Monsenyor Krysztof Olat
Charamsa, fins ara curial del Vaticà, com a oficial del Dicasteri de la Fe i professor de la Gregoriana i de l’Ateneu
Pontifici, tot proclamant la seva homosexualitat just unes hores abans de començar
a Roma el Sínode de la Família,
ha aixecat un terbolí mediàtic. La postura i el missatge del jove i esvelt
sacerdot polonès, acompanyat del seu company sentimental català, ha despert
dins mi una llau de sentiments i de pensaments que voldria compartir amb
vosaltres, amics, malgrat sigui d’una forma esquemàtica.
1.- La sortida de l’armari
d’aquest membre de la Cúria
vaticana em sembla un acte valent, àdhuc heroic. Monsenyor Charamsa ha pagat
com a preu de la seva coherència una carrera brillant i prometedora. Segur que
hauria arribat a cardenal. El primer cardenal de la república catalana.
2.- La seva valentia, un xic
provocativa i desafiant, ha estat un bàlsam per als pobres i desgraciats gais
marginals com som jo i quatre capellanetxos
escainadors que formam el “lobby gall de la misèria”. Als qui vivim
exposats a les escopinades de tothom ens dóna coratge la presència d’un cosí
“Zumosol” de tan alta categoria.
3.- En les seves insinuacions,
el monsenyor de la Cúria
deixa entreveure que les persones de la nostra nissaga, malgrat vagin de
“tapades”, són multitud al Vaticà fins de ser el lobby gai el factor determinat
de la marxa de l’església universal.
4.- Al costat de la clamorosa
realitat, el meu llibre de “Catedral amb armaris” i la novel·la a punt de
sortir a llum, titulada “ Operació Tiara” , tot situant els armaris a Sant Pere
de Roma, resulten, eixos dos evangelis meus, simple fum d’estampa. M’ho feia
avinent la meva germana monja:”Si ho
dius tu ho troben exagerat, mentre que la veritat és mil pics més coent”, I roent!
5.- La revelació que resulta
de les manifestacions de monsenyor Charamsa constitueix una de les acusacions més
patètiques contra el sarcasme de la hipocresia de l’església. D’una església
que es mostra homòfoba quan molts -moltíssims!- de capellans, canonges, prelats, bisbes,
arquebisbes, cardenals i fins i tot
papes són uns reprimits i sàdics maricons de la gran mare. Em sent
víctima d’un repugnant calfred només d’imaginar-me com el vell doctor de la
llei que firma sentències d’extermini contra els valents eclesiàstics que
surten de l’armari descansa la seva lasciva mà sobre el genoll del seu esvelt i
bell secretari.
6.- La conclusió que
regalimen els actes de valentia com el d’aquest prelat polonès no pot ser més
trista i desesperant: “ Dins l’església, els dolents som els qui intentam jugar
net”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada