29. EL DIA QUE M'AFUSELLAREN

Mentre els teus excol·legues beneïen les innocents bestioles, tot envoltats de les feres que devoren el poble, nosaltres dos, el teu déu i tu, recordàvem com el dia de sant Antoni de 1917, Anatoly Lunacharse presidia, en nom de l'Estat Soviètic,   un tribunal que jutjava "el totpoderós" per genocidi.

La pena de mort dictada va ser executada per un escamot d'afusellament que disparà un esplet de ràfegues contra el cel de Moscou.

El judici del poble rus en nom de tot el món contra déu es representa davant una immensa multitud. El president del tribunal era un teòleg. Molt sovint repetia que "la religió és com un clau, que com més el piques més endins es fica".  Els fiscals aportaren quantitat de proves històriques per demostrar que déu era culpable de tots els mals de la humanitat. Els defensors d'ofici demanaren l'absolució tot al·legant que déu patia "una greu demència", fins al punt de no ser responsable dels seus actes divins.

Vet ací com la convicció dels ateus és molt més forta i obsessiva que la fe dels creients, tostemps dubtosa i freda. Si no creuen que  existeix, com poden jutjar-lo? Ningú no afusella un fantasma.

Amb tu, candorós ateu, estic segur i tranquil, ja que per matar-me hauran de disparar directe al teu cor.

28. L'ÚLTIM REFERENT

Qui no és humil és perquè no vol. Ara resulta que el referent que més s'acosta a les prerrogatives que m'heu atribuït els humans és una diminutíssima partícula, amb el nom de bosó i el sobrenom de partícula divina.  Fins i tot el nom de bosó em sona a bosses tristes. Aquest subneutrí, que segueix just després del no-res,  reuneix les més destacades condicions que conformen l'essència d'un déu, com existir des de sempre i per sempre, gaudint d'una presència definitiva en tot lloc fins i tot en els abismes de la negror absoluta. Així, aquesta llavoreta imperceptible es constitueix en el principi de tota la creació.

T'imagines el credo del santíssim Bosó? "Crec en un bosó, déu totpoderós, creador de cel i terra...Omnipresent, omnipotent.”

Saps que et dic, bosonet meu estimat? Que preferesc ser el déu que els homes heu creat. Un déu modelat segons  les vostres necessitats. Un company de viatge que neix i mor amb vosaltres, habitant tostemps als vostres cors.

Et promet que aquesta existència meva és molt agradable. És la mateixa que tu tindràs després de mort si conquereixes l'eternitat en vida. És la mateixa que han assolit els creadors de les principals religions, com puguin ser Jesús, Mahoma, Buda, Moisès...

Tanmateix, en tot i per tot l'últim referent és un bell somni.

27. SOM DÉU PERQUÈ NO HI FAIG

Les vies clàssiques, àdhuc les de sant Tomàs, per demostrar la meva existència empenyen a concloure que no hi som. Així, els apologistes constitueixen una font inesgotable d’ateus.

Si jo hagués de fer inclinar la balança dels racionalistes cap a la fe  –cosa que no faria ni mort– exhibiria l’argument de la no intervenció divina. Et ben assegur que has de tenir un collons de mul somerí -uns ous de déu!– per no ficar mà en el decurs de la naturalesa i en el devenir de l’home.

Per contra, la moneieta humana, tan prompte com té una micoia de poder comença a sentir-se déu i a exercir com a tal. Aquests dies les notícies sobre els nins robats en temps del franquisme són un exemple clamorós d’aquesta desgraciada tesi. En cada cas d’aquestes tristes històries es repeteixen els mateixos personatges i idèntiques motivacions de fons: una monja i un capellà que fan de déu corregint el destí d’una criatura.

Som perquè no hi faig. Perquè respect escrupolosament el quefer dels meus poderosos col·legues que regeixen els esdeveniments com són. L’atzar, el destí, la sort, la casualitat, la fatalitat, la desgràcia, el surrealisme. Cal fer la bona a aquests ídols. T’ho recoman jo, el teu Déu. El qui ho és perquè no hi faig.

26. OMNISCIENT: QUINA PUTADA!

T'he sorprès, empedreït tafaner, quan acabaves d'aguaitar al fondal d'una vida. Quina cara d'esglai t'ha quedat just de descobrir la història personal d'aquest  bon company de solitud, amb el qual has compartit un viatge al seu passat. M'encantes, quan per eixugar les llàgrimes de la teva tendral blederia, desplegues el mocador de les filosofades. Tanmateix comparteix la teva sentència: "Només pots sentir-te feliç quan te tanques dins la innocència o dins la ignorància".

En el moment de descobrir el rerefons de les persones i dels esdeveniments tan sols pots  alliberar-te de la follia pel camí de la ràbia o de la pena. Saber, conèixer, entendre, comprendre... tots aquests rius desemboquen al mar de la indignació o de la compassió. Davant la veritat crua i nua o mates o beses.

Però jo, el teu , t'he escollit  de confident per parlar de les meves tragèdies. Si tu només de trencar un petitíssim misteri t'has sentit  impotent, imagina't com m'he  de trobar jo que ho sé tot de tots, que conec les arrels de cada reacció i les raons de cada revolada. Haver de ser necessàriament, per  raons d'essència, omniscient, quina putada! Com si els ulls fossin un aparell de raigs X.

Si pogués estar al teu lloc voldria ser un ximplet, feliç, bona persona, que creu en Déu.

25. DÉU VA EN BUS

Déu meu, he recollit aquesta floreta per a tu. Accepta-me-la.
Una associació de lliurepensadors ha pagat un anunci que camina en bus pels carrers de Barcelona. Diu així: "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te'n i frueix de la vida". Voldria dir-hi la meva. Un adverbi –“probablement"- fa que els ateus de la propaganda esdevinguin agnòstics. Cosa més raonable i humana. Impressiona que donin per descomptat que Déu és un obstacle per a la felicitat. Ningú no sap a ciència certa si Déu existeix. Aquesta qüestió es mou dins l'aiguamoll de la fe.  Dins aquest terreny només hi valen els testimonis personals. No ens fan creure les propagandes, sinó les obres dels creients.

Estaria contentíssim que Déu existís. Però tenc ben clar que res ni ningú no pot canviar gens la meva llibertat. No faig res, res!, per Déu. Ni deix de passar tot -tot de tot  i més! - el gust que puc, per tenir-li por. Gràcies a Déu tinc molta fe. Crec en Jesús, en Gandhi, en el Che, en els meus pares, en els pobres, en la natura. Fins i tot em fan una santa enveja les persones que estan ben segures de l'existència de Déu. Però em conform a ser un home pobre, nu i lliure. Un coix que camina sense crosses.

24. PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Jo, el teu Déu, i els déus de totes les religions, des de les altíssimes divinitats olímpiques i faraòniques fins als tòtems més tribals, tot passant per la caterva infinita d’ídols orientals, hauríem de ser declarats patrimoni suprem de la humanitat. Ben mirat, som l’única obra magna de la història humana. Som el més gran invent de l'home.

Tot el que existeix de bo i de dolent ho he creat jo o els aprofitats del meu nom ho han construït en el meu honor. He guanyat totes les batalles perquè el triomfador sempre s'ha posat sota la meva protecció.

El problema que just ara teniu els homes és que el monstre ha devorat el seu creador. No basta que els homes que volen ser  lliures i que volen abraonar el seu propi destí encenguin el món amb el crit de Nietzsche: "Déu ha mort". El problema  és enterrar el meu cadàver. Onsevulla que caveu una tomba per sepultar la meva ombra, malgrat sigui al fons de la mar, su-ran de les restes contaminades, allà acudiran els acovardits per adorar-me. Si intentau tancar-me dins un museu com una mòmia del passat, tot seguit els fanàtics convertiran la gliptoteca en temple, on seguir el seu negoci.

Valentes formiguetes: ja que no podeu matar-me, emancipau-vos. Convertiu-me en fantasma patrimonial.

23. EM VULL FONDRE

 

No tan sols tu, conseqüent escoltaire, sinó qualsevol cucoi, voldria fondre's si es trobàs ben capficat en l'absurd al qual em sotmeten sovint els fanàtics. Si et poses  dins la meva pell, encuirada de segles i apaties, estic segur -tan segur com som ateu- que tu, espavilat animaló racional, xisclaries justament el mateix clam que acab d'alçar a la plaça de la Llibertat, al bell mig del Caire: "Vull fondre'm. Desaparèixer. Me cag en Al·là, Mahoma i tota la faramalla d'aiatol·làs! Visquin per sempre més els qui no me mesclen en les seves batalles”.

Para prou esment. Capfica't en l'absurd de la meva situació. Els devots fills d'Al·là s'estan matant a pedrades. La brega és ferotge, fa feredat. Les ambulàncies no paren de retirar ferits, molts d'ells gravíssims. Alguns, morts. La  veu escardada de l'imam crida a la pregària del migdia. De cop, la guerra s'atura. Les feres desen els còdols mentre es postren a terra per invocar-me. Els dos bàndols creuen en l’Alcorà i invoquen Al·là, l'únic déu vertader. Tots em supliquen el mateix miracle: que fulmini els germans de l'altra banda.

Em trob enclòs per l'absurd. Ofegat per la irracionalitat del fanatisme. Els fumig a tots com insectes o desaparesc del mapa? I he fet el que tu faries: m'he fus sense deixar cap rastre.

22. CABRONÍSSIM DÉU DE DRETES

Segur que estàs content, cabroníssim . Han guanyat els teus per esmicoladora majoria absoluta. La nostra terra, encara xopa de sang republicana, s’ha tenyit de blavor feixista.     

Han passat 29 anys des d’aquella nit, quan la ràbia per haver-me robat mon pare, em forçà a atorgar-te el suprem títol de cabroníssim.

L’encapçalament del meu parenostre deia: “Cabroníssim avantatgista, Déu,  desvergonyit passota del temps i de l’espai”. Aquell dia em rebentares la tendresa. Avui m’has esbandit l’esperança. Tan sols em resta un grumoll de fe per increpar-te. Un darrer alè per escopir al cel. Alç un udol de lloba ferida a la lluna plena. 

I no em vinguis amb bajanades: el teu nom i, segons ells, el teu poder i també la teva gràcia, estan amb la dreta.

La barra dels feixistes és infinita. Vet ací el darrer exemple. El qui es diu i actua com a representant teu a la terra ha proclamat que el monstre polonès, que donà la comunió a Pinoxet, seu tot gloriós al teu costat. Al costat on no hi ha cap cadireta baixa per al màrtir Oscar Romero.

T’he perdut la por, però em dol fins a les entreteles de l’ànima que puguis ser com ells et pinten.

Mentre pugui blasfemar, dient-te cabroníssim, pensar que pots existir em serà molt útil.

21. M'HAS OFÈS

Avui no estava per bromes. Estic fart de tanta calúmnia de part de les criaturetes humanes.

Sé que no ho has fet per mal. T'ha eixit del clavegueram més íntim com una mala pudor. Només emergeix allò que existeix. Si t'ha sortit és perquè ho guardaves. És el mateix cas que tu retreus als teus infants desagraïts: "Per gat que vagis, si ho has amollat és perquè un moment o altre ho has pensat. Tot el que surt per la teva boca infernal abans ha passat pel teu cervellet de gorrió".

T'ha brostat des de la fondària dels teus sentiments: "Déu m'ha castigat".

Si et referies a mi, el teu déu, la injúria no pot ser més afrontosa. Com puc castigar-te, fill meu, si jo som tu? Lacerar-te seria com flagel·lar-me a mi mateix. No ho oblidis mai, mai!: jo som carn de la teva carn. Jo som tu i tu ets jo.

Si quan desbarraves et referies al gran Déu, lèmur suprem que els homes heu inventat per encobrir les vostres impotències, la teva ofensa segueix  en el mateix grau de malignitat.

Els desgraciats animalons, condemnats a la consciència de la vostra indefensió, teniu dret a inventar-vos déus, però aquests personatges fantàstics han de ser conseqüents, versemblants. Déu mai no pot ser com l'han inventant els dictadors.

20. GRÀCIES A DÉU, PEL SAC

Sé com et sents, cucoi de poma podrida, davant la reverencial gratitud que t’ha mostrat la família que creu que recomanares el seu fill al Conseller d’Interior per aconseguir una plaça de bomber, quan no has fet absolutament res. L’excel·lent vi de marca mallorquina, que simbolitza llur agraïment, es tornarà vinagre quan ofegui la hipocresia del teu somriure tot acompanyant la desvergonyida mentida: “No m’heu de donar les gràcies. No m’ha suposat cap compromís. El jove conseller em deu molts de favors”.

Ara imagina’t com m’he de sentir jo que no arqueig ni una cella per res ni per ningú quan em donen les gràcies per favors que mai no he fet ni faré. Mai de mai. No puc ni vull ficar-me en el devenir de l’home. La més mínima intervenció en el decurs de la naturalesa aniria contra la meva mateixa essència. Els escolàstics que bastiren els fonaments de les inútils teologies es tornarien boiets a l’hora d’aclarir com hi pot haver essència sense existència. Sé com som, aleshores no existesc.

Pots estar segur que el “gràcies a Déu” que la vostra cultura us obliga a ficar per pa i per sal en tot lloc i moment, fins i tot en les cartes personals, us el ficaria de bon gust pel vostre santíssim sac.

19. SOM UN DÉU RACISTA

Com Déu, em don el luxe de no ser políticament correcte. D'entrada odii els col·legues. Tots els déus. Tot i això, sent una aversió especial envers Al·là. Jahvè no em cau d'allò millor. Però com que es troba tancat dins una caixa forta me'l trob poc. Els cristians amaguen Déu rera la pantalla del Bon Jesús. Els seus raigs arriben molt difuminats.

Els moros em produeixen una pruïja feréstega. La plaga d'aiatol·làs, talibans i altres similars carronyes escoren el món cap un fanatisme esgarrifós. Cada vegada que maten una dona a pedrades m'he de tallar un dels meus milers de tentacles per no llançar una bomba atòmica damunt les repúbliques islàmiques.
Tanmateix, estimat subversiu, llegesc els teus pensaments. A tu et preocupen els moros de prop. Aquesta caterva d'immigrants que rompen el fràgil equilibri de la teva barca enmig de la mar gran. Sé que, com n'Àngela d'Alemanya, estàs convençut que la interculturalització no passa de ser una rondalla. A can Sarcozy els moros que cremen cotxes són francesos de quarta generació.

Davant la meva impotència divina m'apunt a la saviesa del pagès. Les figueres de moro són bones, productives, però dins els seu corral. Es necessita una clova per cada família d'arbres. Les races han de viure al seus  guetos, com el Papa al Vaticà.

18. EL GRAN CORRUPTE

M'avorreixen els rituals de les esglésies mentre que em fascinen les litúrgies dels jutjats. En la meva visió beatífica m'imagin que un agosarat fiscal em porta davant un tribunal. M'acusa de corrupte. Per cada càrrec aporta proves inapel·lables. Vet ací una llista de les imputacions més benignes.

El coratjós acusador em culpa de disposar d'informació privilegiada. Ho sé tot de tot abans que passi. Només revel els secrets als meus privilegiats. Elegesc per caprici el sortós que no pren l'avió sinistrat o el xambó que surt a fumar segons abans que s'ensorri l'edifici.

Se m'imputa, també, per tràfic d'influències. La cohort de sants que realitzen prodigis amb el meu poder augmenta cada cop més. Les arques vaticanes es nodreixen de les beatificacions. Lourdes i Fàtima constitueixen un clam de la meva màfia miraclera.

Un altre frau és el del favoritisme. Com a testimonis poden desfilar tots els qui arriben a papes, bisbes, reis o caps d'estat elegits "per la gràcia de Déu".

Parescut a aquest tort és el meu nepotisme. Segons els dogmes catòlics només se salven els meus. Tots els altres, els envii a l'infern.

Les misses pels difunts certifiquen que continuen els temps de simonia, quan el luxe de Roma es pagava amb indulgències.

Si fos el jutge, em condemnaria a 220 segles de polític.

17. SUÏCIDI DIVÍ

M'heu convertit en el més horripilant criminal de guerra de tota la història. M'heu fet un monstre. El més terrible de tots els monstres. Gairebé totes les guerres s'han perpetrat en el meu nom. En nom de Déu, tot Cristo ha matat, violat, profanat. Tostemps, els homes heu implorat la meva benedicció per eliminar-vos els uns als altres de les maneres més esgarrifoses. Quan les bregues ferestes es movien entre diverses religions hi havia una certa estètica. Era com una baralla  de déus. Però el dilema se’m presentava quan es barallaven els catòlics. Abans de començar a disparar-se, ran de les barricades, els capellans de cada bàndol em dedicaven les mateixes misses en llatí. A favor de qui m'havia de posar jo? De la primogènita de l'església o de la guardiana dels valors d'Occident? El compromís pitjor esdevenia quan un dels exèrcits portava la bandera pontifícia al capdavant. El moment pitjor esdevenia quan el guanyador m'atribuïa la victòria. Era com responsabilitzar-me dels morts.

Els energúmens que cometen un crim, àdhuc els qui assassinen les seves parelles, sovint coronen la seva feina suïcidant-se  A voltes, els criminals de guerra acaben davant el Tribunal Penal Internacional.

Per dignitat, jo m'hauria d'haver suïcidat. En tot cas, els tribunals m'haurien d'haver desterrat a les galàxies on les estrelles són només foc, encara.

16. PER AMOR DE DÉU

Puc perdonar que els sàtrapes profanin el meu nom per treure'n profit, però no em dóna la divina gana tolerar que els qui passen per bons, per salvadors, m'usin de tapadora.

La major injúria que m'escup un misericordier que allarga la mà a un miserable és declarar que ho fa per "amor de déu". Això constitueix un veritable insult per a mi i per al desgraciat que rep l'ajuda. És com si hom digués: "Ets una merda pudenta, però jo et pos el drap de Déu damunt i així no et veig ni t'olor". Hipòcrita! Justifica la teva necessitat de sentir-te bo, de redimir-te de culpes, amb qualsevol expressió que et brolli dels nassos, com per exemple: "Ho faig perquè em va aquesta marxa".

Socórrer els desemparats atipa la meva vanitat. "Ben munyits, els marginats poden ser un bon negoci". "Quin remei em resta, si som masoca?". Per respecte al qui s'ha deixat aidar, pots elevar el to de l'excusa, tot rebaixant-li la sinceritat, amb solemnes proclames com "la justícia comença ran teu o el Fusteret  ho faria igual". Fins i tot te toler que afirmis que per besar els leprosos necessites la força del teu déu interior.

Caritataire, per curar-te de beneficències, paternalismes i altres molts ultratges semblants, flastoma contra tots els déus del sistema.

15. LA IRONIA, QUALITAT DIVINA

Odii els teòlegs. Àdhuc els bons. Només embullen la troca. Les teologies  encadenen l'Evangeli. Tot i respectar el seu  testimoni, rebuig per igual els inventors de la teologia de l'alliberació. Aquest intent d'aplicar el mètode marxista a les benaurances  ha tingut el mateix efecte que aconseguiria una formiga fent pessigolles a la cuirassa d'un elefant.

Canviï tots els doctorals experts de qualsevol religió per un humorista lliure i sagaç. La ironia és la qualitat més divina de la intel·ligència humana. El sarcasme és l'única arma que les moneies llestes poden esgrimir contra els monstres del poder. Fins i tot contra la tirania omnipotent dels déus. De tots els déus.

Un acudit valent i perspicaç sobre qualsevol caire sagrat aclareix més misteris que la summa de sant Tomàs. M'encanta com em pinten els humoristes. D'existir, voldria ser un ancià bondadós i polissó com el de les meves caricatures. Fins i tot trob que l'emblema del triangle amb un ullot enmig té molta gràcia.

Estimats caricaturistes, us don un consell: mai no us fiqueu amb el meu germà bessó, n'Al·là de les apedregades. Els seus aiatol·làs no van de berbes. Mentrestant us deman un favor: calçau-me amb qualsevol xinel·la, però mai no em pinteu amb sabatetes vermelles de tacó alt com les del vostre Benet XVI.

13. NO M'HO FACEU PAGAR A MI

Si neccessitau creure en quelcom, no m'ho faceu pagar a mi. Feu-vos una palla mental sobre Déu. És una de les coses que millor sabeu practicar. Quilòmetres de prestatges sobre la divinitat avalen la meva asserció. Ressuscitau, si no, els bells déus grecs. Mai no hauríeu hagut de consentir que els bàrbars cristians els enterrassin al cementiri dels museus. En tot cas, retornau a la fe dels màrtirs incaics tot adorant l'astre que us escalfa i la lluna que us embruixa. En últim terme, aixecau catedrals als vostres ídols. El vedell d'or és el qui gaudeix de més devoció i història.

Si necessitau implorar perdó, no us agenolleu, hipòcrites, davant mi. Per molt que us hi encaparreu, no em podeu ofendre. Brams d'ase no arriben al cel. Suplicau clemència als infants que heu destrossat i llavors fermau-vos una roda de molí pel coll tot precipitant-vos al fons de la mar.

Si necessitau un negre que acompleixi baix mà la tasca que no heu fet de dominar les forces de la naturalesa i de repartir les riqueses del món, començant, per les del Vaticà, commoveu i organitzau les tropes dels milions d'afamegats i d'esclafats pel sistema, aquells que no tenen res a perdre i tot a guanyar. Hi hauria molts d'esclafits, però acabarien girant la truita.

14. NO VAIG A MISSA

Ni els homes ni l'univers em deuen llur existència. Però sense la meva entelèquia gran part de l'art d'arreu de tot el món i de tots els segles no existiria. La meva participació en pintura i escultura és ben bé minsa. De les tres religions monoteistes, la de Moisès i la de Mahoma prohibeixen qualsevol imatge meva, mentre que la de Jesús se centra més en la seva representació, la de la seva mare i la dels seus sants seguidors.

De les arts, la que m'ho deu pràcticament tot és l'arquitectura. Només l'enumeració dels diversos sinònims referits a la construcció que anomenau "Casa de Déu" palesa el meu axioma. Tan sols el nom temple fa acudir a la imaginació les obres arquitectòniques més colossals de tota la història de la humanitat. Jerusalem, Egipte, Índia. L'esglaiosa admiració s'escalfa quan els noms s'apropen a la  vivència de l'home d'avui: catedrals, esglésies, mesquites, pagodes, capelles, ermites, santuaris...

Sembla com si el meu nom us encomanàs el mal de pedra. Aquesta malaltia es diu megalomania. Tot per demostrar la força del poder sagrat.

Tanmateix jo mai no vaig a missa. Si voleu sentir l'embatol del meu pas no el cerqueu a cap església. Si de cas, a l'hora de la sesta em trobareu fent una becaina dins una esglesiola romànica.

12. PER QUÈ OFENEU EL MEU SANT NOM?

Jo sempre m'he mostrat molt respectuós tant amb l'home com amb la natura. Mai de mai no m'he ficat per res en els seus esdeveniments. I això que em bastaria moure un dit per arranjar qualsevol destret. Mai no he caigut en la temptació d'immiscir-me en el terreny dels altres. Tots els miracles que atribuïu a la meva intervenció directa –absolutament tots!- es poden explicar per les potències ocultes del cervell humà o per les forces tan misterioses de la creació. Jo no en tenc la culpa, de la vostra supina ignorància.

Jo us profés un respecte sagrat mentre vosaltres profanau constantment el meu sant nom. Només retrauré els exemples més cridaners. Dels tirans, criminals, psicòpates, com Hitler o Franco, posem per cas, en deis que es cregueren déus. En més petita escala, de qualsevol superbiós, imbècil, dictadoret de merda, sentenciau que s'han deïficat. Se senten tan déus -miserables moneietes!- que exigeixen l'adoració dels seus esclaus, dels mateixos serfs que els proclamaren  senyors.

Però l'ofensa es torna injúria quan els desvergonyits impostors de torn fan creure a les pobres criaturetes humanes que la seva malaltia o desgràcia els ha  esdevingut per voluntat de Déu. I un be negre! La meva voluntat és que a l'hora de patir hi hagi morfina per a tothom.

