Ahir, als
dos-cents vint mots, vaig perdre el torn de paraula. És l'extensió exacte que
em concedeix el meu hagiògraf.
Això del big-bang és una gran troballa. Enhorabona. No passis pena.
T'entenc molt bé. Tu no em negues. Tu el que fas és alliberar-me de la
responsabilitat de l'esclafit. Tu em restitueixes l'honra. Em treus del món de
la matèria. Som un esperit. Independent. Lliure. Fora del temps i de l'espai.
Alhora que em situes on, en el cas d'existir,
puc situar-me. Som un ens inherent a la
fe. Visc en el cor dels qui em donen lloc. Com els morts que viuen mentre algú
els estima. Com ta mare, la gran creient, que segueix viva dins els teus
pensaments, sentiments i records.
No comprenc el cec fanatisme dels doctors de la llei. No et cremaran
perquè no poden. Encara van socarrats pel cas de Galileu. Tot i això, ves
alerta. Quan parlis de mi no em donis mai el nom d'Al·là. Els energúmens
mahometans són capaços de fer-te la pell. Com poden ser tan imbècils, els
delirants defensors del fantasma que crearen ells mateixos? Diuen que del no
res, no en pot sortir res. Jo proclam: de la perfecció només pot emanar
perfecció. Jo mai no t'hauria condemnat a una cadira de rodes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada