dijous, 30 de març del 2017

ANUNCI I GUIA DE LA TROBADA AMB EL LLUITADOR CHARAMSA

Ran de cap d’any em cridà un amic periodista per formular-me la pregunta de rigor per aquestes dates: Quina notícia t’ompliria de goig el 2017?
Per no caure en els paranys dels llocs comuns, per altra banda tant urgents i necessaris, com que “s’acabi la misèria, que arribi la pau...“, vaig arriscar una resposta de trencaclosques. Tot percebent, en l’alenada, l’estat de fora de joc del periodista, li vaig dir: la millor notícia de l’any, i segurament del segle, per a mi seria: “El Vaticà ha nomenat Krzysztof Charamsa com a primer cardenal de la jova república catalana.”
Rere aquest enigma s’amaguen les dues utopies més anhelades de la meva vida. Si la Santa Seu ordenás arquebisbe de Barcelona el sacerdot polonès sortit de l’armari, seria senyal que l’Església catòlica ha fet una passa definitiva cap a l’actualització de les seves postures contra l’home modern. Al cap i a la fi, com ho expressa l’exmembre del Sant Ofici, la secta romana, amb aquestes noves formes de tractar l’amor, només faria les passes que ja han fet les altres esglésies cristianes. L’altre deliri de la meva vida és anar a morir a una Catalunya independent. No sé si es va publicar la meva resposta. En tot cas, el bon amic Rafel Gallego, formulador de la pregunta, em guarda de mentir.
El que no podia imaginar-me en aquell moment de finals de 2016 era que la trobada amb Charamsa, l’heroic lluitador contra la mortal hipocresia de l’Església, seria un dels esdeveniments més profunds i definitius, no tant sols d’aquest any, sinó de tota la meva vida. El gest d’una clamorosa valentia com era la sortida de l’armari d’un exemplar monsenyor del Vaticà quedà clavat com una fita a la meva memòria. L’article que vaig publicar a aquest bloc en el mateix instant de la campanada em serveix de prova. Però l’autèntica commoció m’ha arribat amb la lectura enrampada de la seva “La primera pedra”. El sincer i coratjós testimoni de Charamsa m’ha arribat a les entranyes de l’emoció, de la pau i de l’esperança. El pobre evangeli que vaig estampar a “Operació Tiara” se sent, humilment, sinòptic d’aquest nou Mateu.
Com a culminació d’aquest immens regal del revolucionari llibre ha arribat el present d’una trobada personal amb el meu darrer profeta. Dijous dia 6, malgrat sigui per unes hores Charamsa estarà amb nosaltres.
Voldria convertir aquesta senzilla i fraternal trobada en un homenatge d’agraïment, admiració i coratge, per a aquest franctirador contra la hipocresia. Voldria proclamar a la seva presència, en nom d’aquesta cadella que intent ser jo i de les diminutes formigueues que fan pesigolles dins l'orella de l’elefant del poder, que el seu incommensurable sacrifici no ha estat en va. Que la primera pedra que ell ha clavat esdevindrà cantonada angular per al canvi evangèlic de la falsa i homòfoba Església catòlica.
Per fer aquest elemental gest de justícia no podem estar tots sols, els quatre follets marginals. Us necessitam a vosaltres tots amics de Can Gazà i de l'OCB.
L’encontre no pot ser més senzill ni més fàcil de recordar: a les 11:30h ens trobam a Marginàlia de Can Valero i a les 18:45h a Ca n’Alcover.
Només Déu, en el qual creu firmament Charamsa, sap la transcendència vital que té per a mi i pot tenir per a vosaltres aquesta trobada de dia 6 d’abril.