11. EL DÉU DE LA TENDRESA

Els amos  omnipotents i infal·libles de les teologies han decretat que jo som l'inspirador directe i exclusiu de la Bíblia. Fins al punt que els seus mots s'han d'acatar com a paraula de Déu. Com autor, hauria de mostrar-me ufanós, car el meu llibrot és el més editat, traduït, comentat, estudiat i venut de tota la història.

El Gènesi, el primer llibre de les meves obres completes i tancades, sentencia que al sisè dia de la creació vaig modelar l'home a la meva imatge i semblança. La cosa és absolutament al revés. És l'home que m'ha creat, arreu de tot el món i al llarg de tots els segles i cultures, segons la imatge dels seus anhels, angoixes i impotències. No us queixeu, doncs, si els vostres déus apareixen tan tarats com vosaltres.

Donat que us dec l'existència, l'essència i la subsistència, no vull mostrar-me toixarrut i despectiu. Confés que quelcom de vosaltres em plau fins al punt de cobejar-ho com un atribut de la meva divinitat. Del caramull d'imperfeccions i qualitats que formen l'home jo em qued amb la tendresa.

Si voleu trobar el meu rastre, cercau-lo als llavis d'una besada sincera, amorosida, càlida, lasciva, si cal. Quan vulgueu assaborir el meu gust, paladejau la saladina d'unes llàgrimes tot regalimant, manses, per una galta.

10. DARWIN EM RETORNÀ LA DIGNITAT

 

 

La Bíblia, aquest llibrot sagrat que ha alimentat l'immobilisme fanàtic de les tres religions monoteistes, m'ha fet molt de mal, molt! En l'assumpte de la creació de l'home -fet en el qual jo no hi tinc res a veure- el Gènesis em pintà com un naïf terrissaire. Com un capriciós nin ric que juga a fer homenets de fang. Però on la ridiculització no té límits és en el cabronenc invent de la costella d'Adam, per esclavitzar per sempre la femella al dominis del mascle.

Tant s’hi val que l'amic Darwin, exposant-hi la vida, m'absolgués de tota responsabilitat tot penjant la culpa del desvari a la capriciosa i atzarosa evolució de les espècies, àdhuc la més imbècil i depredadora, com és la humana.

Tot i això, esgarrifant-me davant la imatge d'un forn crematori nazi o davant de l'horripilant retrat d'un infantó farcit de mosques tot agonitzant de fam, pens si no hauria estat millor per a la dignitat de la nissaga humana que l'evolució de les espècies s'hagués aturat a les gallines.

Tanmateix, confés que quan Miquel Àngel pintava la Sixtina, jo m'entretenia fent pessigolles, amb el meu dit de vell, al xapero que li feia de model.

Els homes demostrau, amb sobreabundància, que procediu d'una moneia neurastènica.

Just us retorn l'insult de la Bíblia.

9. TINC DRET A QUÈ M'ESCOLTIS, HAWKING

Ahir, als dos-cents vint mots, vaig perdre el torn de paraula. És l'extensió exacte que em concedeix el meu hagiògraf.

Això del big-bang és una gran troballa. Enhorabona. No passis pena. T'entenc molt bé. Tu no em negues. Tu el que fas és alliberar-me de la responsabilitat de l'esclafit. Tu em restitueixes l'honra. Em treus del món de la matèria. Som un esperit. Independent. Lliure. Fora del temps i de l'espai. Alhora  que em situes on, en el cas d'existir, puc situar-me. Som un ens inherent a  la fe. Visc en el cor dels qui em donen lloc. Com els morts que viuen mentre algú els estima. Com ta mare, la gran creient, que segueix viva dins els teus pensaments, sentiments i records.

No comprenc el cec fanatisme dels doctors de la llei. No et cremaran perquè no poden. Encara van socarrats pel cas de Galileu. Tot i això, ves alerta. Quan parlis de mi no em donis mai el nom d'Al·là. Els energúmens mahometans són capaços de fer-te la pell. Com poden ser tan imbècils, els delirants defensors del fantasma que crearen ells mateixos? Diuen que del no res, no en pot sortir res. Jo proclam: de la perfecció només pot emanar perfecció. Jo mai no t'hauria condemnat a una cadira de rodes.