La
visita que va fer el Bisbe als tallers i al casal de Can Gazà,
dimarts passat, es convertí en una gojosa i esperançadora trobada.
Férem, en el sentit més positiu i profund de la paraula, Pasqua
abans del Ram.
El
nostre president Jaume Mateu, en el seu bloc, n’ha elaborat,
d’aquesta històrica visita, dos articles serens, emotius i
aclaridors(https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/?p=275076).
Tot i això m’agradaria afegir a l’esdeveniment el meu granet
d’anàlisi.
El
prodigi fou possible per les nostres actituds. La meva -l’ase per
endavant– era una posició totalment oberta i positiva. En el
panorama del meu ànim no hi havia cap ombra de ressentiments, ni de
retrets, ni de ganes de passar comptes amb el meu passat eclesiàstic.
Per altra banda, monsenyor Taltavull es presentà amb la fulla de
ruta en blanc, sense judicis ni prejudicis, sense anotacions de
terrenys escabrosos. Fins i tot per evitar la més mínima provocació
de fadrinatge celibatari no portà cap capellà de companyia. El seu
camarada de ruta, que participà en tot i per tot, és un seglar
casat.
Des
del primer moment, el noble ciutadellenc posà en pràctica,
senzillament i humil, el seu lema de relació humana: a mi m’agrada
dir i que em diguin les coses –totes les coses- cara a cara i
mirant al ulls. En aquest capítol de les actituds, la gratuïtat hi
jugà un paper definitiu. Cap de les dues bandes cercàvem profits,
ni trofeus, ni recompenses. Fins i tot les nostres postures d’entrada
anaven més enllà de la curiositat d’animalons peluts per posar
messions a les admiracions i les mútues conquestes.
Una
altra clau de l’èxit fou el desenvolupament de l’encontre. Des
del primer instant les cinc persones que manteníem l’intercanvi
ens oblidàrem de nosaltres mateixos i de les nostres històries per
centrar-nos en els marginats de Mallorca, en les seves situacions i
desgràcies. Però la trobada experimentà una sacsada definitiva i
enrampadissa quan ens estacàrem, amb totes les nostres potències i
ànsies, en la situació desesperada dels malats mentals tirats al
carrer sense la més mínima possibilitat d’una atenció digna,
efectiva i duradora. En aquests punt, el bisbe es mostrà tan
emotivament interessat que, després d’anys d’angoixa i
impotència, nasqué dins la meva desesperació un bri d’esperança.
Com més dies passen, més creix l’escalfor de les promeses del
bisbe de remoure cel i terra fins a trobar una sortida eficaç i
digna a aquesta ferida al cor del nostre poble com són els folls
condemnats a agonitzar i a morir a la intempèrie.
He
acumulat tantes il·lusions en aquest punt definitiu i definitori de
la trobada episcopal que he configurat un somni. He vist el nostre
bisbe proclamant-se pare dels més desemparats en la inauguració de
la “Llar de Ramon lo Foll” que ell ha propulsat que posassin en
marxa els germans de Sant Joan de Déu. En aquest somni m'he posat a
plorar quan el bisbe deia: aquesta espina que portava clavada com a
pare i pastor de Mallorca aprofundí la urgència del meu compromís
quan vaig visitar els tallers i el casal de Can Gazà.
Ses tortures de sa maquinaria repressiva de l'Estat(policia,jutges,forenses i psiquiatres)que es posa en marxa cada vegade que protestes per una injustícia té tornen foll,però a les hores i cal comptar-la com una tortura més del Sistema,té estigmatizan i queda anotat damunt un munt de papers que ets un antisocial,loco,violent..etc.El Sistema se lleva de damunt qualsevol responsabilitat i culpa i té diu que tu ets l'únic culpable del teu estat actual.La Psiquiatria i els psiquiatres no servèixen per res,els seus medicaments tampoc,car són responsables de molts homicidis,assasinats i suicidis.Els tribunals d'injustícia contribuexen moltissim al deteriorement mental de moltes persones i al seu posterior suicidi.La nostra obligació,com a fills de Déu,és embrassar la Yihad per lluitar contra aquests Sistema Criminal,fer pagar a persones concretes els seus crims i tortures i acceptar amb immensa felicitat el martiri.Amén.
ResponEliminaEsper que aquest bisbe sigui de s'agrat d'en Jaume
ResponElimina