dimarts, 29 d’octubre del 2019

EL MEU FILL MATEU HABIBI NO HA MORT DEBADES


Per cada mort podem arriscar un adjectiu definitori. Una mort pot ser terrible, injusta, prematura, desesperant... sempre trista. Tanmateix, prest o tard, acabes acalant el cap. Davant els misteris de les morts no hi ha res a fer.

Però hi ha una classificació que mai de mai vull admetre. Per a mi una mort pot ser qualsevol cosa manco inútil. Em rebel amb totes les meves ràbies i impotències enfront d’un final sense sentit. Ningú nat no pot morir debades. Cap sacrifici pot ser en va.

Tenim l’obligació sagrada de treure lliçó, coratge i profit de cada mort.

Aquest deure esdevé ineludible per la raó que la transcendència d’una mort depèn absolutament de nosaltres.

Encoman, des de la profunditat més sagrada dels meus sentiments, als infants sepultats als fons de la nostra Mediterrània que em salvin la tendresa. Ara, a les acabatalles del meu pelegrinatge sé que no som res, que el que faci no serveix per res, que el que escrigui no té sentit de res, sense la tendresa.

Us parl d’una tendresa escalfadissa, omnipotent, omnipresent, abassegadora. Us parl d’un riu de llàgrimes.

Aquesta tendresa salvadora només pot néixer i créixer des de l’impacte. Des de la commoció. Des de la personificació.

Dels commovedors casos d’infants enterrats al fons del nostre mar m’impactà la història d’aquell nin que quan la guàrdia costanera escorcollà les seves vestidures recercant algun indici d’identitat, descobrí que portava cosides al folre de la seva casaca el butlletí de notes. Algú que l’estimava volgué assegurar aquelles excel·lents qualificacions escolars com a garantia d’una nova vida.

L’esgarrifança encadenà per a sempre el meu sentiment a aquest modèlic estudiant fins al punt d’adoptar-lo com a fill. Un fill que tocaria ser a la universitat i que ara es fon en la fosa de la Mediterrània.

El meu fill nom Mateu en homenatge a l’home més bo i tendre d’aquest món que fou mon pare. Habibi, el mot àrab que li he triat com a llinatge, vol dir estimat.

Mateu Habibi, fill de les meves entranyes, no has mort debades. Quan pens en tu m’esclates un albelló de tendresa. Una tendresa amorosida, feta llàgrimes.

Al memorial de dia 2 a Marginàlia tu ocuparàs el lloc central del meu plany.

dijous, 24 d’octubre del 2019

DES DE LA FORTALESA NO CONTEMPLEU EL MAR: ÉS UNA TOMBA

La terrible referència arribava de Roma. Un robot submarí de la guàrdia costanera italiana ha gravat el cadàver d’una mare abraçada al seu filló en el fons del mar davant l'illa de Lampedusa. La nit del naufragi els equips d’auxili només pogueren salvar vint-i-cinc persones de les cinquanta que intentaven arribar a ca nostra. Un dia després recuperaren tretze cadàvers de dones. Una estava embarassada, l’altra era una nina de dotze anys. Tots els ofegats pel nostre egoisme resten enterrats al fons de la Mediterrània.


L’esgarrifosa notícia ha caigut, com una ampolla de salfumant, dins la nafra oberta de la meva impotència.

La condemna de la impotència resulta més insuportable que la cadena perpètua o la mateixa pena de mort. Si hores d’ara estàs tancat a Lledoners seria la persona més tranquil·la i feliç d’aquest món.

Aquest no poder fer res em desespera, m’enfolleix, me mata. La impotència no té sortida. Tampoc té consol per a una bestiola limitada, tarada però absolutament conscient, àdhuc clarivident com jo, que no troba engany per aixoplugar-se de la tempesta. Val a dir de la realitat crua i dura tant de les persones com dels pobles.

Som al·lèrgic a tots els calmants que t’ofereixen les religions que et recomanen resar o els malabaristes polítics que et conviden a tancar els ulls per seguir-los com a xotets de cordeta.

L’única sortida digna és morir de tristesa com ho feu l’amic del meu pare tot culpant-se de no haver sortir a defensar el veí que s’emportaren els franquistes a mitjanit per assassinar-lo a la vorera del camí. Per afegitó, per salvar els seus cinc fills de la fam el dia següent hagué d'escurar el clot de fems a la casa del falangista que manava l’escamot de la mort.

Per no enfollir de cop a voltes em “xut” una dosi de deliris.

Vaig somniar que, revestit de sotana, em presentava a l’entrada de la Fortalesa, minuts abans de la cerimònia d’en Nadal. Els cans cerbers de la porta em deixaren passar davant la meva explicació. “Som el rector del Port de Pollença. La jurisdicció per casar és territorial. Si els noviis no firmen davant mi la boda no serà vàlida”.

