Les teves rialles, déu meu, em conforten, m'aclareixen, em salven de
fer el ridícul i em retornen la innocència d'infantó banyat. Ara voldria
provocar-te-les, càustiques, amb un acte d’inofensiva vanitat. Avui m'he fet
riure a mi mateix amb un cop de prodigiós enginy.
Havia de dedicar el llibre "Llobacarda"
al meu oculista, donat que mai no em cobra les visites. No sabia què dir-li a
aquell oftalmòleg tan seriós en el tracte com encertat en el diagnòstic. De
cop, he estampat a la pàgina del llibre que es pot arrabassar sense mutilar-lo
la graciosa ocurrència: "Gràcies, doctor, per mirar-me als ulls sense
haver de dir t'estim".
De prompte he recordat una semblant dedicatòria per
al meu idolatrat dentista que fa anys té cura del meu barram, fins al punt de
posar-me'l tot nou sense acceptar res a canvi. La declaració deia: "A
l'home que em té sempre amb la boca oberta".
Tot seguit la meva imaginació ha tramat una endreça
per a tu, Déu de la meva vida, company
de viatge, agombol de les meves nafres. M'ha estat molt difícil encaixar els
meus sentiments dins el motlle estret d'una definició.
Entre dotzenes d'esborranys m'he quedat amb eixa
dedicatòria: "Al meu suprem desésser, per haver-me forjat, només amb la
seva ombra, tal com som. Gràcies per no existir, déu meu".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada