HAWKING ALLIBERA DÉU DE LA NECESSITAT D’EXISTIR.

Quan fa anys,  el gran savi declarà que l’Univers no necessita cap déu per existir, el meu déu l’escrigué aqueta carta d’agraïment:

Hawking, gràcies. T'estic eternament agraït. M'has alliberat del pes més terrible i denigrant que es pugui carregar sobre un nom. Perquè un nom, sí, que ho som. Això ningú mai no m'ho podrà negar. Tinc un nom. I segurament poqueta cosa més. "Crec en un Déu. Pare totpoderós. Creador del cel i de la terra". Segles i més segles proclamant aquesta calúmnia. Carregant-me el mort. El mort i els morts de totes les riuades, terratrèmols, ventades, tsunamis, tempestes... Saps què és, declarar-te culpable de totes les catàstrofes, calamitats, cataclismes, hecatombes que han passat, passen i seguiran passant damunt el món? I per afegitó, en tots aquests desastres els qui en solen pagar els plats romputs són els innocents, els més dèbils, les criatures més indefenses. Aquelles que, en teoria, segons els meus despòtics amos i senyors, són els meus fills predilectes. Per si no fos poc aquest vituperi, els explotadors del meu sant nom, "els suprems sacerdots de l'Altíssim," com s'autoproclamen ells, tenen la sàdica barra de predicar que aquests flagells són un càstig que jo he ordit per castigar els pobres pecadors. Com tu bé saps, els rics mai no pequen.

Quin pes m'has llevat de damunt, estimadíssim científic. Ja no em sent el criminal més gran de la història, del món i de la bolla. Gràcies.

Això del bing-bang és una gran troballa. Enhorabona. No passis pena. T'entenc molt bé. Tu no em negues. Tu el que fas és alliberar-me de la responsabilitat de l'esclafit. Tu em restitueixes l'honra. Em treus del món de la matèria. Som un esperit. Independent. Lliure. Fora del temps i de l'espai. Alhora  que em situes on, en el cas d'existir, puc situar-me. Som un ens inherent a  la fe. Visc en el cor dels qui em donen lloc. Com els morts que viuen mentre algú els estima. Com ta mare, la gran creient, que segueix viva dins els teus pensaments, sentiments i records.

No comprenc el cec fanatisme dels doctors de la llei. No et cremaran perquè no poden. Encara van socarrats pel cas de Galileu. Tot i això, ves alerta. Com poden ser tan imbècils, els delirants defensors del fantasma que crearen ells mateixos? Diuen que del no res, no en pot sortir res. Jo proclam: de la perfecció només pot emanar perfecció. Jo mai no t'hauria condemnat a una cadira de rodes.

(Tret del meu llibre inèdit “DÉU MEU” 2010)