DONA CATALINA TORRENS, REFERENT DE L’AUTÈNTICA SOLIDARITAT

“Qualsevol cosa que féreu per als més desgraciats, a mi me la féreu”. (Jesús, al judici final).

“Els pobres només ens poden perdonar el pa que els donam per l’amor que els manifestam» (Vicenç de Paül).

“La fe només es pot mostrar per les obres”. (Carta de sant Jaume).

“Que la mà dreta no esbombi el que fa l'esquerra”. (El Mestre, criticant els fariseus).

“El qui mostri cara pels pobres davant la gent, jo mostraré cara per ells davant el Pare”. (Compromís del Profeta de Natzaret).

“Benaventurats els pobres, els humils, els nets de cor, els qui posen pau, els misericordiosos, ells són els autèntics fills de Déu (Del Sermó de la Muntanya, per estrenar, encara).

“No estima més el qui estima molt, sinó el qui estima tot”. 

“L’autèntica solidaritat et fa sentir estimat”. “L’amor no és donar, és donar-se». (Camada)

Tot aquest excels bagatge doctrinal, que em serveix de guia en el meu pelegrinatge al costat dels més marginats dels marginats, s’hauria quedat sovint en una nit fosca si no hagués trobat, al llarg del pedregós camí, llumenerets blaus de les utòpiques rondalles, referents vius i palpables d’autèntica solidaritat i de caritat cristiana. Aquest és el cas de la il·lustre poblera Dona Catalina Torrens.

Quina manera més prodigiosa tenia aquesta santa, delicada i noble senyora de fer-te sentir bé! Quin art més enginyós per mostrar-se propera, familiar i entranyable! Quina altura humana prenien les seves pràctiques i fructuoses gestes solidàries per sobrevolar les misèries, teories i polítiques dels qui figuram com a redemptors a la desfilada de les vanitats!

Un lloable costum que tenen els nostres familiars, els amics, els coneguts, fins i tot una munió llarga de persones anònimes, és fer-nos arribar a Can Gazà, digníssimament presentat, el regal de les romanalles de les seves festes. Aquests presents resulten per a nosaltres un gran favor. Demanam que eixa pràctica continuï.

Tanmateix el gest solidari que ens arribava al cor era la delicadesa maternal de na Catalina Torrens. Aquesta feinera i senzilla senyora de Sa Pobla molts de vespres pastava i enfornava panades, cocarrois i coques que ens portava de bon matí a Can Gazà.

Un dia a trenc d’alba sentírem com arriba un cotxe a les portes del nostre casal. Un deixondit diable, que havia matinejat per pidolar “metadona”, tot guitant per la finestra em va comunicar:

-És aquella senyora que ens estima tant que ens porta calentetes panades fetes seves.

Catalina, amiga, germana, mare, gràcies per ser un referent de l’autèntica solidaritat.

Can Gazà , 2 de juliol de 2019

LA SOLITUD D’UN COMMOGUT COMIAT A JACINT PLANAS I SANMARTÍ

Tres dies abans de la seva mort definitiva, Planas Sanmartí em féu un entranyable senyal de comiat inajornable.

Feia anys que no ens trobàvem. Quan l’amic i mestre de comunicacions de tota casta separà les aigües del seu Mar Roig, jo vaig restar definitivament a la riba de la família, fins al punt de fer de pare a la filla major quan organitzà la seva primera exposició d’art a l’Ajuntament de Campos.

Pel calfred del misteri vaig entendre que aquell signe era una treta de la infinita i enginyosa polissonada del gran artesà de l’enginy i de les verbes.

Muntava guàrdia, com gairebé cada dia, a l’entrada de Marginàlia. De prompte vaig descobrir a la darrera donació de llibres un exemplar del meu ”En nom del pare”, l’aplec de poemes que més estim de la meva vida. Al llarg de 10 anys de recollida  solidària de llibres mai no havia aparegut aquest fill de l’ànima. A la nua i essencial portada hi figura el “Càntic d’Acompanyament de J. Planas Sanmartí”.

Dissabte a la tarda, horabaixando, em vaig recollir a la sala bona de Can Gazà, sota la reproducció del “Clam de l’Ofegat” de l’enyorat Riera Ferrari, amic i fautor del nostre bon vivant català. Agombolat per un oratjol misericordiós,  vaig declamar en veu alta, talment una salmòdia, el prodigiós càntic de Cinto Planas que acompanya, escalfa i honora els meus gemecs d’estimera per la mort de l’home més tendre, ocurrent i sencer que ha parit aquesta terra nostra i que fou, per la sort més gran del món, el meu pare.

Vaig resar lentament, assaborint cada mot i cada sentiment, el càntic del criptopoeta que malgastà en cròniques, anàlisis i ironies la seva profunda  capacitat creativa. Les esgarrifoses i oportunes cites de Nikos Kazantzakis, tretes del seu prodigiós llibre “Crist de nou creuclavat”, que introdueixen i marquen els set capítols del càntic d’acompanyament en serviren de compàs per al meu murmuri de vespres funeràries.

Quin prodigi de paraules i tendreses! Quina meravella de conceptes i transcendències! Quin portent de dolences i enyorances!

Així com baixa el riu de la nostra tèrbola història no crec que cap col·lectiu organitzi homenatges al periodista català incardinat a Mallorca. Tot i això les ressenyes dels nostres diaris foren magnífiques. Si de cas un dia es fa record públic dels atrevits que es tiraren al clot de la brega, m’agradaria que aquest càntic d’acompanyament de “En nom del pare” omplís els minuts de silenci que obligatòriament cada commemoració ha de dedicar a la pregària.

Al final de la tarda vaig acomplir el manament que corona el càntic de Cinto Planas

“Aquest  parenostre, dit en nom del pare, s’hauria de resar cada dia, a  l’hora de l’Angelus, des de la trona de Sant Pere, per als cristians que encara poden creure que l’Home és Déu i que saben, benaventurats ells, el que és l’estimera”.

Arribà la  fosca al casal i a la memòria i jo seguíem repetint el meu Pare Nostre:

“Cabroníssim avantatgista, Déu,

desvergonyit passota  del temps i de l’espai...”.