ACLARIMENT AL NÉT DE GÜELL AMB UN REQUERIMENT AL PRESIDENT DEL CONSELL

Com a nét de Tolo Güell em sembla magnífic que sortissis en defensa del teu avi, malgrat que ho fessis des de l’anonimat. Puc assegurar-te que el teu simpàtic i popular padrí és una de les persones més generoses i altruistes de Mallorca. No dubtis que ha ajudat a molta de gent en molts de caires i aspectes. 

Però, en concret a Can Gazà, no ens ha ajudat mai. Al llarg d’una temporada em va pagar un deute personal immesurable amb el pa de l’empresa on ell treballava. Ara ja fa anys que no anam cada matí a cercar el pa al supermercat del barri. 

T’ho cont breument. 

El teu avi i un servidor estàvem distanciats perquè m’havia negat a dar el “Sus” als marxaires l’any que el Rei presidia la sortida. Vet ací que un dia el teu avi es trobà estret com a relacions públiques de la gran superfície. Era l’encarregat de preparar les noces per l’Església del fill de l’amo, però fora de les normes parroquials. Cinc dies abans de l’esclafit,Tomeu Català, que s’havia compromès a sortir del botador, es féu fonedís amb l’excusa que el requerien a Madrid com a president nacional de Projecte Home. Llavors, ton avi, acudí al contrabandista de sagraments a través d’un amic comú. Em  captivà amb una promesa que commogué les meves entreteles de pagès. Em Digué: ”Si em treus d’aquest clot, A Can Gazà no us faltarà el pa en tot l’any”. Don per ben pagat el deute i el favor. 

Un altre aclariment. Si em dius porc com a afronta, t’has errat. A  les rondalles, a l’ estat Espanyol i Can Gazà, per categoria i tractament, els porcs són els reis. 

Gràcies, senyor president del Consell per llevar-me la bena de la innocència de davant els ulls. Jo creia de bon cor i ho proclamava a dret i a tort que no ens havíeu donat una petita  ajuda d’urgència, com la que ens concedí Catalina Cirer, perquè no podíeu, perquè l’estricte compliment dels vostres reglaments superava l’amistat i el compromís contret, just abans de les eleccions, berenant de pa i sobrassada a Can Gazà. 

Amb la patinada per les costes de Lluc heu demostrat que, quan voleu, trobau dreceres als camins més esquerps. 

Si el que passa, senyor president, és que us va la marxa; no us preocupeu. L’armarem. De moment, només us enuncii el títol: “Marxa a peu des de Marginàlia fins al palau del Consell”. 

En lloc de dirigir el tràfic -això ho farà la guàrdia municipal de retorn de les sales de festa– us oferim empènyer una cadira de rodes. Necessitarem voluntaris joves i rabassuts per pujar la costa del Parlament. Per un dia que sortim, aprofitarem per fer mal d’ulls als responsables de la nostra  indigna i indignant situació de misèria.

GRÀCIES, GÜELLS, PER MOSTRAR-ME COM ARRIBAR AL LLUC DEL CONSELL

Em trobava mut i desolat davant la manca d’ajuda del Consell. La quantitat que ens fan arribar, amb comptegotes, a Can Gazà els nostres governants és tan  minsa que em fa vergonya concretar-la.

Però vet ací que “els Güells” m’han mostrat com arribar al lluc generós del Consell. Es veu que jo portava les credencials girades de peu. Ara sé com és el perfil dels qui aconsegueixen una ajuda immediata sense concursos ni aprovacions d’alts tècnics.

Per si no teniu present la fitxa dels “Güells” us la record. Cal ser:

-          ANTICATALÀ  a matar. Has d’alimentar un odi clamorós contra tot el que faci olor de Països Catalans. Un dia, jo estava a Sa Casa Llarga  parlant amb el fundador del “Güells” mentre la seva senyora triava  mobles barats per bastir els seus apartaments, quan aparegué el president de l’Obra Cultural Balear, camí del despatx de Marginàlia. Amb una sang freda que encara m’esgarrifa l’ànima, el promotor de la pujada a Lluc exclamà. “A aquest traïdor l’hem de llevar d’enmig”.

-          GONELLISTA  a mort. Has de proclamar a crits que el mallorquí no és català. Has de repetir per pa i per sal  que noltros deim tassó i no got, moix i no gat. Has de brandar com arma de combat la fantasmagòrica gramàtica mallorquina d’abans de Ramon Llull.

-          HOMÒFOB. Si vostè, senyor Ensenyat, hagués tingut present -perquè saber-ho ho sap de sobres- totes les injúries que vomiten contra la nostra  nissaga aquests mascles de sang i toros, no els hauria deixat entrar al seu despatx de President. Per pura i simple dignitat.

-          FEIXISTA I ESPANYOLISTA més enllà de l’extrema dreta. Has de sentir-te i actuar com l’autèntica tribu de “Fuerza Nueva”. Si em trobau exagerat en aquesta salvada caminada a Lluc d’enguany feis la prova. Infiltrau-vos amb una senyera als escamots de pujada. Acabareu apallissat darrera una mata molt abans d’arribar al Salt de la Bell Dona. Mentrestant,  perdreu el compte si voleu enumerar els signes i les banderes espanyoles anticonstitucionals.

Senyor president del Consell de Mallorca que, a força de voler ser president de tots, acabareu per no ser-ho de ningú, us brind una solució fantàstica. El que heu de fer és traginar el monument de Sa Feixina al cim del Coll de Sóller, just damunt el túnel, mostra i referència de “lo nostro”. Llavors,  heu de canviar la ruta dels Güells. Aquests pobres romers que s’han de fer un nus als budells per peregrinar al Montserrat mallorquí, símbol sagrat de la unitat de la llengua catalana, podran peregrinar al nou “Valle de los Caídos“ de Mallorca. Fantàstic. Així salvau  la  vella i la nova guàrdia franquista.

Si em permeteu, només una darrera insinuació. Hauríeu d’avançar  la pujada al “Cuelgamuros” de Mallorca al dia 18 de juliol.  Un altre detall si heu d’acomplir la  promesa de dirigir el trànsit, la carretera de Sóller us resultarà més fàcil que no l’autopista d’Inca.

Amb tot  i això, respectables “Güells” abans tancarem Can Gazà i la Nau que combregar amb les vostres rodes de molí.

ELS CAPVESPRES DEL QUE RESTA D’ESTIU, LA NAU DE MARGINÀLIA RESTARÀ TANCADA

No ho havíem determinat d’antuvi, però ens hem vist obligats a tancar la nau de Marginàlia els capvespres del que resta d’estiu. En concret i per fer tallada rodona, tancarem del dia 16 de juliol, diumenge, a dia 31 d’agost, dimecres. Els matins -TOTS ELS MATINS – tendrem obert. Com sempre, de  9 a 1 del migdia.

Les raons que han obligat a  tenir tancat  els capvespres d’estiu han estat   fortes i contundents. Les principals són aquestes.

Emili, l’encarregat de la Nau es troba de baixa de mesos per mor d’una delicada i dolorosa operació de cervicals. Per aquest motiu, hem hagut de suprimir molts de serveis amb la furgoneta que ell sempre condueix.

En conseqüència, Miquel Àngel ha hagut d’afegir a les seves feines i responsabilitats de Can Gazà la càrrega de tots els oficis i tasques del taller, i de la recollida de donacions i la lliurança d’objectes, roba i mobles. Més o menys cobreix les feines i les obligacions de quatre monitors. Ens salvam de la multa per explotació laboral perquè els treballs de voluntarietat sumen mèrits, realitzacions personals, orgulls de solidaritats heroiques i moltes altres herbes íntimes, personals i comunitàries, però no entren, les tasques de voluntarietat, en els paràmetres de les lleis laborals. Si així fos, totes les mares serien víctimes de l’explotació. Tanmateix, les bones intencions i les profundes motivacions no salven el cos de  les cruels fatigues.

Tot i això, la raó immediata que ens ha urgit la tancada ha estat la calor. Els capvespres la nau de Marginàlia esdevé un vertader forn. Insuportable. La uralita, per alta que estigui, els mesos d’estiu converteix tot el que aixopluga en una sauna, mentre que a l’hivern tot allò uralitzat es converteix en una gelera.

Tot el que podíem anomenar escamot directiu ha estat super d’acord amb aquesta sàvia i pràctica determinació. Però no podem afirmar el mateix de l’equip d’operaris del taller: pel seu gust -oh miracle de miracles!– seguirien treballant els capvespres d’estiu. S’aferren al raonament simplista del nostre coix divinal que porta cinc anys com a director general del mostrari de roba. Aquest ferreny gazanenc, amb l’antigor de deu anys, sentencia: “En verano también se come”  A continuació, tanca la seva prèdica amb el seu crit de guerra: “Hay que luchar”.

Per paga –oh miracle de miracles!- hores d’ara tenim un equip laboral meravellós. Tots són mestres en el seu quefer. Tenim el mestre de tapisseria: una filigrana . El mestre ebenisteria: tot un vell professional de la fusteria mallorquina. El mestre de restauració: perfeccionista i pacient. Per decapar comptam amb tres mestres del corc. Seria difícil determinar el millor. Tenim els bastaixos més sacrificats de la terra. Per baixar i pujar mobles voluminosos per escales estretes són l’hòstia. A tot aquest batalló d’especialistes s’hi han d’afegir els responsables de la roba i de l’atenció al públic. Pel seu gust, aquests herois de la feina de la dignitat seguirien aguantat la calor i els mals humors dels majorals.

Recordau-ho als amics que vénen a dur-nos regals i a ajudar a la causa emportant-se el fruit del nostre treball: ELS MATINS LA NAU DE MARGINÀLIA SEGUIRÀ OBERTA.

ANOTACIONS D’URGÈNCIA DAVANT L’ESGARRIFOSA CONFESSIÓ DEL CAPELLÀ PEDERASTA

Sent necessitat i urgència d’arriscar uns comentaris ràpids i espontanis davant la confessió pública de violacions i abusos de l’exrector de Can Picafort amb una ninona de 10 anys.

Un cop més ha funcionat el dolor d’atrició. El penediment per la por al càstig. Els psicòpates -petits o grossos– només reaccionen quan els feren la seva pròpia pell. En el cas del capellà pederasta la confessió valia la pena. Passar dels 32 anys de presó a 6 és un bon negoci. Tant de bo els fiscals i els jutges a l’hora de les componendes siguin tan generosos amb els  pobres i desgraciats delinqüents com ho han estat amb un membre de la poderosa i farisaica Església nostra.

Pens que hi ha crims, com són la pederàstia i la violència de gènere, pels quals no hi ha d’haver cap tolerància, ni cap compassió, ni cap rebaixa.

Malgrat trobi que se li ha atorgat al cas un tractament de privilegi, m’alegr que tot quedi clar i llampant. Després d’una confessió tan contundent com s’ha vist obligat a fer Pere Barceló per alliberar-se de podrir-se dins la presó, no resten dubtes ni suposicions. Estic content pels herois que han  perseverat en la consecució de la justícia contra tot i contra tots. Sent una satisfacció especial per la víctima i pel periodista que s’ha mantingut ferm en l’acusació pública del crim. Què diran ara les beates que defensaren la bèstia sacerdotal  en contra de la pobre víctima?  Em congratul també pels components del tribunal diocesà que posaren la primera pedra d’aquest procés tot declarant el rector culpable de pecat nefast amb totes les conseqüències d’expulsió del presbiteri. Supòs que els capellans que criticaren durament el veredicte dels jutges  eclesiàstics tendran la vergonya de quedar muts, ja que no els veig capaços de penediment i correcció. Per desgràcia encara són molts els capellans que s’apunten al “fes i calla”.

Prec Déu i els sants innocents que  injectin coratge a les víctimes dels pederastes, que per desgràcia  són moltes, perquè surten  de les coves de la por i la vergonya i denuncien els seus criminals agressors. Aconseguir una confessió com la que s’ha vist obligat a  fer el repugnat violador de l’escolaneta que  acabava de servir-lo a missa, és el gran triomf i consol per a la víctima de la bèstia, mentre suposa un correctiu per a  la societat que  ha dubtat de la seva  esgarrifosa història.

Cal promoure una campanya  valenta i eficaç per abolir la prescripció dels delites referents a la infància. Un crim contra un infant, essent com és un crim contra la humanitat, no ha de prescriure mai. És molt trits i injust que  quan la vida et madura fins a llevar-te la por, te trobis que la destroça que et feu un llop disfressat d’ovella hagi  prescrit. Mentrestant, la nafra del seu crim perdura al llarg de tota la teva vida.

Des del fons de la ràbia em formul un interrogant. Quan l’estimat i adorat papa Francesc deixarà d’actuar com a jesuïta i argentí, per passar de les paraules al fets, dels gests a les gestes? Quan abolirà d’una puta vegada el celibat obligatori? Només quan els capellans tenguin fills propis podran entendre en tota la profunditat que  suposa que un criminal abusi d’un infant. Llavors podran predicar de tot cor l’evangeli que proclama que els pederastes han de ser llançats al fons de la mar amb una roda de molí fermada al coll. Amb una mica de sort el jutge et pot canviar  la pedra de molí per un carretó de batre.

JOAN PLA, DEFINITIVAMENT ANGELOT

La màxima aspiració d’un home condret en aquest món és ser conegut i estimat. La utopia apunta a què et coneguin i t’estimin tal com ets. Però, per desgràcia, la coneixença que tenim un de l’altre, per molt que visquem anys i més anys junts, no passa de ser superficial. La mateixa cosa podem assegurar de l’estimació. El màxim grau d’amor a què podem aspirar els mortals se centra en la projecció del nostre afecte cap a l’ésser aimat.

No tota la culpa és de la gent. Sovint les persones no donam pistes perquè els congèneres puguin arribar a l’ossamenta de la nostra personalitat. Si no obrim la porta de les bestioles humanes que pul·lulen al nostre costat és perquè no ens lliuren la clau del seu misteri. L’home no ha superat el seu complex de caragol. Tots vivim dins la nostra pròpia closca.

El nostre estimat Joan Pla ha constituït una rara, gloriosa, entranyable  excepció de la regla. Al llarg de molts d’anys  l’exdirector del Diario Pueblo, el cronista triomfal de la “Marcha Verde”, l’amic públic i publicat de Tejero, el novel·lista enginyós, l’armador de les tertúlies del Güell, el polemista de mena i ofici, ens lliurava un test de la seva personalitat en forma d’angelot. Quan  un psicòleg vol arribar al bessó del tarannà d’un banyarriquer li mana que traci un dibuix de forma espontània i tranquil·la. El nostre estimat Joan Pla mai no es va cansar de donar-nos, de forma natural, com qui t’allarga la mà per una escomesa, un retrat de la seva vida, una radiografia de la seva personalitat, en forma d’angelot. L’última vegada que ens trobàrem per la presentació de les memòries de la seva mare, la mestra represaliada per Franco, el nostre narcís apallissat, des de la cadira de rodes estant, entretingué els temps i les boires dibuixant angelots.

Joan Pla és i serà un angelot. Així l’hem vist i estimat els seus. Així el descrigué a la contraportada de la seva autobiografia novel·lada el seu editor Lleonard Muntaner: “Joan Pla proper, humà, amb les mateixes míseres mancances i la mateixa superba divinitat de qualsevol de nosaltres és reu de l’únic crim: esser un home, i per tant tenir part de dimoni i part d’angelot.”

Tanmateix al final del seu pelegrinatge, pujant al seu excessiu calvari, l’herència genètica de doña Pepita convertí el brillant diable en mans i humil angelot.

Per conèixer Joan  Pla repassau els seus angelots amb tendresa i benvolença. Els trobareu  per tots els racons de la memòria.  Aguiten pels finestrons de les hemeroteques de gairebé tots els periòdics mallorquins. Són exactament com ell, d’ala curta i molta carn, jocosos, candits, una mica grotescs, irònics, burletes, bonastres, crèduls i en el fons del tot innocents.

Joan, amic, quan tu tenies 21 anys i jo 17, al pati de la Sapiència vaig confiar-te el secret de la meva vida. Tu m’has respectat sempre i en tot. Però llavors ni mai vaig atrevir-me a confessar-te com t’estimava fins a resquitllar l’enamorament. Deixa que t’ho digui avui com humil i sentit acomiadament. Amic, t’estim.

Joan, dins la boira de la teva fe de pelegrí resonarà la invocació universal que fa l’Església catòlica a tots els responsos: “Que els àngels t’acullin al Paradís”. Mestre de teologia, crític de les estructures, no tingueu por. Al front  de l’exèrcit d’àngels, capitanejant-los a tots, ve al teu encontre el teu fill Oscar, l’arcàngel de la teva profunda conversió.

Joan, deixa que al teu recordatori estampi  els mots de la teva contesta al meu llibre de Mallorquins en diàleg: “La meva penúltima paraula, és una paraula de conformació. És la paraula “amén”. És la penúltima perquè la darrera és i serà la que diu l’angelot de cada dia... “IDÒ”.