dilluns, 27 de març del 2017

EL LLIBRE DE CHARAMSA CONFIRMA LA MEVA VIDA


“La Primera Pedra”, aquest capítol dels “Fets dels Apòstols” del segle XXI, s’ha atansat a la meva història una volta he coronat el procés de la meva autentificació. Aquest meravellós llibre ha tocat a la meva porta quan el meu jo profund, sencer, ja havia rebut el baptisme. Sense compassió ni miraments el sever, ben mirat cruel, pontífex de la meva església íntima, m’ha administrat les tres formes del sagrament iniciàtic. He rebut, viscut i patit el baptisme d’aigua, de sang i de foc.
Però ara, purificat, renascut, em sent realitzat. Em conec, m’accept, m’aprecii, visc i em present tal com som.  Estic en disposició de xisclar, despullat al balcó del poble, “t’estim, però me’n fot”, el manifest més profund que hagi pronunciat mai un poeta, malgrat  no sortís de l’armari (quina pena!). “T’estim, però me’n fot”. No feis cap judici temerari si m’acusau d’orgull. Tenc tots els motius del món, els estigmes de la passió i les ferides de guerra  per estar orgullós,satisfet, de la meva peripècia.
Al llarg del meu dolorós i angoixant pelegrinatge, he rebut  la llum salvífica, consoladora, de moltes escriptures. Totes sagrades per a mi. De les escrites pels germans i de les que m’he vist obligat a esborrallar jo mateix per evitar els atacs de follia. Els llibres m’han ajudat a conèixer-me, definir-me i acceptar-me.
Però vet ací que aquests dies m’ha caigut literalment del cel, de l’únic cel que mai no et falla com és el paradís dels amics, la gràcia incommensurable del sagrament de la confirmació. El llibre de Charamsa ha confirmat la meva vida.  El meu jo profund, l’ego dels teixits constitutius, es trobava realitzat, però sovint tot sol, menyspreat  i marginat. Perdonau que insisteixi. Em referesc a les arrels del meu ésser, als fonaments amagats del meu edifici.
He fruït, com un boig, amb la lectura de “La Primera Pedra”. Sovint, davant les revelacions de l’exmonsenyor he restat esglaiat, embadalit, talment un pastoret al qual se li apareix la Verge. He admirat, emocionat fins a les llàgrimes, la valentia, el coratge, l’atreviment, d’un home que ho exposa tot, àdhuc la vida, per revelar la veritat. M’he divertit amb els cops de fina ironia, d’ocurrència graciosa, que ressonen a cada pàgina del llibre. M’he impressionat tot comprovant  les coincidències, fins i tot a voltes amb les mateixes expressions, entre aquest meravellós homenot, que diria Pla, i aquest nanet lletraferit que som jo. El meu company, amb el qual compartesc la lectura de “La Primera Pedra” no es cansa de repetir-me, amb un punt d’envaniment  amorosit: “Tot això ja ho havies dit tu” .
Però, més enllà de tota emoció, de tota fruïció, de tota lliçó, a mida que avançava en la penetració del llibre, he sentit com l’oli sagrat de la confirmació anava amarant els ossos del meu jo més profund, de l’ego que viu, mana i impera, des de la pregona cova del subconscient. Ara aquesta gràcia sagramental es manifesta amb una pau infinita, amb una seguretat indestructible, amb una confiança desafiadora.
Per afegitó, el proper dia 6 d’abril cercaré una encletxa, dins el multitudinari i atrafegat encontre, per agrair en persona, si la senil incontinència ploranera  m’ho permet, al germà Krzysztof Charamsa la confirmació de la meva vida.

divendres, 24 de març del 2017

REBEL·LIÓ ENFRONT DE LA HIPOCRESIA DE L’ESGLÉSIA


 L’enunciat no és meu. És el subtítol de “La Primera Pedra”.  Llibre explosiu, corprenedor, per mi sagrat, de Krzysztok (com seria de fàcil dir-li Tòfol!) Charamsa, un alt càrrec del Sant Ofici, professor de dues universitats pontifícies, monsenyor polonès que anava cap dret a ser cardenal, que empès per l’amor d’un bergant català, sortí, l’octubre de 2015, de dos armaris. Aquests dos armaris són dues autèntiques torres de castell que es comuniquen i reforcen mútuament. Em referesc al Vaticà i a l’homosexualitat consagrada. Reconsagrada! És difícil que un membre de l’alta clerecia, vull dir un monsenyor, un bisbe o un cardenal, es declari gai als quatre vents del món. Que ho faci un capallenutxo com jo, no té importància. Però la gesta prodigiosa, ben mirat miraculosa, és proclamar que “hom estima com Déu mana“ com un home, des del Vaticà estant, des del paradís diví de la hipocresia, des de la font de la més rabiüda homofòbia.   
I Déu, segons explica aquest teòleg, formador a la Universitat Gregoriana dels futurs bisbes d’arreu del món, profund coneixedor de les sagrades Escriptures, arxiver il·lustrat del material, gairebé tot, escrit i filmat, del perseguit a mort mode personal d’estimar, aquest Déu -redéu!- empeny uns homes especials, singulars, escollits, a estimar-se  com homes i amb homes, d’una manera completa, calenta, amb tot el cos.

Escapar-se malgrat sigui pel finestró, tot deixant tacats de sang els seus barrots, talment com ho fan els negres fugitius a les pues dels filferros de les fronteres, de les luxoses cel·les del Vaticà, és un miracle.

Aquesta valenta criatura de Déu que dedica aquesta bomba explosiva, destinada a “sacsejar consciències”, com és “La Primera Pedra” , “a l’home que em va besar i que em va fer sortir de la mentida” estarà tot un dia a la nostra disposició.  Aquesta reivindicativa jornada se celebrarà dia 6 d’abril. A les 11 del matí tindrà lloc un col·loqui del famós personatge tant amb els mitjans de comunicació com els persones que vulguin atansar-se al Taller de Marginàlia  A les 6,45 del capvespre es farà la presentació del llibre d’aquets profeta modern a Can Alcover.

No hi ha miracle sense sant, ni prodigi sense mag. Aquest prodigiós miracle de poder gaudir, malgrat sigui en una sola jornada, de la presència i de la paraula de l’últim profeta de la veritat de l’home modern, del valent lluitador contra la hipocresia més gran del món, més enllà de la benvolença del protagonista, ha estat obra de tres batallosos  amics.

Andreu Obrador,  que fou secretari del bisbe Moncades i que ara segueix bregant a Barcelona, va fer de cercador, de banyarriquer, per  aconseguir posar-se en contacte amb un dels personatges més cercats i mediàtics del moment. Cil Buele, l’impulsor de totes les causes justes, un dels profetes més resistent de la coherència, el borino emprenyatívol de Facebook,ens va contagiar la dèria de propagar aquest evangeli segons Nicodemus Charamsa. Jaume Mateu, el pacient, perseverant, valent i eficaç conductor del tren de la Cultura i de la Marginació, ha encarrilat la cosa -les coses!- perquè aquesta ratxa  de llibertat i denúncia bufàs a ca nostra.

Ara depèn de nosaltres, de nosaltres tots, que aquesta jornada de rebel·lió sigui un èxit.



dimarts, 21 de març del 2017

CONTRAMANIFEST DE LA POESIA



Dedicat a Josep Miquel Arenas, Valtonyc, 
condemnat com a facinerós per exercir de poeta.




No em parleu de poesia             

si no alçau un clam irat         

tot segant la hipocresia       

que brulla al nostre costat.



No em parleu de poesia

mentre la imbecil·litat

nodreixi l’arrel podrida

de tota la humanitat.



No em parleu de poesia

si quatre lletruts castrats

feim avortar les nodrides

innocents dels malforjats.



No em parleu de poesia

mentre al bell mig de la mar

el nostre poble agonitza

sagnat per reis i aforats.



No em parleu de poesia

mentre el avenços del món

són sols per a minories

que ens xumen la sang a tots.



No em parleu de poesia

mentre naufraguin les naus

i vomiti l’avarícia

els cossarrins dels infants.



No em parleu de poesia

si no us fartau de plorar

tot veient com la política

assassina els emigrants.



No em parleu de poesia

i de somnis de germans

si esbandim per covardia

els Països Catalans.




No em parleu de poesia

i d’oblidar el passat

si no forçam que les misses

rentin les taques de sang.



No em parleu de poesia

si el glossador del carrer

paga com a terrorista

el coratge del seu verb.



No em parleu de poesia

mentre la llei del més fort

tiranitza la justícia

condemnant el pobre a mort.



No em parleu de poesia

quan la merda d’internet

destrueix l’ortografia

ungint els analfabets.



No em parleu de poesia

des del paradís dels morts

amb els llits sense alegries

i els fantasmes amb llençols.



No em parleu de poesia

mentre la beutat dels mots

no encengui la valentia

de despullar els amors.



Puc parlar de poesia

perquè el foc del darrer vers

encén l’estopa del llibre

que em fa “mamporrer” de Déu.



Puc parlar de poesia

quan don dret al gran pardal

d’un Al·là israelita

que encula el brau de la pau.



Puc parlar de poesia

perquè estic tip de gratar

les ronyes de les mentides

per trobar la veritat.



Puc parlar de poesia

perquè proclam, despullat

al balcó de la malícia,

les rampes dels meus pecats.



Puc parlar de poesia

perquè estic enamorat

de les tendres harmonies

que brosten les soledats.



Puc parlar de poesia

perquè la droga dels mots

em salva de la follia

d’abismar-me fins al fons.



Puc parlar de poesia

perquè crec en els rampells

d’un cos que cova la vida

i es resisteix a ser vell.



Puc parlar de poesia

perquè som un marginat

que picoteja les miques

dels escriptors consagrats.



Puc parlar de poesia

perquè he alçurat l’aviram

caponant amb picardia

els paons més estufats.



Amants de la poesia,

forçau els déus primmirats

a encendre el foc de la lluita

per totes les llibertats.



Davids de la poesia

si les paraules són macs

i les fones utopies

abatrem els Goliats.



Didots de la poesia,

quan cerqueu un pregoner

pesau la categoria.

Defugiu els guerrillers.



Galants de la poesia

us estim però me’n fot,

Siau qui sou. Rebel·lia.

Puc callar, ja està dit tot.



Arlots de la poesia,

tirau-vos eix manifest.

Malgrat tot som germania.

Feis córrer el toc. Estam llests.



  



DIA UNIVERSAL DE LA POESIA  

Can Gazà, primavera, 2017