Sé com et sents, cucoi de poma podrida, davant
la reverencial gratitud que t’ha mostrat la família que creu que recomanares el
seu fill al Conseller d’Interior per aconseguir una plaça de bomber, quan no
has fet absolutament res. L’excel·lent vi de marca mallorquina, que simbolitza
llur agraïment, es tornarà vinagre quan ofegui la hipocresia del teu somriure
tot acompanyant la desvergonyida mentida: “No m’heu de donar les gràcies. No
m’ha suposat cap compromís. El jove conseller em deu molts de favors”.
Ara imagina’t com m’he de
sentir jo que no arqueig ni una cella per res ni per ningú quan em donen les
gràcies per favors que mai no he fet ni faré. Mai de mai. No puc ni vull
ficar-me en el devenir de l’home. La més mínima intervenció en el decurs de la
naturalesa aniria contra la meva mateixa essència. Els escolàstics que bastiren
els fonaments de les inútils teologies es tornarien boiets a l’hora d’aclarir
com hi pot haver essència sense existència. Sé com som, aleshores no existesc.
Pots estar segur que el
“gràcies a Déu” que la vostra cultura us obliga a ficar per pa i per sal en tot
lloc i moment, fins i tot en les cartes personals, us el ficaria de bon gust
pel vostre santíssim sac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada