Per
no caure en els paranys dels llocs comuns, per altra banda tant
urgents i necessaris, com que “s’acabi la misèria, que arribi la
pau...“, vaig arriscar una resposta de trencaclosques. Tot
percebent, en l’alenada, l’estat de fora de joc del periodista,
li vaig dir: la millor notícia de l’any, i segurament del segle,
per a mi seria: “El Vaticà ha nomenat Krzysztof Charamsa com a
primer cardenal de la jova república catalana.”
Rere
aquest enigma s’amaguen les dues utopies més anhelades de la meva
vida. Si la Santa Seu ordenás arquebisbe de Barcelona el sacerdot
polonès sortit de l’armari, seria senyal que l’Església
catòlica ha fet una passa definitiva cap a l’actualització de les
seves postures contra l’home modern. Al cap i a la fi, com ho
expressa l’exmembre del Sant Ofici, la secta romana, amb aquestes
noves formes de tractar l’amor, només faria les passes que ja han
fet les altres esglésies cristianes. L’altre deliri de la meva
vida és anar a morir a una Catalunya independent. No sé si es va
publicar la meva resposta. En tot cas, el bon amic Rafel Gallego,
formulador de la pregunta, em guarda de mentir.
El
que no podia imaginar-me en aquell moment de finals de 2016 era que
la trobada amb Charamsa, l’heroic lluitador contra la mortal
hipocresia de l’Església, seria un dels esdeveniments més
profunds i definitius, no tant sols d’aquest any, sinó de tota la
meva vida. El gest d’una clamorosa valentia com era la sortida de
l’armari d’un exemplar monsenyor del Vaticà quedà clavat com
una fita a la meva memòria. L’article que vaig publicar a aquest
bloc en el mateix instant de la campanada em serveix de prova. Però
l’autèntica commoció m’ha arribat amb la lectura enrampada de
la seva “La primera pedra”. El sincer i coratjós testimoni de
Charamsa m’ha arribat a les entranyes de l’emoció, de la pau i
de l’esperança. El pobre evangeli que vaig estampar a “Operació
Tiara” se sent, humilment, sinòptic d’aquest nou Mateu.
Com
a culminació d’aquest immens regal del revolucionari llibre ha
arribat el present d’una trobada personal amb el meu darrer
profeta. Dijous dia 6, malgrat sigui per unes hores Charamsa estarà
amb nosaltres.
Voldria
convertir aquesta senzilla i fraternal trobada en un homenatge
d’agraïment, admiració i coratge, per a aquest franctirador
contra la hipocresia. Voldria proclamar a la seva presència, en nom
d’aquesta cadella que intent ser jo i de les diminutes formigueues
que fan pesigolles dins l'orella de l’elefant del poder, que el seu
incommensurable sacrifici no ha estat en va. Que la primera pedra que
ell ha clavat esdevindrà cantonada angular per al canvi evangèlic
de la falsa i homòfoba Església catòlica.
Per
fer aquest elemental gest de justícia no podem estar tots sols,
els quatre follets marginals. Us necessitam a vosaltres tots amics de
Can Gazà i de l'OCB.
L’encontre
no pot ser més senzill ni més fàcil de recordar: a les 11:30h ens
trobam a Marginàlia de Can Valero i a les 18:45h a Ca n’Alcover.
Només
Déu, en el qual creu firmament Charamsa, sap la transcendència
vital que té per a mi i pot tenir per a vosaltres aquesta trobada de
dia 6 d’abril.