirmació m’ha arribat casualment través del butlletí oficial del Bisbat de Mallorca, que no llegeixen ni les rates de sagristia. La nota del dia 3 de març diu textualment: “El Sr. Bisbe de Mallorca, en virtut de les seves competències com a president del patronat de la Fundació canònica Hombre Libre, i escoltat el parer unànime del Patronat de la Fundació, ha concedit la seva autorització perquè es procedeixi a traspassar la Fundació Canònica a Fundació Civil, que a partir d’ara s’anomenarà• Fundació Projecte Home Balears•, quedant ipso facto extingida la Fundació Canònica”
Un cop més s’ha complit la regla universal de les relacions humanes que proclama que “l'amor és un equilibri d’egoismes i que tot dura mentre compensa” Simplement, amb el nou, preciós i immens casal el projecte Home no necessita convents. Per altra banda als dirigents de l’acció social de l’església no els interessa ser convidats de pedra a un àpat on ells no pinten ni una regadora.
Mentrestant el matrimoni reina emèrita amb el benemèrit president del Projecte Home segueix més fort que mai. Ambdós es necessiten. Tomeu Català per seguir sent el personatge més intocable de la història de Mallorca i la reina per rentar la seva imatge amb el baptisme d’un premi Nòbel de la Pau.
Malgrat el respecte més que sagrat que guarden els mitjans de comunicació amb un sant viu i exposat a les ensopegades del camí, com és Mossèn Català, mentre permeten les crítiques als sants morts com el petrer aregador dels indis, és just i necessari que l’opinió pública tingui notícia d’un canvi radical dins la Fundació més privilegiada de Mallorca.
Res hi hauria a aclarir si els milions que recapta a palades el Projecte Home procedissin tan sols de les arques públiques que tenen caus oficials de reclamació, però des del moment que un caramull immens d’aquests milions provenen d’aportacions privades, es fa urgent i necessari que tothom conegui de quin punt es calça l’exèrcit de salvació dels drogoaddictes. Estic segur que tota la gent, començant pels agents de la comunicació, creu que el Projecte Home pertany a l’Església. No pot ser d’altra manera si hom té en compte que la màxima figura, el fac totum del Projecte, segueix sent un capellà amb ofici i benefici dins l’església mallorquina.
Em sembla molt bé que tothom s’ajunti i es separi segons li doni la realíssima gana mentre els canvis es facin sense crear confusió. Tots tenim dret a saber a on van a parar les nostres solidaritats. Aquest dret és intocable i sagrat per les persones humils i cristianes que es pensen que el Projecte Home és una obra de l’església, com ho és Caritats. A hores d’ara el Projecte Home és una organització laica que du cera del Corpus.

dimarts, 22 de setembre del 2015

ELS PATIMENTS QUE DONEN SENTIT A CAN GAZÀ



Ahir a Son Espases tallaren mitja llengua a ”Xupito”. Argimiro Martín Deogracias porta més de deu anys a Can Gazà. És un dels membres més apreciats i respectats de la casa. Un càncer és el culpable d’aquesta guillotinada.
Avui al mateix hospital tallaran una cama, a frec d’entrecuix, a Juanito. Joan Àlvarez fa quatre anys que viu a ca nostra, però per mor de la seva intensitat de vivència i participació, sembla que ha estat gazanenc de tota la vida.
Fa només un mes i mig que, a la mateixa clínica de la Seguretat Social, escorxaren el coll d’en Toniet per extirpar-li de la gargamella un tumor maligne. Toni Romero duu tan sols dos anys entre nosaltres, però sense el seu art per alegrar la convivència i la seva manya per ressuscitar mobles tant a la casa com al taller restarien llastimosament amputats.
Totes aquestes desgràcies ens han caigut a sobre en un any a on hem plorat la mort de dos germans pel mateix motiu, com és el càncer de boca i gorga. Molts dels qui es refugien a Can Gazà tenen tots els números de la rifa del destí perquè els toqui la mala sort d’un càncer. Han begut sa grosseria, han fumat ses claus de sant Pere, han menjat poc, desordenat i malament, han anat d’aquí i d’allà, portant una vida de cràpules.
Quan el brau del patiment t’envesteix com un llamp, de front, no tens temps ni esma per esquivar la mufada. El dolor et clava la banya de l’esglai i la desesperació al centre del sentiment. No hi valen subterfugis ni manyes per a una escapada. Impotent, ferit, no tens més sortida que lliurar-te a la pena i al desconsol. Plores sense remei, ni conformació ni esperança.
Tanmateix aquests patiments profunds, ineludibles, abassegadors, t’alliberen de beneitures, ressentiments, desenganys, pereses, mal humors i fins i tot ràbies, on et llancen les contradiccions i els surrealismes de la convivència intensa i diària com la que jo suport i faig suportar a Can Gazà.
Quan m’esplaiava contant tots aquests patiments a un amic m’ha clavat les fites exactes de la nostra mística i filosofia vitals de la família de fet de Can Gazà:
-Per això estau.
Amb el cor estret i els ulls plorosos pel patiment immens pel calvari d’aquests germans, dins la solitud de la meva cambra amb el llit de Juanito desocupat, em capfic a l’evidència: Can Gazà té sentit

dijous, 17 de setembre del 2015

DE COM ELS MALS ES TORNEN BÉNS I LES VENJANCES, GLÒRIES



De sempre he estat un fervorós seguidor del pensament de Santa Teresa de Jesús, però enguany, per allò de celebrar el cinquè centenari del seu naixement, dedic un especial esment a la filosofia vital de la Donassa d’Àvila. Entre els apotegmes de la Doctora  universal de l’església el que repeteix puntual acompliment en el meu calamitós esdeveniment és aquell que proclama: Cuando el peor mal que te puedan hacer es para ti el mejor bien, ¿qué mal te pueden hacer?.
Aquesta desafiant sentència s’ha palesat plenament en el canvi dolorós de la Casa Llarga a la nau del polígon de Can Valero. Com he comentat altres pics amb vosaltres, pacients i comprensius amics de bloc,  posar en marxa “Marginàlia, taller de Can Gazà”, ens  ha costat i ens costa, cada dia, suor i ànsies, però hi hem sortit guanyant. Si  les senyores Feliu me volien fer un mal, que altre motiu no he estat capaç de descobrir en el seu humiliant  comportament, no s’han equivocat tant mai. No saben elles, tot i haver anat a col·legi de pagament, el bé immens que ens han fet obligant-nos, malgrat fos amb una coça a les púdiques parts que els pobres tenim sempre preparades per rebre, a invertir tots els nostres esforços, sabers i cabals en el nou taller. Un proletari taller que lluita per retornar per damunt tot i tots la sollada dignitat al marginat.
Quan em pensava que l’infaust plet de l’enganyosa solidaritat s’havia tancat,  ja que ens havíem avingut a les peticions que reclamaven  judicialment les propietàries i havíem lliurat les claus del palau de l’helicòpter al seu representant, vet ací que he rebut del jutjat una notificació de com l’advocat de les errívoles dames, exbatle de Puigpunyent i col·laborador de l’antic El Refugi, em reclama dotze mil euros per la seva minuta i la de la seva procuradora. Dotze mil euros!
Quan m’estava ofegant en un mar de sorpresa i confusió, ja que la meva ignorància causal és gairebé infinita, santa Teresa, un cop més, ha deixat “Les seves morades” per venir a auxiliar-me. De cop, ha convertit en glòria el bord intent de venjança.
Som tant masoquistament imbècil que m’havia quedat un terrible mal gust de boca, sovint convertit en un escrupolós penediment, amb tot aquell tuautem de l’encadenada. Estava tan insatisfet amb la meva moguda que fins i tot -bàmbol de mi!– havia iniciat un abaltit intent d’apropament col·lateral a unes amistats que teníem –per desgràcia parl en passat- en comú els pobres de Can Gazà i les nobles senyores de la Casa Llarga.
Aquest alliberament de tota mena d’escrúpol, aquesta confirmació en la justícia de la meva postura, aquesta certesa d’haver fet curt en totes les aspres  expressions del meu “document de combat” que mai no han tret a llum les senyores Feliu, que m’ha donat aquesta absurda demanda de més de dos milions de les antigues pessetes -els pobres seguim comptant amb la moneda de Franco-  per haver fet unes feines que jo no havia manat, amb  la pura i dura intenció d’estrènyer-me un ou, no té preu. Tots els doblers del món són pocs per descobrir la veritat.
Aquesta darrera escopinada del misser de la família Feliu ha deixat la  veritat clara i llampant. L’única cosa que volen les senyores de la provocativa Casa Llarga és fer-me mal. Venjar-se d’una absurda i baixa fantasmada sentimental.
Tanmateix, santa Teresa ha convertit el mal en bé i la venjança en glòria.
Ara veig que, fins i tot quan intent lladrar, som un innocent conillet de camp que sempre faig tard a l’hora d’ensumar les fures. Eixes pudoroses feres m’han obligat a sortir del cau. A canvi, m’he trobat a lloure dins la pleta lliure de la pau íntima.


