dissabte, 29 de desembre del 2012

27. SOM DÉU PERQUÈ NO HI FAIG


Les vies clàssiques, àdhuc les de sant Tomàs, per demostrar la meva existència empenyen a concloure que no hi som. Així, els apologistes constitueixen una font inesgotable d’ateus.
Si jo hagués de fer inclinar la balança dels racionalistes cap a la fe  –cosa que no faria ni mort– exhibiria l’argument de la no intervenció divina. Et ben assegur que has de tenir un collons de mul somerí -uns ous de déu!– per no ficar mà en el decurs de la naturalesa i en el devenir de l’home.
Per contra, la moneieta humana, tan prompte com té una micoia de poder comença a sentir-se déu i a exercir com a tal. Aquests dies les notícies sobre els nins robats en temps del franquisme són un exemple clamorós d’aquesta desgraciada tesi. En cada cas d’aquestes tristes històries es repeteixen els mateixos personatges i idèntiques motivacions de fons: una monja i un capellà que fan de déu corregint el destí d’una criatura.
Som perquè no hi faig. Perquè respect escrupolosament el quefer dels meus poderosos col·legues que regeixen els esdeveniments com són. L’atzar, el destí, la sort, la casualitat, la fatalitat, la desgràcia, el surrealisme. Cal fer la bona a aquests ídols. T’ho recoman jo, el teu Déu. El qui ho és perquè no hi faig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada