Les vies clàssiques, àdhuc les de sant Tomàs, per
demostrar la meva existència empenyen a concloure que no hi som. Així, els
apologistes constitueixen una font inesgotable d’ateus.
Si jo hagués
de fer inclinar la balança dels racionalistes cap a la fe –cosa que no faria ni mort– exhibiria
l’argument de la no intervenció divina. Et ben assegur que has de tenir un
collons de mul somerí -uns ous de déu!– per no ficar mà en el decurs de la
naturalesa i en el devenir de l’home.
Per contra,
la moneieta humana, tan prompte com té una micoia de poder comença a sentir-se
déu i a exercir com a tal. Aquests dies les notícies sobre els nins robats en
temps del franquisme són un exemple clamorós d’aquesta desgraciada tesi. En
cada cas d’aquestes tristes històries es repeteixen els mateixos personatges i
idèntiques motivacions de fons: una monja i un capellà que fan de déu corregint
el destí d’una criatura.
Som perquè
no hi faig. Perquè respect escrupolosament el quefer dels meus poderosos
col·legues que regeixen els esdeveniments com són. L’atzar, el destí, la sort,
la casualitat, la fatalitat, la desgràcia, el surrealisme. Cal fer la bona a
aquests ídols. T’ho recoman jo, el teu Déu. El qui ho és perquè no hi faig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada