divendres, 23 de març del 2018

ELS MÉS DESEMPARATS DE MALLORCA TENIM BISBE







La visita que va fer el Bisbe als tallers i al casal de Can Gazà, dimarts passat, es convertí en una gojosa i esperançadora trobada. Férem, en el sentit més positiu i profund de la paraula, Pasqua abans del Ram.
El nostre president Jaume Mateu, en el seu bloc, n’ha elaborat, d’aquesta històrica visita, dos articles serens, emotius i aclaridors(https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/?p=275076). Tot i això m’agradaria afegir a l’esdeveniment el meu granet d’anàlisi.
El prodigi fou possible per les nostres actituds. La meva -l’ase per endavant– era una posició totalment oberta i positiva. En el panorama del meu ànim no hi havia cap ombra de ressentiments, ni de retrets, ni de ganes de passar comptes amb el meu passat eclesiàstic. Per altra banda, monsenyor Taltavull es presentà amb la fulla de ruta en blanc, sense judicis ni prejudicis, sense anotacions de terrenys escabrosos. Fins i tot per evitar la més mínima provocació de fadrinatge celibatari no portà cap capellà de companyia. El seu camarada de ruta, que participà en tot i per tot, és un seglar casat.
Des del primer moment, el noble ciutadellenc posà en pràctica, senzillament i humil, el seu lema de relació humana: a mi m’agrada dir i que em diguin les coses –totes les coses- cara a cara i mirant al ulls. En aquest capítol de les actituds, la gratuïtat hi jugà un paper definitiu. Cap de les dues bandes cercàvem profits, ni trofeus, ni recompenses. Fins i tot les nostres postures d’entrada anaven més enllà de la curiositat d’animalons peluts per posar messions a les admiracions i les mútues conquestes.
Una altra clau de l’èxit fou el desenvolupament de l’encontre. Des del primer instant les cinc persones que manteníem l’intercanvi ens oblidàrem de nosaltres mateixos i de les nostres històries per centrar-nos en els marginats de Mallorca, en les seves situacions i desgràcies. Però la trobada experimentà una sacsada definitiva i enrampadissa quan ens estacàrem, amb totes les nostres potències i ànsies, en la situació desesperada dels malats mentals tirats al carrer sense la més mínima possibilitat d’una atenció digna, efectiva i duradora. En aquests punt, el bisbe es mostrà tan emotivament interessat que, després d’anys d’angoixa i impotència, nasqué dins la meva desesperació un bri d’esperança. Com més dies passen, més creix l’escalfor de les promeses del bisbe de remoure cel i terra fins a trobar una sortida eficaç i digna a aquesta ferida al cor del nostre poble com són els folls condemnats a agonitzar i a morir a la intempèrie.
He acumulat tantes il·lusions en aquest punt definitiu i definitori de la trobada episcopal que he configurat un somni. He vist el nostre bisbe proclamant-se pare dels més desemparats en la inauguració de la “Llar de Ramon lo Foll” que ell ha propulsat que posassin en marxa els germans de Sant Joan de Déu. En aquest somni m'he posat a plorar quan el bisbe deia: aquesta espina que portava clavada com a pare i pastor de Mallorca aprofundí la urgència del meu compromís quan vaig visitar els tallers i el casal de Can Gazà.



divendres, 16 de març del 2018

HAWKING ALLIBERA DÉU DE LA NECESSITAT D’EXISTIR.





Quan fa anys,  el gran savi declarà que l’Univers no necessita cap déu per existir, el meu déu l’escrigué aqueta carta d’agraïment:
Hawking, gràcies. T'estic eternament agraït. M'has alliberat del pes més terrible i denigrant que es pugui carregar sobre un nom. Perquè un nom, sí, que ho som. Això ningú mai no m'ho podrà negar. Tinc un nom. I segurament poqueta cosa més. "Crec en un Déu. Pare totpoderós. Creador del cel i de la terra". Segles i més segles proclamant aquesta calúmnia. Carregant-me el mort. El mort i els morts de totes les riuades, terratrèmols, ventades, tsunamis, tempestes... Saps què és, declarar-te culpable de totes les catàstrofes, calamitats, cataclismes, hecatombes que han passat, passen i seguiran passant damunt el món? I per afegitó, en tots aquests desastres els qui en solen pagar els plats romputs són els innocents, els més dèbils, les criatures més indefenses. Aquelles que, en teoria, segons els meus despòtics amos i senyors, són els meus fills predilectes. Per si no fos poc aquest vituperi, els explotadors del meu sant nom, "els suprems sacerdots de l'Altíssim," com s'autoproclamen ells, tenen la sàdica barra de predicar que aquests flagells són un càstig que jo he ordit per castigar els pobres pecadors. Com tu bé saps, els rics mai no pequen.
Quin pes m'has llevat de damunt, estimadíssim científic. Ja no em sent el criminal més gran de la història, del món i de la bolla. Gràcies.

Això del bing-bang és una gran troballa. Enhorabona. No passis pena. T'entenc molt bé. Tu no em negues. Tu el que fas és alliberar-me de la responsabilitat de l'esclafit. Tu em restitueixes l'honra. Em treus del món de la matèria. Som un esperit. Independent. Lliure. Fora del temps i de l'espai. Alhora  que em situes on, en el cas d'existir, puc situar-me. Som un ens inherent a  la fe. Visc en el cor dels qui em donen lloc. Com els morts que viuen mentre algú els estima. Com ta mare, la gran creient, que segueix viva dins els teus pensaments, sentiments i records.
No comprenc el cec fanatisme dels doctors de la llei. No et cremaran perquè no poden. Encara van socarrats pel cas de Galileu. Tot i això, ves alerta. Com poden ser tan imbècils, els delirants defensors del fantasma que crearen ells mateixos? Diuen que del no res, no en pot sortir res. Jo proclam: de la perfecció només pot emanar perfecció. Jo mai no t'hauria condemnat a una cadira de rodes.

(Tret del meu llibre inèdit “DÉU MEU” 2010)