Vaig esperar que tots els il·lustres i majestàtics assistents estiguessin asseguts per lliurar-los un full litúrgic on hi figurava l’estampa d’Aylan Kurdi, el minyó que les ones dipositaren a la platja tot mudat, talment com per anar a noces. L’adscripció resava “Aviciats de Déu, no contempleu el mar, és una tomba”.

Quan vaig despertar del somni em vaig trobar ajassat, com cada alba, al racó de l’habitació del camatallat de Can Gazà.

Aquest foll follet de la impotència us suplica un favor: dissabte, 2 de novembre, Dia dels Morts, a les onze del matí, planyirem, al Taller de Marginàlia, els nostres germans immigrants enfonsats a la mar de les nostres turbulències.

No aconseguirem aturar el genocidi europeu però junts plorarem la nostra tendresa ofegada a la Mediterrània.

Us hi esperam. 

dijous, 10 d’octubre del 2019

PREGÀRIA I DOL PER LA NOSTRA TENDRESA OFEGADA A LA MEDITERRÀNIA



El proper dissabte dia 2 de novembre, Dia dels Morts, al Taller Marginàlia celebrarem la segona edició del “Vermut del primer dissabte” que, aquesta vegada, canviarà completament el format perquè el Taller de Can Valero esdevingui temple universal en una trobada de calfreds i silencis.

Els amics i la família de Can Gazà planyirem els nostres germans immigrants enfonsats a la mar de les nostres turbulències. Per això no hi haurà actors: tots els participants en la cerimònia serà gent nostra.

El centre de la commoguda súplica seran els infants naufragats en l’intent d’arribar a ca nostra. Així, escalfarem la celebració amb més vou-veri-vous que no rèquiems.

Ens ajudaran a encendre, expressar i compartir els nostres sentiments: 


  • La veu i la música de Maria Antònia Gomila i Petra Riera
  • La presència i la paraula en àrab de l’imam de la mesquita del barri
  • Ressonàncies morunes de les nostres tonades de camp a càrrec del pagès de Can Gazà i la seva filla al piano
  • Recitació en quirundi d’una cançó de bressol a càrrec d’una missionera de Burundi col·laboradora major de Can Gazà. La seva neboda llegirà la traducció al català
  • Batecs d’un tambor africà
  • Impressions dels infants de la nostra tribu davant l’estampa d’Aylan Kurdi, mort a la platja
  • Baixada dels àngels per al gran silenci amb l’esgarrifança del Rèquiem de Fouré
  • Bunyolada feta a l’acte per cooperants de Marginàlia.

dijous, 3 d’octubre del 2019

AMICS DE SEMINARI, ADOPTAU-NOS!


“Els Amics de Seminari” i Marginàlia gaudim, sens dubte, d’un munt de coincidències. Tanmateix, el punt més cabdal que tenim en comú és, malgrat tot i tots, l’adoració que professam al Mestre.

Em complau recordar dues lliçons del meu aimat Fusteret. El profeta de Natzaret predicà que res no passa per no res. Tot té un sentit. L’atzar és totpoderós. Apel a les nostres profunditats per afirmar que aquest prodigiós encontre entre “Els Caminants” i el taller de Can Gazà no és un fet fortuït.

Els pelegrins de les utopies, com sou vosaltres samaritans i nosaltres nafrats de les voreres, ens hem trobat a la cruïlla de Jericó per quelcom més transcendental que l’alegria d’un vermut sabatí.

L’altra ensenyança del catedràtic de les benaurances és que la manera que tenim els pobres d’agrair els favors es manifesta implorant noves mercès. Qui et suplica miracles et proclama déu.

Avalats per aquests dos principis evangèlics ens atrevim a proposar-vos, simplement i directe, que ens adopteu. Que ens mireu i tracteu com a fills putatius. Quan anava a doctrina això de fill putatiu de Josep em sonava a deshonra de Maria. No us preocupeu: acomplirem les ressonàncies de la paraula: som i serem putafills.

Els infants banyats de Can Gazà, que altra cosa no som els exclosos, posseïm les característiques més apropiades per ser adoptats.

Som orfes desemparats de tot tipus de protecció. Els redemptors tant civils com eclesiàstics, ens fan pagar a preu d’estretors les nostres innocents rebel·lies i denúncies.

Les nostres estructures de comuna autogestionada són mínimes. No hi ha burocràcies ni filtres. L’únic dogma intocable per a tots, absolutament per a tots, és el treball i el respecte.

Intentam instaurar al nostre país de Marginàlia la fórmula màgica de l’eficàcia per damunt totes les teories i ortodòxies polítiques. El nostre règim aplica tots els sistemes d’aquesta miraculosa forma: els dies feiners, dictadura. Els diumenges, democràcia. Les festes anyals, anarquia.

Estimadíssims Amics de Seminari, les gràcies per inaugurar els vermuts dels primers dissabtes al taller de Can Valero és tradueixen en una confiada i atrevida petició: Adoptau-nos!