dijous, 10 de setembre del 2015

UN FOLL DEL CARRER NO VAL UNA BALA REPETICIÓ DEL TEMA



Enguany la crònica negra de morts per violència compta ja amb tres casos de marginats assassinats per altres marginats. El diagnòstic dels fets, de les persones i de les circumstàncies són el mateix en cada cas. Tant els morts com els seus botxins són malats mentals, alcohòlics i drogats tirats al carrer. La vida a la qual estaven condemnats, tant els morts com els seus homicides, era una vida de ca ronyós abandonat a la intempèrie,
El crim més gran, clamorós i trist és que aquests malats no tenen cap lloc a on poder estar amb un mínim de dignitat i seguretat. No hi ha res - absolutament res! – a on un malalt mental tirat al carrer, val a dir una persona que pateix en grau màxim una doble marginació, pugui trobar un mínim d’aixopluc, atenció i companyia.
Portem anys denunciant, de tota forma i manera, la manca d’atenció als marginats dels marginats com són els malats psíquics tirats al carrer Però la resposta és totalment nul·la tant de part dels serveis socials del Govern, Consell i Ajuntament, com de l'altruisme caritatiu de les entitats socials, diguem-ne Caritats o Creu Roja.
Les autoritats no han fet ni faran res per posar remei a aquesta desesperada situació. La inversió en doblers i personal no compensa. No dona vots. No provoca titulars. Aquest tema mai de mai pot interessar als polítics.
La mateixa absència de remei i d’iniciativa la trobam en les associacions privades, malgrat segueixin defensant la seva existència argumentant que tenen més llibertats i ales per ser pioneres en tot allò que signifiqui progrés social pel nostre poble. En aquest punt hi hagué una petita i minva encesa de llumetes d’esperança. Per un breu temps vàrem fer-nos la il·lusió que els Germans de Sant Joan de Déu, experts i experimentats en aquesta matèria, obririen el “Convent”• de Son Pardo per atendre el més necessitats i desemparats del nostre poble com són els folls follets llançats a la inclemència. Després de mesos d’espera i de misterioses negociacions amb l’Ajuntament de Ciutat el “Convent” i la seva cara adaptació s’ha destinat a cobrir un servei a famílies sense sostre, quan aquesta atenció ja la realitzava l’Ajuntament, de forma normal i eficaç, a un altre indret de la Ciutat. Per altra banda Can Gazà somniava convertir la Casa Llarga en el primer refugi per malalts mentals sense ajuda de cap mena. En aquesta utopia portàvem gastats més de 200,000 (docents mil) euros per reparar les infraestructures del palauet de les Senyores Feliu. Però tots coneixeu, ja que ens acompanyàreu en el dol, la nostra dolorosa frustració
Ben pensat el problema mateix, talment una torrentada que s’obri camí a la brava, ha trobat el cau de la solució. Una solució barata, radical i definitiva. El millor remei, com ens han demostrat aquests tres assassinats que han succeït a Marginàlia, és que els folls del carrer, sense sostre, ni la més mínima assistència sanitària, es vagin eliminant entre si.
L’estadística d’enguany és molt alta i cridanera. Sis casos solucionats de saca rel són molts. Tres ja estan col·locats per a sempre al cementeri, els altres tres a la presó tenen una llarga temporada d’assistència completa a les seves necessitats. Aquests ja no recauran mai més. Cap institució redemptorista dels miserables compta amb una estadística tan elevada, sis casos resolts completament és un èxit miraculós.
A Burundi m’explicaren un sistema d’extermini més eficaç que el de la nostra Marginàlia; Un dia un botxí havia de matar una vintena de negres presoners de la raça contrària a la seva. Agafà una barra de ferro i la lliurà al més fort del grup amb eixa recomanació – “Si les mates a tots jo et concediré la llibertat”. Quan aquella desgraciada fera negra els hagué esbandit a tots, el botxí l’eliminà d’un sol tret. Era la millor manera d’estalviar bales. Un marginat no val una bala.